EL PLA DEL CAPITÀ JEROBOAM

En què juro parar els peus a la Mabbot

Divendres 27 d’agost

Aquest matí, inesperadament, el senyor Apples ha obert la porta de la cel·la i m’ha arrossegat fins a coberta. M’he retret de no haver anat més amb compte comunicant-me amb el capità Jeroboam.

A la coberta ja s’havia aplegat tota la marineria, i m’ha fet por que no fos per alguna flagel·lació o alguna execució. He fet el cor fort mentre m’encadenaven juntament amb el capità Jeroboam. Ell m’ha saludat amb el cap, amb una serenitat lúgubre filla del refinament i les penalitats. Hem quedat amb els punys units per una curta llargada de cadena cargolada a l’orla.

De prop, el físic d’aquell pobre home donava fe del seu patiment. Tot i el barret de palma que portava per protegir-se del sol, tenia la cara encetada i cremada. Les patilles de boca de destral, que devien haver sigut majestuoses, ara semblaven un parell d’esquirols esporuguits que se li aferressin a la cara. No li ha saltat el monocle de l’ull en tota l’estona, tot i tenir-lo tan ratllat que ha perdut tota la transparència.

—Benvolgut senyor —ha dit el capità Jeroboam amb una cantarella així que ens hem quedat sols—, m’alegro molt de coneixe’l, perquè ara valem per dos! —Ens hem donat la mà com hem pogut, doblegant els genolls per aprofitar tot el marge de moviment que ens donava la cadena.

—Tant de bo haguéssim tingut més temps per ordir un pla —he dit jo.

—El pla està ordit, mestre —ha dit ell en veu baixa—; el pla és això. Però haurem de tenir paciència, perquè això potser durarà tot el dia.

—¿Que ens torturin, vol dir?

—No, Déu nos en guard. Avui no, almenys; avui saquegem «el Puny», l’illa-presidi. Perdoni la llibertat, però ¿no tindria un pessic de tabac?

—No, em sap greu.

—No, és clar. ¿Tindria la bondat de tibar la cadena? Jo clavaré estrebada primer, i després vostè. Carregui-hi el pes del cos, mestre! Això mateix; així. A poc a poc.

Tibant ara l’un ara l’altre, hem fet servir la cadena per anar esmolant l’orla.

—No hi miri, mestre, que ens delatarà. Figura que enraonem i prou. Gesticuli; només estem passant l’estona; així. La Mabbot ens ha encadenat aquí perquè s’ensuma que li he parat una emboscada.

—Em dic Owen —he dit jo—; Owen Wedgwood.

—Sí, ja ho vaig llegir a la nota. Encantat. Tibi una mica més fort, va; així, molt bé. Sàpiga, mestre, que si l’han atrapat no és perquè jo xerrés res a la Mabbot; ella va trobar el lloc on parava en Ramsey per algun altre conducte. M’hi jugo el coll que el diable li parla a l’orella. Però vostè hi era; digui’m: ¿quina sort va córrer en Ramsey? Ui; amb la cara ja m’ho diu tot. Valga’m Déu, quin greu! Hi he jugat a criquet, i puc certificar que era la personificació de la cortesia! Però vostè ho sap més bé que jo. I era bon llançador. N’he vist que llancen més ràpid, però cap que sigui tan elegant com ell; que ho fos, més ben dit. Animi’s, home; l’arbre més alt és el primer que es talla.

El vaixell era un enrenou d’homes corrent amunt i avall amb bales de canó i embuts per a la pólvora.

—Ui, no —ha continuat el capità Jeroboam—. Hauria deixat que la Mabbot em rostís viu abans de delatar una persona de la seva noblesa. Li he donat un trofeu més petit: una roca i prou. Des d’aquí la pot veure; ¿veu aquell bony cobert de guano a l’horitzó? És un presidi. La Mabbot hi va a assaltar-lo per emportar-se en Brass Fox. Sé que hi és perquè l’hi vaig portar jo, però en aquell moment no sabia que fos ell. Vaig atrapar-lo amb deu més a prop del riu Perla, on es feien passar per xinesos. Si ara hi faig anar la Mabbot no és per covardia, sinó per prudència. —De cop s’ha inclinat endavant, i el pèl de les patilles quasi m’ha encetat la galta (deu tenyir-se-les amb pega i saliva)—. Ara pari l’orella, mestre. Aquest presidi havia sigut un fortí francès, però el van reconvertir en lloc de reclusió de l’escòria dels mars. Unes parets altes i una guàrdia ben armada no es prenen així com així; fins i tot podria ser que la Mabbot rebés una bala al cor. Però anem al gra: en ple combat, vostè i jo aprofitarem per córrer cap a un dels bots. ¿Entesos? Entesos. ¿Sap cap bona endevinalla, mestre?

Jo no en sabia cap.

La mola de roca de l’horitzó s’anava fent més gran.

—Ja quasi hi som. Vinga, mestre, clavi-hi una bona estrebada; posi-hi una mica més de cor! Així. El meu vaixell era el Sinensis, de la companyia Pendleton; un de tercer rang, armat com un vaixell de guerra! Era una bellesa. La Mabbot ens va enxampar en un temporal. Estàvem envoltats d’unes onades com els Càrpats. No té vergonya, ni seny, ni honor; va fer servir el seu propi vaixell per fer-nos sotsobrar, com si fóssim porcs barallant-nos al mig del fang. Em sento la dignitat tacada només per haver-ho viscut. Aquestes coses no es fan. Les regles de combat tant se li’n donen. Els cops de mar deixaven blanques totes dues cobertes, però ella ens va abordar igualment. Res; els tramposos perden fent trampa, com deia el meu pare. I la meva tripulació sabia que perdre d’aquella manera no era cap deshonor.

—¿Qui és en Brass Fox? —he demanat.

—Un filibuster miserable com la Mabbot. Estan tallats pel mateix patró, aquest parell; qualsevol qui tingui ulls ho pot veure. En trama alguna de grossa; ha deixat de fer de simple pispa, i està per altres preses. Fins ara s’ho ha guardat al pap, però aquí al presidi segur que l’han fet cantar.

El lloc del puny on les cadenes em fregaven se’m començava a encetar, però la fusta era dura i l’havíem rebaixat molt poc.

—Estem ficats en un bon embolic, ¿eh? —ha dit el capità Jeroboam amb una rialla—. Però no pateixi. No hi doni més voltes, mestre, que tinc un pla. Em va ben ensarronar, aquesta dona; no em va donar ocasió de morir amb els meus mariners, tots bona gent que s’afaitaven cada dia. Perquè jo governava el meu vaixell així: les botes embetumades i el te a les dues. Altres vaixells deixen les bones maneres al moll. El mar és una influència corrosiva. Si vol entendre el que li dic només ha de mirar aquesta colla de brètols. A la meva coberta no hi era, això! «Una cara neta és una cara desperta». Aquest era el nostre lema. «Si ens hem de morir complint el nostre deure, que sigui com a senyors!». Navegar amb el capità Jeroboam és un privilegi. ¿A quin altre vaixell de quaranta canons pot un mariner aprendre criquet com Déu mana mentre es guanya els galons? És veritat que les mides no són les ideals per jugar-hi; però els rudiments de llançar i picar amb el bat els practicàvem cada dia. Per agafar la pilota, per això, havíem de fer servir la imaginació. «Si ets capaç d’atrapar la pilota amb mar brava o mar desfeta, no cal que pateixis per res». Aquesta era la nostra divisa.

Finalment ha acabat guardant silenci. Hem continuat refregant la cadena per l’orla. Els dits se’m començaven a adormir. Se m’ha acudit que no pogués ser que el capità Jeroboam hagués quedat una mica trastocat arran de l’abordatge de la Mabbot. Aquell seu monocle inservible tossudament arrapat a l’ull em feia posar nerviós.

—Estic convençut que va fer per ells tot el que va poder —he dit.

Ell ha somrigut amb tristesa.

—Només n’hi havia uns quants que sabessin picar amb el bat; picar bé, s’entén —ha dit.

—¿Quina intenció té, la Mabbot, ben mirat?

—Vés a saber. Vol robar alguna cosa, això segur. I en Brass Fox és la clau que necessita. Aquest seria capaç de robar l’orinal del rei amb Sa Altesa enfilat encara a sobre. Quina una en porta de cap la Mabbot, però, no ho sé. Segur que és alguna cosa terrible, per això.

A l’illa he començat a distingir-hi una construcció, una fortalesa de granit.

—De seguida que vegem una oportunitat l’hem d’aprofitar a l’acte i sense dubtar gens —ha dit el capità Jeroboam—. En un presidi hi ha molts racons on amagar-se. Una ocasió com aquesta no se’ns tornarà a presentar. Quan ens hàgim escapat farem venir una armada a enfonsar-la. ¿Sap cap oració? Jo no hi he tingut mai tirada.

Allò sí que era una cosa que sabia.

—Deslliureu-nos, Jesús, de qualsevol mal, de qualsevol pecat —he començat, tots dos amb el cap baix, mentre ell continuava clavant estrebades a la cadena—, de la vostra còlera i dels paranys del diable…

—Amén. Collonut —ha dit, amb l’aire d’haver-se tret un pes de sobre—. ¿És casat?

—La meva dona va traspassar —he dit.

—L’acompanyo en el sentiment. —Ha volgut donar-me un copet a l’esquena, però la cadena l’ha deturat amb un cop sec—. Jo tinc a casa la dona més amorosa del món i no paro d’empaitar faldilles. Ja ho sap, vostè: les dones de galtes fines que traginen cistelles als molls, que no tenen por de mirar-te als ulls… Ara, però, és clar, enmig d’aquest tràngol només penso en la dona.

—No trigarà a tornar-la a veure —he dit.

Això també l’ha animat, i m’ha somrigut com si ja fóssim lliures.

El presidi estava enfilat en uns penya-segats baixos i tenia vista oberta sobre el mar. Com que l’havien construït arran de la vora i amb pedra del país, semblava una curta prolongació de la paret del penya-segat mateix. Des de lluny, aquella construcció rabassuda es veia desproporcionada, com un castell de sorra fet per un infant. Quan hi hem sigut més a prop, el moviment que es distingia a la part superior dels panys de paret ha fet patent que ens havien vist feia estona. La guàrdia s’afanyava a preparar-se. Al peu del penya-segat hi havia tot de lleons marins ajaguts com borratxos després d’una nit de gresca.

Els canons de la fortalesa han disparat i he fet un bot. Els projectils xarbotaven l’aigua quan hi queien, però no n’hi ha hagut cap que ens encertés. Els lleons marins hi han respost amb els seus lladrucs i s’han allunyat discretament fins a una distància envejable.

—Això és joc brut! —ha bramat el capità Jeroboam—. Només tenen carronades. Una presó ha de saber guardar-se des de dintre, no des de fora.

La capitana Mabbot ha ancorat el Rose a cinquanta iardes d’on les corones d’escuma assenyalaven l’abast màxim dels trets de l’enemic. Ha dit cridant al senyor Apples:

—Apunteu bé i sense pressa! L’un després de l’altre!

El senyor Apples ha resseguit la bateria de canons de coberta, repassant-ne les boques i ajustant-ne el tir ell mateix. De tant en tant donava un cop a algun canó amb el puny per deixar-lo amb l’angle perfecte.

Resultava irreal veure’l tan tranquil tenint la fúria de l’enemic tan a tocar. De tant en tant se sentia el xiulet d’un tret de fusell que ens passava per sobre, o l’espetec d’una bala de mosquet que s’encastava en un dels arbres. Jo ja estava arronsat, però hauria volgut fer-me més petit encara.

El senyor Apples coneixia a fons tots els canons, i els amanyagava i els donava copets com si tingués cura d’un ramat de vaques de llet. En regulava el tir, i els mariners marcaven l’angle amb llapis. No ha donat l’ordre fins que no ha anat sota coberta a donar un cop d’ull als altres canons.

—Per ordre i amb calma! —ha dit cridant—. Foc!

Un per un, els nostres canons, amb una cadència atronadora com el tic-tac d’un rellotge descomunal, han descarregat contra el presidi. Les detonacions eren esfereïdores. He provat de tapar-me les orelles, però el capità Jeroboam, que continuava tractant de segar la fusta, ha estirat la cadena i he acabat picant amb la galta contra l’orla.

La primera descàrrega ha encertat la base de la torre de més a la vora, però l’únic senyal que hi ha deixat ha sigut un núvol de granit esmicolat. Aquella petita esgarrapada a la superfície del presidi, però, ha anat creixent a cada urpada que feia a la ferida cada bala de canó que hi queia. El senyor Apples no n’ha fallat ni una, i a la base de la torre s’ha anat obrint un esvoranc de mica en mica. De petit havia vist companys meus que es divertien burxant formiguers. Ara el resultat era semblant: la guàrdia del presidi formiguejava i es dispersava plena d’agitació, incapaç d’impedir la ruïna progressiva de la torre mestra.

La Mabbot, amb un tassó de te calent, ha baixat un moment del castell de popa per canviar impressions amb el senyor Apples i se n’hi ha tornat.

Jo he dit al capità Jeroboam, cridant per sobre de l’estrèpit:

—¿No és imprudent posar-li a les mans en Brass Fox?

—Li deixo vèncer aquesta batalla per poder guanyar nosaltres la guerra. —El capità Jeroboam s’ha posat el dit als llavis—. Farem venir una armada.

Durant el setge, una de les bales dels canons del presidi, per un embat de vent o de pólvora, ha arribat més enllà del compte i ha fet un forat a l’entaulat tan a prop d’on era la Mabbot que ha hagut de fer equilibris per no caure-hi a dintre.

El senyor Apples hi ha anat corrents.

—¿Esteu bé, capitana?

—No ha sigut res. No pareu, senyor Apples —ha dit la Mabbot, disgustada perquè se li havia vessat el te—. No pareu.

Després d’una hora d’aquest atac insidiós, la torre, encerclada de pols, s’ha inclinat com si busqués una posició més còmoda, i tot seguit s’ha desplomat espectacularment, ha caigut fragmentada penya-segat avall i s’ha enfonsat en el mar remogut.

S’ha format un núvol de silenci i polseguera. El senyor Apples s’ha dedicat a tornar a apuntar els canons, i aquell metrònom formidable ha tornat a marcar el compàs, aquesta vegada menjant-se els panys de paret veïns. El senyor Apples no ha aturat les andanades fins que a la part alta del presidi, flàccida com una llengua assedegada, no s’ha desplegat una bandera blanca. La Mabbot ha deixat el tassó de te i s’ha mirat l’esvoranc que havien fet els canons.

—Lleveu l’àncora! —ha dit la Mabbot amb un crit, i els ancoradors han corregut cap a l’argue mentre els altres mariners s’aprestaven al combat. El Flying Rose s’ha posat en fatxa a recer del penya-segat, fora de l’abast de les carronades que quedaven. Han baixat les llanxes, i, plenes de pirates, han anat cap a les platges.

La Mabbot ha dit alt a la tripulació que s’allunyava:

—No feu mal a cap presoner, ¿sentiu? No toqueu els presoners!

I s’ha tancat a la cabina.

Totes les barques havien anat a terra excepte la xalupa de la capitana, i la coberta estava quasi deserta. El capità Jeroboam, esbufegant d’impaciència, ha dit:

—Ha arribat el moment, mestre. Ara!

Amb una estrebada brusca ha acabat de segar l’orla desgastada i de retruc ha estat a punt de desllorigar-me el puny. Ha sortit escapat com un boig, i jo l’he hagut de seguir per força, pensant: «¿Això és el pla?». Hem corregut com esperitats cap a la popa, en direcció a la xalupa de la Mabbott, que estava penjada a la part posterior del buc amb les seves petites veles sòbriament plegades. A popa hi havia escrit Deimos amb lletra elegant.

Hem anat de quatre grapes de l’alcàsser a popa; i, quan ja començava a imaginar-me el maldecap que podia representar per a un parell d’encadenats com nosaltres governar qualsevol embarcació per més petita que fos, el capità Jeroboam s’ha parat en sec, s’ha quedat dret i immòbil i ha caigut de cara. Jo he procurat sostenir-lo, però no ho he aconseguit i m’ha fet caure de genolls. El monocle se li ha trencat amb un cruixit anguniós. Un punyal curt i prim li havia entrat pel clatell. En Feng, que era qui l’havia llançat, ha cridat la capitana, que ha sortit de la cabina amb mala cara.

Ha burxat el capità Jeroboam amb la punta del peu i tot seguit s’ha tombat cap a mi amb un somriure amarg.

—I vós, senyor Wedgwood, ¿també esteu insatisfet de la nostra hospitalitat?

—No, i ara —he dit amb veu tremolosa.

—¿Hi ha res que us faci falta?

—No, gràcies, capitana.

Ha tornat el punyal a en Feng, i en Feng se l’ha netejat a la gira de les calces.

Com que el pes del braç del capità Jeroboam em tibava he hagut d’agenollar-me-li al costat. Un cop de vent se li ha emportat el barret de palma per sobre l’orla, ha quedat un moment voleiant a l’aire i ha caigut al mar.

M’han deixat sol. De tant en tant m’arribava del presidi el so d’una ràfega de trets, però com una cosa llunyana que no tingués res a veure amb mi. El pla, fos quin fos, havia resultat ser un desastre. Ara la situació era molt pitjor, sense sortida. Havia comès una ximpleria posant la meva esperança en el capità Jeroboam, a qui no em veia amb cor de mirar. M’he volgut aixecar per separar-me del seu cos inert, però el braç se li ha aixecat i m’ha tornat a estirar. S’havia convertit en el meu guardià; en Feng, fins i tot, ha deixat de vigilar-nos.

Havia quedat servit de morts violentes i de cadàvers. M’ha anat envaint una sensació de fàstic, fins que m’he hagut d’obligar a quedar-me quiet per no arrencar a córrer xisclant i arrossegant aquella cosa ensangonada.

Junyit d’aquesta manera al difunt he presenciat l’interrogatori del zelador del presidi, que han portat a coberta a punta de pistola. Li havien pres les claus arrencant-li cinturó i tot, i es veia obligat a aguantar-se els calçons amb totes dues mans. La Mabbot ha fet una pregunta al senyor Apples amb els ulls, i el senyor Apples ha respost que no amb el cap.

Han deixat als peus de la Mabbot una petita pila d’objectes, entre ells una tassa de llauna, una estora per resar i unes botes.

—Tot això era a l’habitació de l’escarceller, que diu que era d’en Fox —ha dit en Bai.

La Mabbot, contenint amb prou feines la ràbia, ha demanat al zelador:

—¿I on és en Brass Fox?

Ell ha aplicat el front contra l’entaulat i ha aixecat les mans juntes amb un gest de súplica.

—Aquí no! Aquí no hi és.

—Això començo a entendre-ho. ¿On és?

—Es va escapar fa tres setmanes. Fa tres setmanes que no és aquí.

—¿Tres setmanes? ¿Vols dir? Maleït Jeroboam! El mataria una altra vegada. —S’ha posat a caminar amunt i avall, remugant, i de cop ha engrapat l’escarceller pels cabells—. Dóna’m una raó perquè no et clavi un tret per incompetent. ¿Se’n va anar nedant, potser?

—Ens el van portar amb una colla de criminals més —ha dit el guardià, somicant—. Primer no sabíem qui era, perquè s’havia tenyit els cabells de negre i ens havia donat un nom fals. Quan vam descobrir que teníem en Fox, vam enviar algú a demanar instruccions. A vegades volen penjar els de més mala fama a les places públiques de Londres, com a lliçó… —De cop s’ha interromput, segurament perquè ha recordat amb qui parlava.

—Sacsegeu-li la closca, senyor Apples —ha dit la Mabbot—, que ha quedat encallat.

El zelador s’ha arronsat i ha deixat anar el que li quedava per dir:

—Quan vam rebre les instruccions ja havia volat.

Ha aixecat les mans amb les palmes enlaire per ensenyar que les tenia buides, com si en Fox fos una carta que hagués pogut tenir amagada.

—¿Quines instruccions van arribar de Londres?

—Execució immediata després de l’interrogatori.

—¿Sense judici ni un últim àpat?

—Hi deia «immediata». Però no la vam arribar a aplicar. En Fox no és una persona qualsevol —ha dit el guardià del presidi, sense parar de gemegar—. Per a ell els panys és com si no hi fossin, i és capaç de travessar les parets i tot. Va agafar un ostatge, un dels nostres guardians. Hi havia un vaixell esperant-lo. El van ajudar.

—¿Quin vaixell?

—Un mercant holandès; el Diastema, em sembla.

—¿Tens res per donar-me? —ha dit la Mabbot amb un fil de veu.

—Va deixar això: una estora, una pipa i alguna cosa més.

En Feng ha tornat amb una altra llanxa portant un home prim i barbut que es protegia els ulls del sol. Les ungles llargues i els flocs grisos que li ratllaven la barba el feien semblar un toixó que s’acabés de despertar del seu son hivernal. Anava despullat i molt brut, i tenia els turmells inflats, infectats de pus a la part on havia tingut els grillons. Per com se li marcaven les costelles, es veia que estava famèlic.

—¿Qui és? —ha volgut saber la Mabbot.

—És en Braga. Estava confabulat amb en Brass Fox —s’ha afanyat a dir l’escarceller—. El va ajudar a escapar-se.

—Porteu-li unes quantes galetes amb un raig de vi, nois. I roba!

L’escarceller s’ha aixecat per protestar, però la Mabbot l’ha tombat d’una coça i li ha enfonsat la bota sobre els botons de l’uniforme.

—Per la pinta que fa, deu haver estat tancat en una masmorra… ¿Des de quan?

—Des que en Fox es va escapar.

La Mabbot s’ha separat de l’escarceller i ha anat a arrupir-se davant d’en Braga, que s’havia desentès de la roba i s’estava ficant el bescuit a la boca més de pressa del que era capaç d’engolir.

—Conec la lleialtat que en Fox exigeix —ha dit la Mabbot—. No us penso demanar ara què penseu d’ell.

En Braga ha acabat aixecant la vista del menjar, i, entre grumolls de massa a mig mastegar, ha murmurat:

—Teniu els cabells…

—No parlem de mi, senyor Braga; parlem d’en Fox. Segur que us agradaria tornar-lo a veure per fer-li un petó a la galta o per retorçar-li el coll per haver-vos deixat aquí en aquest forat. A mi tant me fa una cosa com l’altra. Us penso concedir la llibertat avui mateix, tant si m’ajudeu com si no.

—No sé on ha anat.

—Però sabeu on ha estat; li sabeu els secrets.

—Ha estat cavant galeries a prop del riu Perla.

—Galeries! —La Mabbot s’ha aixecat, i el sol li ha fet brillar el front—. Així roba d’amagat a la patuleia de la companyia Pendleton. Galeries, senyor Apples! Doncs sí que ens podeu ajudar, senyor Braga. Us ofereixo un càrrec al vaixell per tant de temps com desitgeu, a canvi que em digueu, a mi i prou, senyor Braga, tot el que sapigueu sobre en Fox. ¿Us sembla un acord satisfactori?

—Sí —ha dit l’home—; però… —I ha mirat l’escarceller.

—Però voldríeu enllestir un assumpte amb el vostre guardià —ha dit la Mabbot amb aire contrariat—. Doncs afanyeu-vos. Contramestre, proporcioneu una arma de foc al nostre nou company de tripulació. Llevem l’àncora, senyor Apples. Amunt i a veles plenes; no hem vingut a berenar.

Els mariners s’han enfilat pels obencs com aranyes per desfer els aferraveles mentre l’escarceller corria per coberta suplicant:

—Espera! Espera!

En Braga li ha disparat dos trets al cap, ha deixat caure la pistola com si li pesés massa i ha començat a rentar-se amb una galleda i una esponja.

La Mabbot i el senyor Apples han agafat l’estora i els altres estris i s’han tancat a la cabina d’ella, on he pogut sentir com enraonaven en veu baixa.

El Rose ja anava vent en popa, orsant cada vegada que quedàvem amb el vent al través, i hem començat a fer bordades cap a mar obert mentre anàvem deixant enrere el presidi en ruïnes. A bord hi han pujat enrolats uns quants presos més, als quals, igual que a en Braga, han ofert galeta, panch i una passejada de benvinguda. Al meu parer, la bona disposició de la tripulació no reflectia convenientment els horrors que amenaçaven als nous mariners. Els han explicat els torns de guàrdia amb tanta alegria que he murmurat:

—Ep, que també hi ha l’amenaça de la «pintura de teatre», no us en descuideu!

Així que ho he dit he tingut por que algú m’ho retragués, però per sort no m’han fet cas.

Un petrell amb males intencions s’ha posat a coberta i s’ha quedat mirant la cara del capità Jeroboam, però l’he espantat. M’estaven posant a prova. La cosa que més desitjava del món era que em separessin del cadàver d’en Jeroboam, però no m’he volgut rebaixar a suplicar a aquests pirates, perquè fent-ho hauria perdut l’última engruna de dignitat que em quedava. He continuat allà, doncs, fins que el sol s’ha post i la lluna minvant ha començat a fer passar la seva freda dalla per sobre de la immensitat rutilant.

La compassió ha arribat sota la forma d’en Joshua, que, amb el feix de claus de la Mabbot penjant a la cintura, m’ha alliberat dels grillons i m’ha conduït a la meva cel·la. La claror de la lluna m’ha permès veure que als cabells hi tenia uns quants remolins. De cop m’ha colpit un pensament igual que si m’hagués caigut una olla del sostre: en Joshua té l’edat que tindria el meu fill si hagués viscut!

És un noi massa eixerit per amagar-li res; ha vist que els ulls se’m negaven, i ha aixecat la llanterna per il·luminar-me la cara.

—Porta un llibre —li he dit amb el moviment dels llavis—; un llibre, la pròxima vegada. Per saber escriure has de llegir.

Un cop a la cel·la m’he tornat a penjar sobre la panxa la capseta de llauna on tinc la massa de llevat. Tenia l’esperança de deixar enrere aquestes pràctiques rudimentàries, però tot sembla indicar que no me’n podré escapar així com així. Al final hauré d’empescar-me un àpat per a aquesta harpia.

Mentre passejo en cercle, el rebuig que m’han causat els fets que han tingut lloc al llarg del dia cedeix el seu lloc a un convenciment fred: no puc quedar-me de braços plegats mentre la Mabbot assassina sense contemplacions totes les bones persones d’aquest món.

Encara que no tinc ni armes, ni amics, ni diners, ni cap esperança d’ajuda, juro que descobriré el que aquesta dona es proposa. Igual que un ou es fa malbé a partir d’una esquerda diminuta, penetraré el tel del seu misteri i li esguerraré els plans.