ETIQUETA PER A UN COMBAT COS A COS

En què perdo moltes coses

Quan els dos vaixells eren a unes cinc iardes l’un de l’altre i l’onatge gronxava La Colette de tal manera que em deixava tota la coberta a la vista, vaig distingir clarament el prodigiós artefacte que havia cremat bona part del Flying Rose. Sobre coberta hi havia disposats a intervals regulars uns quants miralls de grans dimensions, i també n’hi havia de suspesos sobre l’aigua amb cordes. Cada un basculava sobre un eix giratori per reflectir la llum del sol cap al centre, on hi havia una gran lluna còncava de plata que brillava de tan polida. Aquest plat receptor estava posat darrere d’un conjunt de grans lents que, per la seva banda, lliscaven sobre unes guies i es podien regular per dirigir el temible feix de llum.

A coses així es dedica l’ésser humà en aquest món.

En el moment que considerava la possibilitat de fer el salt que m’havia de retornar la llibertat, mirant de convence’m a mi mateix que, tot i la virulència del seu atac, en Laroche era un empleat de Lord Ramsey, el fil d’aquest pensament se’m va estroncar de cop perquè vaig veure en Feng gronxant-se d’un estai tallat que salvava l’espai de separació entre tots dos vaixells i anava a parar als obencs del d’en Laroche. Dels obencs va saltar a coberta, i, eludint la tripulació d’en Laroche (que encara no havia acabat d’advertir la seva presència entre ells), va anar de dret cap a l’arma solar. Allà es va treure del cinturó un martell de boter, es va dedicar a fer miques les lents de vidres una per una amb martellades destres i precises, i a continuació va passar al disc central, en la superfície de plata del qual va fer dos grans esvorancs abans que els infants de marina d’en Laroche l’envoltessin. Acorralat, va començar a servir-se del martell com a arma, descrivint paràboles curtes i ràpides que queien amb una velocitat vertiginosa sobre un mariner darrere l’altre, ara partint un genoll ara ensorrant una templa. Tot el grup anava desplaçant-se per la coberta perquè en Feng no volia que l’arraconessin, i anava deixant un rastre de mariners malparats, alguns d’enastats en les seves pròpies espases. En Feng s’ajupia i saltava com una flama, esquivant els cossos caiguts sense parar d’escriure ideogrames invisibles a l’aire amb el martell, cada un puntuat per accents de sang.

Com que la fumera i el balanceig del vaixell m’obstruïen la vista tan sols vaig aconseguir presenciar uns quants moments escadussers d’aquest xafarranxo, però en vaig tenir prou per veure com en Feng matava una dotzena d’homes. Els hauria resultat més fàcil atrapar el vent que no a ell, perquè tenia una habilitat especial per esmunyir-se i saltar enrere quan se li tiraven al damunt. Els mariners semblaven desconcertats de trobar-se el puny trencat o les mandíbules desconjuntades per aquell martell maleït. Un, com a mesura desesperada, va tirar a terra l’espasa i va aixecar el trabuc, però en Feng no va fugir ni va pestanyejar, sinó que, en un instant, mentre el soldat l’apuntava amb l’arma, s’hi va acostar com aquell qui va a abraçar un amic. El tret de l’arma va passar per sota de l’aixella d’en Feng sense fer-li res, i tres soldats de darrere seu van caure, agafant-se la panxa ensangonada, abatuts pel seu company.

Durant tota l’estona, els fusells i els canons continuaven esqueixant l’aire i escampant estelles de fustes i ossos com si fossin paperets. Com que cada vegada hi havia més homes que anaven a deturar en Feng, els nostres fusellers van quedar amb avantatge i molts dels mariners d’en Laroche van trobar-se atrapats entre dos focs.

La coreografia d’en Feng no va afluixar fins que no li van tirar una xarxa. Darrere meu vaig sentir que en Bai s’adreçava a la Mabbot amb veu ferma:

—¿Em permeteu, capitana?

La Mabbot devia assentir, perquè en Bai va volar cap a La Colette amb el mateix sistema que en Feng i va posar-se a dispersar soldats i a estripar la xarxa amb la seva espasa guarnida de borles. Els bessons, imparables i a l’uníson, van tallar l’amantina de la botavara de la cangrea i la van estendre per sobre de la separació entre els dos vaixells. Van fer servir la botavara de passera, balancejant-s’hi, i van tornar al vaixell de la Mabbot enmig de l’ovació de la nostra marineria. Vaig veure que en Feng tenia contusions i ferides; tot i així, a tots dos bessons els resplendia la cara de satisfacció per l’abordatge que acabaven de fer.

Mentre tots aquests fets tenien lloc vaig poder distingir la figura d’en Laroche en persona, una ombra allargada al castell de proa, acompanyant les seves ordres amb moviments de l’espasa. Els botons de llautó de la casaca, que li anaven de dalt a baix en rengleres paral·leles, llambrejaven al cel mentre dirigia el seu despiadat assalt.

Teníem els vaixells encara més a tocar que abans, amb les orles separades per un espai d’una dotzena de peus, però vaig veure amb esglai que estàvem avançant el vaixell d’en Laroche molt de pressa. No ens hi acostaríem més; aquella era la meva única oportunitat. Vaig sobreposar-me al meu cor poruc i vaig centrar el pensament en la flama moribunda de la promesa que m’havia fet. Tornar! Allò era l’únic que comptava.

Vaig aixecar-me mort de por, amb les meves pregàries a sants particulars reduïdes a una única tornada infantil —«Ajuda’m, Déu meu; ajuda’m, Déu meu…»—, i vaig arrencar a córrer tot i que teníem l’onatge en contra i la coberta no parava de brandar. Vaig córrer tan de dret com vaig poder cap a La Colette sense cap altre pla que el de saltar, aferrant-me als baus i a les cordes de les vergues deixades anar que es gronxaven pengim-penjam a prop de la nostra orla, o caure a l’aigua i nedar si calia.

Quan vaig arribar a l’orla, les onades van deixar tots dos vaixells a nivell, i davant meu vaig veure, a la coberta del vaixell francès, un jove oficial de marina amb la insígnia de la salamandra a la pitrera i el rubor del combat a la cara rodona. El meu salvador. Em vaig posar ben dret arran de l’orla, amb tots dos braços aixecats d’emoció i dient en veu alta el meu nom:

—Owen Wedgwood! Owen Wedgwood!

Però no li vaig veure bondat a la cara. Un instant abans que ell aixequés el fusell, em vaig imaginar amb quina pinta em devia veure: els cabells grenyuts, la barba esbullada, els ulls crispats de desesperació. ¿No era el viu retrat d’un pirata assedegat de sang? Vaig tirar-me a coberta en el mateix moment que disparava i em vaig posar a rodolar abraçant-me a les ombres del castell de proa.

Quan vaig voler córrer a trobar un refugi amb més garanties, però, vaig descobrir que la bala m’havia travessat el ventre de la cama, perquè m’hi vaig notar un rosec molt dolorós en el moment d’arrepenjar-hi el pes del cos. Vaig relliscar en un bassal de sang, i el foc de fusell em va obligar a quedar-me on era. Em va assaltar una tristesa pueril; ni que el Sant Pare en persona m’hagués disparat no hauria sentit un desengany més gran.

De cop em va envair el dolor, la cacofonia de la guerra em va tornar a omplir les orelles i em van retornar les ganes de viure. Envoltat de batibull i destrossa, em vaig arrossegar fins a la cuina, on, amb penes i treballs, em vaig arraulir dintre el perol gegantí d’en Conrad per protegir-me, deixant la cama impedida a fora i pregant que els atacants tinguessin una victòria demolidora però no prou demolidora per provocar-me la mort. L’últim pensament que vaig tenir abans que tot se’m tornés negre va ser que a l’ordre de detenció de la Mabbot no hi deia res d’agafar-la viva.

Em vaig despertar enmig d’un cor de gemecs on jo era el baríton. Estava glaçat fins al moll de l’os, però em notava el coll i els dits de les mans com si hi tingués foc. Algú m’havia estat peixent rom, perquè en tenia la barba xopa. La gemegadissa dels altres, que estaven tot al meu voltant amb cremades o ferides de bala, venia i se n’anava igual que la claror.

Els dies es van escolar com minuts febrils. Durant un instant vaig tenir prou lucidesa per saber que m’havien rescatat perquè em vaig sentir a la pell la benaurança del sol i la carícia d’un llit de plomes. Plomes de debò! A més a més ja no estava enmig dels moribunds, sinó tot sol. Diria que vaig arribar a somriure tot i el dolor, que se m’havia estès a tot el costat dret. La febre em feia espetegar els porticons del pensament.

Les meves il·lusions de rescat van volar com ratapinyades quan un dels bessons, aquests causants de sofriment, es va inclinar sobre meu, em va aixecar les parpelles i va dir amb la seva veu de lloca:

—S’està morint.

La Mabbot va replicar:

—Continua cuidant-lo.

Ho va dir amb una veu plàcida que em va asserenar, i em van venir ganes de tenir-la a prop, cosa que em va acabar de confirmar la gravetat del meu deliri.

Sí, continua cuidant-me, vaig suplicar íntimament. Tinguis les arts ocultes que tinguis, les herbes amargues o les fórmules màgiques que tinguis, aplica-les a la meva persona. Ja tant se me’n donava on jeia el meu pobre cos —en un llit d’Anglaterra, en un vaixell pirata, en una illa deserta o surant en una panna de glaç—, mentre no em morís.

Allò va ser un turment de sant Antoni. Van presentar-se’m diferents dimonis; el principal, el metge de bord. M’hauria estimat més tenir una gàrgola sobre la cara. No sabria dir quin dels dos fèiem una bravada més forta; en tot cas, tant l’un com l’altre estàvem amarats d’alcohol. Em vaig adonar, amb la lucidesa que tan sols els enfebrats posseeixen, que aquell metge era en realitat la Mort en persona, i que tot aquell temps havia estat fent-se passar per un membre de la tripulació, esperant amb paciència el moment d’emportar-se’ns. Vaig exhaurir les forces renegant i tractant de fer-lo fora a cops. Aquests estadis eren interromputs periòdicament per bufetades a les galtes o esquitxades d’aigua freda.

Més endavant vaig saber que ens havíem salvat d’un pèl de l’assalt d’en Laroche perquè vam arribar als canals de coral negre tal com la Mabbot pretenia. Són uns canals per on només sap navegar-hi en Pete, l’enigmàtic vell esdentegat que seu a proa. La Colette no ens va seguir perquè s’hauria encallat en aigües somes, i nosaltres vam arribar ranquejant a aquest riu d’illes, ben endins de les badies sinuoses de Selat Nasik, on ens hem amagat per fer reparacions.

Durants els meus atacs de febre també em van visitar fantasmes més amables. Una llebre rabassuda travessava corrents per un bosc ombrívol perseguida per alguna cosa maligna. Jo corria a protegir-la, i a estones m’hi transformava, i notava el mal encalçant-me. Acabava rebentat tractant de no deixar-me atrapar mentre aquella cosa s’amagava darrere d’arbres gegantins i trencava per viaranys estrets. De cop entreveia la cua blanca de la llebre desapareixent per la boca d’un canó, i m’hi ficava de cap cridant. El canó era molt més llarg per dintre, i m’hi arrossegava una bona estona fins que al final sortia d’un forn, indemne, a la cuineta de la meva època d’oficial de cuina. Hi havia la meva benvolguda Elizabeth, viva, jove i real en tots els detalls, des de l’oneig de la cabellera fins al to moradenc del davantal. Quan la veia arrencava a plorar, i continuava plorant fins que ella m’oferia una mica de l’escudella que havia preparat i m’acariciava delicadament l’esquena amb la mà. M’exhortava a empassar-me els bunyols espessos que hi suraven, dient: «Si no els mastegues t’ennuegaràs».

Així era la meva vida d’abans, abans dels pirates i abans de Lord Ramsey. La primera feina que havia tingut havia sigut a l’hostal de la viuda Hamilton, que sempre tenia alguna cosa per dir del meu «aire francès» però que em pagava bé. Aquesta era l’època, i potser el dia mateix i tot, en què l’Elizabeth va acabar concebent: aquell pendent avall que va prendre-me’ls tots dos. Però ara la tenia al davant, plena de salut i de vida. La por que arribés la tardor i se me l’endugués em feia aixecar la vista de l’escudella, i llavors veia, per una finestra, la llebre entre les dents d’un gran rèptil. Em quedava mirant com se l’empassava, convertida en una massa informe que avançava per dintre el cos del serpent i sortia per l’altra punta llustrosa i negra com el betum.

Aquí em vaig despertar.

Vaig sentir que el metge deia:

—S’ha de fer.

La Mabbot va respondre:

—Doncs faci-ho net i ràpid.

En l’estat de vigília notava que tenia la cama botida i posada com un porc sacrificat sobre el catre de fusta, perquè ara ja no era al llit de plomes i segurament també això ho devia haver somiat. Em feia un mal espantós, i vaig agrair que tornessin a carregar-me de rom fins a fer-me dormir.

Quan em vaig tornar a despertar, el metge se n’havia anat i un dels bessons em peixia una cullerada d’un tònic nauseabund de color ocre. Al meu costat hi havia una caixa de barba de caputxí, teranyines o alguna cosa que s’hi assemblava. El dolor lancinant s’havia convertit en una pressió insuportable, com si tingués el peu collat amb un cargol de fuster.

Vaig sentir que un dels bessons deia:

—Prou de rom. Ha de sentir-s’ho perquè es curi.

El dolor es va accentuar i vaig gemegar. Vaig cridar i em vaig queixar fins que em vaig adormir, perquè estava baldat. Sense el benigne escut del rom estava a la mercè de la fuetada del dolor. Els bessons em van péixer per força farinetes i les seves potingues nauseabundes entre les dents serrades. Jo els pregava que em traguessin el peu del cargol de banc.

De cop era el matí, no sabria dir de quin dia, i vaig sentir-me despert de veritat per primera vegada des de l’atac. Tornava a jeure sobre plomes; més en concret, era a la cabina de la Mabbot, al seu llit, tan sols amb un llençol al voltant de la ronyonada. Els bessons hi eren. La Mabbot llegia asseguda a la seva cadira, a la vora del llit, i em vaig adonar que m’aguantava la mà amb delicadesa. Jo vaig enretirar la mà de cop, i ella va aixecar els ulls del llibre i va somriure.

—Renegueu com un pirata de debò —va dir.

—No us bellugueu —va dir en Bai—. Teniu agulles.

Vaig mirar-me el cos, i vaig veure, cada vegada amb més ànsia, que tenia la panxa, els genolls i els avantbraços perforats amb agulles com si fos el mapa d’un conqueridor. Al pit hi tenia unes muntanyetes de cendra tèbia.

—¿Què és aquesta bruixeria? —vaig exclamar-me.

—Aquesta bruixeria —va dir la Mabbot— us ha ajudat a passar una senyora febrada; abans que el metge fes la seva feina teníeu el peu ben verd.

El peu no se’m veia, perquè quedava enfonsat en el matalàs de plomes. Vaig aixecar-lo, i vaig veure que només hi havia un monyó embenat amb força. Just sota el genoll, el peu i el ventre de la cama m’havien desaparegut.

—¿Què m’heu fet? —vaig cridar.

—Esteu més bé sense aquella cosa —va dir la Mabbot—. Feia tanta pudor que ni tan sols els taurons s’ho deuen haver volgut menjar. Em sap greu, però les vostres temptatives de fuga no us convenen per a la salut; valdrà més que ho deixeu córrer.

—Malànimes! Escurçons! —Vaig voler incorporar-me, però en Feng em va posar la palma al front i em va fer quedar quiet. Jo vaig passar-me la mà pel cos per treure’m les agulles i la cendra.

—Aquests nois han fet un miracle —va dir la Mabbot.

—M’han tallat un peu!

—El peu us l’ha tallat el metge, i em va assegurar que l’endemà seríeu mort. No sou mort. Ho deveu als bessons i a la seva medicina.

—Vull el meu peu!

—Molt bé —va dir la Mabbot—. El nostre hoste està descontent de la nostra hospitalitat. Emporte-us-el.

Els bessons em van treure de la pell els seus invents, em van aixecar del llit i em van començar a dur cap a la porta.

—Wedge —va dir alt la Mabbot, i ens vam aturar—. No us penseu que esteu dispensat del vostre contracte. Ara més que mai heu d’atenir-vos a les vostres obligacions. Us dono una setmana perquè us refeu; però diumenge vinent soparé com de costum.

De cop em vaig adonar que ella tenia les galtes plenes de butllofes i el braç embenat de resultes de la batalla.

—M’estimo més tirar-me al mar que no tornar a servir-vos un àpat! —vaig deixar anar.

—Per vós fareu. Una altra cosa: la tripulació xerrarà pel fet que hàgiu estat aquí. Si alimenteu cap enraonia indecorosa us arrencaré l’eina per corroborar la vostra versió.

Arrepenjant-me novament en en Joshua, vaig veure, de camí cap a la meva cabina, que estàvem ancorats en un riu envoltat de selva luxuriant. El vaixell estava desballestat, amb el bauprès completament escapçat i els estais corresponents voleiant al vent, i a la coberta principal hi havia un gran tronc tallat que estaven tornejant per substituir-lo. Els mariners estaven asseguts en rotllanes adobant les veles, que començaven a assemblar-se al primer cobrellit d’un infant.

Jo estava tancat a la meva cel·la, que em semblava fosca i enxubada per comparació amb la luxosa cabina de la Mabbot. Els dies següents els vaig passar pràcticament dormint. Tenia accessos intermitents de febre. En Joshua venia per refrescar-me el front amb draps humits, per buidar-me la gibrelleta i per peixe’m més farinetes i més d’aquell líquid amargant que els bessons preparaven.

Aquí confessaré, ja que no tinc confessor, que en el meu deliri vaig demanar a Déu que em retornés el cos sencer. No sé si la meva petició va ser desoïda, però en tot cas no ha sigut atesa.

Quan dos dies més tard van venir els bessons per veure com evolucionava, vaig engrapar en Feng pel puny i vaig bramar:

—Si el peu ja no hi és, ¿com és que em fa tant mal?

—¿Voleu la medicina? Us comporteu com un nen petit.

—¿No podeu fer que em deixi de fer mal? Encara em sento el peu.

—És una cosa que demana temps.