SABOTATGE

En què visitem una bruixa

Dimecres 20 d’octubre

Passo moltes estones estudiant el llenguatge de signes d’en Joshua, però sembla que no s’hagi d’acabar mai. És el tracte que hem fet: ell aprèn a llegir i jo aprenc a expressar-me amb gestos. Si quedo enrere és perquè ell n’aprèn molt de pressa. Ara em corregeix sense vacil·lar, no perdonant-me ni un error i rient-se’m de cada un que cometo. El desespera la manera com bellugo la cara, sobretot les celles, i arriba fins a l’extrem de deformar-me la fesomia amb les mans com si me la volgués modelar.

Dimecres, més tard

És tard, però escric a la claror de la candela perquè el neguit no em deixa dormir. He vist el senyor Apples i la Mabbot parlant de fondejar al port de Phan Tiet, a la Cotxinxina. Podria ser la meva última oportunitat per escapar-me, i l’haig d’aprofitar. He tornat a proveir-me d’una mica de queviures per a la fuga. Quan demà la partida se n’hi vagi, esperaré que siguin un tros lluny, m’esmunyiré de la cel·la i baixaré al moll.

Amb la meva estranya nova extremitat faig les tres passes que hi ha fins a l’hamaca i tornar, com un tigre engabiat, fins que deixo una marca al lloc de l’empostissat on em va a parar la pota de fusta. La corretja ha d’anar molt forta perquè no se’m desplaci, però cada dia la puc portar estones més llargues.

Dijous 21 d’octubre

Aquest matí a primera hora he quedat destarotat quan el senyor Apples ha obert d’una revolada la porta de la meva cabina i ha anunciat:

—La capitana vol que ens acompanyeu.

Com que no podia dir-li que tenia uns altres plans, al cap de no gaire ens dirigíem lleugers amb una llanxa cap a un pantalà. Érem sis: el senyor Apples, els bessons, un mariner cotxinxinès, la capitana i un servidor. Al port hi havia mitja dotzena de barques de pescadors poc més grans que un canot ocupades per individus que portaven uns barrets de palla molt amples. He vist que un treia de l’aigua una xarxa plena de peix lluent. Els serrats revestits de verdor s’estrenyien al voltant de la boca d’un riu ample. A prop de la gola hi havia unes quantes embarcacions que tenien teulades en comptes de pals. Semblaven reproduccions de l’arca de Noè.

—Són desferres de vaixell —m’ha explicat el senyor Apples—. Són casernes flotants. Quan una embarcació ha sigut apedaçada masses vegades i està massa avariada per sortir a alta mar, la deixen pasturar.

—Si en Fox es dirigeix a Macau —he demanat a la Mabbot— ¿com és que parem aquí?

—Hi viu un home, un antic amic meu amb moltes coneixences, que era un contrabandista important fins que la malària el va obligar a deixar-ho. És l’única persona de confiança que em pot conduir a Macau. En coneix els topants. I, amb una mica de sort, potser la seva àvia encara és viva.

—¿La seva àvia?

—És una dona que sap moltes coses.

Hem recorregut la llargada del moll observats pels martinets d’ulls de robí que hi havia enfilats als arbres nuosos de tota la vora. En Bai portava un dels faisans que havíem atrapat a l’illa, que encara xisclava dintre el sac.

Al capdavall del moll hi havia un parell de soldats francesos sense afaitar fumant en unes cadires de vímet, que portaven els uniformes descordats i oberts per la calor. Quan hi hem sigut una mica a prop, s’han aixecat i ens han apuntat amb el mosquet amb aire indolent. La Mabbot no ha afluixat el pas fins que no ha estat a quatre passes del soldat més alt, que ha hagut de fer anar un peu enrere per poder continuar apuntant-la amb l’arma.

—Sóc la capitana Hannah Mabbot. Aquell vaixell és el meu Flying Rose. ¿Sabeu qui sóc?

Segur que el soldat havia vist la bandera vermella del Rose mentre fondejàvem. Ara estudiava el pit bombat del senyor Apples i l’espasa al maluc de cada bessó. Un cop de colze del seu subordinat, però, l’ha enardit, i ha fet brandar el trabuc remugant:

—Je ne parle pas anglais.

La Mabbot ha agafat un morralet del cinturó i n’ha buidat el contingut a la palma de l’altra mà. Ha ofert la mitja dotzena de corones de plata que hi havia al soldat:

—¿Sabeu qui sóc ara?

Ell ha agafat els diners alleujat i se n’ha tornat al seu lloc, on l’altre soldat li ha reclamat la seva part del peatge.

Caminar sobre terra ferma m’ha exigit esforç, perquè el camí feia pujada i la pota de fusta em trontollava. L’aire estava carregat d’olor de tiferades de vaca i de la flaire paternal de la terra.

—¿Heu posat fi a dècades d’enemistat amb trenta corones? —he demanat—. França és més pobra del que em pensava.

—Són mercenaris —ha respost la Mabbot amb menyspreu—. Aquests soldats són tan poc francesos com jo anglesa. Si no ens acostem a les seves casernes flotants ens deixaran estar. A més a més, França està al corrent del que faig. M’haurien de pagar.

Els serrats boscosos ressonaven de crits d’ocells. Havia desembarcat amb il·lusió per tocar terra, però la selva era desagradablement a prop, i els casos que havia llegit sobre caníbals i tigres devoradors d’homes m’han semblat molt versemblants de cop i volta. Amb els insectes mateix n’hi havia prou per sentir-te dissuadit de continuar: les mosques se’ns han tirat al damunt en el moment que ens hem allunyat de la riba, i cada poques passes una aranya o un escarbat diferent travessava el camí per on passàvem, cada un més esgarrifós que l’anterior.

Després d’un recolze del riu hem arribat a un poble deixat de la mà de Déu format per tot de palafits disposats vagament en cercle al voltant d’una marjal. La majoria estaven abandonats, i d’altres semblaven haver sigut arrasats per bandolers o per alguna tempesta. Els vessants dels serrats veïns eren plens de camps esglaonats, però no s’hi veia activitat. Les males herbes havien embussat les sèquies, i pels erms hi corrien gossos feréstecs. Al cim del serrat hi havia una església, amb la creu retallada contra el cel com la mà d’un nedador llunyà. També hi havia unes quantes cabanyes cremades de feia temps, exhibint les seves lúgubres carcasses de bambú al sol. Els cotxinxinesos que hi vivien es veien malalts, ajaguts al llindar de les cabanyes amb aire demacrat i cansat. Un grapat d’infants amb la panxa anormalment inflada se’ns ha aplegat al voltant demanant almoina. La Mabbot els ha tirat sacs de galeta i areng en escabetx —el nostre dinar—; però, com que ni tan sols després de cruspir-s’ho no s’han calmat, la Mabbot ha hagut de tustar-los amb una canya perquè ens deixessin passar.

Jo no acabava d’entendre per què la capitana havia volgut que participés en aquella sortida. Sembla que prevegi els meus plans de fuga, tot i que tinc aquest diari molt ben amagat en un sac de te ranci. Fins i tot n’he deixat un de fals amb reflexions innocents perquè el descobreixi algun tafaner, però encara no he vist que me l’hagin remenat.

Se’ns han acostat corrent dos nois amb un mosquet rovellat i un pal punxegut. En el moment que en Bai saltava per barrar-los el pas, s’han deixat caure de genolls i han aixecat l’arma per sobre el cap.

El mariner cotxinxinès ha fet d’intèrpret:

—Es pensen que sou en Brass Fox; es volen allistar al vostre exèrcit.

Per una vegada la Mabbot no ha tingut una resposta enginyosa a punt. La cara se li ha endurit i ha deixat els nois agenollats sobre la terra polsosa.

La Mabbot ha emprès la seva recerca pel palafit de més a la vora, on, fent primer una reverència, ha ficat el cap per demanar per un home anomenat Huynh.

Pel que s’ha vist, tots els habitants del poble amb qui ha parlat volien alguna cosa a canvi de la informació que li donaven. Com que ja havíem donat tot el menjar que teníem, hem anat molt a poc a poc. Unes mosques grosses no paraven de picar-me al clatell.

En el moment que passàvem per davant de les cabanyes, una dona eixuta de carns i tota gravada de la verola que estava asseguda en un llindar m’ha cridat fent espetegar la llengua. L’he mirada als ulls, i llavors s’ha obert el vestit per ensenyar-me uns pits magres, oferint-se’m.

He desviat la mirada i m’he afanyat a atrapar els altres.

—¿Què ha passat aquí? —he demanat a la Mabbot.

—L’opi, ha passat! Els missioners i l’exèrcit francès hi han fet la seva part, però això és sobretot feina del cascall. Com que a l’Índia es fa tan bé, ¿per què no conrear-ne aquí? Això és el que volia que veiéssiu. Això era un mercat pròsper; normalment hi podia comptar. Però ara… —La Mabbot ha estès els braços i s’ha posat a giravoltar cantant amb veu delicada—: Opi! Y¯apiàn!

—L’opi no és cap sortilegi màgic —he dit—; l’opi tot sol no pot fer això. El que ho fa són la indolència i la rapacitat, les flaqueses de la persona.

—Guardeu-vos els vostres sermons —ha dit ella—. L’opi converteix la gent més laboriosa en llangardaixos. ¿No és màgia, això? Molta de la gent d’aquí hi és addicta, però no ha sigut sempre així. Aquests serrats abans eren verds, amb arrossars, melonars, vaques i ànecs. Però els capitostos van obligar les famílies a conrear opi i prou i es van quedar tot el guany, i els camperols passaven fam. Els qui s’hi van resistir, els van assassinar. Ara fumen per enganyar la gana.

En el moment que la Mabbot anava per entrar en una altra cabanya, li he demanat si podia visitar l’església. Ella ha fet un gest a en Feng, i ell m’ha seguit amunt pel camí polsós que hi conduïa.

Era una construcció de tàpia amb una porta amb volta i una mà escrostonada de pintura grisa. Hi he entrat, i en Feng s’ha quedat a fora amb un ull posat en el palafit. Abans i tot que la vista se m’acostumés a la foscor, m’he adonat que a l’interior no hi havia ningú a part de mosques. He sucat les puntes dels dits a la pica de l’aigua beneita, que era ben tèrbola, i m’he senyat. La nau era plena de bancs d’església. El confessionari era poca cosa més que un taüt vertical amb una cortina de color de safrà. Davant del truculent crucifix rústic volaven en cercle tot de mosques. M’he agenollat amb esforç en un dels bancs.

—Em pesa, Déu meu, d’haver-vos ofès —he dit en veu baixa—. Abomino els meus pecats, i ajudat de vostra divina gràcia… —He perdut el fil. La capella de la nostra casa d’orfes era un lloc auster, però tot i així el cor se m’omplia de pau de seguida que hi entrava. Ara, en canvi, només sentia un malestar cada vegada més gran. No havia vist mai una església tan deserta com aquella. ¿No era el que em mereixia per la meva vilesa, però, oblidant la meva dona mentre passejava amb una facinerosa a la claror de la lluna?

M’he aixecat, he anat ranquejant fins a l’absis, i el que hi he trobat m’ha fet riure per sota el nas: un porc panxut i un gos sarnós sense amo dormint junts al peu de l’altar. M’he ajagut al seu costat, sobre el terra fresc de rajoles de fang cuit, i m’han fet lloc. He notat que la musculatura del coll se’m distendia. Hi havia molta quietud, una quietud beatífica, i he tancat els ulls. De cop en Feng ha bramat:

—Wedgwood!

La Mabbot devia haver trobat per fi la persona que buscava.

Per les cares adustes de la parentela que hi havia aplegada a la cabanya, feia tot l’efecte que el contrabandista de la Mabbot era al seu llit de mort. La majoria han sortit per deixar-nos lloc, però una dona jove ha continuat als peus del llit, agafant-li fort els turmells inflats com si tingués por que l’hi prenguéssim.

L’home tenia les galtes xuclades i sense color, i li he notat l’alè de podrit des del llindar mateix de la porta, una fetor dolcenca semblant a la de la massa que queda al fons d’un barril de pomes.

—Hola, Mabbot —ha dit amb un fil de veu quan ella s’ha agenollat vora el catre—. No estic bé.

—Ja ho veig, Huynh. Em sembla que no ens podràs conduir fins a Macau.

—Aneu amb compte, perquè en Brass Fox té gent a tot arreu.

—Posa’m al dia.

—Roba opi dels magatzems de Pendleton, té contrabandistes i galeries i fins i tot ensenya als pescadors a combatre. L’acompanya una dona índia, que va participar en la revolta de Bengala i que té milers de camperols disposats a combatre amb ella. La gent l’anomena «heroi» i diu que els deslliurarà de la companyia Pendleton. Tinc parents que li han jurat lleialtat. Diuen que ha arribat el dia.

Hem esperat que recobrés l’alè. La Mabbot li ha posat la mà al front, i la dona jove dels peus del llit s’ha aixecat amb expressió contrariada.

En Huynh ha dit una cosa en cotxinxinès, i la dona s’ha tornat a asseure.

—En Brass Fox vol posar fi al comerç que es fa al riu Perla —ha continuat en Huynh—, de te, d’espècies, de seda, d’opi, de tot.

—No es pot.

—Si hi hagués prous contrabandistes i camperols que paressin de treballar, els magatzems quedarien buits. Tenen els ports… —Hem esperat que acabés de tossir—. Hi són prou a prop per tallar els colls de qui toca. La companyia Pendleton trigaria mesos a trobar nous capitans de port a qui subornar. Si en Brass Fox té poder sobre el riu, pot ofegar el comerç, si més no prou temps per sembrar el pànic entre els inversors. Tot Europa aprofitaria l’oportunitat per ficar-se en territori d’Anglaterra.

—I ¿per què ho fa?

—Diuen que per alliberar la gent. —En Huynh ha deixat anar una rialleta, amb un so aspre i esquerdat—. Una cosa molt pròpia de vós.

—Però gens pròpia d’en Fox.

—Potser encara us sorprendrà. —El riure se li ha convertit en tos, i de seguida ha quedat sense aire—. En tot cas, ho farà anar tot en doina. ¿Per què no el deixeu fer?

—Saps que no puc, Huynh. —La Mabbot li ha posat una mà a l’espatlla—. ¿Què et fa falta?

—Si l’àvia no em pot curar…

—Ens sobreviurà a tots —ha dit la Mabbot.

—Potser alguna cosa per a la família.

La Mabbot s’ha tret de la casaca un saquet de monedes, i, sense dubtar gens, l’ha allargat a la dona jove, que l’ha agafat sense saber-se’n avenir i s’ha afanyat a fer una reverència.

La Mabbot ha tornat a acariciar l’espatlla de l’home i ha dit:

—Adéu, Huynh; ja jugarem a cartes a l’altre món.

—I em deixaré guanyar com sempre he fet; no has sabut mai perdre —ha dit el moribund mentre sortíem a la claror de fora.

Hem voltat la marjal per arribar a la diminuta cabanya cobricelada de branques plenes de molsa on vivia l’àvia d’en Huynh. La vella, una bruixa esdentegada, ens ha fet senyes perquè entréssim. El senyor Apples, massa gros per passar per la porta, s’ha quedat a fora fent guàrdia.

La Mabbot ha ofert a la vella el faisà viu del sac, que de cop he comprès que era el que jo tenia pensat de farcir per a l’àpat de diumenge. En el moment que anava per impedir-ho, la Mabbot, per mitjà del traductor, s’ha adreçat a la dona:

—Gràcies per haver volgut tornar-me a rebre. Em sap greu, però no tinc cap pollastre. ¿Amb això fareu el fet?

La vella ha ficat la mà al sac i n’ha tret el pobre ocell, que havia perdut la ploma de tant trasbals.

La Mabbot ha estès un gran mapa del mar de la Xina Meridional sobre el terra batut de la cabanya i ha posat pedres als angles perquè fessin de pes. També ha donat a la vella una moneda d’or. A continuació ha assenyalat l’illa de Coloane, de Macau.

—¿Hi és, la persona que busco?

La vella ha fet un gest amb les mans perquè ens allunyéssim fins que hem quedat arrambats a les parets de la cabanya, i llavors s’ha assegut davant del mapa. Aguantant el faisà de cap per avall, ha començat a gronxar el tors amb els ulls tancats, murmurant entre si. El faisà s’ha quedat quiet i també ha tancat els ulls.

De cop la vella li ha arrencat el cap retorcent-li el coll amb un gest sec, i ha deixat que corregués en cercles a cegues, cosa que ha fet que deixés una cal·ligrafia de sang sobre el mapa. El faisà ha topat contra la paret de la cabanya entre les meves cames, i allà s’ha escagassat i ha acabat desplomant-se.

¿Què podia esperar d’una sortida amb pirates, sinó ser testimoni d’un ritual satànic?

La vella ha tirat tot d’estelles d’os gravades sobre el mapa, i ella i la Mabbot les han consultades.

La bruixa ha posat una ungla cargolada sobre l’illa que havia quedat continguda entre un fragment d’os i un arc de sang.

—¿Diu la veritat? ¿Hi és?

—Us hi espera. Hi és, però no diu la veritat.

—Ell no espera. ¿On anirà després?

—Esperarà. Però és molt perillós. —La bruixa ha agafat un tros d’os i ha picat amb el dit els senyals gravats—. Això és una mala cosa.

Divendres 22 d’octubre

Aquest vespre m’han privat de dormir un seguit de fets torbadors.

Amb el rumb marcat per les indicacions tenyides de sang de la bruixa, el Rose s’encamina finalment a la cita que tenim amb en Fox, solcant les tenebres en direcció a Macau. Com si no n’hi hagués prou amb en Laroche i les seves patrulles navals per fer-me enyorar les costes angleses, ara la nostra pròpia tripulació sembla més sinistra que mai.

A altes hores de la nit, quan finalment començava a agafar el son, cruixit de la caminada fins a la cabanya de la bruixa, m’he adonat que hi havia algú a la cel·la. D’entrada he pensat que era un somni, però al cap d’una mica m’he acabat convencent que hi havia una persona apostada a la porta observant com dormia. He allargat la mà per agafar la candela, i llavors la Mabbot ha dit:

—Gràcies a Déu que esteu despert. Almenys no sóc l’única que no pot dormir en una nit com aquesta.

Jo no he comprès a quina mena de nit es referia, perquè a la meva cel·la totes les nits són si fa no fa iguals. Mentre buscava a les palpentes un misto per encendre la candela, la Mabbot se m’ha assegut a sobre sense miraments i m’ha empès perquè li fes lloc a l’hamaca. A la cara m’ha saltat un esquitx de vi de l’ampolla que portava agafada a la mà. Sense dir res, obligant-me a estar en aquella postura forçada, s’ha quedat allà asseguda donant-me l’esquena amb les cames penjant-li de la vora de l’hamaca. Al cap d’una estona he sentit que plorava en silenci.

—Fill meu —ha dit amb un fil de veu—, Leighton!

Completament desconcertat per l’estranyesa de la situació, he recorregut a una tàctica molt corrent entre les preses: he quedat immòbil amb l’esperança de passar desapercebut. Al final, però, la Mabbot s’ha estirat a l’hamaca amb mi i ha caigut profundament adormida.

La foscor ha quedat plena dels seus roncs, i jo m’he retorçat per esmunyir-me sense despertar-la, cosa que no ha sigut precisament fàcil perquè m’havia deixat molt poc espai entre ella i la paret. Quan per fi m’he alliberat i he comprovat que continuava adormida, m’he posat la pota de fusta i he sortit de la cabina vestit només amb el sac tacat de lona que faig servir de camisa de dormir i sense saber ben bé quin camí seguir.

Se’m pot acusar de pudibund, i no negaré que, en altres circumstàncies, segurament m’hauria deixat temptar per les baixes passions tenint una dona abandonada d’aquella manera al meu llit. Però sabia molt bé que la Mabbot no és cap minyona; els qui hi juguen acostumen a tenir un final trist.

Com que no se m’acudia res més, he travessat la freda coberta il·luminada per la lluna en direcció a la cambra d’oficials, una habitació estreta a estribord de la cabina de la Mabbot, on dormien els bessons i el senyor Apples. He trucat a la porta.

M’he quedat un tros lluny de la cambra amb les mans enlaire, amb la intenció que no se’m veiés gens com un perill. Quan en Feng ha obert, he dit:

—La capitana es troba malament, a la meva cabina. Ajudeu-me, us ho prego.

Al cap de no gaire érem a la meva cel·la, on els bessons han aixecat la capitana de l’hamaca a pes de braços tocant l’ase i remugant.

Amb aquest incident desconcertant n’hauria tingut prou per quedar-me desvetllat el que quedava de nit, però ha resultat que no érem els únics que estàvem desperts. Mentre els bessons transportaven la Mabbot a través de la claror lúgubre de la llanterna de la coberta baixa, una explosió ha fet trontollar l’aire. La detonació ha despertat la Mabbot, que ha pestanyejat horroritzada pel que hem vist quan hem sortit a la coberta alta: el governall encès en flames.

Mentre el senyor Apples demanava galledes per extingir el foc i tota la marineria s’aplegava a coberta desconcertada, s’ha vist que no ens atacava ningú; la lluna era molt clara, i l’únic que hi havia a l’aigua a part de nosaltres era la ratlla fosca de la costa de la Cotxinxina. Allò només significava una cosa: que hi havia un sabotejador al vaixell.

Algú havia pispat un barril de pólvora i l’havia col·locat a sota mateix de la roda del timó. Afortunadament el timoner estava descansant al seu catre i no n’ha sortit gaire malparat, però la roda havia caigut rodolant a coberta i estava feta miques. Si s’ha pogut sufocar l’incendi ha sigut gràcies a la rapidesa amb què s’ha format la cadena de galledes.

Quan fa molt temps que estàs en alta mar, t’estimaries més que et sortís sang del llombrigo que no veure un esvoranc a coberta. Els mariners han treballat per torns per reparar el timó, aguantant la respiració com bonament podien enmig de la fumera.

La Mabbot s’ha negat a anar a la seva cabina, i, poc o molt asserenada, ha portat a coberta la seva gran cadira entapissada i ha dit:

—Si algú em vol buscar les pessigolles, que ho faci en públic, com els homes.

Jo m’he arrupit darrere la cadira de la Mabbot per mirar de no fer nosa als mariners que corrien de proa a popa. En un breu descans entre bram i bram, el senyor Apples i la Mabbot han deliberat en veu baixa i ronca.

—Som prou a prop de la costa perquè algú hi pugui arribar remant, capitana —ha dit el senyor Apples—, però no falta cap bot.

—Si la santabàrbara hagués saltat enlaire, ens hauríem enfonsat en qüestió de minuts. No; aquest sabotejador només ens vol endarrerir perquè en Laroche tingui temps de trobar-nos. Algú vol canviar de costat. ¿Pot ser, senyor Apples, que un dels meus propis homes pugui voler la recompensa que ofereixen pel meu cap?

—No ho crec, capitana. Tots us aprecien molt, més aviat.

—Doncs ¿com és que hi ha un esvoranc en aquest coi de coberta?

—Que no hagi sigut ell. —El senyor Apples m’ha apuntat amb el dit gros sense dissimular gens. Era un home que no estava per subtileses.

—En Wedge aquesta nit no ho ha fet —ha dit la Mabbot—. Hi puc posar la mà al foc.

El senyor Apples se n’ha tornat a dirigir la tripulació. Per sort, el timó havia quedat intacte, i, mentre fabricaven una roda nova, el timoner ha pogut donar ordres a crits als qui governaven el vaixell des de baix empenyent l’arjau com mitja dotzena de mules en un molí de sang.

L’esvoranc de coberta hauria tingut conseqüències catastròfiques si no arriba a ser per la reparació ràpida i experta que hi han fet en Kitzu i la seva colla, que l’han apedaçat amb posts i estopa amarada amb pega. Al cap de no gaire m’han reclutat perquè els ajudés a treballar les taules de l’entaulat definitiu.

Ha fet una sortida de sol radiant —estratus argentats i roses com una orella de mar suspesa sobre la terra—, i hem estat treballant tota l’estona que ha durat. De resultes d’això ara tinc l’esquena clavada i les mans encarcarades com si fossin de banya. Es veu que una part del botí del Patience ha quedat feta malbé per l’explosió i l’aigua, però no he tingut ocasió d’avaluar-ho personalment. M’imagino que el te i el tabac han sigut els gèneres més perjudicats, seguits de la seda.

Hi ha un traïdor a bord, doncs. Com és natural, les murmuracions han fet niu a les orelles de tothom mentre treballàvem, i les teories són diverses i rebuscades. Uns afirmen que el sabotejador és un espia d’en Laroche, cosa que podria explicar per què La Colette va seguir tan bé la pista de la Mabbot. Els contraris a aquest supòsit sostenen que un espia d’aquesta mena hauria de deixar comunicats de port, necessaris per a en Laroche per conèixer el nostre rumb per endavant, o tenir emissaris a punt a tots els ports de l’hemisferi. Molts creuen que la companyia Pendleton, de seguida que s’assabenti de l’assassinat de Lord Ramsey, doblarà o triplicarà la recompensa pel cap de la Mabbot, i qui ha estat més a prop d’obtenir-la és en Laroche. Alguns sostenen que el sabotejador pretén cobrar-la abans que en Laroche ho faci. Aquest pla requeriria lliurar el Rose a la marina reial, cosa que voldria dir que els vaixells de l’armada corren a prop. La teoria més senzilla i més lògica és la que la Mabbot ha deixat anar: que el sabotejador compta poder alentir-nos prou temps per passar-se a la tripulació d’en Laroche i canviar l’aposta a mitja partida.

El senyor Apples, que havia estat bramant ordres amb l’aire d’un toro picat per una abella, ha posat fi a la xerrameca amb una amenaça.

—Ja n’hi ha prou de secretejar! Si una cosa sé dels sabotejadors —ha dit— és que secretejar els encanta.