LA GUERRA D’UNA SOLA DONA

En què la Mabbot es revela tal com és

Va haver-hi un silenci tens, i, per por que em poguessin descobrir darrere la porta, vaig trucar. Va obrir la Mabbot mateix. El senyor Apples va tornar les cartes marines a l’armari dels mapes, el va tancar i se’n va anar. Jo vaig deixar la plata sobre la taula i em vaig esperar dret sense dir res mentre en Joshua portava la vaixella i els canelobres. Vaig ajudar-lo a parar la taula per a dues persones, somrient-li tota l’estona, però ell va fer com si jo no hi fos, i va sortir de la cabina de seguida que va estar tot parat.

Va ser llavors que la casualitat i la meva matusseria ens van ajudar a comprendre una mica més els plans d’en Fox. Mentre parava la taula vaig veure el llit recobert amb un estampat nou: garlandes de color rosa i canyella que, observades de més a prop, van resultar ser roselles teixides en una catifa turca. La Mabbot es va adonar que hi posava els ulls.

—¿Us agrada? —em va demanar—. És un dels objectes que vam recuperar del presidi. Sembla una mena d’estora de pregar. És bonica, però jo tinc més catifes de les que necessito.

—Em faria la cel·la més confortable, això segur —vaig dir, acostant-m’hi—. Es veu bona i gruixuda. D’entrada m’ha semblat que era un mapa. Com que no hi ha gaire claror…

De cop la Mabbot em va mirar com aquell qui mira una amistat llargament enyorada.

—¿Un mapa?

—Aquesta ratlla blava m’ha semblat el mar, i aquests bonys verds, serrats. Els ramells podrien ser… Però no; ara veig que només són flors.

—Quin acudit —va dir ella, i es va quedar un moment observant l’estora amb aire somiós. De cop va cridar—: Apples!

Al cap de no res, el seu fidel lloctinent va irrompre a la cabina empunyant el ganivet. La Mabbot, indiferent a l’alarma que li havia causat, el va estirar pel braç per acostar-lo al llit i va picar la catifa amb la mà.

—Aquest sòmines d’en Wedge, imagineu-vos, s’ha pensat que aquesta catifa tan elegant era un mapa.

El senyor Apples va riure per sota el nas.

—I per a una cabra una Bíblia és un enciam.

La Mabbot va passar el dit pels dibuixos de la catifa i va dir:

—Ni més ni menys. Però posats a imaginar-nos que fos realment un mapa, ¿què ens mostraria? —El senyor Apples va examinar les flors, i tot seguit va deixar caure la vista sobre la Mabbot amb un pestanyeig de sorpresa. Tots dos pirates es van entremirar amb una expressió cada vegada més complaguda—. Aquestes tiges i aquestes flors…

—Galeries i cavitats! És un puta.

—És el laberint que ha fet sota els magatzems de la companyia Pendleton. Però ara tinc gana —va dir la Mabbot—. En Wedge s’ha passat tot el dia preparant la suculència misteriosa que té amagada aquí sota. Dibuixeu una còpia de la catifa, i ensenyeu-la a en Pete i a en Braga. Que no ho vegi ningú més.

—Entesos, capitana. —I tot seguit el senyor Apples va cargolar l’estora i se la va emportar. La Mabbot em va picar a l’esquena i em va dir:

—Veia a venir que em faríeu servei, Wedge, però no tant.

—I jo veig a venir que em quedaré sense la catifa per tenir el terra calent.

—¿Teniu present totes les vegades que no us he matat, i que vaig girar cua per hissar-vos de l’aigua després de la vostra capbussada?

—I tant.

—Doncs no feu morros. Ja us proporcionaré una catifa. —Va passejar la mirada per la cabina i va allargar la mà cap a un llibre molt potinejat—. I teniu, una Bíblia del presidi, manuscrita. El guardià va dir que era d’en Fox, però el meu fill no és gaire temerós de Déu. Sé que aquestes coses us agraden.

Va posar-me a la mà el llibre enquadernat en pell, que, amb una ullada, vaig veure que era tot just un fragment del Nou Testament, segurament Marc o Lluc. La seva factura senzilla em va entendrir; em vaig imaginar un presoner que interioritzava la seva iniquitat escrivint la paraula de Déu, lletra per lletra, en alguna cel·la resclosida. Hi ha molts camins per arribar a la salvació.

La Mabbot i jo, en el nostre estrany ritual, ens vam entaular en silenci sense tocar encara les viandes. Ella continuava cavil·lant. Vaig aprofitar el moment per beneir la taula, fluix però en veu alta. Ella em va mirar amb els ulls tèrbols. Encara portava els cabells trenats, i tenia el front i el coll a la vista, emmorenits pel sol i densament pigats. A la claror de les candeles, aquelles pigues tenien un poder hipnòtic; li tremolaven allà on li bategava el pols, com canyella en pols en una escudella de llet.

Devia quedar encantat, perquè la Mabbot es va escurar el coll i va dir:

—¿Que encara preguem?

Vaig aixecar la cassola que feia servir de tapadora i vaig deixar l’àpat al descobert.

—Tres plats —vaig anunciar—. Pasta d’areng amb romaní sobre pa d’anous. Raviolis d’anguila fumada amb fulla de te passats per la paella amb all a punt de caramel i llorer. I com a touche finale, figues cuites en rom farcides de formatge blau «de botí» i regades amb mel.

Molt de mica en mica, com de mala gana, un somriure li va anar endolcint les faccions. Va passar primer el nas per sobre de cada plat, ensumant profundament, i tot seguit es va servir els raviolis de superfície lluent. Vam menjar sense dir res. Era d’agrair poder saltar-se les convencions i fer un tast de cada plat tal com et venia de gust, fent un glop curt de vi cada vegada per netejar la llengua.

La Mabbot es va eixugar els llavis amb un tovalló de domàs de seda i va dir:

—Noi, heu tornat a demostrar el que valeu. ¿Què penseu mentre trinxeu i amasseu? Ajudeu-me a oblidar aquest vaixell una estona.

Els raviolis navegaven voluptuosament pel plat, acompanyats per les aromes puntuals del llorer i de l’all. La massa es desfeia entre les dents, i oferia un últim esclat d’anguila fumada. Vaig estar un moment mastegant abans de respondre.

—He començat a pensar en la boca com en un temple, de l’estil del que Adam i Eva devien fer en una cova. El temple està obert per tots dos costats. En un costat hi ha el món conegut, il·luminat pel sol i conforme a l’ordre que la naturalesa i l’home han establert, i a l’altre costat hi ha la foscor i la transformació. Entre aquests extrems de naixement i mort, de serenitat i follia, hi ha el gust.

»És el do més gran que tenim, una qualitat exclusiva de l’ésser humà. Un gos beu d’un reguerot, i un cavall menja herba; tenen llengua, però no tenen gust. El gust és el sentit que més es va adulterar amb la transgressió de la fruita prohibida; va ser aquesta traïció del més íntim dels sentits el que va fer enutjar Nostre Senyor fins a l’extrem de condemnar-nos a vagar per aquest món.

Tot seguit, sentint-me investit d’un cert grau d’autoritat, he proposat:

—Tant vós com jo viuríem bastant més bé amb un polsim de tòfona negra ratllada.

—Diré als meus mariners que en busquin la pròxima vegada que toquem terra.

—No crec que els vostres mariners en trobin. Les tòfones són un tresor culinari que està colgat en llocs comptats i recòndits. I un bolet que no sigui el que ha de ser, capitana, pot representar el nostre últim àpat.

La Mabbot va reflexionar-hi mentre mastegava. Al final va dir:

—Sou una persona estranya, Wedgwood. —Va servir-se una altra porció de pasta d’areng—. ¿D’on ve aquesta persona estranya? ¿Ja ens coneixem prou bé perquè m’ho digueu?

—Diria que no, capitana.

—¿Així és com jugueu? ¿La dona ha d’ensenyar abans les seves cartes? Doncs jo no tinc cap inconvenient a parlar de mi, perquè no en tinc ocasió quasi mai. Ha de ser una cosa recíproca, per això.

»Algú em va infantar, això ho sé segur; la resta és dienda i maldiença. Jo també sóc òrfena. Casa meva va ser l’asil. Vaig passar els meus primers anys en una casa amb moltes habitacions on la floridura feia dibuixos fantasmagòrics a les parets, on la pluja entrava amb tota llibertat per les esquerdes de la teulada, on els ratolins vivien una vida de privilegis i oportunitats, on no s’esperava de nosaltres res més que obediència. No ens queixàvem que ens lloguessin per escurar xemeneies, espigolar fruita o triar carbó. A l’esponerosa edat de deu anys, unes quantes de les petites damisel·les que hi vivíem (dic «petites» només perquè estàvem molt magres) vam anar a una casa completament diferent on els llits eren flonjos i amortitzats i on ens proporcionaven companyia, a vegades dotze vegades al dia. Wedge, ¿sabeu què és una perruqueta?

—La veritat és que no… —vaig balbucejar.

—Doncs és una cosa que honora la vostra persona, segurament. Fan picor; deixem-ho així.

La Mabbot va tornar a ensumar el menjar, fruint de l’aroma amb un entusiasme que no havia vist mai en Lord Ramsey, però el trist relat que m’havia explicat m’havia deixat corprès.

—¿Qui no s’enamora d’una nena encisera? —va dir, amb una mitja rialla—. ¿Qui és capaç de resistir-se a jugar-hi una mica? El gran món va venir a mi; sense haver de bellugar-me ni de dir res, venien grans senyors a passar l’estona: advocats, lords, industrials, i també de la reialesa. I bé que se la passaven! Més bé que mai, em fa l’efecte. Un noble va portar la camisa de dormir de la seva filla perquè me la posés. Creieu-vos-ho. El clot més fondo que Déu ha cavat és la calavera de l’home.

Jo me la mirava amb els ulls cada vegada més oberts. Cada frase que deia era pitjor que l’anterior. Em vaig sentir despullat de cop i volta, i em vaig estrènyer la jaqueta contra el cos. ¿No la va protegir ningú? Me la vaig imaginar de petita sobre un matalàs llardós i no vaig poder evitar que l’horror se’m dibuixés a la cara.

Ella va dir:

—Sou una perla, Wedge; de seguida us torneu blanc. Continuo. Com que ens sentíem indignes dels regals que rebíem, una nit la meva amiga Evangeline i jo vam tocar el dos i vam posar-nos a dormir pels carrerons i els terrats de Londres, cosa que va fer que ella agafés una tos pertinaç. Vaig deixar-la lívida i sense alè a la porta d’una consulta de metge.

»El carrer és on vaig estudiar l’art d’aprofitar-me de la generositat amagada de les persones —va continuar la Mabbot—. No vaig quedar-me mai ni una engruna més del que necessitava, i res dels qui no tenien capacitat de reposar-ho. Als homes de la porra no els agradava el meu estil de vida; però ¡que bé que ens ho vam arribar a passar en aquelles presons! Pot semblar que els guardians i els policies són una gent avorrida, però els agrada jugar amb les criatures tant com a qualsevol. D’allà vaig tornar a l’orfenat, d’on vaig tornar a fugir escapada. Durant una temporada vaig viure a casa del jutge que us he dit, i més tard me’n vaig anar a altres viles on no em coneguessin la reputació. Em vaig afaitar el cap per passar desapercebuda; perquè, segons m’han dit, aquests cabells que tinc es veuen d’una hora lluny. El fet és que me’ls va veure un corsari de qui segurament heu sentit a parlar: en Sean Corey, el «rampí» del cap d’Hornos. Aquell home em va agradar; molt. Durant sis anys li vaig donar calor en aquelles aigües glaçades, fins que ens van parar una emboscada. El van capturar i el van penjar a la forca a Terranova. Podeu imaginar-vos quin disgust vaig tenir. Al capdavant de la colla d’arreplegats que van sobreviure vaig anar a reclamar el vaixell a l’almirall que ens havia abordat, i el vaig deposar.

—¿Com voleu dir, deposar?

—Li vaig deposar el coll, més concretament; amb una forquilla d’amanida. Això va fer que em guanyés el respecte de la tripulació, i em van elegir capitana; i es pot dir que aquí va començar la meva carrera. En aquella època encara vestia com un home. Però xerro més que un sac de nous; ara us toca a vós, Wedge. Jo ja he dit prou.

La Mabbot va agafar els últims dos raviolis de la plata. Per fi tenia al davant una persona de vida, una persona que s’aferrava a la vida després d’haver vist les cavernes de la mort, que dia a dia triava quin era el seu lloc en aquest món. M’havia persuadit a mi mateix que era feliç cuinant per a senyors i dames de naturalesa passiva a qui tot els arribava fet, però ara veia que cuinar per a la Mabbot era tota una altra cosa. Ella només tenia allò de què s’apoderava; als seus ulls, la meva cuina era una cosa de la qual era mereixedora, i l’assaboria amb un entusiasme que em feia venir suor a les palmes de les mans.

Certament era una dèspota i una criminal; però quan menjava em semblava posseïda d’una vida plena, una fam insaciable i una reflexió quasi piadosa sobre cada instant. A cada mos que s’empassava, els forats del nas se li dilataven com els d’un cavall al galop, però tenia una gana refinada. Les dames per a qui jo havia cuinat sabien agafar una forquilla d’amanida i conversar sobre les modes més recents, però tenien un paladar balb. La Mabbot reclamava cada plat tal com el poble de Moisès reclamava la terra de llet i mel.

Vaig agafar una figa mentre rumiava què li explicaria. La mel espessida l’havia refredat, però el formatge de dintre encara era tebi, i el líquid que la fruita havia deixat anar amb el bull més la sentor salada del formatge madur em van deixar sense paraules per un moment.

—És bo, ¿eh? —va dir la Mabbot, agafant-ne també una.

L’abandó a la seducció del menjar em va tornar dúctil. ¿Per què havia de guardar-me res? ¿Què en trauria, del silenci?

—Em van deixar al porxo dels darreres del monestir dintre d’una caixa plena de patates acabades de collir, com un tubercle enfangat més —li vaig dir—, o sigui que m’imagino que la meva mare devia ser pagesa. Les patates devien ser la seva manera d’oferir un pagament als monjos perquè em prenguessin al seu càrrec.

—¿Com sabeu que va ser la vostra mare? —em va demanar la Mabbot, que es menjava la figa a mossegades petites i deixava que se li anessin desfent a la boca.

—Hi ha vegades que em sembla que en recordo la veu —vaig dir—. Vés a saber; el cas és que em van deixar allà, rosegant amb l’única dent que tenia el bony arrodonit d’una patata. Mossèn Sonora em va trobar quan sortia a buscar bolets. No em va arreplegar llavors mateix, sinó que em va deixar en la fredor del porxo fins que va tornar amb el davantal carregat de múrgules. Quan va veure que encara hi era, que no me n’havia anat de quatre grapes ni se m’havia emportat cap mare penedida, ni se m’havia cruspit cap gos famolenc, va empènyer la caixa cap a dintre amb el peu i em va acceptar com una més de les càrregues que Déu li posava. Això devia fer-lo sentir-se culpable després, perquè així m’ho va confessar més d’una vegada. De petit jo era molt sensible al fred. Encara ara no el suporto, i ell sempre va atribuir aquesta meva tara a aquella estona que vaig passar al porxo en ple hivern.

»Com que era malaltís, no em vaig poder estar amb els altres nois, que compartien un dormitori on l’alè els formava un núvol de baf sobre la cara. Només em provava el bany de vapor de la cuina de mossèn Sonora. Més tard em van traslladar en unes dependències més fredes, però el pit em xiulava d’una manera tan anguniosa que se’m va permetre dormir indefinidament en un catre al costat de l’escalfor guaridora del fogó. M’alimentaven de iogurt de cabra tebi i de cullerots del cocido de mossèn Sonora, un plat massa sublim perquè se’n pugui dir estofat de mongetes.

—¿Era espanyol?

—Roma l’havia enviat per ajudar a restablir una diòcesi jesuïta i havia acabat a la cuina de la casa d’orfes. Deia: «Sembla que Déu ha volgut que el serveixi servint-te a tu l’esmorzar». Vaig tenir molta sort; vaig créixer menjant xai a l’ast amb fulles de menta i empanadilles de carn picada de vedella amb olives, i a l’estiu, quan l’hort acabava donant uns quants tomàquets i uns quants cogombres, ho celebràvem fent gaspatxo.

L’alegria de dir el nom de mossèn Sonora em va sobtar. Em va fer present que havia tingut una altra vida abans d’aquesta. El simple fet de pensar-hi em va fer venir ganes de plorar, i em vaig veure obligat a continuar enraonant.

—Feia una escudella molt substanciosa, però el que més m’ha quedat era el seu pa. Mossèn Sonora era un forner magistral. Sé exactament com feia el pa rodó, però encara no he aconseguit reproduir la seva pasta brisa, fina i trencadissa com l’escorça del sicòmor.

—Em semblava que havíeu dit que el vostre pare era ataconador.

—És el que em van explicar els monjos. Potser va ser una mentida piadosa perquè no em sentís un bord. Vaig passar a ser pupil de mossèn Sonora, i aquell vell rabiüt es va convertir en la llum de la meva vida. Al final vaig acabar havent d’anar a dormir al dormitori amb els altres orfes, però les dues vegades que teníem una estona lliure cada dia, una després de matines i una altra abans de vespres, en què els altres nois jugaven, jo me’n tornava a la cuina per seure a la vora del foc i veure com mossèn Sonora feinejava.

—¿No us agradaven els jocs de nens? Aviam si ho endevino: miràveu d’impedir que lliguessin culleres al pobre gat. Ja llavors éreu un valent cavaller, ¿oi, Wedge?

—Un cavaller se sap defensar; i jo, com bé sabeu, em sé defensar tan bé com un coixí.

—Això és un insult als coixins. Almenys els coixins saben rebre.

—Mossèn Sonora era rabiüt, i tenia el llavi de sota molsut i sortit enfora, amb una piga peluda. Tenia un aire d’etern insatisfet, però no em va pegar mai com els altres monjos ens pegaven; era bondadós. Jo me l’estimava amb bogeria. Li agradava molt el vinagre, per això.

La Mabbot tornava a tenir els ulls tancats, però no s’havia adormit.

—¿I bé? —va demanar.

—¿I bé què?

—Continueu. ¿Us heu venjat mai d’una persona estimada amb una forquilla?

—Deixem-ho per un altre dia, capitana.

—Com vulgueu.

Vaig notar, amb una esgarrifança, que el conill em passava per davant dels peus. Al cap d’un moment vaig demanar:

—¿Sabeu els mariners Theodore i Finn?

—Conec tots els meus homes.

—¿Els heu vist agafats de la mà, doncs, i anant a tot arreu de bracet? —he demanat amb peus de plom.

—¿Quin mal hi ha? —va demanar la Mabbot.

—¿Ho consentiu? No sóc un ingenu, i sé què passa a bord d’un vaixell; però aquests dos… Tenen les hamaques cosides. La cosa no es limita a satisfaccions físiques puntuals.

—Sí; s’ha transformat de forma injustificable en tendresa, i, pecat imperdonable, s’ha acabat convertint en amor —va dir la Mabbot rient.

—Digueu-ne com vulgueu, però als ulls de Déu és una infàmia.

—Jo sé el que és una infàmia. —La Mabbot es va inclinar cap a mi, novament amb els ulls flamejants—. La infàmia s’ha rabejat en mi. Jo mateixa, empesa per la ràbia, he comès unes quantes infàmies, i encara ara ho estic pagant. Si Déu, quan abaixa la vista, passa per alt tots els vessaments de sang que clamen al cel i decideix escandalitzar-se per aquesta parella de colomins, és que és beneit o és idiota. I jo no suporto ni una cosa ni l’altra.

Unes quantes setmanes enrere, sentir ultratjar el cel d’aquesta manera m’hauria fet saltar d’indignació, però ara amb prou feines em vaig regirar a la cadira. Vaig treure un altre tema, un que em tenia capficat des de la «comèdia salada».

—¿És veritat que vau servir Lord Ramsey com a corsària contra la guerra de cors francesa?

—En aquella època tenia una altra tripulació —va dir la Mabbot—. D’això farà vint anys. Llavors no sabia quin escurçó era en Ramsey. Però vaig acabar descobrint com anava el comerç circular de te, opi i esclaus; més ben dit, com el feia anar ell. No costa gaire ser ignorant en terra ferma: vas a mercat a comprar el te i para de comptar. Però jo havia vist masses coses per continuar fingint que no les veia. En Ramsey m’havia enviat al golf de Bengala, on els francesos hostilitzaven els vaixells de la companyia Pendleton. No vaig haver d’enfonsar-ne gaires per veure que no eren francesos sinó bengalís amb armes franceses que tractaven de guardar la seva costa. Era una petita revolta que jo havia esclafat pràcticament tota sola. Vaig desembarcar, i en terra vaig veure les plantacions d’opi i vaig veure la fam. Wedge, vós per a en Ramsey vau cuinar i prou, però jo per ell vaig matar, vaig guardar-li les rutes, vaig ajudar a fer que tot passés. No podia quedar-me de braços plegats.

—¿I estàveu en estat?

—No ho sabia. Tenia atxes de vent i bona part de la meva tripulació, però quan anàvem a cremar la casa a en Ramsey ens van parar una emboscada, i em vaig escapar d’un pèl. S’havia ensumat que canviava de bàndol i ens esperava amb una guarnició de mosqueters. Amb un simple gargot de la seva ploma, vaig passar de ser corsari legítim a pirata perseguit.

—Els vostres homes expliquen relats fabulosos sobre en Fox —vaig dir—. Avui mateix he sentit això: en Fox i vós, quan treballàveu plegats, fa molt, vau trobar un mapa de l’Edèn, el jardí del paradís, i vau robar el fruit de la vida esquivant els cops de l’espasa flamejant. A l’últim moment, però, en Brass Fox us va deixar a l’estacada i va fugir. Vós, acorralada per tot d’àngels colèrics, vau implorar pietat i vau jurar que l’agafaríeu per portar-lo davant de la justícia divina.

—Aquesta és bona —va dir la Mabbot rient mentre s’escurava les dents amb la fulla d’un ganivet—; aquesta no la sabia.

—En Fox em va dir que vós li havíeu ensenyat a matar. Em va dir que havia navegat amb vós; que us el vau emportar de casa de Lord Ramsey en plena nit.

—Sou un corcó, Wedge. Us ho explicaré només si em jureu que no ho direu a ningú.

—No ho murmuraré ni en somnis.

La Mabbot es va inclinar cap a mi i va dir:

—En Brass Fox és Caín en persona. No se’l pot atrapar perquè el protegeix el senyal amb què Déu el va marcar. Apareix i desapareix com li sembla.

—Mabbot, sou dolenta com els vostres homes.

—Tenia l’esperança de ser molt pitjor.

—Us he fet una pregunta, capitana —vaig dir—. Ajudeu-me a entendre-ho. Em feu menjar amb vós com si no fos un presoner que heu arreplegat en una de les vostres ràtzies. Sóc aquí amb la vida en suspens a causa d’aquesta persecució. Les rondalles no m’ajuden a dormir tranquil. He conegut en Fox i he vist quina cara fa; fins i tot parla com vós. Assegura que Lord Ramsey és el seu pare. ¿És veritat això o no?

La Mabbot va deixar anar un sospir i se’m va quedar mirant una llarga estona sense obrir la boca. Al final va dir:

—Sí, sí que ho és. Quan encara era un marrec, en Ramsey se’l va emportar del convent de monges on jo l’havia deixat. Jo el vaig tornar a anar a buscar quan va tenir edat per navegar. Potser va ser una equivocació portar-lo a bord tan jove; però no, la joventut no hi té res a veure. Hi ha gent a qui el mar no li prova a cap edat. Però ¿quina altra opció tenia? No podia deixar-lo amb en Ramsey, en la solitud d’aquella casa plena de racons i de criats que xiuxiuejaven en la penombra com fantasmes. ¿Voldreu creure que en Ramsey no li va adreçar mai la paraula? El fet que se m’assemblés no li va fer precisament les coses més fàcils. No és bo que les mirades d’un home com en Ramsey caiguin sobre teu a una edat tan impressionable. Un home poderós, un home que quan fa un pet corre a servir-lo un exèrcit d’accionistes, i que en les seves mirades només hi trobes rebuig. Un esguard com el seu és un punxó esmolat, i el meu Fox era una fusta delicada. Quan el vaig tornar a tenir amb mi, estava necessitadíssim d’afecte, però només que li passés la mà pels cabells es posava fet una fúria. No podia tocar el meu propi fill; en això era com un gos feréstec; però, gràcies a Déu, encara era cadell. Si li deia que era un murri, feia un somriure que semblava que se li hagués d’esqueixar la cara. —El somriure de la Mabbot va il·luminar un moment la cabina i es va apagar tot seguit—. El meu fill va veure una cosa: un assassinat a les casernes. Al vespre hi havia hagut una baralla, perquè a un mariner li havia semblat que un altre havia fet trampes jugant a cartes. Aquest mariner va esperar que el trampós s’adormís, i llavors li va agafar el cap i li va abocar plom fos a l’orella. Per això tinc prohibit jugar a bord, per cert. El meu fill ho va veure tot des de l’hamaca. Després d’això es va passar una setmana sense dir res. Tots n’hem vistes de grosses; però, com us deia, en Leighton, vull dir en Fox, era molt sensible. No és mai agradable presenciar com maten un home d’aquesta manera; però, per com tremolava, semblava que l’hi haguessin fet a ell. I va semblar que fos així mateix, de tan canviat que va quedar.

»«Els infants delicats es tornen adults soferts». ¿Qui va dir això, Wedge? ¿O és: «Els infants tendres es tornen adults eixuts»? N’hi ha que han sobreviscut una temporada amb plom a l’orella. El metall travessa els tous de greix i es fica, com una veta de mineral, a vegades al crani i a vegades al coll, i allà es queda. Quan s’ha vist una cosa, quan s’ha après una cosa, queda per sempre. Potser és un puny clos, o potser forma pètals dentats. El cas és que la carn es converteix en una beina que envolta la fulla. El mal els fa embogir o bé el plom els emmetzina de mica en mica. Val més morir-ne de pressa.

»Tenia grans esperances posades en ell; no li vaig escatimar res. Podia ensenyar-li el com de les coses, però no li vaig saber ensenyar el perquè. La seva còlera no tenia objectiu; la podia abocar en qualsevol cosa. Va enfonsar una barca tonyinera amb tota la tripulació a bord només per divertir-se, com aquell qui dispara a una vaca. Jo no podia tenir un bala perduda com ell al vaixell, però tampoc podia deixar-lo a la mercè de la marina de guerra. Però a Calcuta va desaparèixer. Des de llavors que ha fet la vida impossible a mig món. L’he empaitat per fumadors d’opi, fires, coves, boscos i deserts. Fa enemics allà on va, encén focs cada vegada més grossos…

No va acabar la frase.

—¿I l’heu anat seguint per apagar els focs que encén?

—Sí, es podria dir així. —La Mabbot va sospirar—. Digueu-me una cosa, Wedge. ¿Què sabeu del cert de la companyia, del comerç que fa?

—La Xina és una nació de rigoristes, això ho sap tothom, que exigeix que fem passar tot el te del planeta exclusivament per l’ull de bou que és el port de Canton. La seva inflexibilitat a ultrança pel que fa a aranzels i lliure comerç és una trava per al progrés.

—¿I l’opi? —em va demanar ella.

—Sincerament, el fet que els xinesos puguin tenir problemes d’intemperància no hauria de perjudicar el comerç anglès.

—Vós sou l’entès, ¿oi?

—No m’he erigit mai en diplomàtic ni en historiador. La Xina m’interessa com a subministradora de te i espècies. El meu món és la cuina; les meves escaramusses les faig a la paella —vaig dir.

—Que poètic. Una ploma al barret de la ignorància. Aquesta guerra és al voltant vostre; si us heu amagat en una cuina i en teniu les mans netes és perquè se us ha permès fer-ho.

—No sóc un ingenu, capitana. Haver-se criat com un catòlic mal vist a Anglaterra i continuar sent-hi fidel no és cap broma. La nostra casa d’orfes es va salvar gràcies a la misericòrdia d’un benefactor que ens va protegir. I vaig haver de travessar una frontera fortificada amagat en una bóta per acabar plomant ànecs amb el meu coc francès mentre les nostres nacions es dedicaven a treure’s les tripes per quedar-se la molla del Nou Món i les engrunes del Vell. No em mamo el dit; he trepitjat la ratlla de la traïció, però no l’he passat.

—Potser per això m’agradeu, Wedge. Les onades us han fet anar tant d’aquí cap allà que esteu net com una patena. Però deixeu-me que us expliqui una rondalla abans d’anar a dormir. La companyia mercantil Pendleton, de la qual el vostre antic i benvolgut amo tenia la part principal, es va fundar per portar-vos les vostres precioses espècies i, naturalment, te. Ens agrada molt, el nostre te. Però ¿què podia oferir Anglaterra a canvi? Els xinesos no senten gaire predilecció per l’anguila en gelatina ni per la boira. No, vam pagar en plata; i al cap de no gaire la Xina la tenia tota. La cosa no podia continuar. Per sort, Anglaterra va trobar la solució a Bengala, a l’Índia. Allà hi creix una flor molt bonica…

—Ja sé què és l’opi.

—Doncs així deveu saber que a Anglaterra no creix. Per a la corona era fonamental tenir Bengala. Va ser un cop cruent, però va valdre la pena, perquè per fi la companyia Pendleton tenia alguna cosa que la Xina volia. I la truita s’ha ben girat. Han recuperat tota la plata i a sobre s’han apoderat de tota la plata xinesa. És un arranjament molt avantatjós: tenen el país de genolls, venent-se tot el que poden arreplegar per una mica d’opi. La companyia obliga els agricultors bengalís a conrear el cascall, ven l’opi als xinesos per muntanyes de monedes i de te, i torna cap aquí grassa com un toixó. Canons, culis, opi: els articles principals del comerç transatlàntic. Visca el rei. —Després d’un silenci va dir—: No sóc tan sanguinària com segurament us penseu.

—Doncs navegueu en un mar de sang —li vaig replicar—. Ompliu de plom qualsevol desconegut que se us acosta.

—Estem en guerra. La vostra ignorància no us…

—És veritat, és veritat: l’opi.

—Tant l’opi com els esclaus només són onades a flor d’aigua. El que combatem és més profund i més arrelat. Lluitem contra prínceps poderosos, magnats de la indústria, papes, els rics que roseguen els ossos dels pobres.

—I fent-vos costat —vaig demanar jo— ¿quins exèrcits teniu?

—Només els pocs que estem desperts. Cada un lluitem a la nostra manera. Jo he tingut la mala sort d’estar desperta des de molt jove.

—¿Com espereu vèncer?

—No hi ha esperança de victòria, en principi —va dir ella—. Això és el que em fa tan perillosa.

—I el vostre fill ¿a quin costat d’aquesta guerra està?

Havia tibat massa la corda. A la Mabbot se li va estroncar l’humor de cop i em va ensenyar el camí de la porta.