LLOPS I OVELLES

En què faig una última temptativa de fuga

Dimarts 9 de novembre

Hem arribat per fi a Macau, una costa com una peça de terrissa feta miques.

El vaixell bull d’expectació. Ha corregut la veu que podria ser que finalment tinguéssim en Fox a tret, encara que, com de costum, no se sàpiga ben bé què vol dir això. N’hi ha que diuen que no trigarem gaire a desfer-nos de la seda per deixar lloc per a l’or, mentre que n’hi ha que creuen que l’exèrcit de contrabandistes d’en Fox s’unirà al Rose per enfrontar-se a en Laroche. L’excitació no és sinó un vernís molt fi per damunt de la inquietud de ser en aigües molt perilloses; encara no a cinquanta milles hi ha el riu Perla, on la factoria de la companyia Pendleton supervisa el carregament de vaixells amb canyella, te i porcellana empallada. Això significa que per aquestes aigües volten vaixells de guerra de primera decidits a defensar el rovell de l’ou del comerç d’Anglaterra amb la Xina.

Després d’haver enviat una avançada amb una llanxa per garantir el desembarcament, la Mabbot s’ha posat a proveir-ne una altra de mapes, armes i menjar per a una caminada de tot un dia. Li he pregat que m’hi deixés anar adduint que necessitava sortir del vaixell i trepitjar terra ferma. La veritat, però, és que el record de la meva rialla desfermada a la cabina de la Mabbot i dels ulls de l’un en els de l’altre m’ha espantat, i he pensat que havia de buscar una ocasió per fugir abans de deixar de ser jo mateix.

Érem gairebé dues dotzenes: la Mabbot, el senyor Apples, en Braga, els bessons, un servidor, en Joshua i un grapat dels millors combatents de la Mabbot, assedegats de lluita. Macau era conegut com a país de lladres i bandolers; plantés qui hi plantés la bandera —Espanya, la Xina o Portugal—, la fama que tenia de lloc ingovernable no feia sinó créixer. Mentre ens hi acostàvem remant, els serrats de color de rovell reverberants de sol i recoberts d’arbres de to cendrós m’han fet penedir-me d’haver decidit unir-me a l’expedició. Era un territori de coves i de valls recloses: el lloc ideal perquè un bandit perfeccioni el seu art. He demanat:

—¿Aquí hi tenen sobirania els portuguesos?

—Els portuguesos no hi tenen cap disputa, amb mi —ha dit la Mabbot—; i els holandesos tampoc.

L’onatge ens ha portat fins a una platja tan pedregosa que la meva pota de fusta no trobava cap punt on arrepenjar-se. Si no arriba a ser per l’ajuda d’en Joshua, ara encara estaria fent-hi tentines. Hem amagat les llanxes sota uns arbustos ajaguts que vorejaven una gola i hem seguit riera amunt.

Els mariners ens precedien, obrint camí entre la malesa amb piquetes. M’he tret un pes de sobre quan hem deixat enrere el llit de pedres del curs d’aigua i ens hem enfilat per les serres baixes i eixarreïdes. La Mabbot seguia el mapa esquitxat de sang de faisà, i, igual que jo, ha trigat una estona a orientar-se. Els únics elements que donaven vida al paisatge eren remolins de pols i escarbats negres de pas feixuc.

—¿En Braga no coneix el camí? —he demanat al senyor Apples.

—En Braga només coneix les galeries del riu Perla. En Fox no l’ha portat mai aquí ni li ha explicat com s’hi arriba.

A l’horitzó hi havia una muntanya amb un pic amb forma de pala, i ens hi hem encaminat. Jo no he trigat a quedar endarrerit, juntament amb en Joshua i el senyor Apples, que, pel que semblava, tenien la missió de vigilar-me.

Encara que el país era trencat i sec, era una delícia ser en terra ferma. Fins i tot les herbes aspres que sobrevivien a les esquerdes del terreny argilós em despertaven un sentiment fratern. Obeint a un estrany impuls, he arreplegat un palet de riera petit, me l’he ficat a la boca i m’he posat a xarrupar-lo com si fos un caramel. Diria que la capitana també sentia la mateixa alegria de trepitjar terra, perquè caminava amb bon aire. Quan s’ha tirat la casaca a l’espatlla no he pogut deixar d’admirar-li l’estretor de la cintura abans de trobar els malucs. He tractat d’imaginar-me un home que fes bona parella amb ella, un personatge prou estrafolari per casar-se amb la Mabbot. No se la podria fer a la seva mida, però almenys no li faltarien l’humor ni l’aventura; i menjar li agradava amb bogeria.

Hem passat per davant d’uns quants coberts abandonats que n’havien aprofitat les parets per penjar-hi cartells. Encolada damunt de tot hi havia una ordre de detenció de la Mabbot semblant a la que havíem vist als vaixells de la companyia Pendleton. Hi apareixia un dibuix d’ella i, en tres idiomes: «Mabbot la pirata caníbal! 15 lingots d’or de recompensa».

La Mabbot s’ho ha mirat arrufant el nas.

—¿Tan separats tinc els ulls?

Ha fet estripar el cartell i hem continuat.

Era una caminada llarga, i he tingut molt temps per fer petar la xerrada amb el senyor Apples.

—Em pensava que Portugal no hi tenia cap disputa, amb ella —li he dit.

—Això és un cartell de la companyia Pendleton —ha dit el senyor Apples rient—. Les mentides tenen ales. La veritat té ulls de poll.

Estava distret, amb la vista posada en els serrats del fons, segurament preocupat per si hi havia caçadors de recompenses. M’he alegrat de tenir-lo al costat.

Li he demanat, com aquell qui res:

—Així doncs ¿per fi trobarem en Brass Fox?

—Qui sap. No acostuma a quedar-se mai gaire en un lloc, però es pot dir que Macau és com casa seva. Hi té tants pinxos com li puguin caldre, i els pocs oficials de justícia que hi ha es deixen comprar de seguida. A Macau ningú fa preguntes. —El senyor Apples ha remugat, s’ha parat un moment per examinar els excrements d’un animal i ha reprès la marxa—. Encara que no fos aquí, per això, tard o d’hora l’enxamparem. Se li acaben les estratagemes i comença a donar senyals de deixadesa. Està cansat.

—Us recordo que l’he conegut —he dit en veu baixa—. Sé que la Mabbot no vol or. ¿Què pensa treure’n?

—Spoons, no sou tan llest com la capitana diu que sou. —Ha estossegat i ha escopit un gargall a terra—. Rumieu una mica: la Mabbot li ensenya a navegar i a disparar; més important, a qui disparar. Però quan es gira es troba que ha tocat el dos per fer contraban d’opi. El roba a la companyia Pendleton, el ven per pagar més contrabandistes i més mercenaris, i basteix el seu petit imperi. Si fos fill vostre, ¿el deixaríeu estar? La capitana tenia mil raons per matar en Ramsey, però ¿quina altra cosa podia portar-la a posar el seu vaixell en perill per interrompre la festeta que fèieu?

—Vol fer net —he dit, començant a entendre-ho—. Vol esmenar tots els errors que ha comès.

—Però cada dia que passa, en Fox s’assembla més i més al seu pare. La capitana es pensa que pot guanyar-se’l; però, entre nosaltres, jo crec que ha fet tard. L’he vist matant pescadors, i als ulls només li he vist plaer. És una pedra d’esmolar. La qüestió més aviat seria si, quan arribi l’hora, la Mabbot podrà posar-hi fi.

Després de recórrer una vall ampla de sorra compacta, a migdia hem descansat sota un arbre tort i nuós de color de sutge i hem recobrat l’alè. M’he tret la pota de fusta per fer-me massatge al monyó i deixar que el coixinet es ventili. Quan tot just començàvem a fer un àpat de figues, peix sec i galeta, però, la Mabbot ha tornat a emprendre la marxa, aixecant polseguera, i hem hagut de recollir i seguir-la.

Al final hem tramuntat una serra i ens hem ficat per una vall per on baixava un riu ample. Aquí els arbres eren atapeïts i ombrosos.

D’entrada m’ha semblat distingir una esllavissada de pedres; però, quan hi hem sigut més a prop, de darrere les plantes enfiladisses i el roquissar ha sorgit la forma d’un temple. Els caps dels Budes de pedra havien sigut decapitats pels vàndals, que segur que també havien despatxat els monjos. Era un indret poblat de mones de cara allargada que es gronxaven assegudes a la gatzoneta i ens observaven amb desconfiança. N’hi havia unes quantes d’assegudes al lloc on hi havia hagut els caps de les estàtues.

Darrere el temple hi havia un serrat baix sembrat de fragments de maó i de fusta corcada, i, més enllà, una pústula sobre la terra: São Lázaro. Fins i tot des de lluny he vist que aquell poble era un lloc depravat on no trobaríem ni una engruna de civilització. Mentre passàvem entre els camps neulits pel sol i els casinyots esbalandrats dels afores, dos gossos mig feréstecs han encerclat la nostra partida i ens han bordat, amb tanta ràbia que semblava que s’haguessin d’ennuegar. Quasi he desitjat que el senyor Apples els matés d’un tret, però la Mabbot i els seus mariners deuen estar acostumats a aquestes rebudes perquè han fet com si els gossos no hi fossin.

São Lázaro era una Babel en petit després de la caiguda: una cacofonia de cultures. La part antiga del poble era de cases de tàpia engrunada, poca cosa més que llodrigueres d’argila emblanquinades amb una passada de calç, com els forats que els crancs fan a vegades al llit dels rius. Els imperis en discòrdia havien construït a sobre, al voltant i enmig de les construccions de tàpia, i havien creat un mosaic capritxós d’arquitectures i influències. Revestiments de posts i llistons de temps passats s’arrepenjaven amb complicitat en campanars d’església inacabats. Una estacada bastida a corre-cuita en ocasió d’alguna batalla que devia tenir lloc dècades enrere estava ara envaïda de rates i canalla coberta de fang que ens espiava a través de les escletxes. Hi havia unes quantes cases fetes de maó roig que formaven renglera, segurament destinades a dependències per a oficials, que ara servien d’estable per a unes quantes haques tacades. L’olor acre de fems encesos planava per sobre del bigarrament de teulades. En una cruïlla hi havia una casa d’estil anglès, fins i tot amb finestres de columnes i porticons, però semblava que els seus primers ocupants se n’haguessin anat feia molt, perquè tot l’edifici estava pintat d’un roig de sang de bou i guarnit de miralls i ideogrames lligats amb cordes que penjaven de les cornises.

La població era tan diversa com la tripulació de la Mabbot, però —i no em pensava que arribaria a dir això mai— menys acollidora. Són un poti-poti de races barrejades de forma inversemblant per generacions d’aparellaments indiscriminats.

Uns quants homes baladrers posaven maons a coure al sol, mentre no gaire lluny un vell barbut oferia ocells cantaires i grills en diminutes gàbies de fusta. Un búfal furgava amb cançoneria en una pila d’escombraries al mig del carrer tot i les fuetades que li donava el nen que hi anava enfilat. Un oriental encorbat que anava amb un carretó venia talls renegrits de carn enastada als rufians que passaven.

M’ha passat pel cap de comprar un cove de carbasses a un venedor de carrer, i de cop se m’ha acudit que seria molt fàcil perdre’s per aquells topants. Aquí, enmig de tots aquests lladres i bergants, tenia l’oportunitat, finalment, de prendre comiat de la Mabbot. He decidit encarar la situació amb tot el zel de què era capaç.

Hem vist un elefant, tan monstruós tot ell com diuen, que portava una càrrega de maons menat per un home proveït únicament d’una vara de bambú. He quedat admirat que una bèstia tan fornida pugui ser sotmesa d’aquesta manera. En un relat de fantasia, m’hi hauria enfilat d’un salt i hauríem guanyat la llibertat plegats.

Hem passat per davant d’una peça de terra on hi havia un corral d’ovelles que hi pasturaven buscant algun bri d’herba seca. Quan ho ha vist, el senyor Apples ha fet un bot i ha exclamat:

—Ovelles! ¿Em permeteu, capitana? ¿Em doneu permís?

La Mabbot ha sospirat i ha dit:

—De pressa, i fixeu-vos per on tirem. No us esperarem.

I el senyor Apples se n’ha anat a buscar el pastor.

En Joshua m’ha vist arrufar el nas i m’ha demanat amb les mans:

—¿On va el senyor Apples?

Jo li he volgut explicar, amb els signes limitats que conec, que qualsevol home, i encara més un simple pirata, tenia inclinacions carnals i que, a falta d’un matrimoni legítim, aquestes inclinacions es podien dirigir cap a un company seu o, pitjor encara, cap a un animal. A continuació li he descrit l’infern tan bé com he sabut, tot i que durant les nostres lliçons no havia après els signes adequats per expressar tals coses. De manera que m’he hagut d’espavilar amb gestos inventats i amb la mica de vocabulari que tenia. M’hi he estat una estona; però, tot i l’esforç que he fet, la lliçó moral que he transmès ha sigut si fa no fa aquesta: «La gana del cos en tots els homes dolenta. Déu es posa trist. Lloc calent dolent, molt temps molt calent…». Etcètera. En Joshua m’ha mirat com si em demanés si estava bé del cap, i tot seguit ha dit amb signes:

—Heu de practicar més.

No l’hi podia discutir; a més a més, havia arribat el moment de passar a l’acció. Amb la Mabbot capficada i el senyor Apples distret, tenia la meva primera oportunitat real de fugir. He recordat el jurament que m’havia fet de recobrar la llibertat, i he aprofitat l’ocasió per demanar a la Mabbot una moneda de plata per comprar carbasses. Ella ni tan sols m’ha mirat.

—Emporteu-vos en Joshua i torneu amb el senyor Apples, o us deixarem aquí.

Visiblement més preocupada per trobar en Fox que per qualsevol cosa que jo pogués fer, m’ha posat amb indolència tres peces de plata a la palma de la mà. Jo me les he ficades a la butxaca amb el cor palpitant. Em farien un gran servei a l’hora de comprar el passatge de tornada a Anglaterra en algun mercant.

La Feng m’ha mirat amb expressió suspicaç quan m’allunyava, però no ha fet acció d’aturar-me. Li he regalat la meva ganyota més repulsiva i ella s’ha limitat a remenar el cap amb menyspreu.

Al cap d’un moment hem girat la cantonada d’un magatzem i ens han deixat de veure. El pit se m’ha dilatat de pensar que quedava lliure, i per un instant m’ha fugit la por. He picat en Joshua a l’espatlla i he arrencat a córrer carreró enllà. Hem anat a sortir a les ruïnes d’una catedral cremada, i ens hem ficat darrere de l’única paret dreta que quedava. Quan hem afluixat la marxa en Joshua ha demanat:

—¿On anem?

Gloriosa llibertat. Tremolava com una fulla, i he tingut una esgarrifança de plaer de fer la meva per primera vegada des de feia mesos.

—Ens esperarem aquí un moment —he dit amb signes.

He anat un tros enllà seguint un passatge empedrat i he vist el que semblava una part civilitzada de São Lázaro. El sol il·luminava unes quantes cases de maó i uns quants arbres fruiters. Al fons, una dona estenia la bugada en un fil d’estendre, i aquesta simple escena casolana m’ha fet venir llàgrimes als ulls. Quan la Mabbot comencés a maliciar alguna cosa, jo estaria amagat en una habitació petita però neta, pagant amb generositat a alguna família per la despesa. Al final el Rose acabaria havent de fer-se a la mar, i jo tindria la llibertat de buscar feina en un vaixell civil i emprendria el retorn a la llar.

Vet-ho aquí. El cor ja se me n’hi anava, però abans m’he tombat per dir adéu a en Joshua. L’he picat a l’esquena amb un cop viril i li he donat una ordre terminant:

—Espera’t aquí cinc minuts, i després vés a trobar la Mabbot. —Com que no tenia temps per explicar-me i tampoc podia emportar-me’l, quan ha començat a fer-me preguntes l’he agafat fort per totes dues espatlles i li he fet mirar la ferma determinació de la meva mirada—. Cinc minuts —he dit amb signes—. Després vés a trobar la Mabbot.

La impressió favorable que m’havia causat el carrer s’ha esvaït quasi en el mateix moment en què he començat a caminar-hi. Les mirades sinistres de la gent que hi havia asseguda als llindars m’han fet veure que hauria sigut una insensatesa demanar-los refugi. La dona que havia vist estenent roba s’havia ficat a casa seva i havia tancat la porta d’una revolada. Dos homes fortament armats han sortit d’una altra casa per seguir-me. De seguida que he pogut he trencat per tornar al carrer principal. Em pensava que qualsevol vila seria preferible a viure a bord d’un vaixell, però de cop he començat a trobar a faltar la companyia de la nostra musculosa tripulació. Caminava a pas viu, buscant senyals d’alguna fonda o alguna casa de dispeses on em pogués amagar fins que el Flying Rose hagués llevat àncores.

He anat a parar en un laberint de carrerons i atzucacs pestilents que m’han obligat a anar com una rata entre bassals infectes i voladissos estrets. Mogut per l’únic desig d’allunyar-me tant com pogués de la Mabbot, m’he desorientat, i després de tombar una cantonada m’he adonat que havia descrit un cercle i havia anat a sortir a un carreró per on ja havia passat. Aquesta vegada, però, hi havia plantat al mig un marrec esparracat, més jove i tot que en Joshua, com si em volgués barrar el pas. Amb la mà dreta sostenia un os, que tenia tot l’aire de ser un fèmur. L’ha aixecat fins a tenir-lo a l’altura de la cara, m’ha mirat per sobre del bony rugós de l’extrem superior i ha fet veure que em disparava. Jo he continuat caminant a bon pas, i hi he passat prou a prop per comprovar que l’os era segurament de persona. En el moment que li passava pel costat m’ha descarregat una ràfega de trets imaginaris, i només ha parat per tornar a carregar amb pólvora invisible. Ho ha fet tot sense somriure, sense que ni tan sols semblés que el joc el divertís.

De cop he sentit en Joshua somicant, un so d’allò més peculiar. En Joshua no feia servir la veu sinó per riure, i de seguida he comprès que havia d’estar molt espantat. El somiqueig m’ha fet recobrar l’aplom, i llavors el marrec de l’os ha somrigut.

Segur que en Joshua sabria localitzar la Mabbot, perquè era un noi molt despert i expeditiu. He girat cua i he reprès la meva tortuosa recerca d’un lloc on refugiar-me. Em notava un rosec al genoll i al maluc a causa del fregadís i l’esforç de caminar per terreny desigual, però no n’he fet cas i he continuat trescant, gronxant el braç lliure a cada passa per mantenir l’equilibri.

Al cap de molt poc he tornat a sentir en Joshua. Aquesta vegada ha sigut un udol prolongat. Potser senzillament em buscava; però, pel so, semblava que estigués mort de por o hagués pres mal. El pobre Joshua em necessitava. La fuga quedava ajornada. He girat en rodó i m’he posat a córrer cap a aquella veu, si és que de la meva gambada feixuga se’n pot dir córrer.

Mirant de trobar el camí més dret per tornar cap on era en Joshua, he hagut de tornar a agafar el carreró on hi havia aquell marrec trastocat. En el moment que li passava pel costat, m’ha encertat la pota de fusta amb el cap del fèmur i he caigut estès sobre un bassal infestat d’algues. M’he aixecat i he pres l’os al marrec, i li hauria clavat una bona pallissa si no hagués sentit el somiqueig una altra vegada. M’he quedat l’os i he anat a trobar en Joshua.

Quan finalment he arribat a les ruïnes, he vist dos homes que havien arraconat en Joshua i li estaven traient la roba mentre ell es debatia i cridava. Tenia el nas ple de sang, però tot i així els plantava cara amb tota la fúria. Aquells bàrbars semblaven trobar plaer en el fet de despullar-lo de mica en mica, perquè s’hi entretenien i es burlaven del terror d’en Joshua. No m’havien vist, i m’he acostat per darrere al més gros sense fer soroll i he aixecat el fèmur per obrir-li el cap. Abans de deixar anar el cop, però, el marrec trastocat m’ha saltat a l’esquena i m’ha esgarrapat la cara. L’ull dret m’ha quedat encegat de sang i brutícia, i els dos rufians se m’han tirat a sobre. Durant la batussa he aconseguit arrepenjar-me d’esquena a la paret i estirar en Joshua cap a mi per protegir-lo amb el braç. Els dos homes que se m’enfrontaven tenien, tots dos, una marca de ferro vermell entre els ulls. Per la mida d’aquesta cicatriu del front he deduït que el ferro havia sigut una moneda roenta. No m’he interessat per saber quina mena de fraternitat deu imposar un ritu d’iniciació així.

Els dos homes, aplicant-s’hi en silenci, han començat a pegar-me a la cara, a la panxa i a l’engonal.

He caigut d’esquena sobre en Joshua i he provat de picar els homes amb la pota de fusta, però de seguida m’he hagut de conformar a recargolar-me per mirar d’esquivar els pitjors cops. Ells no badaven boca, i, amb la lucidesa que se sol tenir quan es tem per la pròpia vida, en un moment que han rigut he vist que els havien tallat la llengua. Eren reus evadits.

Una coça al cap m’ha fet tancar les dents sobre la llengua, i, mentre feia un esforç per no perdre el coneixement, he notat que la boca se m’omplia de sang.

De sobte els cops han parat, i, espiant entre els dits entreoberts, he vist el senyor Apples estomacant els dos homes amb el fèmur. Ningú deia res, i el so d’aquella arma macabra esmicolant-los les barres i el coll era pitjor encara que el mal que em sentia de la pallissa. En Joshua ha provat de treure-se’m de sobre, però jo he volgut evitar-li aquell trist espectacle i li he retingut el cap sota el meu cos fins que els dos homes han caigut i el senyor Apples, quasi gens suat, se’ns ha acostat per ajudar-nos a posar-nos drets.

—¿Ja ens hem divertit prou? —Ha estossegat i ha sacsejat l’os per fer saltar la sangada—. ¿Que voleu això per a l’olla?

Jo he escopit un doll de sang i he comprovat que continuava tenint la llengua agafada a l’arrel. En Joshua plorava, i li he sostingut la galta humida amb una mà mentre amb l’altra li deia amb signes: «Perdona! Perdona!». La sang que tenia a la mà esquerra m’ha deixat un cercle granat al pit.

El senyor Apples s’ha quedat mirant el fèmur un moment i tot seguit l’ha tornat al marrec trastocat, que a l’instant l’ha agafat per apuntar-lo.

—La capitana es deu estar esperant —ha dit el senyor Apples.

Ha agafat el sarró que portava, que estava tan inflat i atapeït de llana que semblava una paparra gegantina, se l’ha penjat a l’espatlla i s’ha allunyat xiulant com si anés a fer una menjada campestre de diumenge. Després d’ajudar en Joshua a posar-se la camisa i les sandàlies —i de veure amb alleujament que no tenia cap lesió greu—, hem sortit darrere el senyor Apples tan de pressa com hem pogut. El cos encara em formiguejava amb l’acre licor de la por, i sabia que, quan això minvés, em sentiria de tots els cops que havia rebut; però pitjor era el remordiment. La meva dèria per tornar a la llar havia estat a punt de fer que matessin en Joshua.

Agraït per la seva intervenció, he volgut donar conversa al senyor Apples.

—Es veu bona, aquesta llana, senyor Apples —he dit, encara sense alè—. Segur que en fareu unes peces de mitja ben maques.

—Primer s’ha de rentar i pentinar. I tant de bo trobés algun tint com Déu mana.

—Potser us podria donar una mica de cúrcuma. Fa un color preciós, i un pessic allarga molt. O podria trobar-vos algun liquen. Els monjos es tenyien l’hàbit d’un ocre molt bonic fent servir només liquen bullit amb orins… Permeteu-me una pregunta. ¿Com és que no heu fet servir la pistola amb aquests homes? No és cap queixa; us estic igualment agraït.

—M’agrada anar sobre segur. Una pistola pot enferritjar-se o pots fallar el blanc; i molt sovint, encara que l’encerti, l’altre continua venint. En canvi les mans no fallen ni s’enferritgen…

En Joshua ens ha interromput per dir-me amb signes:

—¿Ho veieu? Volia llana i prou; no volia muntar cap ovella…

—Tens raó! —he fet jo amb la mà lliure.

En Joshua m’ha estudiat un moment i tot seguit ha dit amb signes:

—Esteu tocat del bolet.

No l’hi he sabut replicar.

Hem atrapat la Mabbot en una gran figuera de Bengala que tenia el tronc decorat a intervals amb tosques figuretes de plom batut. Quan ha vist el senyor Apples ha bramat:

—¿On éreu? No em penso esperar més per culpa de la vostra afició a… ¿Què redimoni els ha passat?

—Estaven fent amics —ha dit el senyor Apples.

—Deixem-ho! La taverna és allà —ha dit la Mabbot, assenyalant una sinistra construcció sense finestres amb una porta petita de color vermell. A la llinda hi havia penjada una bandera amb una serp enroscada que es menjava la seva pròpia cua.

En Braga ha dit:

—Si en Fox és aquí, és perquè vol que el trobem.

—I jo vull trobar-lo —ha dit la Mabbot.

—No me’n fio.

—Doncs quedeu-vos aquí amb ells. —La Mabbot ha triat deu homes perquè es quedessin amb en Braga, i els altres l’hem seguida cap a la taverna.