EL PATIENCE

En què molts són castigats

Quan m’he sentit prou fort per tornar a caminar, m’he trobat la xalupa tan ben trincada com sempre i amb el meu sac de provisions encara desat discretament sota el banc, sense que ningú hagués descobert aquest diari. He tret un parell de botes noves d’una bóta amb roba de rebuig mig florida i he anat a donar les gràcies als meus salvadors.

Dec el meu rescat en primer lloc a dos homes. L’un és en Pete, el vell arrugat que observa les onades. Després que el senyor Apples trobés buida la meva cel·la l’endemà al matí, va ser la insondable vigilància del vell Pete el que va fer possible que el Rose em retrobés. La Mabbot havia estat navegant unes quantes hores en cercle per les aigües on jo hauria hagut de ser, i va ser llavors que van distingir el Diastema a l’horitzó gràcies a la descripció que els guàrdies del presidi n’havien fet.

He ofert a en Pete un grapat de figues, però ell només menja arengades amb arròs i en quantitats ínfimes. M’he estat una estona amb ell, però no sabria dir si ha apreciat gaire la meva companyia. Té un somriure bondadós que no li fuig mai de la cara; ni tan sols mentre m’ha estat observant el nas vermell del sol i els llavis clivellats. És un tros de pa. Els esdeveniments d’aquests últims dies han sigut una cura d’humilitat formidable, i ser al costat d’aquest home amb la seva cadira de vímet mentre mira l’aigua no m’ha fet sinó sentir-me més humil encara. Em retrec de no haver reconegut de bon començament un sant de carn i ossos.

L’altre home és un cas més recargolat. La Mabbot m’ha explicat que l’Asher, el cap de la guàrdia de mitjana, havia rebut l’ordre de «reparar» la meva fuga. El pobre no havia dormit, i havia sigut ell qui havia acabat albirant el Diastema des de la cofa. Li he fet unes quantes coques fregides de farina de blat de moro i ceba amb tires d’areng escabetxat a sobre. L’he trobat ensopit i callat a l’hamaca. No m’ha mirat; i, quan li he allargat el plat, l’ha estampat contra la paret.

En Joshua s’ha presentat per fer la lliçó de lectura com si no hi hagués hagut cap interrupció, i ho he agraït. M’ha ensenyat l’escrivania amb incrustacions de nacre que la Mabbot li ha donat, però quan l’he oberta he deixat anar un crit i m’ha caigut a terra. En Joshua hi havia ficat una rata morta.

Al principi, el riure d’en Joshua m’incomodava obertament; però quan ara el sento se m’encomana, fins i tot quan és per entremaliadures juvenils com aquesta. En un món que, a cada dia que passa, sembla més corromput i violent, la rialla d’en Joshua és una alenada d’aire fresc.

També ha portat una Bíblia atrotinada enquadernada en pell. Era una traducció missionera summament simplificada, amb totes les frases de menys de deu paraules, però me l’he arrepenjada al front una bona estona abans d’asseure’ns.

La lliçó de lectura ha començat, com haurien de començar totes, amb el Gènesi. Traduir aquests relats primordials per mitjà del gest i del dibuix ha sigut una feina àrdua, i en Joshua no me l’ha facilitada. Llegeix desesperadorament a poc a poc, però és viu com una centella. De seguida que acabàvem de treure l’entrellat d’una frase, ell tenia una objecció o altra a fer-hi. Molts dels relats ja els coneix, però els posa en qüestió amb la tenacitat d’un pagà. El ninot de pals que he fet per representar la dona d’Abel l’ha cobert pràcticament de signes d’interrogació. A sobre, ha volgut saber qui havia fet Déu; i ¿com és que Ell no tenia un pal per matar la serp?

Li he donat com a deures que copiés frases. De cara a la lliçó vinent prepararé una matèria no tan incendiària. Em sembla que li demanaré que escrigui alguna cosa sobre la seva família.

Mentre observava com en Joshua traçava amb timidesa els pals i ganxos de l’alfabet, he hagut de reprimir un impuls poderós d’abraçar-lo i d’estrenye-me’l contra el pit. Patia per ell, tan vulnerable i fent aquesta vida marinera tan traidora. M’ha assaltat una fantasia: he vist la meva difunta Elizabeth estimada a la porta amb el davantal carregat de verdura, he vist darrere seu l’albercoquer florit, he vist fins i tot l’esquirol a qui donava menjar tot i la destrossa que feia a l’hort, i allà a la taula de la cuina hi havia en Joshua, inclinat sobre les seves lletres, representant el paper del nostre fill.

Per un instant ha sigut una sensació esfereïdorament real. Un miratge causat pel mar. Però l’anhel que m’ha despertat era tan viu, i la recança tan punyent, que, si Llucifer hagués comparegut amb un contracte i una ploma roent, m’hauria venut l’ànima encantat per poder viure en aquell somni ni que fos un dia.

M’adono que estic agafant afecte a en Joshua, i que el modelo conformant-lo al motllo de la meva aflicció. Veig molt bé que té les espatlles massa estretes per carregar-ne el pes; d’altra banda, és aquí perquè vol: aquest noi és un pirata, de fet; és una cosa que no es pot negar.

Aquests somiejos malaltissos són un motiu més per trobar alguna manera de tornar a la llar, sigui on sigui, abans que acabi de perdre el coratge i m’envaeixi la bogeria.

Dijous 2 de setembre

Aquest matí, a punta de dia, han flagel·lat l’Asher perquè va deixar que m’escapés. Ha anat per voluntat pròpia fins a l’arbre mestre, on el senyor Apples l’ha lligat de mans. Ho haurien fet abans, però la Mabbot havia volgut que jo hi fos present. Ens hi hem aplegat tots, i des de la coberta alta ha anunciat:

—Càstig per negligència!

La primera fuetada ha arrencat un crit planyívol del jove castigat. Jo m’he acostat a la Mabbot i li he dit:

—Deixeu-me ocupar el seu lloc, us ho prego. El mal el vaig fer jo.

—Sí, el mal el vau fer vós —ha dit ella—. Però ¿que no veieu com esteu? Encara teniu les puntes dels dits arrugades. El mar us ha deixat tendre com un nadó. Aquest fuet us partiria en dos.

—No feu broma, Mabbot, us ho prego. Això no és justícia.

Ella m’ha mirat fixament als ulls i m’ha dit:

—Si faig que us fuetegin a vós, ¿què aprendreu? ¿Què aprendrà ell?

El fuet ha espetegat i el pobre noi ha caigut de genolls. Jo he desviat la vista, i llavors la Mabbot ha dit en veu alta, perquè tothom ho sentís:

—¿Ni tan sols us dignareu ser testimoni de com rep el seu càstig?

I m’ho he hagut de mirar, amarat de vergonya, mentre les últimes fuetades li obrien la pell.

Més tard l’he anat a veure on estava ajagut, de costat sota l’hamaca, i he volgut netejar-li les ferides, però m’ha engegat.

Estic atrapat en una fletxadura de nusos i lligams, doncs, i, com més m’esforço per alliberar-me’n, més m’hi enredo. No he apostat ni he manllevat mai. Quan era un modest oficial de cuina, si tenia necessitat m’estimava més menjar pa florit que no pidolar farina aprofitant-me de la meva condició. Ara, però, sembla que cada dia contregui algun deute amb un rufià o altre, tots ells gent a qui anant pel carrer ni tan sols hauria saludat amb el cap.

Ara bé, ahir vaig tenir l’alegria de trobar-hi una mena de companyonia. Mentre sopava a coberta amb la tripulació, amb una escudella de farinetes gelatinoses al davant, agraït d’estar entre els vius, em vaig aixecar per fer una acció de gràcies. Encabat vaig anunciar la meva intenció d’observar les pregàries vespertines i els vaig convidar a participar-hi. Vaig donar per descomptat que se me’n riurien, però mitja dotzena de voluntaris van acompanyar-me en la pregària abans d’anar a dormir, un grapat de mariners suats que van estar entusiasmats d’abaixar el cap i dir «amén» en veu baixa.

Jo havia quedat bastant feble d’ençà del tràngol, i em sentia les cames insegures i la panxa remoguda; però, després d’aquesta missa heterogènia, em va semblar que les forces em tornaven. Va satisfer una part íntima de mi, i aquesta nit he dormit com feia temps que no dormia.

Per això avui he quedat molt sobtat quan he descobert cinc d’aquests mateixos mariners que es postraven i pregaven amb els mahometans. No he pogut contenir-me, i els he increpat per aquell sacrilegi, però ells m’han donat aquesta resposta:

—Amb els diners pots fer-hi apostes, però amb una cosa preciosa com l’ànima eterna val més no jugar-hi. No és qüestió de córrer riscos, noi; has de mirar de fer la pau.

Aquest disbarat me l’han dit amb la sol·licitud d’una mare. Per l’expressió que feien, se’ls hauria pogut prendre per uns missioners que encaminaven un salvatge esgarriat. Un bon cristià hauria tractat de fer-los veure l’error del seu raonament, però aquesta comparació de la pregària eucarística amb un joc de daus m’ha desarmat, i m’he limitat a allunyar-me murmurant entre mi.

Potser no sóc un orador eloqüent, però no he conegut ningú més dotat que jo per rondinar emprenyat entre dents.

Quan en Joshua s’ha presentat a rebre la lliçó, jo ja tenia a punt un dibuix esquemàtic d’una família. He escrit MARE i PARE al costat de les figures que els volien representar, i JOSHUA al costat d’una altra de més petita. He assenyalat el genitor i he demanat a en Joshua com es deia, amb la cara cap a la llum perquè em pogués llegir els llavis.

En Joshua s’ha posat el puny al pit i tot seguit ha arrepenjat el dit gros al front amb els altres dits de la mà separats com una cornamenta.

—No, escriu-ho aquí. —Li he posat el llapis a la mà, però ell l’ha deixat i ha tornat a fer el mateix gest—. Ha de tenir un nom com tothom —he dit, i li he acostat la mà al full, però ell l’ha enretirada i ha continuat fent la seva gesticulació insondable. He atrapat al vol l’ocell esvalotat en què se li havia convertit la mà dreta, li he posat el llapis amb fermesa sobre la palma i li he dit—: Qualsevol cosa que vulguis dir-me me la pots dir per escrit. Déu ens ha fet les mans perquè puguem agafar eines, no per esporgar l’aire. Si aprens a escriure seràs capaç d’expressar el que vulguis!

Però el pocavergonya ha partit el llapis en dos i s’ha plegat de braços. Armant-me de paciència, he fet punta al llapis, prou estona perquè quedés ben esmolat, i l’hi he tornat a posar a la mà. Ell l’ha llançat i s’ha posat a gesticular com un boig, i llavors li he pessigat l’orella per escarmentar-lo i li he dit:

—Aquesta no és la manera de fer-ho! Aprèn a escriure!

De cop ell m’ha ventat una plantofada a la cara. M’ha agafat tan desprevingut que m’ha donat l’esquena i se n’ha anat amb un cop de porta abans que jo tingués temps de reaccionar. He passat una bona estona remugant sol. Potser no li hauria hagut de posar la mà a sobre; però si de debò té ganes d’aprendre els rudiments del llenguatge, s’hi ha d’aplicar. Jo no li puc fer tota la feina.

Tant de bo la plantofada d’en Joshua hagués sigut l’únic greuge del dia d’avui, però haig de pensar a evitar en Feng tant com pugui. Sense cap motiu, quan cap al tard ens hem creuat a la coberta baixa, m’ha mirat amb mala cara i m’ha clavat un cop de colze que m’ha deixat sense alè. Les costelles encara em fan mal a cada inspiració que faig. Potser alguns homes de la tripulació tenen el dret de sentir-se ressentits amb mi, però la crueltat d’aquest home em sembla del tot gratuïta.

Divendres 3 de setembre

En aquest dia horripilant he sigut testimoni forçós del saqueig del vaixell Patience de la companyia mercantil Pendleton. No tinc gens de ganes de reviure-ho, però haig de consignar les meves impressions perquè siguin llegides, si Déu vol, al judici que han de fer a la Mabbot per pirateria i homicidi.

Aquesta nit passada ens ha arreplegat un grop. Els mariners han comentat que era petit, però jo no sabria dir si no era una de les seves bromes. He procurat dormir, però no he pogut. Era com si m’haguessin ficat en una bóta i rodolés per un rost especialment dret i abrupte. Hi ha hagut moments en què no he sabut distingir entre la tronadissa i el trepig de botes a coberta dels homes que corrien amunt i avall arrissant les veles o fermant algun canó. L’hamaca picava contra la paret, i m’ha deixat ben masegat. Mentre estava endormiscat m’ha passat pel cap que la Mabbot no hagués vist la tempesta atansant-se a l’horitzó i m’hagués canviat la màrfega per l’hamaca perquè fes capcinades com un garrí quan el porten a mercat. Un cop, volent enganyar les nàusees, he comès l’error de pujar a coberta per veure què feien els mariners. En el mateix moment de sortir a dalt m’ha tombat una onada molt grossa, i si m’he salvat de saltar per la borda i caure en aquell no-res escumejant ha sigut perquè bracejant per l’entaulat m’he aferrat a un cap de corda. Aquells instants, il·luminats per la claror espectral de les llanternes i les monstruoses esgarrifances dels llampecs, semblaven d’un altre món, un món que no era ni de fora ni de sota l’aigua, un món de por atroç, una foscor d’apetit insaciable. Novament a la meva cel·la, xop fins al moll de l’os i tremolant, he decidit que explicaré al primer sacerdot que trobi que fa molt temps que tot el foc de l’infern es va extingir.

Fins a última hora del matí no ha acabat de passar la tempesta i el vaixell s’ha aquietat prou perquè jo pogués aclucar els ulls. Això m’ha servit d’excusa per dormir fins molt entrat el dia. Però això també ha sigut una equivocació, perquè he tingut la desgràcia de despertar-me amb canonades, que Déu us en guardi. És una sotragada: el cor et fa un salt i vol fugir de la presó de les costelles abans que els ulls se t’obrin. Pot ser que arrenquis a córrer, com he fet jo, a la babalà, amb les mans protegint-te l’entrecuix instintivament, i que piquis de cara contra el marc de la porta.

Però anem al que interessa.

He descobert, un cop a coberta, que les nostres canonades havien sigut d’avís, i que ens acostàvem ràpidament al Patience, que havia sofert desperfectes durant el temporal i no feia cap esforç per fugir. El vistós lleó bicèfal de la bandera de la companyia mercantil Pendleton era impossible de confondre. A part de les vergues trencades del pal de mitjana del vaixell de la companyia Pendleton, l’únic rastre del temporal eren els núvols entreverats que quedaven al cel. La nostra tripulació estava molt esvalotada, i he hagut d’obrir-me pas entre una munió de mariners arrepenjats a la borda per veure el vaixell. Uns quants dels mariners bufaven unes trompetes de llauna molt llargues, de ben bé vint peus cada una. Segur que el ressò colossal que feien a les veles del Patience era per inspirar por en les nostres víctimes.

He après que, encara que els oceans són immensos, les rutes de navegació són bastant estretes. Entre els corrents, els vents i els temporals, qualsevol vaixell que pretén arribar a la Xina i tornar no s’aventura gaire enllà dels camins establerts pels almanacs nàutics. Encara que a mi em pugui semblar que no hi ha res més temible que unes onades de cent peus i uns vents capaços de trinxar els pals, una de les coses que més fa glaçar la sang a un mariner és parlar de les calmes equatorials. En aquestes zones de l’oceà no passa res en absolut. Qualsevol vaixell que s’hi endinsa passa a ser una illa sense vent, la seva tripulació nàufraga es veu obligada a menjar corda, i, al final, els uns als altres. Per com en parlen, els homes de la Mabbot s’estimarien més remar cap a un huracà sobre un tauró viu que no trobar-se en una d’aquestes calmes. La Mabbot té així més fàcil fer mal, perquè només li cal seguir aquestes rutes segures per acabar albirant a l’horitzó algun vaixell de la companyia, com el Patience, que tornava seguint la costa occidental africana, a l’última etapa del seu llarg viatge, amb la panxa plena de carregament i esperança.

Havien portat la cadira entapissada de la capitana de la seva cabina a la coberta de bateria, i hi estava asseguda com en un tron. Quan m’ha vist m’ha fet un gest perquè m’hi acostés, i m’ha dit:

—Bon dia, dormilega. Porteu un tamboret i seieu aquí amb mi. Us resultarà instructiu.

—Mabbot —li he exigit—, us prohibeixo que feu mal a aquests innocents…

—Ja està; l’advocat de secà amb l’objecció de costum —ha dit la Mabbot amb un sospir—. Però ara calleu, rei, que estem enfeinats.

La tripulació havia contingut l’alè sentint el meu to, però quan la Mabbot m’ha engegat han rigut i han tornat a estar per les seves ocupacions.

Com que hi havia més bona vista des de la coberta de popa que des del costat, m’he quedat a la vora de la Mabbot. Ha sigut des d’aquí que he distingit, un tros lluny del Patience, un grup de llanxes. He contingut l’alè esperançat, pensant que potser era un estol que havia vingut a capturar-nos, però aquestes esperances s’han esvaït quan la Mabbot ha dit:

—Molt bé. ¿Veieu? Aquesta gent ha tingut seny i ens ha deixat el camp lliure. Si es mantenen apartats a les llanxes els deixaré vius. Convé més que hi hagi supervivents perquè facin córrer la veu que la millor opció és rendir-se.

Hem abordat el Patience, doncs, sense entrebancs ni vessament de sang. Els homes han estès palanques i cordes i han assaltat el vaixell amb l’espasa i la pistola al puny; però, com que no hi han trobat gens de resistència, al cap de poca estona sortien de sota coberta traginant el seu botí com un eixam de formigues.

Primer han portat unes caixes segellades amb quitrà, cada una transportada per dos homes, i les han deixat a coberta. Han tornat a sonar els corns, i totes les mirades s’han concentrat en el senyor Apples, que era al costat de les caixes i ha anunciat amb veu cerimoniosa:

—Gent, deixeu les penes i prepareu l’arma, que avui toca bany al bordell.

Li han respost amb aücs i picament de peus a l’entaulat, que no s’han apagat fins que la Mabbot no ha aixecat la mà.

Tot seguit han obert les caixes, que eren plenes de rengleres de gerros d’argila de coll estret amb la boca tapada amb resina.

El senyor Apples hi ha donat un cop d’ull i ha dit a la Mabbot en veu alta:

—Opi, capitana! Fa el mateix perfum que un lliri ficat al cul d’en Satanàs.

—Em sembla que ja sabeu què n’heu de fer —ha respost la Mabbot també alt.

El senyor Apples ha fet un gest amb el cap als mariners, que han carregat la caixa fins a l’orla de babord i l’han tirada al mar. Cinquanta caixes més han seguit el mateix camí. No sabria donar-ne una quantitat exacta, però segur que amb allò se n’anaven a pic una dotzena de fortunes.

—Mabbot, em pensava que el que robàveu era per revendre-ho —li he dit.

Per primera vegada, la Mabbot ha abandonat la seva cantarella i m’ha dit en to aspre:

—Tanqueu la boca.

Com que els homes anaven portant carregament perquè ella hi donés un cop d’ull, però, no ha trigat a recuperar el bon humor. Era tot un mostruari de gènere, uns autèntics encants. De cada article que arribava, el senyor Apples en feia la descripció, com ara «Cinquanta peces de seda verda!», «Salnitre per a un exèrcit!» o «Quinze pipes de te negre a granel!».

La Mabbot hi responia:

—Nostre.

Això volia dir que l’article pertanyia al vaixell. Un cop venut, el que se n’obtenia es repartia entre tots els membres de la tripulació en funció del seu rang. Així ha acabat dipositant-se als pallols una quantitat formidable de seda, i també grans barrils de te, tant a granel com en rajola.

Respecte a algun objecte, com ara un barret de camussa amb una ploma de paó, la Mabbot exclamava «Vostre!» i el cedia al mariner que l’havia trobat.

De cop el senyor Apples ha cridat «Una tetera petita de plata, bufona com una sabateta de mona!», i la Mabbot ha dit «Meva!», i en Feng s’ha emportat la tetera a un pallol a part. (He après a distingir els bessons perquè en Feng sempre porta un llibre enquadernat en pell, segurament algun tractat pagà, ficat al cinturó, i s’hi submergeix quan té una estona de lleure). La Mabbot també ha reclamat una ampolla panxuda de conyac, que li han portat directament a la cabina. S’ha apropiat de molt pocs articles; i, si els mariners no ho han trobat bé, no n’han fet mostra.

D’entrada ha semblat que era un procés àgil, però s’ha allargat tot el dia. Tenia un punt de ritual; assaborien el premi. He comprès que és aquesta delectació en el furt el que els fa suportable la duresa de la vida en alta mar, i que no tenien intenció de córrer. Es respirava un ambient de festa, com de pasqua. Un grupet tocava una polca gitana amb una flauta, un timbal i un instrument que semblava una arpa però amb menys cordes. Els mariners ballaven els uns amb els altres mentre esperaven el torn de passar per les palanques que anaven de vaixell a vaixell. La Mabbot tenia una rialla a la boca, i prenia un tassó de te seguint el compàs amb el peu.

Allò no tenia res a veure amb el salvatge bany de sang que m’havia imaginat que seria un assalt pirata. El capità i la tripulació del Patience esperaven a mitja llegua de distància, massa lluny per distingir-los individualment a ull nu, atapeïts com estaven a les llanxes. Segur que no tenien un ànim tan alegre; però, des d’on era jo, no hi veia cap senyal d’indignació. Semblaven un estol d’ocells marins surant a l’aigua.

La major part del botí consistia en sedes —una virolada tona de sedes—, setins i també mussolines, anyil i, per descomptat, te. També hi havia unes quantes caixes de lingots de plata que la Mabbot ha declarat «nostres».

Quan les caixes i les pipes més grosses s’han acabat de baixar per les escotilles amb un garfi de bóta i han quedat endreçades, han començat a aparèixer els objectes personals de la tripulació i el capità del Patience. Amb molt poques excepcions, la Mabbot ha declarat aquests objectes «vostres», i els homes han rigut i s’han barallat de broma. S’han apropiat de botes, casaques, capses de coure batut, tabac, barrets, instruments de música, pistoles, espases, llibres i penjolls de jade, robí i plata. La Mabbot ha examinat amb deteniment cada llibre abans de lliurar-lo al qui l’havia trobat.

Han portat el manifest de ruta perquè la Mabbot se’l mirés, i ella hi ha donat tot just una ullada superficial i tot seguit l’ha deixat caure amb disgust a coberta, d’on jo l’he collit. Era un document cargolat, una llarga llista de dates, llocs i mercaderia carregada i descarregada. Estava autenticat pel segell de Lord Ramsey, i m’ha sobtat que aquells mercaders no sabessin que Lord Ramsey era mort.

Si ho he llegit bé, el manifest indicava que el vaixell tornava cap a Anglaterra, amb una última parada al Camerun per carregar un parell de dotzenes d’«ocells de gàbia».

—¿Què vol dir ocells de gàbia? —he demanat a la Mabbot.

—¿Què ha de voler dir? ¿Que podrien volar, segurament?

Segur que la Mabbot en sabia la resposta; però, com que no volia donar-li ocasió de riure’s de mi, he allargat el manifest a en Bai i ho he deixat córrer.

De cop he vist amb sorpresa que els homes portaven a pes de braços un fogó de ferro colat amb un joc de focs a sobre per coure-hi i una enginyosa caixa darrere a manera de forn. Amb l’alè contingut, la Mabbot m’ha demanat:

—¿Sabeu fer anar això?

—Sí.

Ha dit als mariners que l’anessin a endreçar al rebost. La Mabbot també ha posat a la meva disposició unes cols que hi havia força ben conservades en palla als pallols més baixos i més frescos, i un sac de gra.

De cop un dels homes ha portat a la Mabbot un full amb la seva efígie.

—Una ordre de detenció! Cinc-centes guinees pel meu cap. «Per crims contra el comerç, la natura i el rei». Té la seva poesia. Tot i així em sento una mica ofesa.

—Capitana —ha dit el senyor Apples—, cinc-centes guinees no són cap misèria.

—No, però és per tota una vida de dedicació, ben mirat. Sempre esperes que… Aviam; continua dient: «Qui la capturi rebrà l’agraïment de Sa Majestat i se li concedirà un títol de la vall de Suffolk». Senyor Apples, ¿Suffolk és bon lloc?

—No hi he estat mai, capitana.

—Doncs segur que és molt bon lloc.

Ha aparegut una capsa amb correspondència, plena de cartes destinades a Londres de diferents oficials i capitans. La Mabbot ha fullejat aquestes cartes mentre els homes endreçaven el gènere que cadascú s’havia quedat. Ha manat tirar-les al mar totes, excepte una d’en Laroche adreçada a Lord Ramsey. El senyor Apples i ella se l’han llegida junts, rient per sota el nas.

—Valga’m Déu —ha dit la Mabbot—. Sol·licita més vaixells!

—Ja us ho dic, que aquest home té ambició —ha dit el senyor Apples.

—Si en tingués cinc com el que té, podria rivalitzar amb qualsevol marina de guerra.

—Sort que hem liquidat el patró.

—Sort de mi —ha dit la Mabbot, picada. M’ha allargat la carta dient—: Doneu-hi un cop d’ull també vós, Wedge. Ara és lletra morta. Sembla mentida que un fanfarró com aquest pugui ser tan perillós.

Escrita amb una lletra molt junta de blau d’anyil, la carta deia:

La carta em cremava als dits; si ens hagués arribat a temps, ens hauria salvat tant a Lord Ramsey com a mi; hauríem pogut refugiar-nos en una de les mansions de terra endins del meu senyor, lluny de les urpades del rompent, tranquils i amb la panxa plena de pastissos de Yorkshire amb xai i salsa de bolets.

¿Per quantes mans devia haver passat aquest advertiment? ¿Quant temps devia haver estat ensopit als ports mentre els pallols s’omplien de tones de te cegues i mudes? «Mantingueu-vos lluny de la costa!». Un consell salvador retardat funestament per les rauxes del temps i dels homes.

Quan la Mabbot m’ha vist assegut a coberta mirant el full amb desconsol, ha dit:

—Animeu-vos, Wedge! Creieu-me que val més llegir les seves cartes que trobar-se’l en alta mar. Sé que en terra us va enlluernar, però a l’aigua és una morena.

Al final, quan tot l’altre gènere ja estava distribuït, la marineria ha portat un últim objecte. Semblava una estàtua d’un salvatge sobre una peanya de fusta. El senyor Apples hi ha donat tota la volta, observant-la des de diferents bandes, i tot seguit ha comentat:

—Daixò… Un trofeu; de les habitacions del capità.

La Mabbot ha fet un gest i l’hi han acostat perquè l’examinés. No era cap estàtua, sinó una obra mestra de la taxidèrmia. Tenia faccions d’home, però la talla d’un nen, i la pell molt negra. Tenia els llavis tibats enrere, cosa que li feia exhibir una ganyota permanent, i el front arronsat. Semblava que estigués impacient per tirar la llança. Anava despullat del tot, si s’exceptuava el penjoll de granadura que portava al voltant de la cintura i l’anella que li travessava el nas. No hi he vist cap sutura, i semblava que tingués els ulls de vidre groc humits i a punt de pestanyejar. Estava muntat sobre un peu de fusta noble on hi havia fixada una placa de bronze. A la placa hi deia: HOTENTOT SALVATGE DE L’ÀFRICA AUSTRAL.

Totes les mirades estaven posades en la capitana; ha semblat que fins i tot l’onatge es calmés. Ella ha quedat també immòbil com una estàtua, i han quedat mirant-se, tots dos sense pestanyejar. Al pols he vist com li bategava una vena. El llavi inferior li tremolava, i ha murmurat alguna cosa que no ha sentit ningú.

El senyor Apples se li ha posat al costat i li ha demanat amb aire submís:

—No us he entès, capitana…

—Enfonseu-los!!! —ha bramat la Mabbot, i s’ha posat dreta—. Enfonseu aquests malparits de cor corromput! —El seu parlar refinat ha desaparegut de cop, substituït per un accent aspre.

La tripulació s’ha afanyat a anar a servir les peces d’artilleria i a amollar les escotes.

—Vinga! Vinga! —vociferava la Mabbot, amb una boca com un calaix—. Torneu-lo al vaixell! Serà el seu cadafal.

Han tornat a carregar l’hotentot, doncs, i l’han lligat a l’arbre mestre del vaixell de la companyia. A coberta hi han abocat un barril de betum i hi han calat foc. El foc s’ha estès de pressa, i al cap de no res ha agafat les veles.

La Mabbot, encesa d’ira, ha apuntat amb les seves pistoles de mànec de jade a les llanxes distants on la tripulació del Patience esperava el seu destí.

—Aquí teniu la vostra preciosa companyia! —ha dit entre dents abans de descarregar totes dues pistoles. A l’una, la nostra bateria de canons ha disparat. De la mitja dotzena de llanxes que jo distingia, dues han saltat a l’acte fetes estelles. Les altres han brandat amb les onades aixecades per les bales. Ha sigut digne de llàstima veure com es dispersaven remant en totes direccions mentre nosaltres tornàvem a carregar els canons.

Mentrestant, l’incendi del Patience s’havia fet més gran, i ens en arribava la roentor. M’he refet prou de la commoció per dir:

—Mabbot! No podeu matar aquests homes així com així.

La Mabbot ha tingut una reacció del tot impròpia d’una dona: m’ha engrapat pel coll amb tanta força que m’he sentit un espetec i m’he quedat sense alè.

—¿Oi que no voleu anar a fer companyia a aquests nobles senyors, a aquests herois de les llanxes? Doncs amagueu-vos lluny de mi!

Tot seguit m’ha deixat anar i he caigut de genolls, esbufegant. No podia fer-hi res. El canó ha disparat contra els homes que es gronxaven indefensos sobre l’aigua. Me n’he anat cap a la meva cabina més per fugir de l’horror que de la Mabbot. Mentre baixava he avançat el senyor Apples, que portava un feix de metxes enceses. M’ha picat a l’esquena i ha rigut.

—Com es nota que caieu bé a la capitana, Spoons! A qualsevol altre mariner l’hauria fet passar per sota la quilla, per haver-li parlat com vós li parleu.

No he mirat, però estic segur que cap membre de la tripulació de la companyia Pendleton ha sobreviscut a aquells minuts esgarrifosos. Aquest és l’horror que fa vendre diaris a la metròpoli. Igual que un mal temporal, sembra la destrucció allà on passa. I ¿quina calamitat ens sobrevindrà quan finalment atrapi el seu fill pròdig?

Quan he tornat a sortir a coberta, anàvem de pressa i el Patience era una taca de fum a l’horitzó. Sota el sol ponent he distingit el puntejat olivaci de les illes de Cap Verd. La proximitat de l’equador volia dir nits més suaus, cosa que pràcticament era l’única bona notícia que tenia des de feia setmanes. Cenyíem contra els alisis del sud-est, cosa que aixecava un ruixim constant per sobre la proa. Casualment he vist que la Mabbot obria la porta de la seva cabina de bat a bat carregant el faisà dissecat que tenia sobre el mirall. L’ha tirat per la borda, i el faisà ha caigut a l’aigua amb un voleiar de plomes.

L’esperança de fugir m’acompanya en la vigília i en el son, i s’ha convertit en cruel tirana de si mateixa, fuetejant-me la imaginació amb cabòries extenuants. Tot sovint penso que hauria valgut més que la Mabbot m’hagués mort; perquè, ni que aconseguís fugir i sobrevisqués als perills desconeguts d’un viatge de tornada, arribaria, com ella m’ha fet veure cruament, a l’erm de la meva antiga vida.

Reconec que hi ha una part avorrible i covarda de mi mateix que desitja renunciar a l’esperança i acceptar aquest vaixell com una llar. Seria un estrany alleujament capitular, consentir a convertir-me en un home més de la Mabbot i vegetar sense haver de prendre mai cap decisió. Aquest és el cant de la sirena.

Per això veig que haig d’alimentar l’ànim amb tant de zel com alimento el llevat que porto al coll, perquè si no aquí no trigaria a assecar-se i morir-se.