UN ÀPAT AMB EL DIABLE

En què em guanyo un coixí

Dissabte 28 d’agost

Visito, amb la imaginació, èpoques més felices. La memòria és una boira estranya. La meva dona, sempre que estava a punt per a mi, es posava un vestit especial amb una vora de roselles brodades. Era la seva manera de fer-m’ho saber. Podia ser que digués, vergonyosa: «Fa un dia per anar a collir flors, ¿no trobes?». Ara amb prou feines li recordo la cara, però veig aquella vora com si la tingués al davant, amb el motiu floral cremant-me les puntes dels dits.

El senyor Apples ha negligit el seu deure o li han manat que em deixi la cel·la oberta, perquè aquesta nit passada he pogut vagar lliurement pel vaixell fins a altes hores. Tenint en compte que podia ser que fos l’última oportunitat que tenia de veure les estrelles, he resseguit tota la borda, gelat fins al moll dels ossos, mentre la guàrdia de mitjana feia la seva feina a la claror de les llanternes. Tot i el fred que feia, ha sigut una delícia passejar amb tota llibertat sota la filigrana del cel. Ara bé, continuo tenint la llibertat més lluny que mai, i cada dia que passa me n’allunyo més; avancem més i més cap al sud, amb l’Àfrica com una pinzellada ocasional d’ocre a l’horitzó de babord. L’oceà, fluid i acomodatici per essència, és més presó que els maons o els barrots més sòlids.

He tornat a examinar els pescants i les politges de les llanxes, i crec que me’n sabré sortir. Si hi dedico estona i em vaig arriant de mica en mica, crec que puc fer anar l’aparell de pescant des de dintre de la llanxa mateix; a més a més, crec que si vaig amb compte es pot fer sense fressa. Tot just hi ha una unglada de lluna nova. Si vull aprofitar la foscor, ho hauré de fer aviat. Per tenir-ho tot a punt, he encerat un sac petit i l’he omplert amb figues seques, «Mary Darn», galeta i una garrafa de panch. He considerat la possibilitat de robar la brúixola de la caseta del timoner, però no vull despertar sospites. De seguida que la capitana hagi tingut el seu àpat i desviïn l’atenció de mi, faré el pas.

Dilluns 30 d’agost

Sóc viu. He calmat la fera, si més no una setmana. I ho he fet així.

Ahir al matí em vaig llevar d’hora, encara sense tenir decidides les receptes però carregat de ganes. Vaig decidir dejunar, com tinc per costum sempre que m’enfronto a una tasca important, i em vaig limitar a remullar una punta de galeta en te aigualit. He descobert que la gana m’aguditza el sentit de l’olfacte i obre de bat a bat la porta a la inspiració. Igualment, amb els nervis que tenia no hauria sigut capaç de menjar res.

Com que en Conrad ja havia comès els seus disbarats matinals, vaig poder fer-lo fora de la cuina. Vaig quedar sol, estranyament estimulat per la feina que tenia al davant. Vaig picar de mans per espantar els dimonis invisibles que hi pogués haver a la cambra i vaig començar.

No és cap gran secret que cuinar és, en essència, seducció. Tal com passa amb la relació amorosa, el plaer no neix del cos sinó de l’esperit. Es pot ser un «atleta dels llençols», com diu la gent ordinària, però sense passió i foc interior, sense anhel i il·lusió, és el mateix que fer exercicis gimnàstics. I amb el menjar és igual. Els gustos més exquisits poden passar inadvertits a una llengua poc avesada; o, pitjor encara, causar rebuig. ¿Com s’ha d’avesar l’esperit, doncs, al refinament? Tal com passa amb Don Juan, la reputació desperta el desig. Tot i així, fins i tot el millor cuiner ha de saber captivar, ha de fer servir aromes per seduir, ha d’acariciar i besar amb sopes vellutades, ha d’aquietar i amanyagar amb un pastís dolç.

Començant pel final, vaig torrar anous i les vaig moldre fins a deixar-les reduïdes a una pols fina, i tot seguit vaig barrejar-les amb la meitat del llevat, que, per a alegria meva, tenia la superfície esponjosa recoberta d’una bromera esponerosa, cosa que indicava que l’aigua de coco li havia agradat. A aquesta massa hi vaig afegir farina, mel (escaldada i passada per un drap per treure’n la brutícia), un pessic de sal i una mica de suc de llimona, i vaig deixar-la a part al costat del forn. El cor em va fer un salt quan, al cap d’una hora, vaig veure que havia pujat. Vaig afegir-hi una mica més d’aigua de coco per aclarir la massa, i vaig posar-la a cullerades sobre una planxa roent per fer ametllats d’anou.

Deixeu-me cantar les lloances del blat, perquè sembla que només la imaginació pot posar límits a les seves possibilitats. Pot espessir-se, torrar-se, tornar-se compacte i flexible o emulsionar. És la núvia del llevat, i és més sensible a l’aire, la temperatura i la humitat que qualsevol baròmetre. No em sorprendria gens descobrir que Déu, en realitat, no va fer l’home a partir del fang sinó d’un blat dur torrat pel sol. He tastat pans fets d’altres cereals, com ara espelta o mill, i també de patata; però, per més ben fets que siguin, són més dignes de l’argamassa del paleta que de la mantega.

A continuació vaig començar a elaborar el plat principal. Vaig aixafar una patata cuita fins a fer-ne una pasta, i la vaig assecar sobre els maons calents de la llar de foc. Mentrestant vaig preparar l’arròs. Penjat al coll porto un cordó de cuiro amb un medalló ple de safrà, l’espècia preferida de la meva difunta Elizabeth, al cel sigui. Li recordava els glops que de petita feia d’amagat de la ponxera de la taverna del pare. A l’hora de tancar, el pòsit del vi, les panses, el clau, la canyella i la poma havien format una pasta espessa al cul del recipient; i la cosa que li recordava més aquell licor, m’explicava ella, era l’olor del safrà. Després d’haver-la perdut, la cuina es va convertir en la meva dedicació solitària, i la cosa més voluptuosa que he tocat des de llavors han sigut carbasses del cacauet. El meu interès obstinat per la cuina, el que altres persones han qualificat d’atenció obsessiva per la viscositat d’una salsa o per la inclinació d’un tall de cogombre, és en el fons l’única medecina que tinc contra la pena. Això no vol dir, però, que l’hagi oblidada. Cada vegada que els neguits de la vida se’m fan massa punyents, o que em sembla que el seu record em fuig, obro el medalló, ensumo i sento el dring de la seva rialla i el refrec suau del seu braç al meu costat.

Que ningú pensi que vaig decidir recórrer al safrà alegrement. El raonament que vaig fer va ser aquest: deixar l’arròs sense condimentar i que em matessin per això seria una mena de suïcidi, cosa que el cel desaprova. D’altra banda, l’Elizabeth, en cas que me la trobés en aquella regió nuvolosa, no em perdonaria que, per conservar aquest record, sofrís tortura i mort. Així doncs, vaig lliurar la nostàlgia als implacables ullals del sentit pràctic i vaig tirar els brins rogencs a l’arròs mentre bullia en aigua de mar.

L’esperit del safrà és tan irreductible que, després d’anys de tenir-lo ranci sobre el pit, va donar vida a l’arròs amb la fragància i el color d’una posta de sol; o potser va ser que la meva dona es va ajupir per premiar els meus esforços amb el seu sufragi protector. Quan l’arròs encara estava cobert d’aigua, vaig afegir-hi panses, que es van inflar satisfactòriament.

Quan la patata va estar seca, vaig esmicolar-la més amb el puny i la vaig fer servir per arrebossar els talls de bacallà, ja salats i empebrats. Vaig fregir les cebes a foc viu amb llard, després vaig passar el bacallà per la paella fins que l’arrebossat de patata es va haver daurat, i vaig adobar-lo amb un raig de suc de llimona.

Figura que el vi que tenim és de Madeira (obtingut segurament a través d’algun intermediari assassinat); i, tot i el regust fumat que té, és força bo. Sorprèn el paladar amb una aroma de fruits del bosc que evoluciona fugaçment a espígol, amb un cos robust i persistent que només sé descriure com de cuiro de sella de muntar. Així doncs, és veritat el que diuen sobre els efectes beneficiosos dels viatges per mar sobre el vi de Madeira. Ara que sé que el beure que racionen cada dia als mariners és tan deliciós, potser m’afegiré a la cua. De les bótes gegantines de vi de la bodega ells en diuen «pipes», però jo diria que són pròpiament bótes, i potser bocois i tot. Cada una deu tenir una capacitat de ben bé cent trenta galons, i totes plegades constitueixen el llast principal del vaixell.

La salsa era una simple reducció de vi negre, all picat, gambes pelades, figues seques i sal, espessida amb un senzill ros de farina. Dic senzill, però en aquest vaixell que no para de gronxar-se no hi ha res senzill. Durant dècades m’he complagut en l’entretinguda tasca de coure un grapat de farina amb mantega fins que la barreja queda ben rossa: el xiuxiueig de la cullera de fusta a la paella, i, a mesura que la barreja es va enfosquint, aquella flaire que és primer de farratge sec i que passa a terrissa humida fins que agafa una vaga olor d’ametlla. Aquí al vaixell, però, haig d’aguantar una cassola amb un drap en una mà i remenar amb la dreta mentre ballo sota coberta al compàs erràtic del mar, amb l’esperança de no fer-me una bona escaldada. Per espessir una salsa, per desgràcia, no hi ha res com el ros de farina.

La Mabbot havia tret, per a l’ocasió, una vaixella de porcellana miraculosament intacta, amb un esmalt blau de cavalls que corrien davant d’una pagoda llunyana.

En el moment que empenyia les gambes i les figues de la salsa al voltant de la vora de la plata per fer-les-hi cabre, el bacallà es va clivellar, com impacient per rebre el líquid vermell que hi havia d’abocar amb la cullera. Va ser un moment que m’esforço per reproduir amb paraules. La disposició del menjar al plat és per a mi una cosa sagrada, perquè no només representa el moment culminant de la feina de tot el dia sinó també de la feina de la meva vida, per humil que sigui. És un acte que simbolitza la viva esperança de donar satisfacció a l’altre, una esperança que és ambiciosa i humil alhora. El neguit remet per un instant i és substituït per una acceptació del bigarrament de formes i d’aromes d’aquest món, per la sensació que les coses són com haurien de ser. En una paraula, és l’únic moment en què el meu esperit està en plenitud; o que s’hi sent, almenys. Tot i així, ¡com em debatia íntimament, com em torturava, eixugant la vora de la plata per deixar-la neta mentre al mateix temps una veu em deia a l’orella: «Ho fas per a una criminal»!

Vaig posar-ho tot, amb les pastes dolces, sobre una planxa de fusta, i, a falta d’una tapadora de plata com hauria correspost, vaig tapar-ho amb una cassola girada.

Vaig obrir la porta de la cuina amb un cop de peu amb la intenció de sortir a fora amb el menjar, i em vaig trobar amb una sorpresa. Sense que me n’adonés —de tan concentrat que estava—, la meva activitat culinària havia despertat expectació. L’olor havia atret els mariners, que parlaven en veu baixa aplegats vora la porta i ensumaven l’aire com gats de carrer, i el senyor Apples va haver de fer-los fora perquè pogués anar cap a la cabina de la Mabbot amb la safata.

Amb l’angoixa de saber que si se’m tombava no només s’escamparia per terra el menjar sinó també la meva sang, vaig salvar la superfície de fusta en moviment, el capcineig del mar, i finalment la fosca escala de balou que conduïa a la cabina de la Mabbot.

Vaig trucar a la porta amb la puntera de la bota, i em va obrir en Feng. Vaig arronsar-me, recordant l’última vegada que ens havíem trobat en aquell mateix llindar, però aquest cop es va enretirar perquè travessés la porta amb la pell de tigre. Vaig quedar parat a l’entrada, amb la boca oberta.

La cambra de la capitana Mabbot era diferent de qualsevol cosa que hagués vist mai: una estranya combinació de sala encoixinada de soldà, biblioteca de duc i laboratori de naturalista. Tota la part posterior de la cabina era enfinestrada, amb vidres gruixuts encaixats entre mainells de fusta massissa. Com que ja era de nit, a les finestres només es veia el nostre reflex. Durant el dia, en canvi, devien proporcionar una esplèndida vista de quaranta-cinc graus de l’exterior. Els panys de paret de teca estaven atapeïts de magnífics paisatges i natures mortes a l’oli. Aquella pirata sanguinària s’havia envoltat d’escenes plenes de placidesa: un distant ramat de vaques enfilat en un vessant obac semblava mirar encuriosit el grup de magranes pintades que hi havia a l’altra banda del marc. El terra era flonjo a causa del gruix de catifes turques que s’hi encavalcaven. Procedent d’alguna banda em va arribar, com un tresor inesperat, l’olor d’un pot-pourri de plantes aromàtiques seques en què dominava el cedre.

La cabina era de dos nivells, igual que la coberta: el llit, cobert de pells i amb cortinatge de seda, era al de dalt, mentre que a la sala de sota hi havia un clavicèmbal i una taula petita de menjador. Sobre un mirall gran hi havia posat un faisà dissecat, amb les plomes tornassolades de la cua desplegades fins a terra. Penjada al bastiment del mirall hi havia una màscara grotesca i diabòlica d’ulls protuberants i ullals recargolats. Al costat, una porteta entreoberta donava a una alcova. En un prestatge ple a vessar, un feix mig ajagut de mapes s’aguantava gràcies a una calavera amb un esvoranc al front que tenia tot l’aspecte d’haver sigut produït per un trabuc o potser per una maça. En aquest orifici hi havia ficades les fulles lànguides d’una orquídia, la tija de la qual buscava el cel amb un esclat esponerós de flors de color d’ivori. A tocar vaig descobrir el recipient d’aram amb la barreja aromàtica, que el nas em va dir que contenia el següent repertori d’ingredients inestimables: escorça de canyella, fulla de llorer, romaní i clau.

Pel que semblava, la capitana era també jardinera. Als pilars del llit es cargolaven plantes enfiladisses que també encerclaven les finestres; als racons hi havia testos amb falgueres i plantes de fulla palmada; i, darrere el llit, hi creixia una mena de taronger. Rosegat per l’enveja, vaig veure que estava carregat d’incipients fruits verds. Com si la meva cobejança l’hagués conjurada, de cop se’m va fer visible, darrere l’arbre, una petita banyera d’esmalt.

La Mabbot havia estat asseguda a la sumptuosa cadira que hi havia a la vora del llit, amb els peus sobre un escambell tallat, llegint un llibre. De seguida que vaig entrar es va treure les ulleres, es va redreçar i va somriure.

—Per fi! —va dir. A la falda hi tenia un conill negre i llustrós com el banús.

La taula estava parada amb un joc de coberteria de plata i vaixella de porcellana per a dues persones, amb candeles enceses. Vaig deixar-hi la safata, i, en el moment que em girava per anar-me’n, la Mabbot em va demanar en el seu to burleta:

—¿Que us heu descuidat res?

—No; hi és tot, senyora.

—Seieu, doncs!

—No puc —vaig dir.

—¿Que teniu morenes?

—No vull.

La Mabbot es va aixecar, cosa que va fer que el conill saltés a terra i corregués a amagar-se sota el llit, i se’m va acostar fins molt a prop. Lilà i pell de moltó.

—Una conversa interessant i una companyia agradable també són aliment —va dir—. Sense això, ni el requisit més delicat no té gust; ¿no trobeu?

—Això és un joc pervers —vaig dir jo.

—M’alegro que hi vegeu la part de joc.

La Mabbot va enretirar una de les cadires i m’hi vaig asseure, sense tenir-les totes però sense esma de negar-m’hi.

Va aixecar la tapadora i es va quedar mirant el peix de color opalí sobre la base d’arròs amb safrà, i les figues i les gambes banyades en la salsa fosca i olorosa. Jo em sentia el batec de la sang als polsos.

Lentament, com si se’n burlés, la Mabbot va agafar un ametllat, saltant-se l’ordre establert, i hi va clavar queixalada. No vaig poder deixar de fixar-me en la seva expressió, que se li va anar endolcint a mesura que mastegava. Els músculs de les barres li ballaven, i li aixecaven l’orella mig oculta darrere un tirabuixó de forma rítmica i quasi imperceptible.

De cop em va mirar, amb la cara radiant de satisfacció, i va dir:

—Som-hi!

Es va asseure amb la impaciència d’una criatura i es va servir un dels talls de bacallà encara fumejants, i tot seguit me’n va posar a mi. Va aixecar la forquilla, comptant que jo faria el mateix.

—És per a vós —vaig objectar.

—No em digueu que hi heu posat verí!

Vaig acabar aixecant la forquilla amb un sospir.

En el moment que la Mabbot es va emportar el primer mos a la boca, en Feng va arrencar del clavicèmbal, de memòria i sense cap error, un minuet de Mozart suggerent i delicat.

De cop i volta em vaig sentir afamat. No m’havia ficat res de menjar a la boca en tot el dia excepte per tastar el plat, i vaig regalar-me amb el primer àpat de debò que feia des que m’havien capturat. Havia tret el bacallà de la cassola quan encara estava gelatinós del mig, i s’havia continuat coent amb la seva pròpia escalfor fins a perdre consistència. Entre les estries opaques, els fils de greix s’adherien a l’arrebossat de patata torrada i es fonien a la llengua com l’eco d’un cor que se sumeix en el silenci. El safrà ho escalfava tot tal com el sol acaricia els feligresos a través dels vitralls, mentre la salsa de gambes agitava el seu mocador brut de pintura de llavis des de la perifèria com una dona coqueta.

La Mabbot també es recreava amb cada mos, amb una encisadora cara de gana. La capitana sap menjar, això no l’hi puc negar.

—Sou un alquimista, Wedgwood! ¿Com en dieu, d’aquest plat?

—¿Com en dic? Bacallà amb salsa.

—Va, home, va; això no és cap nom.

—Doncs en dic… «Penyora de rescat».

La Mabbot va riure i es va haver de tapar la boca, perquè la tenia plena.

—Per a aquestes plantes deveu tenir aigua dolça —vaig dir.

—No, només una bóta petita d’aigua de pluja perquè aguantin d’un port a un altre. Bec panch com tothom; panch i vi.

En Feng va acabar la peça i es va retirar discretament de la cambra.

—Una cosa que tothom sap, i que vós també hauríeu de saber —va començar la Mabbot, mirant-me de cop tan fixament que em vaig regirar incòmode a la cadira—, és que tinc en Joshua, el grumet, d’alumne. Si sé que li heu donat cap tracte incorrecte, us tallaré a trossos tan petits que ni els peixos us trobaran.

—¿Un tracte incorrecte? Li estic ensenyant de lletra, una cosa que hauria hagut de fer fa temps!

La meva indignació li va fer arronsar les celles, i es va tirar enrere a la cadira de braços plegats.

—Entesos. I ¿com va?

—Té ulls, o sigui que hauria de poder aprendre de llegir. Va a poc a poc, però un gos i tot és capaç d’aprendre moltes coses si el mestre té paciència.

—És veritat —va dir la Mabbot, estudiant-me amb una expressió hostil—; un gos i tot. —Després d’una estona de menjar en silenci, va dir—: Parleu-me de vós.

Vaig reflexionar un moment sobre la meva situació abans de respondre. Íntimament sentia un caliu de gratitud pel fet de ser viu quan la gent de prop meu havia caigut. L’assassinat del capità Jeroboam, que tant m’havia repugnat i indignat, també alimentava aquest caliu. Aquella dona atractiva que tenia asseguda al davant era dels criminals més terribles que havia conegut el món, però em sentia més de gust en la quietud de la seva saleta assaborint un bon àpat de com m’havia sentit des del començament d’aquell tràngol. Menjar i conversa; aquests eren els privilegis dels vius. Podia negar-me a enraonar amb ella i fer-li sortir el pitjor de si mateixa, o bé transigir per sobreviure i mirar de fugir. Vaig complaure-la.

—El meu pare era ataconador —vaig dir—, o això em van explicar. Em vaig criar a la cuina de la casa d’orfes…

—I allà vau aprendre que el millor remei per a la rutina més avorrida és ser una mica generós amb les espècies. Saveur sans culotte!

—Sí, se’n pot dir així. Quan tenia dotze anys i ja em cuidava molt de la cuina, va venir una duquessa que era un dels benefactors de la casa d’orfes. Aquesta dona bondadosa era jesuïta en secret, i se li va preparar un banquet. Es va convertir en una admiradora de les meves salses, i em va enviar a fer d’aprenent amb una seva coneixença del col·legi jesuïta de Sanghen.

En Joshua va arribar amb una ampolla de vi i dues copes. No es va saber estar de fer broma de l’estampa que fèiem, i va treure enfora els llavis amb la ganyota d’angúnia del sentinella que s’acaba de menjar una llimona sencera. Va servir-nos amb la gesticulació ampul·losa i exagerada que ell es devia imaginar que era la pròpia d’un bon majordom. La Mabbot va riure per sota el nas per la reverència bufonesca que va fer a l’hora de retirar-se.

Aquell vi —un altre tresor inesperat— no tenia res a veure amb el que jo havia posat a la salsa. Em va passar entre els llavis frasejant una cançó d’abelles libant fruita madura, d’un envelliment en un barraló de roure amb romaní damunt, d’un son de cent anys en algun vaixell enfonsat fins que les ampolles s’havien embegut del color de les onades mateixes.

—¿On és Sanghen? —va voler saber la Mabbot.

—No gaire lluny de Calais —vaig dir jo—. A l’altra banda del canal. Era una conreria on vivien jesuïtes de tot Europa. La propietat tenia la protecció dels nostres benefactors, i, mentre no en traspasséssim el reixat, no hi havia perill que ens perseguissin.

—Doncs devíeu tenir molt bons padrins, perquè en aquell temps de destret no es podia anar entre França i Anglaterra així com així, i encara menys sent catòlic.

—Em van passar d’amagat. Però els monjos han après a vetllar els uns pels altres, i els jesuïtes fugien de les ciutats en legió per venir a refugiar-se al nostre monestir. Cuinàvem per a tots. Al meu mestre mateix l’havia foragitat de Bordeus una turba de gent. Ell solia dir: «Les guerres comencen i s’acaben, però la gent menja sempre». Quan vaig considerar la possibilitat d’anar al seminari em va dir: «¿Què t’agrada més, la missa de Pentecosta o la festa de després? Series un capellà desastrós, però fas una galantina de xai acceptable. Déu sap que l’estimes; dedica’t a la cuina». Era un home que havia fet empanadilles per al Sant Pare.

—Heu de fer-me empanadilles!

—Cal mantega i farina fresca per fer la massa. I carn com Déu mana.

—Tenim llard i «Mary Darn»…

—Ho puc provar —vaig dir.

—Va, continueu. Els orfes acostumen a trobar un lloc a bord dels vaixells pirates.

—Capitana, ¿què us sembla si parlem de coses menys personals?

—¿Com ara què?

—No parleu com un pirata —vaig dir per sondejar-la.

—¿Que en coneixeu gaires?

—Vull dir que parleu amb molta propietat…

—Em van educar amb propietat, però inapropiadament en molts aspectes. Quan era adolescent em va acollir un home adinerat, un jutge, que va compartir amb mi la seva saviesa i els seus refinaments. —La Mabbot feia girar la forquilla entre els dits amb aire desmaiat mentre parlava—. Va ser amb ell que vaig adquirir el gust pel que ell en deia «les necessitats bàsiques»: la vianda, el vi i la conversa. Eren matèries en què jo excel·lia. Per a ell jo era com un projecte, com un animal de companyia ben ensenyat. Organitzava sopars on jo era l’atracció, la puta que era capaç de recitar Ovidi mentre hissava la vela…

Jo devia posar-me vermell, perquè ella va fer un somriure bastant humà i va dir:

—Ui, sí que sou sensible. —I em va acariciar la mà.

Vaig quedar tan sobtat per aquesta carícia que vaig enretirar la mà d’una estrebada, però el seu somriure no es va apagar.

—No us neguitegeu, que aquest jutge no em va retenir gaire temps més. Es va cansar de mi i em va fer fora. Des de llavors he sigut una joguina del destí.

—Daixò… ¿L’àpat és del vostre gust? —li vaig demanar.

—És deliciós! La veritat, us heu guanyat el lloguer de la setmana vinent.

Vam escurar els plats i en Joshua va tornar a entrar per emportar-se’ls. Va portar més vi i ens en va servir, amb el dit petit ben separat dels altres dibuixant floritures a l’aire. Tinc per principi no beure mai fins a embriagar-me, però aquesta vegada em vaig prendre la llibertat de beure una copa més del compte. L’esperit em desbordava d’emocions vives i contraposades. El plaer de la vianda i el vi era un gran lenitiu, però encara posava més de relleu la crua realitat de la situació en què em trobava. «El lloguer de la setmana», havia dit la Mabbot. Serà així, una setmana rere l’altra, si no és el que el meu pla de fuga resulta.

El conill de la Mabbot li va saltar a la falda. En general els animals domèstics m’agraden, però a aquest no li podia aguantar la mirada perquè la trobava inquietant. A la meva edat he perdut la vergonya; podeu pensar el que vulgueu del fet que una persona adulta tingui por d’un conill, però us asseguro que aquell en concret era un malparit.

La Mabbot semblava esperar que li continués donant conversa.

El conill també m’observava, o m’ho va semblar; el cas és que el balanceig marejador del vaixell m’havia alterat una mica la capacitat de percepció. Sigui com sigui, m’estimaria més quedar-me tot sol en una habitació amb un lleó que no amb aquell animal negre com la gola del llop, que estic convençut que seria capaç d’empassar-se’m l’ànima com qui s’empassa un cigró.

—Es diu Kerfuffle. —La Mabbot va estirar les orelles del conill com si munyís una cabra, i va semblar que l’animal es desmaiaria de plaer—. És molt fi —va dir la Mabbot—. Feu-li una carícia. —Jo vaig resistir-m’hi, però ella va insistir—. Acaricieu el conill, Wedgwood.

Per arribar a la falda de la Mabbot em vaig haver d’inclinar endavant, i vaig notar-li l’alè a la galta. El conill tenia realment un pèl molt fi; però el moment en conjunt era massa tendre, i vaig enretirar la mà de seguida pensant: «Aquesta dona és una assassina».

En aquell moment ens va interrompre en Feng, que primer va picar fluix a la porta de la sala i tot seguit hi va treure el cap. La Mabbot li va dir:

—Fa bon menjar, Feng; ens el quedem. Cuida-te’n de tot. —En Feng en va prendre nota i se’n va tornar a anar—. Digueu-me una cosa —va dir la Mabbot, inclinant-se cap a mi—. Si m’haguéssiu d’ensenyar a cuinar així, ¿quina seria la primera lliçó que hauria d’aprendre?

El vi que em corria per les venes se’m barrejava amb l’emoció de saber que m’havien allargat la vida set dies més.

—No s’ha de confondre el nas amb la boca —vaig començar dient.

—No, és clar que no.

—Igual que amb el clavicèmbal cal tocar unes quantes tecles de manera harmònica per obtenir un so agradable, amb el gust passa el mateix. —Vaig enrojolar-me, sentint que m’expressava amb massa efusió, però ella no va riure—. El nas té infinites sensacions, però la boca només en té sis.

—Molt interessant. —A la Mabbot se li havia il·luminat la cara—. Trobo a faltar les converses refinades. Encara que sigueu tan eixut, sou una alegria. La meva tripulació són bona gent, però no fan per a company de taula. Continueu, us ho prego.

—Els gustos del paladar tenen els seus equivalents a la vida. El gust salat és l’esperit de la sang i de les llàgrimes, de la victòria i de la derrota. L’àcid és un crit d’alerta, una xurriacada a les anques, la punxada d’una espina que reclama atenció. Té el color de la fogonada groga del carpó dels gafarrons.

—Veig que sou un filòsof, a més a més!

Vam fer un glop de vi tots dos. El conill se n’havia anat i havia tornat. Semblava que tingués el do d’esmunyir-se en la foscor i sortir-ne tal com les persones fem servir una porta.

—Continueu, que només n’heu dit dos —va dir ella.

—El gust dolç és la mà estesa, la llet materna, el petó, el llit calent. Té el color del taronja del crepuscle. L’amargant és l’amor que hi ha darrere d’una paraula severa, és una fortalesa guanyada a pols. Té el color verd. L’aspror és un vent fort; revifa i neteja, i desperta la confiança en un mateix. Té el color blau de l’aigua freda.

Jo havia anat elaborant aquestes idees des de feia anys, però no les havia expressat mai en veu alta a ningú. El vi era més fort dels que estava acostumat a prendre.

La Mabbot havia tancat els ulls, i es va tirar enrere fins a arrepenjar el cap al respatller.

—La «Porta del Cel» és l’últim gust —vaig dir—. Se’n parla molt poc. Resideix a la part posterior del vel del paladar. Només es troba en brous molt concrets. És el gust que va quedar quan Déu va haver infós l’alè de vida a Adam; és el gust que anima l’argila. És violeta.

Em va semblar que la Mabbot s’havia adormit, i vaig fer acció d’anar-me’n, però ella se’n va adonar i s’hi va oposar.

—Va, una estona més! La poesia i la passió són dues grans qualitats. Quedeu-vos encara una mica.

—Doncs ara us toca a vós, capitana. Jo ja he parlat.

—Ho trobo just. Demaneu-me alguna cosa.

—¿Dieu que Lord Ramsey us va aviar un vaixell corsari que disparava bales de canó roents? Deu ser un adversari formidable.

—Implacable. M’empaitaria fins a la lluna per venjar-se. —Vaig notar que a la Mabbot li desagradava recordar aquell home—. En Laroche té tot un assortiment d’armes infernals. M’han dit que té la sala d’armes il·luminada amb cuques de llum i focs follets, que hi fan llum sense perill d’encendre la pólvora. Però no cal que us en parli, perquè és conegut vostre, ¿oi?

Vaig veure que la meva indiscreció li havia arribat a les orelles.

—Només el vaig veure de lluny —vaig dir—. No em va adreçar la paraula.

Ella es va adonar que l’enganyava. La cara de disgust de la Mabbot és com el vent gèlid carregat d’agulles que s’aixeca d’un estany glaçat. És com la mirada que adrecem a un peixet de plata que acaba de sortir d’entre les pàgines d’un llibre just abans de partir-lo en dos amb l’ungla del dit gros.

Vaig decidir parlar-li de la demostració que havia presenciat, dels porcs i de la conversa que havia tingut lloc a continuació. Aquella escena escabrosa li va retornar una mica el bon humor. Va ser com si li descrivís una vetllada circense.

—Un home que es ven l’ànima al diable no és un espectacle que es vegi gaire sovint —va dir.

Era una cosa que no se m’havia acudit fins llavors, però de cop vaig pensar que difícilment podia comptar que en Laroche em vingués a rescatar.

—M’imagino que en Laroche deixarà d’empaitar-vos, ara que Lord Ramsey ja no hi és…

—En alta mar els diaris no ens arriben, senyor Wedgwood. En Laroche trigarà una mica a assabentar-se del destí del seu finançador. Però això encara el farà més perillós; els seus deutes quedaran a la vista dels comptables de la companyia Pendleton, i li aniran al darrere per recuperar la despesa. Quan la companyia descobreixi quant costa aquest vaixell singular, tindrà sort si evita una acusació de traïció. Haurà de portar-los el meu cap somrient en una safata per salvar el seu, i corrents! Pobre Laroche! —La capitana va fer una rialleta—. És una víctima de la història, igual que tots nosaltres. Té la puresa d’una criatura; es pensa que el que va de tort es pot adreçar. Té una passió que és d’admirar; s’estimaria més gastar-se el seu últim penic en una bala que no en pa. No tinc res en contra seu personalment, fora del fet que estigui tan entestat a matar-me. Es veu que no ens el podem triar, el nostre enemic mortal.

—Vós deveu tenir-ne molts.

Ella no ho va negar. Al cap d’un instant la mirada se li va endolcir, i va tornar a adoptar la seva postura habitual, amb les mans enllaçades darrere el clatell i tirada enrere a la cadira.

—Els diaris diuen que abordeu només els vaixells de la companyia Pendleton —vaig dir.

—Quan era corsària no tenia escrúpols, i enfonsava qualsevol embarcació que gosés fer-se a la mar, però ara m’alimento només de la vianda d’en Pendleton.

La capitana es va fregar la cara. Estava cansada, i de cop vaig veure que era més gran del que m’havia semblat d’entrada, perquè tenia alguna pota de gall als ulls i uns quants cabells grisos als polsos.

—Però ¿per què?

—Estem envoltats de monstres —va dir—. Podem triar entre arronsar-nos davant seu o bé triar-ne un i clavar-hi les dents per mirar de fer-li la vida impossible. Tinc tota la meva animadversió posada en la companyia Pendleton; aquest món és ple de maldats, però determinats greuges personals em van fer la tria més fàcil. Segons com, es pot dir que la companyia Pendleton em va triar a mi.

—Parleu com si la companyia fos el dolent, com si Lord Ramsey fos el canalla.

—I és així mateix —va dir ella.

—Però jo vaig veure com li vau disparar mentre estava indefens i desarmat a terra. —El record em va encendre—. ¿És cap delicte ser un senyor, ser president d’una de les companyies mercantils més pròsperes de tots els temps? Un lord poderós com ell, que ha compartit taula amb el rei en persona, ¿mereix ser difamat així? Vau assassinar-lo sense pietat, sense provocació i amb acarnissament.

—Teniu raó en tot excepte en això de la provocació. —La Mabbot va riure—. Teniu al davant una dona provocada; podeu pujar-hi de peus. Així és com una dona provocada s’altera i es pren el vi. La d’ells és una pirateria noble sancionada pel segell de la noblesa; jo prenc vaixells, però ells prenen continents sencers; i com els saquegen! No patiu, senyor Wedgwood, que la companyia Pendleton té molts caps. No he mort la fera; només li he fet la guitza.

—¿Qui és en Brass Fox? ¿Què voleu d’ell? —vaig voler saber.

—Deixem-ho aquí.

En Feng va entrar i em va empènyer cap a la porta. Jo vaig clavar els peus a terra i vaig procurar parlar sense que se’m notés la ràbia.

—Capitana, ¿quan se’m permetrà tornar a casa?

—Però si acabeu d’arribar —va dir, sincerament dolguda—. Deixeu-nos que us fem els honors.

—No tinc per què aguantar burles.

—No us ho agafeu tan a la valenta.

Tremolant, vaig dir:

—M’ho prenc com un insult.

—Això de prendre només ho fan els pirates. Aquí no escatimem en insults, a més a més. En companyia vostra em sento tan pròdiga en insults que no em sap greu fer-vos-en present de tants com vulgueu.

—¿Quan em tornareu a casa, capitana?

—¿On és casa vostra? Si no és aquí, no en teniu cap. A hores d’ara, tots els mobles d’en Ramsey deuen estar tapats amb fundes. ¿Tenia cap hereu? Responeu-me: ¿en tenia cap? —A la Mabbot li brillaven els ulls a la claror de la candela—. Per tant, hi haurà una subhasta. Les grans taules amb potes d’urpa, els llums venecians, els lleons amb ulls de maragda, tot es dispersarà, i el senyoriu s’acabarà venent. Hi entrarà un altre propietari amb una altra col·lecció d’antiguitats valuoses. Segur que els altres membres del servei ja han trobat feina en alguna altra banda. Si hi tornéssiu ¿què hi trobaríeu sinó cares desconegudes, enyorança i absència? ¿Tanta impaciència teniu per servir un altre senyor?

—M’agrada poder triar-me’l.

—Però aquí jaieu de panxa al sol. No us demano que lleveu l’àncora, que fermeu la verga ni que adobeu corda. Només heu de cuinar un dia a la setmana. ¿No us sembla un bon tracte?

—Em sembla un càstig de Déu.

—Així no fareu mai amics, Wedgwood. No teniu educació.

En Feng em va empènyer cap a la porta; però jo, amb un rampell de desvergonyiment, quan ja sortia vaig agafar d’una revolada el recipient de pot-pourri. En Feng va mirar la Mabbot, però ella es va limitar a somriure i a remenar el cap. Vaig tornar-me’n a la cel·la, doncs, aferrant aquelles resquícies ràncies amb una vaga sensació de triomf sense victòria.

Vaig quedar parat de descobrir que la cel·la havia sofert uns quants canvis durant l’estona que havia estat fora. En comptes de la màrfega de serradures hi havia una hamaca amb una flassada de llana i un coixí de crinera. També hi havia una taula petita amb un tassó i un gerro, una ampolla de conyac, més paper, bugies, plomes i un tinter en lloc del motllo de plom amb què havia escrit fins llavors. Sota l’hamaca hi havia una gibrelleta d’estany.

La gratitud se’m va amalgamar amb la rancúnia i la fatiga. Aquelles minses comoditats encara em feien enyorar més la llar. Vaig enfilar-me a l’hamaca amb penes i treballs i em vaig adormir a l’instant.