LA CASA DELS BÀRBARS

En què la mar bull

Dimarts 30 de novembre

Quan érem a poques milles al nord-oest del riu Perla ens vam desviar cap a mar obert i ens vam passar la nit donant voltes en un radi d’unes quantes milles de mar, orsant tres hores en una direcció i girant després a sobrevent per anar a la deriva una hora en l’altra. Tals són els expedients a què ha de recórrer un vaixell que ha trobat el paratge però té por que l’enxampin fondejat.

Finalment, amb les últimes estrelles, vam virar en rodó per anar a fondejar a uns quants centenars de iardes d’un litoral abrupte puntejat de trams curts de sorra negra i tumultuoses colònies de corriols i fredelugues. Sobre una seca recoberta de guano hi havia una vella desferra embarrancada de panxa enlaire.

La Mabbot estava a punt d’embarcar-se en una llanxa amb en Braga i dos homes més, i jo hi vaig pujar. Abans que ella tingués temps de posar-hi cap objecció, li vaig dir:

—No em penso separar de tu. Algú t’haurà de tornar quan et fereixin.

El senyor Apples tenia uns altres peròs.

—¿I si féssim anar en Braga sol a posar les càrregues? Ell coneix les galeries.

—Seria una mica fred, ¿no? —va dir la Mabbot—. M’estimo més fer-ho jo mateixa. Només és entrar i sortir corrents; tingueu el Rose a punt de marxa.

Mentre remàvem cap a la desferra vaig veure que el sol naixia embolcallat d’una nuvolada porpra.

—Us donaré la vostra part del botí, Braga —va dir la Mabbot—. Si ens en sortim, us l’haureu ben guanyada.

—He estat frisant per veure ensorrada aquesta «casa dels bàrbars» des del dia que vam perforar les galeries —va dir en Braga—. El meu pare era un pescador portuguès. La companyia Pendleton li va enfonsar la barca per espia una vegada que va pujar riu amunt més del compte. A partir d’aquell dia ens vam dedicar a cavar sèquies. Així es va morir el meu pare: enfonsant una aixada en el fang. Quan en Fox em va dir que pensava derrotar la companyia Pendleton amb les seves pròpies armes, no vaig dubtar ni un moment. També cavava, però en Fox em feia sentir com si estiguéssim guanyant una guerra. Tractava bé la seva gent; pagava als seus contrabandistes el doble del que paga la companyia.

Era estrany que la Mabbot escoltés tanta estona sense interrompre, però estava suspesa dels llavis d’en Braga.

—No era una mala persona —va continuar dient—; però sempre en volia més. Era superior a ell. El meu pare l’hauria anomenat Adamàstor, un temporal desfermat.

La Mabbot es va quedar un moment sense dir res, amb la cara oculta per l’ala ampla del barret. De cop, en veu molt baixa, va repetir:

—Un temporal desfermat.

I ens vam quedar escoltant el so de les pales dels rems a l’aigua.

Vam fondejar la llanxa just després del rompent, i la Mabbot va dir als remers:

—Sortirem a corre-cuita. Estigueu a punt esperant-nos.

El derelicte estava enfilat a la roca amb el costat de babord emblanquit pel sol. Ple de regalims d’excrement d’ocell, estava esventrat, i tan corcat que semblava una filigrana. En un altre temps havia sigut un botter holandès; i, pel sostre, una casa flotant abans d’estar també massa deteriorat per a això i d’embarrancar allà empès per alguna tempesta.

—Hi ha més boques —va dir en Braga—, però per arribar-hi s’ha de caminar terra endins. Val més no córrer el risc de ser descobert per una patrulla.

Vam entrar a la desferra per un esvoranc on temps enrere devia haver-hi hagut el castell de proa. A través del buc d’estribord sobresortien unes quantes roques; la plenamar devia gronxar-la una mica, però estava sempre fixada a la riba. La claror de dia s’esmunyia per entre les taules del forro, amb un angle que encara accentuava més la inclinació inquietant de les cobertes. Els taulons s’engrunaven com formatge quan hi passàvem per sobre. L’aigua per on caminàvem estava sembrada d’un garbuix d’anelles rovellades que ens feien entrebancar i que vaig suposar que eren cèrcols de bóta.

Ben endins del costellam, una massa blava que em pensava que eren algues es va dispersar en forma de centenars de crancs minúsculs que es van ficar a l’aigua i van desaparèixer.

—¿Aquesta vegada no hi haurà sorpreses, capitana? —vaig demanar—. ¿No hauré de saltar de coberta amb els cabells encesos?

—No ho puc prometre —va murmurar la Mabbot.

—S’entra per aquí —va dir en Braga, assenyalant l’aigua fosca que hi havia entre dos afloraments de roca, que ocultava l’accés a la cova.

—¿Per aquí? —va demanar la Mabbot, arrufant el front.

—Ens hem de capbussar unes cinc iardes, i llavors pujar fins a la cova.

—Ja tinc una colla de nedadors, jo, per fer aquestes coses —va dir la Mabbot.

—Jo sé nedar —vaig dir jo, oferint-me—. Agafeu-vos a mi.

En Braga es va fer un nus a la barba i es va tirar de cap el primer al toll, on va desaparèixer amb les botes posades.

La Mabbot va deixar anar un sospir de resignació, es va treure el barret i se’m va abraçar a l’esquena. Ens hi vam tirar. De seguida vaig trobar sorra amb els dits, però d’en Braga no n’hi havia cap rastre, i vaig interpretar que ens hauríem d’enfonsar per un pou tancat per tots costats. De cop la Mabbot em va estirar els cabells; havia trobat la xemeneia. Ens hi vam esmunyir, i vam seguir la galeria unes quantes iardes sense saber on anàvem. Quan els pulmons em començaven a cremar, la galeria es va eixamplar i vaig veure claror sobre nostre. Vam anar a sortir en un toll subterrani poc fondo, al fons d’una cova de parets llefiscoses.

De seguida vam veure que la nostra arribada havia empitjorat una situació que ja era tensa. La Kittur, l’amant d’en Fox, i un dels mariners indis de la goleta apuntaven en Braga amb les pistoles. El tenien arraconat en una paret, i l’interrogaven amb tanta passió que d’entrada no ens van veure sortir de l’aigua.

Vam donar un cop d’ull a la sala plena d’ecos mentre ens trèiem l’aigua salada dels ulls. El sostre era negre de sutge, i les parets guerxes es perdien en la foscor. De darrere nostre arrencava un corredor estret, i a l’altre extrem hi havia una galeria gegantina que s’enfonsava en les entranyes de la terra. La llum de les seves llanternes es reflectia a la superfície de l’aigua i creava una trèmula teranyina daurada al sostre de la cova, des d’on tot de caramells de roca deixaven caure petites gotes lletoses que ens anaven picant al cap. A les escletxes més fosques belluguejaven una mena de gotims que vaig deduir que eren ratapinyades.

Quan el mariner indi ens va veure, tots ens vam posar a cridar alhora, i per un moment vaig pensar que havíem arribat fins allà només per morir tirotejats a l’aigua. Tant la Mabbot com jo vam aixecar les mans per ensenyar que no anàvem armats i vam aconseguir sortir de l’aigua. Van fer-nos anar cap on era en Braga, que tractava de calmar la situació amb els seus rudiments d’angloindi mentre la Kittur cridava «Que calli tothom!». Les ratapinyades, esvalotades pel xivarri, es despenjaven i voletejaven sobre nostre creant ombres monstruoses al sostre. A les parets molles ressonaven l’indi, l’anglès i l’angloindi, i durant una estona no vaig ser capaç de discernir ni una sola paraula. Però tota la cridòria va cessar quan de l’interior de la boca fosca de la gruta va sortir un gemec sinistre.

La Kittur va empal·lidir i va remenar el cap com si es volgués espolsar aquell so de les orelles. El seu acompanyant va dirigir la llanterna cap a la foscor i va cridar:

—¿Aap kahan hain?^[5]

—No és el vent, ¿oi? —va demanar la Mabbot.

La Kittur no va respondre.

—¿És algú de la vostra tripulació? ¿Heu fet anar algú altre a buscar-lo?

—És clar! —va dir la Kittur—. Eren quatre; tres han anat a buscar el primer, i no n’ha tornat cap. L’últim hi va anar fa dos dies.

El mariner indi va tornar a cridar cap a la foscor, però els gemecs s’havien estroncat. Tot seguit es va tombar cap a nosaltres i va dir alguna cosa a la Kittur a l’orella.

—¿On és el mapa? —va demanar la Kittur a la Mabbot—. Segur que teniu un mapa, perquè sinó no hauríeu vingut.

—Sí, sí que en tenim un —va dir la Mabbot. Va ficar la mà al sac de viatge que portava, en va treure una bossa encerada i de la bossa va treure el mapa de pergamí que el senyor Apples havia copiat de l’estora. El mariner indi el va agafar i el va examinar a la pàl·lida claror de la llanterna.

—No serveix per a res —va dir en Braga—. Aquest mapa només ensenya el camí bo, però no hi surt res més. Per cada trencant bo n’hi ha tres que porten al cau del diable. Les parets transporten el so; aquesta veu podria ser d’algú que sigui molt lluny, potser al fons d’un pou de cent peus de fondo, amb l’esquena trencada. Els homes que heu enviat són morts. Us criden perquè els aneu a trobar a l’infern.

El mariner indi va escopir i va córrer cap a la boca de la gruta amb el mapa. La Kittur el va cridar perquè es quedés, però al cap d’un moment la claror de la llanterna havia desaparegut.

La Kittur tremolava. ¿Quant temps devia haver passat en aquell forat, embogint d’ànsia, perdent un company darrere l’altre? La Mabbot se li va acostar i li va dir:

—No ens mataràs a tots, ¿oi que no? Va, maca, dóna’m l’arma.

La Kittur va allargar la pistola a la Mabbot i es va asseure a terra abatuda, amb el cap entre les mans. De cop em vaig adonar que s’havia tallat la cabellera abundant que tenia, en senyal de dol, i que duia el clatell afaitat. Tenia la cara i les mans llardoses.

—Ens hem quedat sense mapa —va dir en Braga.

La Mabbot va treure l’estora de pregar del sac de viatge i l’hi va tirar. Estava molla, però les flors es veien nítides i vives. La Mabbot, però, estava més pendent de la Kittur. Va observar un moment la dona aclofada, li va acariciar la galta amb tendresa i li va dir:

—Quan el meu fill va deixar de robar diademes i va començar a traficar amb opi vaig pensar entre mi: «¿D’on deu haver tret aquest sac de paciència? Aquell nen arrauxat ha après a saber esperar el moment. ¿On ho va aprendre? Jo no l’hi vaig saber ensenyar mai». Però llavors en Wedge em va parlar de tu, una noia preciosa de somriure murri que li llegia les cartes i li ensenyava a meditar. I vet aquí que se li acut el gran pla d’obtenir la part del pastís de la companyia Pendleton que havia sigut del seu pare. Vaig comprendre que uns llavis petoners li deien a l’orella que donés temps al temps. Ets tu, doncs, el dimoni que tenia sobre l’espatlla i que l’ha conduït a la desgràcia.

La Kittur mirava la Mabbot als ulls amb una expressió de por cada vegada més gran, però es notava que estava massa extenuada per tornar-s’hi.

La Mabbot va arrepenjar amb delicadesa la boca del canó de la pistola al pit de la Kittur, com si l’hi volgués deixar allà.

—Ell va decidir pel seu compte —va dir la Kittur.

—Això no. —La Mabbot va treure el geni—. Conec el meu fill, tant els defectes com les bondats. No hauria arribat tan enllà sense… «consell», diguem-ne. Sí, segurament li vas fer creure que decidia ell, que tu només eres la seva musa i la nineta dels seus ulls, però en el fons el gran pla era teu. Si no hagués tingut ningú que li capitanegés les tropes, li governés el vaixell i li digués que respirés, ara ell encara estaria robant robins a xeics borratxos.

—No és veritat.

—¿No va ser idea teva agafar-me com a una vaca esgarriada per vendre’m a la companyia Pendleton? ¿Com t’ho vas fer? ¿Vas esperar que estigués a punt d’adormir-se? ¿Vas estirar-te-li a sobre i li vas insinuar el teu verí a les fosques? Insinuant-li, insinuant-li: «Podem vendre la teva mare!».

—Juro…

—Mentida! —La Mabbot va parar la pistola—. En Leighton no era només impacient; també era cobejós i tossut. La tossuderia la portava a la sang, em temo. Era tossut de mena; massa i tot per escoltar la llengua més fina… si no és que es va acabar enamorant de tu.

Ara la Kittur plorava, i les llàgrimes que li baixaven per la cara se li barrejaven amb el degoteig incessant que queia del sostre. Va acotar el cap, com si es disposés a reunir-se amb en Fox a l’altra vida.

El so del seu somiqueig va omplir la cova una estona.

—¿Per què plores?

—És mort! —va gemegar sense aixecar la vista.

—Tu ets tot el que queda del cor d’en Leighton. —La Mabbot es va posar dreta i, al cap d’un moment, va fer aixecar la Kittur—. Ets l’única altra persona que l’estimava.

—Vós sou igual que ell —va dir la Kittur amb un fil de veu, eixugant-se els ulls.

—Ben al contrari —va dir la Mabbot.

—Em sap greu. Estàvem convençuts que ens en sortiríem —va dir la Kittur—. Havíem d’apoderar-nos de la companyia o destruir-la. Ell em va fer creure que es podia aconseguir.

—De destruir-la encara podem. L’extorsió s’ha acabat —va dir la Mabbot—. Les accions d’en Ramsey aniran a parar a mil accionistes; però encara ens queda aquesta sorpresa per a la companyia, aquesta festeta que en Leighton va organitzar. S’han acabat les negociacions i els plans; només queda assestar aquest cop. Per això som aquí, ¿no? Per fer-los tornar a Anglaterra…

—Braga, creieu-me —va dir la Kittur—. Us veníem a rescatar, però quan ens dirigíem cap al presidi vam saber que la Mabbot us tenia pres.

En Braga va estossegar.

—El que jo pugui creure no compta. La meva obligació era amb en Fox.

—Sí que compta. Ell va pensar en vós —va dir la Kittur—; penseu vós ara en ell.

—Prou —va dir la Mabbot—. ¿Hi ha pólvora, en aquestes coves, o no?

—N’hi ha tones. Era el nostre últim recurs —va murmurar la Kittur—. Però totes les altres coses, la revolta, sense en Fox, ¿de què serveixen? —Tenia els ulls brillants de llàgrimes.

—Al diable els plans. Si encara hi ha gent lleial a en Fox, que sàpiga que la revolta és ara. Encara podem escampar aquest incendi més enllà d’aquesta costa. Qui sap si pot arribar a esperonar la Xina a emprendre una guerra contra la companyia Pendleton. Segur que mentre la companyia se’n refaci n’acudiran d’altres per mirar d’apoderar-se d’una part del pastís, però potser la Xina intentarà posar fi al tràfic d’opi d’una vegada per totes. —Va estendre la mà i la Kittur l’hi va agafar—. No cal que et digui que la companyia Pendleton enviarà tots els vaixells de la marinera anglesa a aquesta costa, i que no pararan fins que no hauran reconstruït el seu imperi. T’oferiria asil al meu vaixell, però després d’això estaràs més segura mirant de passar desapercebuda en qualsevol ciutat. ¿Encara et queda esperit, noia?

La Kittur va fer que sí amb el cap.

—Doncs arreplega tanta gent com trobis. Si convé, enganya’ls dient-los que en Fox encara és viu. Digue’ls que ha arribat l’hora; que és hora d’atacar.

—Ho intentaré —va dir la Kittur, i es va girar i va començar a anar cap al corredor estret. Quan ja s’havia endinsat en la foscor es va tombar i va dir:

—Perdona’m, Hannah Mabbot.

—Et perdono —va sospirar la capitana—. Va, vés. —I la Kittur se’n va anar.

Vam seguir enllà la gola que s’havia empassat el mariner indi i al cap de poc vam baixar per una canal que donava a una galeria oberta toscament a barrinades i a pic i pala i reforçada amb pals aprofitats. El recorregut era una alternança de les sinuoses galeries naturals de la cova i d’aquells trams curts excavats a la roca viva allà on en Braga havia obert dreceres enmig del laberint. Les galeries es bifurcaven contínuament, i més o menys cada centenar de peus havíem de parar per consultar l’estora.

En Braga portava l’única llanterna que teníem, i jo caminava a les fosques, allargant la mà de tant en tant per tocar l’esquena de la Mabbot (potser una mica més sovint del que hauria calgut) i saber que anava bé. Vist el rumb que havia seguit la meva vida aquells últims mesos, no m’hauria estranyat saber que anàvem a la cort de Satanàs en persona a combatre espectres i serps; però tenia la Mabbot al costat, i això em feia sentir que era on volia ser.

Després d’haver davallat molt, vam arribar en una gruta sense sostre ni terra. Vam haver de vorejar-la per un relleix estret que es projectava ben bé al caire d’una buidor que no havia vist des d’aquell dia que havia estat surant tot sol al mig del mar. Mentre contemplàvem aquella caverna insondable no vaig poder evitar agafar-me al cinturó de la Mabbot amb força. De baix de la cova pujava un corrent d’aire constant, com si la terra sospirés. Vaig treure’m un pes de sobre quan vam acabar trobant un altre forat fet de la mà de l’home.

Com que el camí feia tantes giragonses, no sabria dir si vam cobrir milles o iardes, a estones anant de quatre grapes per galeries naturals i a estones travessant amb molt de compte pendents de roca entapissats d’algues relliscoses. No ens dèiem res; semblava que anéssim en pelegrinatge.

Finalment vam sortir a una gran sala amb tot de bótes i baguls arrambats a les parets. En Braga va encendre més llanternes, i vaig veure que d’aquesta cova principal sortien galeries estretes que conduïen a més sales plenes de baguls i bótes.

—¿Tot això és pólvora? —va demanar la Mabbot.

—També hi ha sal per xuclar la humitat; però, entre aquesta sala i les de més enllà, de pólvora n’hi ha més de dues tones. En Fox sempre ha acceptat pólvora a canvi d’opi de la gent que no l’hi podia pagar en plata.

—I l’edifici de la companyia Pendleton…

—És aquí sobre mateix.

—Som-hi, doncs, que els peus ja em demanen trepitjar coberta.

Poca estona després d’haver-se posat a triar els caps de metxa sobre el terra fosc, en Braga va començar a renegar entre dents. Vam estar-lo mirant una bona estona en silenci, fins que la Mabbot va dir:

—Braga, ¿que us podem ajudar?

—Merda… Hauré de sortir a fora per les galeries. Amb el daltabaix que hi haurà potser encara me’n sortiré.

—No sé de què em parleu.

—No estaven a punt. Les metxes no són prou llargues per donar-nos temps a entornar-nos-en. Vosaltres haureu de començar a tirar. Us donaré prou marge perquè pugueu arribar a la desferra, i llavors les encendré i sortiré pels magatzems. Si seguiu aquesta tija de l’estora —va dir, assenyalant una poncella més grossa que les altres i la tija principal d’on penjava— trobareu la sortida.

—¿Com penseu arribar al vaixell?

—No sóc mariner. He viscut a les ribes del riu Perla tota la vida. M’heu tornat a casa.

—¿Em puc refiar de vós?

—Us estic obligat, capitana, per haver-me tret del forat d’aquell presidi. I al vostre fill li dec moltíssim més; em va donar les armes per lluitar. Va; enllestim abans que perdi l’aplom.

La Mabbot va dir «Bona sort, senyor Braga», i vam desfer camí cap a la primera cova, corrent sempre que en teníem ocasió. Jo anava tan de pressa com podia per no quedar enrere. M’omplia de terror que l’explosió pogués esfondrar les galeries per on havíem de passar.

De seguida que vam arribar a l’entrada em vaig ficar a l’aigua, però la Mabbot es va quedar d’esquena mirant galeria enllà.

—Capitana —li vaig suplicar—, ha dit que ens afanyéssim perquè l’explosió no ens atrapés.

—És un covard —ha remugat—. No encendrà…

En aquell moment la terra va fer una sacsejada sota nostre com si fos una catifa i hi haguessin clavat una estrebada. L’aigua que m’envoltava la cintura va sortir projectada cap al sostre. Quasi a l’acte, una erupció de pols calenta va llançar la Mabbot al toll d’aigua. Vaig agafar-la i em vaig submergir, i, després d’obrir-nos pas sota l’aigua rascant-nos la barbeta i els colzes, vam emergir sota la desferra, que estava fosca i silenciosa. Com que no sabia quanta estona havíem passat sota terra, per un moment vaig pensar que el sol ja s’havia post, però quan vam sortir a la platja vaig veure que el cel estava carregat de núvols violacis.

Els mariners van començar a remar abans que haguéssim tingut temps d’asseure’ns, dient:

—Tifó, capitana! Ha quedat tot rúfol de seguida que us en heu anat. Segur que ve un tifó.

—No ho hauríem pogut preparar més bé —va dir la Mabbot amb un somriure mentre s’espolsava les orelles per treure’s l’aigua.

Des de la llanxa vam veure que s’aixecava una fumera per sobre els marges del riu.

Quan ens acostàvem al Rose vam distingir la «casa dels bàrbars» al fons, i, a través de la roina, vam veure que de les seves línies abans ben definides pujaven tot de volutes grises. El fum s’enlairava formant una columna sinistra, i vaig imaginar-me la gent que devia haver volat enlaire en aquella explosió amb l’esperança que a en Braga l’hagués sorprès prou lluny.

No se sentia cap so excepte els esbufecs dels remers i el clapoteig de l’aigua quan hi enfonsaven les pales. Mentre miràvem, el vent va allargassar el fum i la polseguera fins a fer-ne un gallardet que es devia distingir a milles a la rodona: la «casa dels bàrbars», ensorrada; la companyia Pendleton, destronada.

La Mabbot ho contemplava immòbil, amb un silenci quasi devot, però quan les ratxes de pluja ens van començar a tapar la vista vaig sentir-li cantussejar una melodia alegre a sotaveu. De sobte ens va arribar el «bum» d’una altra explosió, seguit d’una dringadissa urgent d’alarma, i la Mabbot va posar-se a cantar a ritme més viu:

—Remeu, nois, remeu!

L’Asher havia complert la missió que se li havia donat: fermats al Rose hi havia dos bots de fons pla amb els bucs lluents de laca negra.

Quan ens hi vam acostar, el senyor Apples va dir alt:

—Tireu l’escala de vent per a la capitana!

Estava impacient per tenir-nos a bord, i jo no desitjava una altra cosa. El que em vaig trobar quan vaig arribar a coberta, però, va ser una visió ben poc grata: tot i el temps cada vegada més inclement que feia, vaig veure que hi havia tot de vaixells entre nosaltres i mar obert, en formació de batalla i enarborant la bandera de la marina reial.

—¿Com ho veieu, senyor Apples? —va cridar la Mabbot per fer-se sentir per sobre del temporal—. Que oportú, aquest terral, per ajudar-nos a sortir.

—Jo no en diria oportú, capitana, d’un tifó; anant bé tindrem vent de través, i cada vegada està més enrabiat. A més a més tenim la porta tancada amb pany i clau. —Va assenyalar el bloqueig—. Són dos vaixells de guerra de primera i un canoner, capitana. Naus de línia, i Déu n’hi do quina línia.

—Tenim el vent a favor, de totes maneres —va dir la Mabbot—. I també tenim alguna petita sorpresa, ¿no?

—Només tenim pólvora per a un dels bots. L’altre l’hem ruixat d’oli, però farà fum i prou.

—N’hi hauria d’haver prou. I els vostres artillers, senyor Apples, ¿ja tenen les bales encadenades a punt?

—No deveu tenir intenció de passar-hi pel mig…

—¿Que tenim cap altra opció?

La Mabbot i el senyor Apples es van quedar mirant el bloqueig amb desconsol a través de l’aiguat.

—Hauré de governar el bot portant l’altre a remolc —va dir la Mabbot.

—M’hi nego —va dir el senyor Apples—. El canoner tot sol té setanta canons per banda. Enfonsaran els bots de seguida que els tinguin a tret.

—Amb el temps que fa, aquests vaixells no pararan de fer cabussades i brandades. Ja tindran prou feina a aguantar-se drets; no estaran per apuntar canons.

—Això és suïcida, capitana.

—Val més perdre els bots que el Rose. I vós no podeu fer-ho, senyor Apples; sense vós a les bateries no tenim escapatòria.

—Jo no m’hi he ofert pas.

—Amb vent advers i mar de costat no els podem deixar desgovernats en ple rumb i comptar que encertaran el blanc —va dir la capitana—. Necessitem una mà experta. Després de tot el que hem passat, no estic en condicions de demanar a ningú de la tripulació que se sacrifiqui…

—Capitana —vaig interrompre-la.

—Wedge, no és moment per a bromes; no sabríeu governar ni una banyera.

—No, capitana; mireu.

Ella va seguir la meva mirada cap on en Bai estava desfent els caps d’amarra del primer bot i girant la botavara per deixar-la a lloc.

La Mabbot va cridar:

—Tsang Ju-long Bai!

Quan ell va aixecar la vista, però, ella no va dir res. Es van entremirar un moment per sobre de l’aigua esvalotada, i tot seguit en Bai es va posar a hissar la drissa de l’arbre mestre fins que la vela de jonc es va inflar amb un cop sord. La vela va prendre de seguida el grop de vent, i el bot va arrencar amb una sotragada. Amb l’impuls va tibar el cable de remolcar, i l’altre bot va sortir darrere seu balancejant-se com un cigne darrere la seva parella.

Mentre els dos bots ens passaven pel costat i es començaven a allunyar, la Mabbot va mussitar amb ànsia:

—¿No l’hauríem de deturar, Apples?

—No s’ha mogut de lloc des de la mort de la Feng —va dir el senyor Apples parlant baix—. M’ha salvat la vida una pila de vegades. Per mi, és lliure de fer el que li sembli.

El vent va cobrar força; i, en el moment que els dos bots deixaven el bauprès del Rose enrere, alguna cosa es va encendre en l’ànim de la Mabbot.

—Hisseu veles i a tot drap darrere els bots! Talleu l’àncora, no podem perdre temps!

—Capitana… —va objectar el senyor Apples—. Sense àncora, el tifó…

—L’àncora no ens ajudarà a volar, i el que ara ens cal són ales.

—Però ¿amb quin rumb?

—Endavant amb tot l’aparell del Rose, senyor Apples; vull que li feu cabre aquest temporal de vent a les veles. En Bai ens obrirà una porta i nosaltres hi passarem.

—Rebrem un foc obert.

—No tinc intenció d’intercanviar andanades amb tres naus de guerra, senyor Apples. Vatua Déu, ¿que potser hauré d’hissar les veles jo mateixa?

Un dels bots ja havia començat a fer fum.

—Talleu l’àncora! —ha bramat el senyor Apples—. Gabiers, a les cofes a guarnir-ho tot! Prepareu les armes! Tothom a punt!

Va ressonar el gong, i la coberta es va convertir en un formiguer. Els bots incendiaris havien cobert la meitat de la distància que hi havia entre nosaltres i el bloqueig. La fumera que feia el primer bot era formidable. Serpentejava cap als vaixells de la marina, i es va barrejar amb les ràfegues de pluja formant una boira espessa que va acabar tapant el vaixell de guerra mitjà.

El Rose va agafar embranzida a una velocitat esfereïdora. Jo no l’havia vist mai amb totes les veles desplegades amb bon temps, i encara menys enmig de la fúria d’una tempesta; i, per l’expressió que tenien a la cara els mariners que maniobraven l’eixàrcia, ells tampoc. Fins i tot fugint d’en Laroche s’havien arrissat les gàbies per no fer cabussades en la mar llarga. Ara les veles eren tan plenes i nombroses com els núvols. Els arbres cruixien i grinyolaven. De sotavent arribaven brusques ratxes de vent contràries que inclinaven els arbres cap a l’aigua i que amb la mateixa brusquedat els projectaven una altra vegada cap al cel. Tot i anar escorats, ens dirigíem cap al bloqueig tallant l’aigua. La nostra proa desfeia en escuma les crestes de les onades i feia saltar xarbots blancs per sobre de les orles i la coberta.

Un mariner s’havia agafat a la desesperada a un palanquí de sobregoneta que s’havia desfet, i el vent el va estampir contra l’arbre com una estora bruta.

El so dels canons va fer anar totes les mirades cap als bots. L’aparell del de davant va quedar fet malbé de seguida, i l’arbre no va trigar a caure. Va desviar-se del rumb i va quedar a la deriva, encara deixant anar glopades de fum negre i amb alguna flamarada solcant la coberta de tant en tant.

De sobte les veles de ventall del bot remolcat es van desplegar i van rebre el vent. En Bai havia saltat del bot encès a l’altre i sostenia les cordes com si fossin regnes mentre l’embarcació guanyava velocitat. No va trigar a desaparèixer enmig de la fumera, mentre el foc de canons redoblava.

Les bateries van callar un moment, i durant aquella pausa vaig sentir la proa del Rose solcant les onades. De cop el segon bot va explotar, i la seva carcassa es va encendre per un instant com una llanterna enmig de la foscor.

El vent va girar, i el fum del primer bot es va aclarir i va deixar a la vista la ferida negra i fumejant que havia obert en el vaixell de guerra mitjà. En Bai havia encertat el blanc, però la nau havia resistit. El Rose anava de dret cap a una col·lisió; era com si tinguéssim un escamot d’execució al davant, però tot i així hi corríem. El canoner va ser el primer a disparar-nos, i vaig veure el «foc obert» que tanta por feia al senyor Apples. Una sola bala de canó ens va passar de proa a popa i ens va fer tanta destrossa com tota una andanada. Va estassar deu mariners com si fossin canyes, dos dels nostres canons van rodolar fins a l’aigua i la llanxa de popa va quedar feta estelles.

Un altre projectil va travessar el castell de proa i es va encastar al trinquet amb una patacada que me la vaig sentir als pulmons. El vent continuava anant a més, i el Rose pràcticament s’aixecava de l’aigua de tant que volava, amb les veles espetegant i cruixint i els arbres vinclats. Just abans de tirar-me a coberta per protegir-me, vaig veure que un llamp descarregava entre els arbres dels vaixells de guerra cap on anàvem llançats.

De cop vam entrar en l’infern on tots tres vaixells ens tenien a tret, i el món es va trastocar.

Semblava que ens disparessin de tot arreu. La Mabbot s’havia enfilat a la primera verga de l’arbre de mitjana per donar ordres, i tot plegat era un guirigall: el vent, els trets, la Mabbot, la tronadissa.

La tempesta ens envoltava de forma tan absoluta que, tot i la cridòria i el desfet de pluja, el món era una taula rasa. Hi va haver un moment que no distingia ni la nostra pròpia coberta. Tan sols el foc dels canons il·luminava la boira amb esclats fantasmagòrics. Semblava que travesséssim els núvols, però de cop les bales de canó passaven per coberta fent saltar vergues que queien giravoltant a l’aigua. Sentia que el Rose acabaria desmuntat tauló a tauló.

De sobte hi va haver una treva, i la Mabbot va bramar:

—El pas és obert! Tenim el pas obert!

La boira s’havia escampat prou per deixar veure que, efectivament, els vaixells de guerra se separaven. L’esperança em va durar poc, per això, perquè em vaig adonar que si maniobraven no era per no topar, sinó per cedir la iniciativa a La Colette, que havia aparegut per darrere procedent de mar obert.

—En Laroche s’afegeix a la batussa! —va cridar la Mabbot, en un to quasi exultant.

El rumb capritxós del senyor Apples devia haver desconcertat el francès uns quants dies, però ens devia haver estat encalçant des de l’última topada que havíem tingut, i els nostres tràfecs li havien permès acabar atrapant-nos. La temible corbeta venia amb la intenció d’abordar-nos; però, en la confusió del temporal, les naus de guerra li van disparar una andanada.

D’entrada vaig pensar que la temerària acció d’en Laroche era fruit de l’encegament de la venjança, però de cop vaig recordar el tracte que havia fet amb Lord Ramsey i la fortuna que la companyia Pendleton havia abocat en el seu vaixell experimental. Devia saber que el seu mecenes era mort, i que tenia poc temps per donar prova de la seva vàlua; només portant la Mabbot a la justícia podria evitar la presó de morosos o alguna cosa pitjor. Si la recompensa se la quedava un altre vaixell, en Laroche estaria acabat.

—No vol de cap manera que la marina ens agafi! —¿Era el vent que li fuetejava els ulls, o la Mabbot reia de veritat?—. El Rose és la reina de la festa i tothom hi vol ballar!

Mentre els vaixells de la marina giraven a l’aigua, vaig veure tres naus de guerra xineses que s’acostaven orsant des del sud per defensar les seves costes de l’enigmàtica pugna que ja havia destruït els molls del riu Perla. El «pas» per on havíem comptat poder passar s’havia convertit en un niu d’escurçons, en una baralla a cegues. La mar bullia, i nosaltres érem el bullit de l’olla. Una claror sinistra il·luminava el cel. Empesos pel temporal, el canoner i el seu germà ferit van topar i les arboradures se’ls van enredar. Les bateries, però, continuaven grunyint i lladrant com gossos de brega.

Les mans àvides del món es barallaven pel poder, tothom contra tothom, i els crits dels moribunds quedaven ofegats pel fragor de les granades i les carronades a boca de canó.

Vaig veure que els joncs de pescadors que el temporal havia arrencat de l’ancoratge partien les vergues contra els bucs de les naus de guerra xineses, que enfilaven cap a la batalla amenaçadorament escorades amb les banderes de combat flamejant. Els anys de submissió als seus propis ports mentre els interessos estrangers sagnaven el país els devien haver despertat l’ànsia de fer anar algun vaixell bàrbar a fons, i el port desmantellat i l’afluència de vaixells de la marina britànica era el pretext que necessitaven. La Mabbot tenia raó; les relacions eren tan precàries que només calia un cop de colze perquè es trenquessin.

Un dels vaixells anglesos havia quedat atrapat entre els seus companys enredats i les canonades xineses. Igual que en la rondalla de l’home que va perdre el nas d’un cop de bec d’un corb famolenc, el bauprès del vaixell de guerra va desaparèixer a la primera andanada i al seu lloc hi va quedar un esvoranc imponent vorejat de cordam desfet.

Mentre el Rose passava de pressa per davant dels enfollits vaixells de la marina, el senyor Apples, que havia estat esperant el moment oportú de disparar-los de llarg a llarg, va donar per fi l’ordre d’obrir foc. Les bateries van retrunyir, i, tot i la cruesa, vaig haver de contemplar com les cobertes dels vaixells de guerra quedaven escombrades per tota la força destructiva del nostre atac a boca de canó.

Des de la seva talaia, la Mabbot va cridar:

—En Bai els està plantant cara!

Vaig mirar, i a la coberta del canoner vaig veure una munió de mariners que confluïen cap a la figura solitària d’en Bai. Des de lluny, el seu últim combat sobre la coberta inclinada va tenir l’aire dels moviments culminants d’un ballet. Mentre observava, la colla de mariners el va encerclar, i en Bai va desaparèixer enmig del fum de la descàrrega dels mosquets.

—A la capa! Anem a buscar en Bai!

El senyor Apples, però, no hi va estar d’acord.

—No el podem salvar! En Bai es va morir quan es va morir la Feng, i ara el seu fantasma ens fa aquest regal. Acceptem-l’hi, capitana!

Mentrestant havíem començat a rebre foc de La Colette, que maniobrava per impedir-nos que deixéssim enrere els vaixells de la marina.

El senyor Apples mateix va córrer a ajudar a tornar a carregar els canons amb bales encadenades.

Com que la volubilitat del vent obligava en Laroche a venir cap a nosaltres de proa, va semblar que ens salvaríem de rebre les seves andanades de ple; però, quan al cap d’un moment el vam tenir més a prop, vam veure que tenia una bateria d’embalums estranys subjectes a la coberta de proa. Vaig contemplar amb esglai com les cues sinuoses d’una dotzena de coets serpentejaven cap al Rose i hi deixaven una successió d’impactes escruixidors. Tot i la pedregada destructiva que ens va omplir les veles d’estrips, tot i els cossos que rodolaven per coberta a cada embat de foc, el senyor Apples no hi responia. Esperava l’angle just.

Vaig veure en Laroche a proa del seu vaixell, amb la trena com un gallardet al vent. Tenia el sabre enlaire, i la boca oberta plena de consignes que no s’arribaven a sentir.

En l’instant en què els mariners d’en Laroche preparaven una nova descàrrega de coets, el senyor Apples va donar per fi l’ordre i les bales encadenades van sortir disparades. Aquell era el moment precís, doncs, per al qual havia estat ensinistrant els seus artillers: parelles de bales unides per deu iardes de cadena gruixuda giravoltant pel cel. La primera andanada va fer malbé només el cordam del pal de mitjana; però el segon va segar el trinquet de La Colette d’un tall net. Va caure a plom com un arbre de bosc, i en Laroche va córrer a refugiar-se mentre les veles amortallaven les bateries de proa.

Vam seguir endavant, i tot passant vam obsequiar La Colette amb una descàrrega de tots els canons d’estribord. Poc més tard vaig sentir el retruny dels dos canons de popa, i vaig desitjar que li haguessin assestat el cop de gràcia.

De cop vaig veure que teníem el camí obert per sortir a alta mar tot i la tempesta, i el cor em va fer un salt. Per la tronadissa que se sentia, semblava que els projectils haguessin esmicolat el firmament i ens l’estiguessin fent caure al damunt. La pluja, però, ja no em permetia distingir quin vaixell era quin. Els esclats fantasmagòrics de llum continuaven il·luminant la foscor, però semblava que ja no ens arribessin més bales.

El Rose solcava l’aigua brandant amb força, i les veles semblaven parracs de captaire, però el temporal ens va allunyar del fragor de la batalla.

Sóc viu. Aquest pensament em dringava dintre el cap com un repic de campanes. Vaig saltar de la coberta de proa per buscar supervivents mentre em ressonava per tot el cos: sóc viu.

Molts dels ferits havien baixat fins al balou arrossegant-se per protegir-se de les descàrregues. Els morts havien anat lliscant sobre la seva pròpia sang i havien acabat formant una tètrica pila contra l’orla de babord. La majoria de la tripulació que quedava estava atrafegada procurant evitar que les veles s’estripessin i es deixessin anar dels estais, de manera que vaig ser l’únic que va mirar de descobrir de qui eren els gemecs que sortien d’aquella massa.

Mentre buscava entremig de tot aquell amuntegament d’extremitats anava pensant entre mi que no eren res més que talls de porc. De sobte el vaixell va fer una brandada, i els cadàvers es van desplaçar com si fossin una sola persona i em van fer perdre l’equilibri. Vaig passar un instant bracejant enmig d’ells, tractant de mantenir el cap per sobre del garbuix de cossos. ¿Era aigua de mar o era sang, el que m’havia esquitxat els llavis? Hauria volgut cridar, però em va fer por obrir la boca.

Una mà vermellosa va cobrar vida i em va estirar la camisa. Vaig abaixar la vista, i vaig trobar-me la mirada de l’Asher. Havia perdut el braç i l’espatlla del costat esquerre, com si els hi haguessin arrencat d’una queixalada. Volia dir alguna cosa, i es palpava el cinturó amb la mà que li quedava. Darrere el maluc li vaig trobar el petit llibre de sonets de la Feng. L’hi vaig posar sobre el pit i l’hi vaig fer agafar amb la mà, però ja era cos.

Darrere meu, la Mabbot va saltar a coberta i va allargar el llargavista al senyor Apples. Va assenyalar a popa, cap on encara se sentia tronadissa de canons.

—¿Què veieu?

Després d’un moment de silenci, el senyor Apples va dir:

—És La Colette. Se separa del combat, però fuma com una xemeneia.

—No trigarà gaire a haver aparellat un arbre nou. Deixem un oceà entre ell i nosaltres, senyor Apples.