EL FLYING ROSE

En què se’m destina a una nova feina

Així va ser com vaig acabar lligat de mans i peus i conduït fins a un bot amagat sota els salzes de la cala. El senyor Apples remava, i jo seia premut contra la borda envernissada per un dels bessons. La Mabbot, a proa, tenia els peus sobre un sac gran ple de coberteria de plata i de joies que havien pres als convidats. A la mà tenia una cuixa de l’ànec embolicada amb un tovalló de domàs, i l’escurava amb fruïció. Va arrepenjar-se en el timó, recreant-se en el cop que havia fet.

Sota nostre l’aigua era cristal·lina, i els peixos lliscaven enmig d’una teranyina d’algues. Empesa pels braços poderosos del senyor Apples, la barca va sortir de la cala amb embranzida i jo vaig pensar: «Aquests peixos no saben que m’arrenquen tan bruscament de la meva existència, i tant se’ls en dóna». El fet d’imaginar-me que unes sardines poguessin acudir a auxiliar-me em va provocar un absurd esclat de rialles contingudes que, de forma igual d’involuntària, es va convertir en un ploriqueig. El senyor Apples em va mirar amb expressió interrogativa sense deixar de remar. Vaig sospesar la possibilitat de deixar-me caure al mar per fugir; però, lligat com estava de mans i peus, segur que m’hauria ofegat. Em vaig haver de resignar a deixar-me portar a batzegades rompent enllà, cap on volgués el destí.

Paro un moment per descansar, perquè el vaixell branda cada vegada més.

Dimecres, més tard

Com que el son no vol venir, he tret aquest quadern de sota la meva màrfega de serradures i continuo escrivint a la claror rància de la bugia de sèu.

El bot va voltar un promontori abrupte, i de cop vam quedar a l’ombra del Flying Rose, el bricbarca de quatre pals i ornamentació voluptuosa que han descrit a The Times les comptades persones que l’han vist en persona i han sobreviscut.

Feia angúnia i feredat de veure, aquell Llucifer caigut surant a l’aigua, indiferent als pelicans que volaven com mosquits per davant de la proa. Jo encara estava trasbalsat; continuava sense tenir el cervell a to, i em vaig arronsar, quan ens hi acostàvem, davant la corba carmesina del buc, els incomptables feixos d’eixàrcies i les veles congriant-se damunt meu com núvols. D’ençà del viatge que havia fet a França de jove, no havia tornat al mar, i les embarcacions només havien sigut per a mi objectes pintorescos que passaven vagarosament per davant de l’horitzó. Tot i la por que sentia, vaig quedar admirat de l’enginy de l’ésser humà, de les incomptables combinacions de cordes que s’entrellaçaven cel amunt. Els mariners que voltaven per coberta sabien tocar aquell instrument enorme; sabien quines cordes pinçar per obtenir un canvi subtil de curs i de força.

Una vegada vaig veure una guineu que es va acostar a una menjada campestre a Asford Manor, i, tot i la colla de comensals que hi havia, va esquitllar-se amb una rastellera de salsitxes pràcticament sense que ningú se n’adonés. Aquest és el premi dels agosarats. Mentre els sentinelles de la marina reial buscaven el Flying Rose a l’oceà Índic, el vaixell estava ancorat tranquil·lament a una milla encara no dels prats d’Anglaterra.

Atordit, vaig enfilar-me obedient per una escala de corda, i vaig travessar, tot pujant, els diferents estrats de glans de mar, taules de forro gruixudes, motllures amb pa d’or resplendent i mampares rogenques. No tenia cap certesa sobre el que m’esperava, excepte que no trigarien gaire a matar-me. Aquest pensament funest em va fer començar a tremolar. Destarotat per la tensió, mentre em conduïen a la meva cel·la, vaig sentir-me mormolar:

—Tranquil, Wedgwood, tranquil. Aviat et despertaràs… Desperta’t! Desperta’t, home!

Durant els dos dies que vaig estar tancat en aquesta cel·la estreta, a les fosques, la por i l’horror es van desfermar dintre meu i vaig tornar a ser aquell nen que es reprimia el plor al llarg de tota la nit. De tant en tant, per calmar-me, obria el medalló que porto penjat al coll i ensumava el que hi guardo a dintre.

Quan em van deixar sortir a voltar per coberta, que té l’orla i els ancoratges decorats amb monstres grotescos tallats per una mà destra i perversa, ja no es veia terra. Ens envoltava una immensitat centellejant d’aigua. L’aire i la claror em van apaivagar les ganes de treure. Al vespre vaig tornar a la meva cel·la, i, tancat amb pany i clau, vaig dormir sobre una màrfega de serradures. De dia aquest vaixell és la meva presó; passejo fent tentines per la coberta oscil·lant, sense adreçar-me a ningú i sense que ningú se m’adreci, i evitant tant com puc els mariners suats que van amunt i avall amb martells o amb passadors mentre canten o reneguen amb veu forta.

No havia vist mai un aplec d’individus tan bigarrat. Si no fos perquè estem en alta mar, pensaria que m’ha raptat un circ ambulant. Hi ha mariners de tots els colors i totes les mides, i n’hi ha que no es pot dir de quina raça són pels tatuatges blaus que els cobreixen la cara i els braços. N’hi ha que tenen un anell que els forada el nas, o que porten un turbant prou gran per amagar-hi un samovar, o un fil d’or trenat als cabells, o una simitarra penjada a la cintura; n’hi ha que tenen les dents esmolades i acabades en punta, i n’hi ha que no tenen ni una dent. Molts dels mariners han perdut dits, n’hi ha un que no té orelles, i no són pocs els que exhibeixen senyals de ferides a la cara, el coll i els avantbraços. Aquestes cicatrius s’assemblen molt a les seqüeles que he vist quan algun ajudant de cuina inepte es crema amb oli roent. El senyor Apples; en Joshua, el grumet; el boter, i en Conrad, el cuiner, tots tenen aquestes marques. No sé si són d’una pesta o d’un càstig, però prego no haver de presenciar la revinguda d’una cosa ni de l’altra.

Deixo dit aquí que tinc tírria als vaixells. Tot el que sé de l’aparell d’una nau ho vaig aprendre de jove, quan em vaig veure obligat a amagar-me sota una pila de veles durant tres dies a la bodega d’una gavarra amb un carregament d’olives. No n’he volgut aprendre res més mai més. Quan les converses comencen a anar sobre nàutica, he descobert que sempre hi ha herbes que cal assecar o formatges que cal premsar.

Fa tres dies que naveguem i no he tornat a veure la capitana fora d’un capvespre en què en vaig distingir la silueta a la coberta de sobre la seva cabina.

M’alimento de farinetes —de farnat, més aviat— de civada o d’algun altre gra remollit adobat amb llard i cebes passades. A bord hi ha pebre negre en abundància; però, ni que se’l fes servir sense mirar prim, no serviria per a res. Menjo poc. He après a fer les meves necessitats, davant de Déu i de tothom, en un forat d’un tauló suspès a l’aigua. He après a caminar en línia recta per la coberta insegura. De tant passar-hi, he après el nom de la infinitat de racons del vaixell.

Inesperadament, aquest matí, el senyor Apples ha obert la porta de la cel·la i m’ha lliurat una carta, plegada i segellada amb la insígnia del Flying Rose. L’he obert i hi he llegit:

Per segona vegada des que aquest suplici va començar, vaig riure. ¿Quina opció tenia? Aquella dona era tan temible com deia la seva llegenda. Quan va sentir que reia, el senyor Apples em va fer saber que m’ensenyaria la cuina de bord.

El senyor Apples, com ja he explicat, sembla haver estat fet per combatre cos a cos, i és el lloctinent de la Mabbot. Igual que molts dels altres, va descalç quasi sempre. Deu ser sensible als corrents d’aire, perquè sempre va amb gorres de llana i a vegades porta un tapaboques llarg que es cargola fort al voltant del coll. Penjant d’una cadena que porta al coll té unes ulleres de vidre fumat, amb uns vidres tan gruixuts i tan foscos que estic convençut que no s’hi distingeix res. Potser les va guanyar de trofeu en algun desert on no es pon mai el sol.

El somriure se me’n va anar així que vaig entrar a la caixa sòrdida i de parets humides que en deien cuina de bord. La llar de foc no era res més que una pila de maons, i no tirava bé. Per la portanyola estreta que hi havia a tocar del sostre no hi entrava prou aire fresc per fer marxar el fum. Penjant d’una barra de ferro de sobre la llar hi havia un perol gran ple de les farinetes repugnants de què m’alimentava. Hi remenava amb desgana un home amb llagues vives a la cara, un home que responia al nom de Conrad.

Vaig tornar a riure.

—De cap manera —vaig dir—. Digueu a la capitana que de cap manera.

Escurant-se el coll mentre parlava, com tenia per costum de fer, el senyor Apples va dir:

—No sóc cap mosso dels encàrrecs. Digueu-l’hi vós mateix.

Vaig armar-me de valor i vaig encaminar-me cap a la direcció que m’assenyalava, de dret cap al timó, on les habitacions de la capitana quedaven amagades sota la coberta de popa, sense parar de mormolar entre mi: «Sigues home, Wedgwood; sigues home!». Vaig travessar la coberta trepitjant fort fins a trobar la porteta, que estava guarnida amb una pell de tigre. En el moment d’aixecar la balda vaig rebre un cop a la cara i vaig caure enrere sobre coberta. Quan vaig recobrar l’alè vaig veure la capitana Mabbot amb la vista abaixada cap a mi, flanquejada pels bessons Bai i Feng.

La Mabbot sembla sorgida de la imaginació d’en Shakespeare. Així com els qui l’envolten es fan nusos a la camisa i s’hi moquen, ella sembla que estigui guarnida i preparada en tot moment per rebre gent de la noblesa. Porta les botes, la casaca i el cinturó d’una pell fina que cruixeix quan camina. Porta un elegant barret d’ala ampla. En aquells moments portava, en comptes de la casaca verd oliva, una capa feta d’una altra pell de tigre. Pel que sembla, li agrada anar mudada; però aquí, entre pagans i salvatges, el gust se li ha exacerbat. Si es pogués oblidar per un instant la seva perversitat, podria afirmar-se que és veritat que és tan encisadora com diuen. Jo diria que té un punt de mulata. Té els cabells atapeïts i arremolinats. De prop, com tinc la desgràcia d’estar-hi, se li veu la cara sembrada de pigues, com si hagués travessat un núvol de sang. Té els llavis molsuts. Els ulls els té pigallats amb el verd impiu dels focs follets.

Reia.

—Veig que heu rebut la meva missiva. ¿Se m’entén, la lletra? Feia temps que no feia servir el correu.

Els cabells se li agitaven al vent com la flama d’una atxa.

Em vaig aixecar, i, després d’espolsar-me, vaig afirmar amb tanta fermesa com vaig poder:

—Sou boja.

Tot just quan vaig haver acabat de manifestar aquesta veritat, en Feng se’m va plantar al costat d’una revolada i em va deixar plegat com una tovallola neta. La cosa va passar tan de pressa que no hauria sabut dir si havia rebut un cop de peu o de puny.

La Mabbot va demanar:

—¿Que no us trobeu bé? ¿Que us torna a venir mareig? Amb el temps t’hi acostumes.

Des de terra, d’on havia decidit no moure’m, vaig dir:

—No compteu amb mi.

Un cop em va tombar. Sota la galta es va formar un bassal de vòmit que vaig trigar un moment a reconèixer com a meu.

La Mabbot va dir:

—És un inconvenient empipador, però segur que té remei. ¿Us trobeu més bé?

—En aquella cofurna, de cap manera; sense estris, sense ingredients…

Una altra coça em va fer callar. Vaig quedar captivat i estranyament agraït per la frescor de la planxa de coberta on arrepenjava el front.

De cop i volta vaig veure que tenia la Mabbot arrupida al meu costat.

—Era un inconvenient empipador —em va dir a l’orella—. M’alegro molt que l’hàgim resolt.

Va semblar que el xinès volia clavar-me una altra pallissa, però la Mabbot el va calmar amb unes quantes paraules en la seva llengua. La foguera d’indignació que em cremava a dintre havia quedat reduïda a cendra molla. Només volia que em deixessin tornar-me’n de quatre grapes a la meva màrfega de serradures i quedar-m’hi ajagut fins que em passés el mal.

—¿El diumenge? —vaig remugar.

—¿Perdó?

—¿Hauré de cuinar per vós només el diumenge?

—Sóc persona, i menjo cada dia. Normalment menjo el mateix que la meva tripulació; és bo per a la moral. Però un cap sempre desperta expectatives. —La tenia prou a la vora per notar-ne l’alè a la galta; i, per sota de l’olor de cuiro i de suor, vaig ensumar te i lilà—. Algun luxe de tant en tant és mostra d’autoritat —va continuar—. Si jo tot just fos un mariner de coberta més, no acceptarien ordres meves; l’orgull no els ho permetria. Per això dormo en seda i ploma. Bec Barolo i Médoc del millor; i ara, una vegada a la setmana, soparé tan bé com qualsevol emperador. No us penseu que heu vingut de vacances; si voleu continuar d’aquest costat de l’aigua, us ho haureu de guanyar a pols. Part de la tripulació ha sentit parlar de vós. El cèsar de les salses; ¿us l’heu inventat vós, aquest títol? Us passareu tota la setmana preparant aquests àpats: coent-los a foc lent, esmolant els ganivets, tot allò que us toqui fer.

—No tinc cap ganivet…

—Entesos; un ganivet. Ja me’n cuido. ¿Comencem la setmana vinent, doncs? Amb això tindreu temps de sobres per aposentar-vos.

—I carn fresca, ous, mantega…

—Entesos, entesos. —Se n’havia avorrit, i vaig sentir com el trepig de les botes s’allunyava de nou cap a la seva cabina.

Em vaig redreçar amb prudència i vaig veure que el nostre encontre havia sigut observat de lluny per la majoria de la tripulació. La Mabbot va girar el puny i el grumet, un noi de dotze anys d’ulls negres i vius, em va agafar pel colze i, sense deixar de mirar-me la cara en tota l’estona, em va ajudar amb delicadesa a baixar sota coberta.

Abans que tingués temps de retirar-me, però, el senyor Apples em va tornar a demanar que el seguís. Em va portar a un pallol ple de sacs i de bótes, sembrat del que em va semblar amb il·lusió que eren panses però van resultar ser cagarades de rata.

—Les provisions —va dir el senyor Apples. Del sarró li penjaven fils de llana.

—Si em permeteu —vaig dir jo—, hi ha coses que em fan falta, com ara paper per prendre notes i un fogó i un forn com Déu mana…

—En Conrad se’n cuida.

—Senyor Apples, aquesta petició de la capitana és una cosa que no té absolutament res a veure amb el que fa en Conrad. —Vaig notar que em sortia sang del llavi partit i me la vaig eixugar—. Vós heu tastat la cuina d’en Conrad. Té gust, no ho sé…

—D’un pet cuit en una sabata —va aventurar.

—Exacte. Ni més ni menys. Sou un poeta.

El senyor Apples va jugar distretament una estona amb la llana, i tot seguit va dir:

—Us trobaré paper.

Així és com he acabat escrivint aquestes pàgines. Si no m’equivoco, avui és dimecres, i espero el cap de setmana amb tanta ànsia com si mirés dintre la gola d’un ós. No sé com m’ho faré, però ho hauré de provar. Se m’ha assegurat que continuaré tenint el cap unit al coll mentre la malànima no es cansi de mi. L’alimentaré fins que trobi una manera d’alliberar-me. La primera feina serà passar inventari fidel del rebost, cosa que faré de seguida que els dolors se m’hauran apaivagat prou per llevar-me.

El grumet, en Joshua, ve de tant en tant per tornar-me a omplir el gerro amb panch, una barreja repugnant de vi, te, suc de llima, clau d’espècia i aigua. El mot significa pròpiament ‘cinc’, pel nombre d’ingredients, i la beguda fa aquí el mateix servei que l’aigua bona fa a terra ferma. Al llarg de la meva vida he tingut ocasió d’assaborir els líquids i els licors més estranys, però no havia desclòs mai els llavis per prendre una potinga tan infecta. L’abstinència completa és impossible en aquest vaixell; però estic convençut que el cel no m’ho tindrà en compte perquè no em delecto en la beguda i, a més a més, es pot dir que no tinc elecció.

Segurament perquè en Joshua no em fa por, penso que m’agradaria que es quedés més estona. Interpreto que té una timidesa malaltissa o que és mut. Deixant de banda les cremades del coll, se’l veu saludable, i serveix els oficials amb un somriure a la boca. També es dedica a netejar els llums d’oli, i deixa un rastre de sutge en tot el que toca. Si heu vist mai com s’eriça un gat quan un gos el té acorralat, us podreu imaginar com té aquest noi els cabells. Tot i això, és la persona que comunica més pau de tot el vaixell.

Les comptades vegades en què aquests bàrbars hissen una galleda d’aigua de mar per rentar-se, fan servir una mena de pasta que sembla més cendra que no pas sabó. Com que els ingredients no falten, que això passi no té excusa, i aquests últims dies m’he dedicat a fabricar lleixiu i sabó de veritat. Quan era aprenent, el meu mestre jesuïta em tustava amb un cullerot si gosava cuinar sense haver-me rentat abans les mans, i ara no se m’acudiria mai cuinar sense tenir-les netes. Vaig destriar tan bé com vaig poder la cendra blanca a la llar de foc d’en Conrad, i la vaig embolicar dintre d’unes quantes capes de roba de sac. Vaig deixar caure aigua gota a gota sobre aquest bolic fins que a la cassola de sota s’hi van haver acumulat unes quantes tasses de lleixiu tèrbol. Aquest sistema per degoteig es pot fer a mà només si ets presoner d’uns pirates i tens tot el temps del món, però el balanceig del vaixell va convertir el procés en un exercici de concentració. Vaig estar a punt de ben escaldar-me quan vaig barrejar el lleixiu amb llard i hi vaig afegir una mica de mel del pallol de provisions per donar-hi perfum. El sabó és poc consistent i s’ha de guardar en una ampolla, però és fi i produeix una bromera abundant. He pres l’hàbit de fregar-me despullat en la intimitat de la meva cel·la. Trobo que em fa recobrar una mica el seny.

He tractat de lubricar el pany de la cel·la amb el sabó, però l’espai que hi ha entre la porta i el muntant és massa estret perquè m’hi passi el gruix dels dits. De moment estic obligat a esperar el senyor Apples, que em deixa voltar durant el dia i em tanca quan el sol es pon.

¿Com és que, després de tants anys, l’esperit de la meva difunta muller es regira d’aquesta manera? No hi ha un clot més indigne de l’Elizabeth que aquest vaixell, i tot i així, enmig de l’esclat i la remor del mar, sento que em crida pel nom; o bé, per un breu instant, enmig de les olors fètides i malsanes, em sembla sentir el seu perfum de flor de taronger.

Elizabeth estimada, si ara em mires per sobre l’espatlla et prego que te’n tornis al teu lloc de repòs. Acabaré trobant el camí que m’ha de portar fins a tu, però no vull que contemplis el meu viatge cruent. Elizabeth, tresor meu, faig un petó a la pàgina; vés-te’n.

Dissabte 21 d’agost

He rebut un missatge d’un altre presoner! Ho suposo, que és d’un presoner, però també podria ser d’un amotinat o d’alguna altra persona de tarannà semblant. Senzillament hi diu:

NO ESTEU SOL

He trobat que ho havien passat per sota de la porta quan aquest capvespre he tornat a la meva cabina.

No sé d’on ve ni què en pot resultar, però me’l llegeixo i me’l rellegeixo com si fos la nota d’una amant.

L’he amagat juntament amb tots aquests apunts en un manuscrit cada vegada més llarg de llistes de cuina improvisades, receptes, oracions i altres anotacions fetes a rajaploma. Espero que amb aquesta disfressa n’hi haurà prou per enganyar algú que s’ho miri per sobre.