LA COLETTE

En què la justícia ens enxampa

Divendres, o potser dissabte, de primers d’octubre

No paren de dir-me que tinc sort de ser viu. Han passat moltes coses, i cap de bona. He deixat de ser la persona que era. Encara tinc el cap enterbolit de vent i boira, però recordo els fets del 10 de setembre perfectament.

Tot va començar amb un globus.

El dia abans mateix havíem travessat l’estret de Sonda, entre Java i Sumatra, i recordo que em va fer l’efecte que les dues illes es tanquessin darrere nostre com batents de porta.

Un vent esmolat havia deixat el cel net de núvols i havia portat una calma que jo ja havia après a associar amb la proximitat d’una tempesta. La Mabbot i el senyor Apples eren a la toldilla observant el cel amb el que ell en deia una «ullera grossa» però la gent civilitzada en diu ullera de llarga vista. A ull nu, el que jo veia al cel era tot just un punt; però a través de la ullera, que al final em van passar perquè hi mirés, vaig veure el que semblava un fanalet oriental de paper penjat a la volta del firmament.

—El montgolfier d’en Laroche —va dir la Mabbot.

—Només n’havia vist en il·lustracions —vaig dir jo—. Sembla molt petit.

—Des d’allà dalt ho veuen tot —va dir ella—. Us poden veure el paquet dels calçons. Hi veureu un miralleig, unes pampallugues… ¿Ho veieu? L’home del montgolfier fa servir un mirall per comunicar-se amb en Laroche. Li dóna la nostra posició i el rumb que portem. Doncs teníeu raó una altra vegada, senyor Apples; La Colette volta per aquí. ¿On ens podem amagar, ara?

—La seva corbeta quasi ens dobla la velocitat, i els seus canons tenen més abast…

—Això ja ho sé —va remugar la Mabbot—. Us he demanat on creieu que hauríem d’anar. ¿A Bangka?

—No hi arribarem de cap manera.

—¿I als corals negres de Nasik?

—Ahir encara hauríem tingut marge —va dir ell—, perquè no crec que els mapes d’en Laroche els tinguin tan ben indicats com nosaltres els hi tenim. En tot cas, hauríem d’anar a tota vela. Si tenim en Laroche a popa, ens atraparà…

—No hi ha res més a la vora; si no, ens atraparà en mar obert. Almenys el sobrevent ens afavorirà.

—A ell l’afavorirà el sol; a més a més, des de sotavent un francès sap combatre.

Van quedar callats. El vent va esvalotar la cabellera de la Mabbot i li va fer venir pell de gallina als braços. Va dir:

—No tenim gaire per triar.

La Mabbot va tornar-se’n a la seva cabina, i el senyor Apples va canviar el timó. La coberta es va decantar bruscament i va posar-se a fer cabussades mentre viràvem en rodó. La tripulació es va afanyar a orientar les vergues, de l’escota a la sobregonella, i els pals van espetegar com fusta seca en una foguera. El torn de guàrdia que descansava a sota va notar el canvi de rumb i va començar a aplegar-se a dalt a coberta. Tothom ja estava al cas del montgolfier. Uns quants mariners tenien el seu propi llargavistes, i l’anaven passant als altres. El Rose va anar agafant embranzida a batzegades, i em va semblar que en sentia la fúria, amb el bombament del fustam i les veles transformant l’aire en velocitat.

De cop i volta vaig veure que no tenia cap racó on poder estar sense que me’n fessin fora els frenètics preparatius de combat. Cridòria i desgavell, que fins més tard no vaig començar a comprendre. Havien albirat el vaixell d’en Laroche, La Colette, just entre nosaltres i el recer dels esculls. Van fer sonar les campanes. Tots els homes corrien. Un mariner es va quedar palplantat amb una botzina a la boca i es va posar a cridar:

—El vaixell d’en Laroche. No mireu el vaixell! No el mireu!

Era una eixordadissa de gongs i esgarips, tota l’estona amb la tornada «No el mireu!». Jo vaig espiar per fer una mirada ràpida al vaixell encara llunyà, i el senyor Apples em va ventar un clatellot tan fort que els genolls se’m van doblegar.

—No mireu, si voleu conservar la vista —va dir. Portava unes ulleres protectores de vidres fumats, que jo m’havia pensat que eren un simple record. Imaginar-me quina mena de dany podia ser el que causava aquest temor en aquells homes intrèpids em va fer venir una esgarrifança. Es notava que l’última vegada que havien topat en Laroche l’havien passada bastant magra.

La Mabbot havia tornat a aparèixer, aquesta vegada amb la casaca verda i amb botes vermelles. Portava guants de cabritilla, i tenia els punys amagats sota farbalans de puntes. Per com anava vestida, semblava que hagués confós una batalla per un ball. Cridava:

—Acostem-nos! Encadeneu les vergues! Ruixeu les veles d’alum!

Un grumet de la pólvora que em va passar corrent pel costat amb la seva càrrega preciosa va rondinar:

—Encara no som a migdia i no hi ha ni un núvol! Aquesta vegada segur que ens enfonsa.

Un altre mariner va agafar la botzina i va cridar:

—La Colette! Tingueu a punt les galledes!

L’únic que vaig poder fer va ser evitar que se m’emportés la riuada de mariners que passaven brandant mosquets i fermant les bateries.

D’improvís va passar una cosa que no hauria cregut que presenciaria mai de la vida. Quan La Colette era tot just a mitja milla, vaig veure, de cua d’ull, que en sortia un esclat de llum com un segon sol que nasqués pel sud-oest. Vaig resistir-me a l’impuls d’observar més en detall aquell prodigi, i en el mateix moment que en desviava la mirada vaig notar de sobte una escalfor roent al coll i a l’esquena, com si m’haguessin abocat aigua bullint a sobre. Valent-me de la meva covardia innata, em vaig tirar a terra a l’instant i em vaig arrossegar fins darrere d’una mola de corda. Des d’allà vaig veure, amb esglai, una taca de llum tan viva que vaig quedar convençut que un àngel del Senyor travessava la coberta del nostre vaixell. Aquest rombe incandescent, potser d’un peu de diàmetre, es va desplaçar de proa a la toldilla en un tancar i obrir d’ulls ennegrint tota la fusta per on passava. Els mariners que tocava deixaven anar un crit i es tiraven a terra; però uns quants, que estaven atrapats als obencs o enfilats al castell de proa sense cap aixopluc, no el van poder defugir, i vaig contemplar com la roba els començava a fumar i els cabells se’ls encenien. Quedaven il·luminats com per l’esplendor de la gràcia divina, però xisclaven de dolor i quedaven terriblement cremats.

Això jo ho he presenciat amb els meus propis ulls. Una arma esgarrifosa.

La llum va vagar pel vaixell a l’atzar, fent malbé el que trobava, fins que es va aturar a la base de l’arbre de mitjana. Al cap de pocs segons, la fusta s’havia encès. Van arribar mariners amb galledes per apagar el foc, i, amb penes i treballs, van embolicar l’arbre amb unes quantes capes de flassades de feltre humides que es van posar a fumar, a treure baf i a fer pudor d’infern però sense cremar. Aquests mariners van mantenir l’arbre moll i van continuar apagant altres focs amb les galledes. L’olor de pell cremada, d’alum i de llana escaldada em va fer venir ganes de treure.

L’esquena em coïa, però m’adonava que m’havia escapat per poc de patir una cremada molt greu. En aquell instant vaig tenir el pensament optimista que no faltava gaire perquè em rescatessin. Vaig arraulir-me darrere la mola de corda i vaig posar-me a pregar amb tota l’ànima.

El senyor Apples s’havia col·locat al costat de la bateria de la coberta principal i observava els nostres atacants per servir de pigall als qui carregaven els canons. A més a més de les ulleres protectores de vidres fumats portava uns manegots de cuiro de ferrer. Els qui feien anar la bateria estaven arrupits i es movien com crancs, amb els ulls tancats. Apuntaven obeint els crits del senyor Apples, però van esperar a disparar fins que vam tenir l’objectiu a l’abast. En Joshua també hi era, donant l’esquena al perill, amb la metxa a punt.

De cop vaig veure amb tot detall, com si el temps s’hagués alentit, l’entaulat d’estribord de la coberta principal saltant enlaire i escampant-se com fullaraca enmig d’una ventada a causa d’una bala de canó que hi va passar de través i es va emportar la meitat d’una llanxa abans d’anar a espetegar al mar. Una altra bala no ens va encertar per pocs peus, i va aixecar l’aigua amb un esclat de bromera que em va deixar xop tot i el racó arrecerat on m’estava. Fins llavors no vaig sentir els retrunys llunyans.

Els nostres mariners corrien d’aquí cap allà, reforçant cordes i carregant canons. Un altre cometa de ferro va traspassar el castell de proa com el dit de Déu.

En Finn, un dels membres de la parella aberrant que la Mabbot anomenava «parella de colomins», va passar-me corrent pel davant. Mentre jo l’observava, va cometre l’error de mirar cap a la banda on hi havia La Colette. Va ser una llambregada de no res, provocada segurament per un impuls irresistible de calcular la proximitat del perill; però, com la dona de Lot, no va obtenir remissió. La llum li va passar per la cara tot just un moment. Una placidesa esgarrifosa li va immobilitzar les faccions un instant fugaç, i tot seguit va caure de genolls posant-se les mans sobre els ulls nafrats. La grinyoladissa eixordadora del buc del nostre vaixell aproant-se a tota vela cap als nostres atacants per ordre de la Mabbot no em va deixar sentir els crits del pobre noi.

Els trets dels canons d’en Laroche se sentien cada vegada amb més força.

En aquell moment, totes les meves ambicions d’aquesta vida s’havien reduït a un únic objectiu immediat: sobreviure prou temps a aquell atac perquè em rescatessin. Mentre aquella llum lancinant es desplaçava cap a l’arbre de mitjana, però, vaig raonar que difícilment em rescataria ningú si el nostre vaixell s’enfonsava primer.

Quan l’arbre mestre va començar a fumar i les flames van llepar les veles, maquinalment vaig agafar una galleda que un home recargolat pel dolor havia deixat caure i em vaig afegir a la cadena de mariners que s’afanyaven per sufocar els focs que cremaven tot al voltant nostre.

La Mabbot era a la toldilla, també amb unes ulleres de vidres fumats, mirant cap als atacants. En Feng i en Bai eren amb ella, d’esquena a la llum. La veu de la Mabbot es deixava sentir per sobre d’aquell traüt infernal:

—Vinga, vinga! Proa al sud-oest! Prepareu el canons! Prepareu-los els regals!

No sabria dir quanta estona vaig passar corrent amunt i avall amb la galleda; però va ser prou estona per veure molts més homes cremats, prou estona per sentir com l’aire que m’envoltava era aspirat per una bala de canó i per veure com un home quedava segat en dos com fusta corcada. Confesso que les cames em van fer figa i que vaig estar a punt de deixar d’escarrassar-me per córrer a amagar-me, però l’aire estava tan carregat de trets i fumera i d’aquella llum inquieta que em va semblar més segur no parar.

La bateria de canons del senyor Apples havia començat a obrir foc, i cada retruny feia trontollar l’entaulat. Ja no sabia distingir les canonades de l’enemic de les nostres.

La llum s’havia fet més gran, i semblava que fos més feble, i ja no feia prorrompre en xiscles els homes que tocava. A mi mateix em va tornar a passar per sobre, i vaig caure a terra però sense haver sofert cap cremada. Com més a prop érem menys força tenia. La nostra capitana tenia un pla preconcebut.

—Proa al sud! Proa al sud! Cap als canals!

Al cap d’un moment vam ser a sobre del vaixell de combés allargat d’en Laroche. El teníem a trenta iardes encara no, amb una salamandra com a insígnia a la bandera. La corbeta, amb els pals inclinats a popa, dues cobertes amb bateries i un forniment de llautó tan brunyit que projectava una claror rosa en el cordam i les veles, imposava respecte. Dir que aquell vaixell era experimental seria un acte de generositat: l’havien construït conforme a les instruccions malaltisses d’en Laroche en persona. Tot el buc era verd d’aram, i tenia la proa cuirassada amb planxa de ferro per protegir-se dels nostres dos canons de popa; els rebles que el guarnien feien que tot el vaixell en conjunt semblés una arma.

La seva coberta era un tumult de crits i moviment com la nostra. A tots dos vaixells, els homes es parapetaven i es dispraven trets de fusell. Jo em vaig tornar a arrupir darrere la meva mola de corda, amb la galleda com a casc, i anava traient-ne el cap a estones per veure com ens hi anàvem acostant. Quan fóssim prou a prop faria el salt que em retornaria la llibertat.

La nostra audaç fugida cap al sud ens havia situat amb la mar de través, i les onades ens picaven per estribord de tal manera que, a estones, l’oceà arribava de desaparèixer completament de la vista i un cel infinit ocupava el seu lloc, i a estones la mateixa orla s’enfonsava fins a arribar quasi arran d’aigua, cosa que feia que els mariners amagats darrere de bótes o de la bateria quedessin exposats als trets que els podien disparar des de dalt.

El senyor Apples, fent vaivé amb les seves espatlles amples com un jou, va llançar una cistella a la coberta del vaixell d’en Laroche, on es va esventrar i en van sortir unes gleves fosques que s’hi van escampar com argent viu. Vaig veure que el contingut de la cistella tenia vida, i de cop vaig identificar-la com la senalla on ell hi tenia els escorpins. En aquell moment ho vaig trobar una acció d’atac ridícula; però, ara que escric això, veig que, més que una arma de combat, era un instrument de venjança i un mitjà per sembrar el pànic. Les aranyes van córrer a refugiar-se a l’ombra i pels racons; La Colette estaria setmanes infestada d’animals verinosos ocults als reclaus i amagatalls de què els vaixells són plens. No aconseguirien desempallegar-se’n mai del tot; i de tant en tant un mariner, posant-se les botes o agafant un cap de corda cargolat, rebria una mossegada. Els homes sentirien en somnis la carícia d’unes potes passejant-se’ls pel cos. El capità Laroche hauria de trobar una nova tripulació per culpa del caràcter supersticiós dels mariners, que segur que dirien que el vaixell estava maleït.

Però en aquell moment jo no pensava en res de tot això. M’havia convertit en un simple animal, paralitzat de por al lloc on era. Mentrestant, el nostre vaixell continuava sofrint els estralls de les andanades però sobretot dels trets de fusell. No hauria dit mai que un vaixell pogués estar tan perforat i encara surés.