LA UTILITAT D’UNA CULLERA

En què rebo un consell valuós d’un amic misteriós
i sóc testimoni d’una execució

Dissabte, més tard

Aquesta tarda, just abans de la posta, m’he llevat, encara adolorit, per fer inventari del rebost. Quan travessava la coberta he ensopegat una colla de mariners descansant. Fumaven, gravaven i tallaven marfil, tiraven el ganivet a les rates, i n’hi havia un que tocava una tonada repetitiva amb un instrument fet amb una carbassa i unes tecles de metall batut. Mentre gandulejaven escorcollaven l’horitzó buscant un vaixell corsari que es diu La Colette, que, pel que semblava, els havia causat una profunda impressió. Es notava que no tenien gens de ganes de tornar a trobar-se’l.

El senyor Apples era entre ells, assegut en un tamboret. D’entrada m’ha semblat que esqueixava carn, però observant amb més deteniment he vist que feia mitja, i d’una forma frenètica; les mans no li paraven quietes, però la cara la tenia inexpressiva com una màscara. De les butxaques atapeïdes li sobresortia un cabdell, i les agulles s’entrepicaven mentre ell anava taral·lejant la música.

La llana tenia el mateix color que la seva gorra i el mateix gruix que el fil gruixut del seu tapaboques. De fet, m’he adonat que molts dels membres de la tripulació portaven alguna peça de mitja feta segurament pel senyor Apples.

He tornat a baixar per l’escala de balou i he enfilat cap a popa fins al reduït pallol que feia de rebost. Amb una llanterna al davant, he passat revista del que hi havia i m’he desesperat. Quatre rampoines, que són:

Aquest és el migrat contingut del pallol; la cosa que crida més l’atenció de bon tros són les rates, que són molt atrevides i molt nombroses. Ara comprenc la predilecció de la capitana per les pells de tigre, perquè la ferum que conserven les deu repel·lir.

No es pot dir que no hi hagi queviures per alimentar la tropa, però falten els ingredients per fer una cuina com cal. De mantega, nata, bolets, fruita, gel, espècies, carn fresca, ous, conserves, verdura, sucre, cansalada, embotit, xerès, etcètera, no n’hi ha ni un bocí ni una gota. No hi ha herbes; ni tan sols hi ha pastanagues. Que Déu m’ajudi.

Respecte a la carn adobada, l’he tastat i juraria que no és porc. Tot i que el regust de la pólvora fa difícil d’estar-ne segur, diria que és cavall. He comès l’error de demanar per què els mariners en diuen «Mary Darn», i se m’ha obsequiat amb unes quantes variants d’aquesta cançó:

Reparteixen «Mary Darn» una vegada al dia, i, encara que els mariners se’n queixen, ho esperen quasi amb tanta impaciència com la ració de vi.

A prop d’on hi ha les vitualles, en un pallol estret, entre atxes de vent noves i caps de corda per empalmar, el senyor Apples hi té una cistella de vímet plena d’escorpins. Quan ja havia destapat la cistella i anava per ficar-hi el cap per saber de què era aquella olor indefinida de taronges podrides i pols, el senyor Apples m’ha agafat pel clatell.

—Jo de vós no ho faria —ha dit.

—¿Què hi ha?

—No pas menjar. Estigueu pel rebost i prou.

He decidit obeir. El motiu pel qual cria aquest bestiar singular continua resultant-me un misteri. Pel que sembla, en la penombra d’aquest vaixell hi belluguen moltes coses que val més deixar tranquil·les.

Encara que he voltat força pel vaixell, no he trobat l’altre presoner. A la coberta baixa només hi ha mitja dotzena de pallols tancats on podria ser-hi, però no em puc dedicar a picar a cada porta i a cridar perquè cridaria l’atenció. Tot i l’ànsia que tinc, m’haig de dominar. Com que estic neguitós, he pres l’hàbit de passejar en cercle per la meva diminuta cel·la. No puc dir que em calmi els nervis, però almenys em distreu una estona.

Fa no gaire, en Joshua ha tret el cap per la porta, segurament per veure si m’havia refet de la pallissa. Li he demanat si em podia portar un bocí de galeta, perquè, com que he vomitat les farinetes, la panxa em rondina. Ha remenat el cap i s’ha tocat l’orella. Jo li he assegurat que ningú s’adonaria si jo agafava una mica de galeta per sucar en el panch, ni tampoc l’hi importaria, però en Joshua ha tornat a remenar el cap i s’ha posat les mans fent copa sobre les orelles.

He acceptat amb un sospir que en Joshua és sordmut. He fet el gest de fer un mos, i se n’ha anat per tornar tot seguit amb unes quantes figues seques. He fet una inclinació de cap per donar-li les gràcies, i m’he conformat amb això. Vet aquí la mena de sort a què em començo a acostumar: ell és l’única persona de tot el vaixell que crec que puc comptar que no em tallarà el coll, i no hi ha una manera fluida de comunicar-s’hi. És com voler tenir conversa amb les meves botes.

Quan ha vist la ploma i el quadern, però, hi ha manifestat un gran interès. Després de fer-li treure el sutge de les mans, he comprovat que sap gargotejar quasi tot l’alfabet però coneix molt poques paraules escrites. Sap llegir els llavis amb força precisió, però només si es disposa de claror abundant i de molta paciència. Hem passat plàcidament un parell d’hores embrutant uns quants fulls amb anotacions i esbossos. Durant aquesta estona hem establert un senzill mètode d’instrucció: jo escric una paraula, ell remena el cap si no la coneix, i en aquest cas passo a ensenyar-l’hi per mitjà de dibuixos i mímica.

Si haig d’estar empresonat, tant per tant que algú en tregui profit a més a més d’aquell huracà que anomenen capitana.

Com tota persona de bona criança, Lord Ramsey practicava la continència verbal. Quan feia d’amfitrió era un orador refinat i vehement; però en la vida quotidiana només parlava quan calia, i, com els seus silencis demostraven, cal ben poc sovint. Els qui estàvem al seu servei vam aprendre a guiar-nos per la forma com arronsava les espatlles i pel to dels seus sospirs.

És per això que tinc especialment presents les comptades vegades en què vaig veure que Lord Ramsey perdia la serenitat, com ara quan va tirar el nino al foc.

En aquella època m’aclaparava la buidor de la casa. Lord Ramsey era un fadrí recalcitrant, i, quan no teníem convidats, el silenci recorria les sales com una mestressa adusta. Jo era jove, tot just feia un any que la meva Elizabeth i el nostre fill sense batejar eren a la tomba, i el meu esperit s’abandonava a pensaments mòrbids. Vaig fer-me una fantasia: em vaig convèncer a mi mateix que Lord Ramsey també havia perdut un fill.

No és infreqüent que un jove agafi familiaritat amb el seu amo; i, en el cas d’una persona de carisma i de tanta distinció com Lord Ramsey, ara se’m fa evident que vaig acabar veient-lo com una mena d’oncle. Si més no, procurava aprendre d’ell a ser una persona solitària, a apreciar la noblesa d’una sala silenciosa.

Vaig trobar el nino a la llenyera al començament de la tardor. Una passa severa de refredat havia fet caure malalts la majoria dels servents, i Lord Ramsey els havia despatxat cada un a casa seva per no sentir-los ensumar. Això em va obligar a anar a buscar-me la llenya jo mateix. Era una feina a què no estava acostumat, i, triant tions, em vaig aixecar massa de cop i vaig picar amb el cap contra el sostre inclinat. Mentre esclafia en renecs va caure, de darrere d’una de les bigues, un soldat de joguina, un soldat molt bonic amb botons de plata de debò i un uniforme de roba tacat de floridura. El propietari havia fet una espasa amb llauna retallada i l’havia subjectat a la mà de fusta. El nino semblava tan fora de lloc que durant un moment em va fer respecte tocar-lo. Vaig quedar més sobtat que si el que hagués caigut a terra entre els tions hagués sigut un nen de veritat.

A l’acte vaig recordar una conversa que havia tingut amb una dona a mercat unes quantes setmanes enrere. Era una mainadera que portava a coll un menut amb els ulls plens de lleganyes. Em va veure triant xirivies i se’m va atansar com si em conegués.

—Sou empleat de Lord Ramsey, ¿oi?

Vaig dir-li que sí.

—Quina sort que teniu! Bona casa, ¿eh? La conec; hi vaig estar cinc anys, tenint cura del nen.

Va posar-se el dit als llavis, i em va picar l’ullet amb tanta intenció que per un instant em va semblar que estava enraonant amb una prostituta.

—Però que això quedi entre nosaltres i les xirivies, ¿eh? —Dit això va riure i es va allunyar calmosament carrer enllà, amb l’infant que portava a coll observant-me amb mala cara tota l’estona per sobre l’espatlla d’ella.

Jo havia oblidat aquella anècdota, però mentre m’estava allà mirant aquell nino em va venir a la memòria paraula per paraula.

Aquell vespre vaig deixar el nino a l’ampit d’una finestra per reflexionar-hi mentre treballava. Tenia la intenció de tornar-lo a Lord Ramsey d’una manera que li posés de manifest la meva condolença per la pèrdua que havia sofert. Anava rumiant sobre la forma de fer-ho fins i tot mentre Lord Ramsey sopava al menjador.

En el moment que preparava el sucre cremat de la crema, Lord Ramsey, com feia a vegades, va entrar a la cuina a felicitar-me pel fetge d’oca i el pastís de porro. La mirada se li’n va anar a l’acte cap al soldat de la finestra.

—He trobat aquesta joguina —vaig començar, però Lord Ramsey va agafar el nino d’una revolada i, estrenyent les dents, em va apartar per passar.

Va cremar-se la mà obrint el forn i va tirar al foc el soldat, que es va encendre amb flama a l’instant. Fet això, va sortir de la cuina com una exhalació sense mirar-me ni adreçar-me la paraula. Vaig veure aquella enrabiada com una estirada d’orelles, i no vaig fer-ne esment mai més a ningú.

Això no vol dir que ho oblidés; més aviat va ser un fet que, així que el vaig conèixer, em va commoure profundament. Lord Ramsey havia tingut un fill, jo no sabia imaginar-me de qui. L’única cosa que m’imaginava era que el fill es devia haver mort. Aquell vespre, abans d’adormir-me, vaig recordar els botonets de plata caient l’un darrere l’altre en el caliu, el cap rodó consumint-se, l’espasa de llauna enganxada al cos fins a l’últim moment.

El seu estoïcisme em va fer admirar Lord Ramsey encara més. Tant ell com jo havíem perdut la família. I ara les pistoles immisericordes de la Mabbot m’han tornat a deixar orfe.

El senyor Apples, com que sap que al rebost hi pul·lulen moltes cuques, m’ha donat un pot per posar-hi tots els corcs i totes les estisoretes que destriï dels queviures, i que aquest personatge estrafolari donarà per menjar als seus escorpins.

Em fa venir una esgarrifança pensar, mentre ara escric això, que les rates del rebost puguin ser, també elles, una font d’aliment. No em sorprendria que aquests salvatges els tinguessin com a un ramat en petit per satisfer de tant en tant la seva ànsia de carn fresca. Aquest pensament em deixa la boca seca i començo a rumiar, com faig sovint davant l’adversitat, en formes suaus i ràpides de llevar-me la vida. Tot i així estic decidit, ni que sigui per contrariar aquesta mala bruixa, a sobreviure, i fins i tot sortir victoriós d’aquest tràngol.

¿Com podré fer un àpat com Déu mana amb tot aquest assortiment? Sant Pasqual, escolta’m i ajuda’m.

Dilluns 23 d’agost

Aquest matí a primera hora he sentit que algú s’entrebancava a l’altra banda de la porta tancada de la meva cel·la i, tot seguit, el senyor Apples que exclamava:

—Qui us va parir! Teniu la gràcia d’un ànec.

A això un senyor ha respost:

—Dispensi’m. És la gota, que em deixa les cames encarcarades.

No es tractava de cap pirata. Tenia bona pronúncia —un parlar que m’ha evocat les aigües que fa la llet en un te carregat abans de desfer-s’hi—, i el característic to vellutat d’un fumador de pipa veterà.

¿Devia ser el meu camarada de fatigues? M’he aixecat i he vist que havia tingut l’enginy de passar-me un altre missatge per sota la porta. La gota! El missatge demostra que és un aliat valuós. Diu:

APLANI UNA CULLERA PER FORÇAR EL PANY

Ho provaré a la primera oportunitat que se’m presenti. Tens un amic, Wedgwood!

Aquesta tarda, el senyor Apples tornava a posar els seus artillers a prova, tal com fa cada dia, fent-los disparar bales imaginàries contra enemics invisibles. Els mariners arribaven fins a l’extrem de tapar-se les orelles, encara que els canons no emetien cap so.

Mentrestant, el contramestre tenia una colla calafatant les juntes de coberta de vora el castell de proa. Aquests mariners estampien feixos d’estopa i pèl animal a les escletxes, i a continuació hi abocaven pega bullenta. La pudor ha estat a punt de fer-me tornar sota coberta, però una demostració contundent de l’autoritat del senyor Apples m’ha fet quedar allà on era. Un dels homes del contramestre ha anat a buscar un altre sac d’estopa i, segurament per guanyar temps, ha fet drecera per davant mateix de la colla d’artillers mentre lliuraven la seva batalla fictícia. En el moment que hi passava corrent, el senyor Apples s’ha tombat i ha posat la mà oberta sota la barbeta de l’home amb tanta força que l’ha aixecat a pols de la coberta. Els peus li han sortit disparats de l’impuls, i, després de fer una tamborella a l’aire, ha caigut de panxa a terra espaterrat com un ninot.

Alçant la veu perquè tots els mariners el sentissin, el senyor Apples ha dit:

—Això ha sigut un petó. Si mai un canó t’encerta, et ficarem en una tabaquera per enterrar-te.

Dit això ha donat llicència a la colla perquè fessin cua per rebre la seva ració de grog. M’he tret un pes de sobre veient que el ninot es posava dret i se’n tornava tentinejant amb els seus companys, que ha semblat que li perdonaven que s’hagués descuidat l’estopa.

M’he quedat contemplant els canons, reflexionant sobre les múltiples manifestacions de la violència. Les òrbites buides d’aquestes armes m’han fet venir a la memòria els cíclops cecs de ràbia escorcollant l’horitzó després de la fuga d’Ulisses.

El senyor Apples ha interromput el meu somieig.

—Amb aquesta mala cara que feu podríeu rostir carn —ha dit, mentre estirava fil de llana del morral—. ¿Què teniu, Spoons? No heu rebut pas vós.

—Trobo —he dit jo— que aquesta força que teniu és un do que podríeu destinar a usos més bons.

—Això li salvarà la vida. —Ha aixecat els dos punys, grossos com dues carbasses—. Jo havia sigut púgil. ¿Ho trobeu un ús més bo? M’enfilava en un quadrilàter i esclafava caps perquè el públic es divertís. Això ho pot fer un ós. Va ser quan la Mabbot em va trobar. Aquests mariners es podrien enrolar amb qualsevol altra tripulació, rebre una paga cada mes i prendre xocolata desfeta els dies de festa, però aquí mengen farro i es passen mesos sense cap recompensa. Empaiten en Brass Fox, cosa que és com caçar fum amb un barret. ¿Com és que ho aguanten?

—Això vull saber jo. ¿Com és?

—Quan has conegut la Mabbot, difícilment pots tornar a ser un ós. Només tens dues opcions: combatre-la o combatre per ella.

Fa tota una setmana que estic a bord i encara no he fet cap avenç amb l’àpat que m’ha de salvar la vida. Em resultaria més fàcil construir una catedral amb fideus llargs. El neguit pràcticament m’impedeix aixecar-me de la màrfega de serradures on dormo, per la qual sento una afecció cada vegada més preocupant. Faig un esforç per imaginar-me receptes, però el cap em fa el ressò de llauna d’un pot de farina buit.

Haig de sobreposar-me als fiblons de l’enyorament. La meva salvació depèn que estigui alerta i posi tot l’esforç a conjurar l’amenaça de la capitana. No puc continuar evocant el dolç record de la meva Elizabeth estimada, al cel sigui, rient amb una rosa a cada galta, i de les bones companyies al voltant d’una ampolla de porto; com tampoc haig d’evocar la suavitat del meu coixí de plomes de Londres, ni la roba blanca, ni la vista de l’hort des de la finestra de la cuina, ni els ous (ai, els ous!). Ni la fermesa tranquil·litzadora i el pes contundent del meu ganivet tallant netament amb un xiulet un cabdell de col. No vull passar llista de tots els altres amics que tenia per segurs: el batedor llarg, les olles de cul d’aram, el marbre de pastar, i un seguit de masses de llevat en diferents estats de fermentació. No dedicaré ni un sol pensament a la meva cuina econòmica Rumford, el meu castell de ferro colat, el meu reialme de carbó roent. De moment tractaré de convence’m que el que tinc a mà són les úniques eines que han existit mai. Haig de tornar-me com Adam, prenent el que se m’ofereix i inventant-me totes les altres coses.

M’he assabentat que el Flying Rose ha sofert unes quantes modificacions perverses. En primer lloc, la popa està reforçada per sostenir dos esvelts canons negres que els artillers han batejat afectuosament com «els dos corbs». Aquests canons de mira de llarg abast estan destinats a destruir qualsevol qui els empaiti. D’altra banda, una bona part de la coberta baixa s’ha dividit en cambres petites per tenir-hi de forma més convenient els objectes robats o els presoners com jo mateix.

Al vaixell sempre hi ha moviment. A la vora de l’arbre de mitjana hi ha un mariner a punt per fer sonar un gran gong decorat amb unes grues blanques d’esmalt. La seva feina és marcar els diferents ritmes gràcies als quals la tripulació sap l’hora i les tasques que ha de fer. No es pot negar que la marineria treballa de valent i que el vaixell és net com una patena, però també passen una quantitat notable de temps tocant música, fent lluita, tallant fusta o os, o senzillament jaient a coberta, rient i explicant acudits en un llenguatge ajargonat que fa pensar en el lladruc d’un lleó marí. El metge de bord és un borratxo impenitent que es nega a aixecar-se de la seva hamaca fins que no s’ha fet baixar dos litres de vi coll avall. Déu no vulgui que em facin mai falta les seves atencions. D’altra banda, pel que he vist, la Mabbot no fa servir brúixola ni astrolabi, sinó que es refia d’en Pete, un salvatge vell d’origen misteriós, arrugat i aspre com escorça d’arbre, que seu en una cadira instal·lada a propòsit sobre el bauprès i contempla el mar de sol a sol. A mi em fa tot l’efecte que aquest Pete esdentegat ha entrat en la seva segona infància, però la Mabbot diu que «compta les onades» i confia en el seu consell com si fos la paraula de Déu.

La Mabbot fa una passejada d’inspecció pel vaixell dos cops al dia, deixant anar alguna vegada una ordre de dues paraules. Mentre dóna el volt he vist, amb una esgarrifança, que alguna cosa se li belluga a les butxaques de la casaca. A la cambra comuna, els mariners xerren bestieses: que té la pesta a la butxaca com un animal de companyia, o que té una gola de llop allà on hauria de tenir-hi els òrgans genitals. Fins a aquest extrem els té captivat l’esperit.

Les seves rondes sempre l’acaben portant fins a en Pete, l’homenet de la roda de proa. Enraonen, ell assenyala amb el dit, a vegades consulten un mapa, i encabat ella se’n torna a la seva cabina. És un miracle que el vaixell no s’estigui corcant a l’esquerda més fonda del fons del mar; però el fet és que la Mabbot constitueix una amenaça per a la companyia Pendleton des de fa quasi quinze anys, i que les seves emboscades són matèria de llegenda. Els rumors sobre la seva resurrecció després d’haver sigut executada per un escamot o després d’haver-se ofegat són ridículs, però em podrien arribar a fer creure que aquesta dona té un pacte amb el diable. Això explicaria moltes coses.

A més a més, aquest vaixell és tan ple de mahometans que acaba admirant-me que Déu no es decideixi a enfonsar-lo amb el dit tal com va fer amb Gomorra.

La majoria dels mariners mengen al castell de proa, asseguts a tall de moro i amb l’escudella a la falda. Per fer broma m’han convidat a seure en una tauleta, i s’han fet un tip de riure quan una onada ha fet lliscar avall les farinetes i me les ha fet caure a terra amb un patatxap. Un altre dia haig de pensar a rumiar-me dues vegades d’acceptar la invitació d’un pirata, i tenir tota l’estona l’escudella agafada amb una mà. Tot i així, de mica en mica m’animo a entaular converses senzilles amb la marineria. Encara que a vegades tartamudejo veient-los la cara plena d’anells i els seus tatuatges lascius, penso entre mi: «En el fons són persones; enganxades amb filferro i amb saliva dejuna, però en el fons són tot just persones».

Amb una sola excepció, no em penedeixo de cap d’aquestes converses. M’he vist obligat a estar-me a la cuina examinant les eines i els recursos de què disposo, per més migrats i rovellats que siguin, i això ha representat haver d’aguantar la llengua llarga d’en Conrad.

Un comentari sobre en Conrad: no el puc qualificar de cuiner. I, després d’haver tastat bona part dels seus plats, em costa qualificar-lo de cristià per més que ell afirmi que ho és. És un home, això sí. Molts dels pitjors mals d’aquest món són fruit de l’home.

Té un malisser a la pell que reclama una cura de bojac. Per sort no l’hem de mirar mentre mengem, perquè té la prudència de no deixar-se veure durant els àpats. Però si li sents la tos tova que té; si als passadissos estrets li ensumes les grenyes pudentes que té per trenes; si has presenciat, ni que sigui una vegada, el costum que té de contemplar l’horitzó mentre la mà li recorre el coll com un cranc que busca alguna nafra prometedora per escarbotar, es fa difícil no perdre la gana.

¿Com és que aquest home, a qui un ase prendria la feina en terra ferma, ha arribat a ocupar aquest càrrec en alta mar? Resulta que «cuiner de bord» no és ben bé un càrrec, sinó més aviat un càstig. En Conrad no només es passa el dia reclòs en una cambra plena de baf, remenant amb una pala prou menjar per a un exèrcit, sinó que a més a més ha de suportar el menyspreu de la tripulació, que considera cada àpat com un dels pocs descansos de la llarga i feixuga jornada. Si es troben sorra entre les dents, o troben la galeta rància, aboquen la seva indignació en el pobre Conrad. La satisfacció que no poden obtenir calmant la seva gana descomunal, la troben burlant-se d’ell, que s’agafa els seus xiulets i aücs amb estoïcisme.

Ja he après que el mar alimenta el somieig i la fantasia. No sabria dir si ho fa la monotonia de l’horitzó, la limitació de moviments o els vapors embriagadors que emanen de les profunditats, però la imaginació dels mariners es dispara. Les dones que han deixat a casa són, totes elles, Helenes, amb uns pits com tórtores adormides, unes galtes com roses, unes veus com campanes de cristall; als seus hostals no hi serveixen cervesa, sinó nèctar; als seus horts hi creixen pèsols grossos com el puny. Aquestes fantasies són molt punyents i, en comparació amb elles, les farinetes de color de gos com fuig d’en Conrad són un insult. Segur que l’haurien tirat per la borda fa temps si no arriba a ser per un dels manaments de la capitana: aquell qui maltracta el cuiner passa a ser el cuiner. Més gran encara que la tírria que tenen a en Conrad és la por de passar a ser en Conrad. Per això li toleren que continuï fent els seus poti-potis abominables.

Quan no mengen el seu «bullit», els mariners l’accepten força bé. En la vida d’un pirata hi ha coses pitjors que un home que no sap cuinar i que parla massa.

Com que em veig obligat a estar-me molt a la cuina, en Conrad aprofita per inflar-me el cap amb la seva xerrameca. Em considera un consemblant, i no em veig amb cor de contradir-lo.

Un tema principal dels seus monòlegs és l’admiració que sent per la capitana, una admiració que, pel to amb què parla, no està mancada de lubricitat. Aquesta tarda, per exemple, ha dit:

—Sembla que fem via. No perd el temps, la capitana. Vol recuperar el que ha perdut matant en Ramsey. Per a ella només ha sigut una escapada! Però ara tornem a anar encaminats. La gran cacera! —Ha deixat anar una rialla mentre donava un cop d’ull al perol de les farinetes—. Ui, té tant de tossuda com de bonica. No trigarà a trobar-lo; ja trobarà la manera. La capitana és molt llesta; com va agafar per sorpresa en Ramsey, ¿eh?

—Si no li sap greu, m’estimaria més que no parléssim de Lord Ramsey —he dit jo.

—Era un malparit.

—L’hi dic de debò…

—Pegui’m, doncs, va! No m’hi tornaré.

Ha aixecat la barbeta, i jo he quedat sobtat de la violència de la meva ànsia d’apallissar-lo. Però li he dit:

—L’elogia molt, però és ella qui l’ha ficat en aquesta estufa.

—No, m’hi he ficat jo mateix. Vaig fúmer un cop de puny a l’ull a l’altre cuiner que es pot dir que el va deixar borni. Em va tocar rebre unes quantes fuetades, i ara el cuiner sóc jo. No em puc queixar. Si Déu fos tan just com diuen, aquest món no seria el femer que és!

—Li prego que no parlem de Lord Ramsey ni de Déu.

—Vostè mana. —Ha fet un so groller de pet amb la boca—. ¿De què parlem, doncs?

—¿Té cullerots? ¿Té esmolls? ¿Té cap corró? ¿On són els motllos de fer pastissos?

En Conrad ha tornat a riure, i li ha vingut tos.

—Jo no tinc la seva classe. Aquí hi ha olles i culleres; olles i culleres i prou.

He pres nota del que he sabut trobar. Hi ha unes quantes paelles petites de ferro colat, rovellades, que en Conrad no fa servir gens i que convindria adobar. D’olles, olles senzilles, anem ben servits. Hi ha un ratllador bo, i unes quantes culleres gegantines de fusta plenes de nusos.

En Conrad ha continuat:

—Són les mateixes olles que hem tingut els cinc anys que fa que sóc cuiner. Han fet quasi dues voltes al món empaitant en Brass Fox —ha dit—. La capitana només pensa a caçar-lo. No en parla mai, però només té això al cap.

—¿Quina mena d’arma és el Brass Fox? —he demanat jo.

—¿Quina arma? Ha! El Fox és un lladre; el rei dels lladres.

—¿Per a què necessita la capitana un lladre?

Això li ha provocat una rialla prou estentòria per deixar a la vista unes quantes dents fetes de cauri.

He volgut deturar-lo perquè no comencés a tossir una altra vegada, i li he demanat:

—¿Hi ha algun tresor darrere?

—Segur que n’hi ha algun; però ¿quin? Jo he vist en persona la capitana llançant brillants al deixant de popa com si sembrés blat. Vaja, que fa de mal dir. El senyor Apples segurament ho sap, però és tancat com una bóta sense fiblar. En Feng i en Bai també podrien saber-ho; tot depèn de si entenen l’anglès. Però són com dos mussols. Per dir-ne alguna cosa, doncs, només quedem els qui no en sabem res. En Grim creu que la capitana va darrere de l’arreplec d’or més gran que ningú hagi arreplegat mai, abandonat per en Ben Gaunt i la seva lliga de pirates. En Jawbone està convençut que busca la Vera Creu de fusta, però en Jawbone va rebre una coça de cavall al cap quan era petit. —De cop en Conrad ha tastat les farinetes amb una llengua ben blanca, una acció que m’hauria estimat més no haver de veure—. En Shash li dirà que busca la ciutat secreta d’immortals on tothom viu per sempre i se li fan tulipes al llombrigo. La meitat de la tripulació està convençuda que busca l’ou del roc, que és una bona teoria perquè jo n’he vist un amb els meus propis ulls emportant-se un elefant cel amunt.

»La meitat de la tripulació creu que busca l’antídot contra la maledicció que una viuda li va fer perquè no dormi, cosa que no fa, o almenys no gaire. O podria ser que busqués un amulet màgic que la protegeixi del foc de mosquet, que, si existeix, seria molt útil i ple d’avantatges, i digne d’una recerca tan llarga. Jo una vegada en vaig rebre un tret. Palpi’m aquesta costella i hi trobarà la bala sota la pell. Encara ara em fa mal. No estem fets per portar una bala entre les costelles; m’estimaria més no rebre’n cap altra. En Gimbal li dirà que la capitana busca una cura per a la pipa d’opi, per poder-se convertir en l’emperadora de la Xina i alçar el seu exèrcit per esclafar la companyia.

—¿La companyia Pendleton?

—¿Quina sinó? Per la meva experiència, encara que una persona sembli complicada, en el fons és senzilla i li agrada l’or. Quasi segur que és or. Una muntanya; prou per fer-nos ducs a tots; prou perquè ella compri la companyia sencera cent vegades. Vostè faci el que vulgui, però no n’hi demani res. Va trencar el dit a en Gimbal per tafaner. Va allargar la mà, l’hi va agafar amb delicadesa com si li volgués fer un petó, i de cop l’hi va partir com qui parteix una branqueta i l’hi va tenir agafat fins que ell n’hi va haver donat les gràcies.

—¿Les gràcies?

—No l’hi va deixar anar fins que no les hi va haver donades.

—És una malànima —he dit jo.

De cop en Conrad m’ha mirat amb una expressió tan estranya que una esgarrifança m’ha recorregut tota l’esquena. Haig de procurar no perdre de vista on sóc i reservar-me el que penso.

Com que no podia escorcollar bé la cuina amb ell al mig, me n’he tornat a la meva cambra amb la intenció de tornar a provar-ho més tard.

En Conrad em fa cavil·lar sobre la nostra destinació. Sento el vent, encara ara, fent espetegar les veles. En Conrad diu que «fem via»; però ¿cap a on? He estat tan capficat per la meva situació que no he dedicat ni un pensament al nostre objectiu últim. Tinc present que els pirates són capaços de vendre’t a les mines d’esclaus per un penic; un motiu més perquè l’àpat de la Mabbot sigui memorable, certament.

Un campaneig inusual m’ha fet abandonar les meves cabòries i sortir a la claror de coberta. Encara mig enlluernat, he vist la Mabbot obrint-se pas entre la marineria que hi havia congregada al voltant d’un mariner que estava de panxa a terra.

S’hi ha agenollat al costat sense preàmbuls i li ha obert el llavi de sota d’una estrebada. El mariner tenia les dents fosques a causa d’un residu oliós. Delirava i reia, mirant amb ulls tèrbols les cares dels qui l’envoltaven.

En Bai ha allargat a la Mabbot una paperina petita. Ella l’ha obert. A dintre hi havia uns quants pètals de flor arrugats que contenien mitja bola d’opi.

La marineria ha remugat.

La Mabbot ha demanat al mariner:

—¿N’has pres? N’has pres massa; et trobaràs malament.

—No —ha dit el mariner—. Perdoni, capitana. M’he pres una llicència. —Ha fet una ganyota i s’ha posat dret a poc a poc.

La Mabbot ha tornat l’opi a en Bai, que l’ha tirat per la borda.

—Pintura de teatre —ha dit la Mabbot amb veu cansada.

La marineria ha callat mentre el contramestre s’afanyava a lligar les mans al mariner a l’esquena.

He comprès que acabava de presenciar un judici i una sentència. Sense donar-me temps a especular sobre quin càstig devia rebre el nom del coloret dels actors, el contramestre, amb ganivetades ràpides, ha llescat les galtes del menjador d’opi en forma d’arc fins que la carn li ha quedat penjant molla sobre el coll i la dentadura ha exhibit un somriure tètric a través dels esvorancs. L’opi feia el seu efecte, perquè el mariner ha fet cara de sorpresa però no ha manifestat gens de patiment.

Lord Ramsey tenia a casa un flasconet de làudanum del qual feia ús sovint havent sopat, però jo no havia sigut mai testimoni d’una intoxicació per opi. Més que cap altra cosa, el pobre mariner semblava endormiscat, amb una indiferència per tot que feia angúnia. Fins i tot quan li han lligat els peus i l’han portat cap a proa a pes de braços, semblava molest i prou, com si es tractés d’una broma que feien a un amic que havia begut massa sidra. L’han lligat al bauprès com un porc per fer a l’ast i l’han deixat allà.

Al cap de no gaire estona, els petrells que ens seguien se li han acostat i han començat a clavar-li uns primers tímids cops de bec a la cara. Cap al tard, l’opi havia començat a deixar de fer efecte. El mariner estava completament tapat per un esvalot de plomes, i m’he hagut de ficar paper a les orelles per no sentir els seus crits.

M’he allunyat tant com he pogut d’aquell horror i m’he trobat la Mabbot a l’orla de popa contemplant un mar de color de jade.

—És esgarrifós —m’he queixat.

—¿Que potser li hauria hagut d’escriure la lliçó en una pissarra, o posar-me’l ajagut a la falda per donar-li una surra? Ell coneix la llei, i ha triat. No tots triem l’hora de morir.

—¿Una sentència de mort per una falta tan petita?

—¿Petita? —A la Mabbot se li han encès les galtes—. Per aquesta petitesa deu milions de bengalís es van morir de gana als seus propis camps perquè la companyia Pendleton els va obligar a conrear-hi opi en comptes de gra. La Xina i tot va cap per avall! No es pot refiar de cap dels seus funcionaris per contenir la marea de contrabandistes. Se li ha obert una via d’aigua de la mida del riu Perla i ha perdut tota la seva riquesa a mans de l’avarícia d’Anglaterra. D’aquí pocs anys serà una desferra. Mireu al voltant vostre; bastants d’aquests homes han perdut la llar i la família per culpa d’aquesta petitesa. Això al meu vaixell no passarà.

—Però segur que ja ha après la lliçó.

—La lliçó no és per a ell.

Amb tot un mes no n’hi hauria prou per tenir aquí a punt una cuina; i tot i així, amb pocs dies de coll, gandulejo abatut sense veure’m amb cor d’emprendre aquesta tasca hercúlia.

En Joshua ha tornat a presentar-se per fer la classe de lectura com si fos un alumne que em pagués. La lliçó d’avui ha sigut lenta i rudimentària, però el fet de centrar-nos en un món més senzill m’ha proporcionat el lenitiu d’oblidar la meva dissort. Anar a mercat: aquesta sola frase ha exigit la nostra atenció durant mitja hora, i el simple fet d’imaginar-me la vida en terra ferma —el camí ombrejat que feia passant pel costat de l’església per anar a comprar col verda i tall rodó de vedella— ha sigut un descans molt benvingut.

En Joshua és de rialla fàcil i un bromista de marca. M’ha canviat el panch per salmorra només per veure’m fer mala cara i escopir, i s’ha posat a riure com una cornella al mig dels blats. Té un riure capaç de fer ressuscitar un mort; suposo que aquesta riallada desfermada, forta i natural que té li ve justament del fet de no sentir-se.

La porta de la meva cel·la es tanca només amb una balda. Una mona sabria obrir-la des de fora, però des de dintre no puc; o no podia fins a aquest vespre, més ben dit.

A causa de la meva peculiar condició de coc de la Mabbot, i com que només un boig saltaria per la borda, sóc lliure de voltar pel vaixell excepte a la nit o quan el senyor Apples considera necessari recloure’m. Tot i així, per si mai se’m presenta alguna ocasió per fugar-me, haig de tenir la meva pròpia clau.

Per aconseguir-ho he robat de la cambra comuna una cullera senzilla de llauna que, a còpia d’esforç, he pogut aplanar amb la bota. Tal com el meu camarada prometia, així passa entre la porta de la cel·la i el muntant. Fent-la anar cap a una banda i cap a l’altra molt de mica en mica i amb molta paciència, puc despassar la balda, o gairebé. He decidit no obrir la porta del tot perquè no vull delatar-me; i és que, si la porta s’entreobrís, no tindria manera de tornar-me a tancar a dintre i se’m descobriria la trampa. M’ho haig de reservar per a l’hora de la veritat.