LA FRACCIÓ DEL PA

En què s’accepta un sacrifici

Dilluns 15 de novembre

Dono civada i alfals sec al conill, i a la Mabbot li dono brou, i, quan pot mastegar, arròs blanc caldós amb all picat per combatre la infecció. He pregat al senyor Apples de poder anar en terra per proveir-nos de carn fresca, però ens dirigim a regions més segures i som dies lluny de qualsevol port.

Això és el que puc referir del que fan les meves mans i el que veuen els meus ulls. Encara no he provat d’escriure sobre les coses que el meu cor sent, perquè em desconcerten i em trasbalsen. El despoderament de la Mabbot m’ha omplert d’horror. Friso per veure-la prou revigorida, refeta i guarida per poder-se burlar de mi amb la seva llengua mordaç, per posar-se feta una fúria. No paro d’estar per ella, rentant-li els llençols, humitejant-li el front, acariciant-li el cap quan està agitada i cantant-li amb la boca tancada la melodia que mossèn Sonora cantava mentre treballava, que és l’única cançó consoladora que conec. Però passo hores seguides sense res per fer, i em dedico a mirar i prou, a mirar la Mabbot d’una manera com no havia mirat fins ara cap altra persona: els pòmuls, els llavis molsuts clivellats per la set, aquelles celles que eren germanes del llamp convertides ara en arcs distesos i elegants. La mà que li agafo, amb les seves durícies, fibres i pigues, és diferent de qualsevol altra.

Friso perquè recobri les forces, però alhora assaboreixo aquests moments de quietud amb ella. Fins i tot m’agafo bé que en Kerfuffle em rosegui la pota de fusta.

Ras i curt: estic bojament enamorat.

Dimarts 16 de novembre

Uns quants mariners han parat un altar i han cremat sàndal davant de la porta de la cabina de la Mabbot. Sempre n’hi ha uns quants romancejant-hi, esperant novetats. Jo procuro donar-los paraules d’ànim.

Per descomptat, em preocupa el que el cel i la meva difunta Elizabeth veuen quan miren avall, però he renunciat a tractar d’acontentar-los. Em sento del tot incapaç de complaure els estols celestials quan tinc aquest imperatiu davant meu. Déu, en la seva saviesa infinita, m’ha concedit una menudesa i ha consentit molta dissort.

Pel que fa a l’Elizabeth, si alguna cosa sap és que habita el racó més pur del meu cor. També ha de saber veure, però, que ja no sóc l’home amb qui es va casar, que he viscut mil vicissituds des de llavors, i que, mentre no sigui cridat a la regió dels núvols, haig de bregar amb les màcules d’aquest món, amb la sang i la suor i l’amor.

La Mabbot, per la seva banda, sembla agraïda de trobar-me a la vora quan es desperta, i una vegada, esgotada per l’esforç de menjar, en el moment que la incorporava ha deixat caure el cap sobre la meva espatlla i ha arrepenjat el front calent en el meu coll. Ens hem quedat així junts una estona.

No sé si, tot i el seu deliri, la Mabbot està al corrent de la mort de la Feng; però no ha demanat per ella, i això em fa suposar que sí.

He agafat el costum de llegir-li en veu alta, i, encara que sovint dorm mentre llegeixo, és una cosa que ens calma a tots dos.

Dimecres 17 de novembre

La Mabbot crida en Leighton en somnis. Avui, reclinada al coixí, m’ha parlat de quan el va tenir. He tractat de convèncer-la perquè es reservi les energies; però també he pensat que relatar el cas podia servir-li de catàrtic, perquè cada vegada m’adono més que la febre és fruit tant de la infecció com de la pena.

—Necessitava un lloc segur —ha dit—. Era jove i cada dia estava més grossa. En Ramsey havia enviat molts mariners a la forca i la tripulació s’havia dispersat. Amb la plata que em corresponia vaig comprar una casa petita a les Canàries. Pollastres a l’eixida i un torrent que desaiguava al mar. Allà hi vaig tenir en Leighton, sense l’ajuda de ningú. Hi estava tota sola cridant, i de cop vam ser dos. Em va omplir la vida. Uns quants dies a la setmana venia una dona a fer neteja i a cuinar, però no vaig deixar mai que el toqués. Ja el primer dia tenia aquella lluïssor als ulls.

L’he feta parar perquè mengés una mica d’arròs caldós amb cansalada i xucrut, una vianda senzilla però la cosa més nutritiva que li puc donar. Com que mastegar li fa mal, l’hi dono tot ben aixafat.

—Aquesta dona es devia assabentar de la recompensa que donaven pel meu cap en alguna taverna, perquè em va denunciar, però va tenir remordiments i em va acabar avisant abans que els homes arribessin. Però, imagineu-vos, no es pot fugir amb un nadó. Vaig deixar-lo amb les monges a Irlanda. No m’ho retragueu, Wedge; no tenia cap altra sortida. Si ens haguessin atrapat, ens hauríem acabat florint tots dos en una cel·la. No em pensava que en Ramsey el trobaria. Vaig anar-lo a buscar així que va ser prou gran per navegar, el meu príncep de deu anys.

—Ho comprenc, Hannah —li he dit, volent calmar-la—. Comprenc que l’haguéssiu de tornar a trobar; havíeu procurat amb totes les forces que no es tornés com en Ramsey.

Ella no ha dit res, i per un moment m’he pensat que s’havia adormit, però de cop ha dit:

—Tant se me n’hauria donat, que fos tan cruel com el seu pare, mentre visqués! L’empaitava perquè em pensava que es mataria. Potser sóc una mare molt dolenta, però no deixo de ser mare. Ho he esguerrat tot. Leighton, fill meu! ¿Quin tret el va matar, Wedge? ¿Ho vau veure?

Jo no ho havia vist. La Mabbot vessava unes llàgrimes tan enceses com la seva ira, i cada sanglot era com una punyalada al ventre. Era superior a mi, i li he posat la mà a la galta.

—Va beure del meu cos —ha dit, i s’ha acabat adormint.

He anat a trobar en Bai perquè em doni més medecina. L’ampolla de tintura és quasi buida.

Dijous 18 de novembre

A la Mabbot li ha tornat a pujar la febre. Encara que l’embolcallo de flassades, tremola i reclama escalfor. Ha estat delirant tota la nit. La febrada no remet, i ella es regira lliurant batalles imaginàries, clavant-se les ungles a la pell d’una manera que l’haig de subjectar pels punys.

La inflor del voltant de la cicatriu ha baixat, però té la febre arrapada a dintre, i, tot i que li he fet empassar-se la mica de medecina que quedava, no crec que se’n surti. Això no pinta bé.

Per acabar-ho d’adobar, se’ns tira a sobre una tempesta, i no tenim manera de fugir-ne.

Divendres 19 de novembre

El vaixell feia brandades i batzegades com si es gronxés sobre un pèndol. El llit de la Mabbot està clavat a terra, i jo m’he agenollat subjectant-me a un dels pilars mentre la cadira entapissada i la taula sortien dels galzes i anaven de banda a banda de la cabina com si fossin animals vius. Hi ha hagut un moment que he allargat els braços per impedir que la Mabbot caigués del llit, i m’he adonat amb esglai que respirava molt feblement.

No sabia què fer. L’he sacsejada, però ella no s’ha deixondit.

—Mabbot —he dit. I una altra vegada, més fort—: Mabbot! —Però estava inerta com un ninot.

Li he acostat els llavis a l’orella i he cridat:

—Hannah!

—¿Què?

—¿Què us heu pensat? No ens podeu deixar sense capità. ¿Sentiu? Hannah, no vull que us moriu.

—Wedge —ha balbucejat—, sou un corcó.

—Va, aguanteu. ¿Qui farà la guitza a la companyia Pendleton, sinó?

—He enganyat la mort moltes vegades, però aquesta ha vingut amb un exèrcit.

—La companyia Pendleton se sortirà amb la seva, i reforçada…

—Em voleu sulfurar. Deixeu-me dormir, Wedge. Tinc molt fred.

Les dents li traquetejaven com ferradures en un empedrat. He agafat les catifes i he arrencat les pells de tigre de la porta, i les hi he tirat a sobre, però ella continuava tremolant com si estigués colgada en un tou de neu.

Llavors m’he ficat al llit amb ella.

M’he tret la camisa per oferir-li l’escalfor de la pell i l’he abraçada entre tremolors contra el pit mentre el vaixell brandava en la foscor.

Jo també dec haver dormit, perquè, quan l’onatge ja s’havia calmat, ella m’ha despertat amb una rialla feble. Tenia els cabells dels polsos humits, però la cara desperta i franca. Li havia baixat la febre.

—Bon dia, senyor Wedgwood. —Ha tornat a riure, i m’ha passat el braç per la cintura.

—Disculpeu l’atreviment —he murmurat—. Ho he fet per donar-vos calor.

—És clar; per les esgarrifances —ha dit, burlant-se’n.

He anat per llevar-me, però ella m’ha agafat pel braç i ha dit:

—Encara estic una mica enfredorida.

—No em pensava pas que us en sortiríeu. Les bales no us poden matar, pel que sembla —he dit.

—Déu afavoreix els ben plantats —ha respost, i tot seguit s’ha adormit.

Les plasenteries de la Mabbot m’han omplert d’esperança. Tan sols necessitava aquella mica d’ajuda, aquella cullerada diària de brou. M’he quedat al llit, abraçant-la, amb els blens suaus de la cabellera rapada fregant-me la barbeta. Ella dormia i jo estava despert, meravellat, i, per primera vegada des de feia anys, feliç. M’havia endinsat en aigües desconegudes, però em sentia a casa. La Mabbot s’havia obert camí dintre meu, i era més forta que jo. Ara que la tenia a dintre, no podia fer sinó estimar-la.

Quan s’ha tornat a despertar, he anat a buscar aigua. Se n’ha pres tot un brocal. He anat a buscar-ne més, i quan he obert la porta hi he trobat un gerro ple. El senyor Apples ens deu haver vist junts.

Dissabte 20 de novembre

M’he passat la nit abraçat a la Mabbot vetllant-li el son.

Al matí ha sigut ella qui ha vist en Kerfuffle primer. Com havia dit una vegada, al vaixell no passa res que ella no ho sàpiga, i ha semblat que s’adonés que el conill era mort. La gran cadira estava tombada al costat del prestatge, i, per l’angle de la pota de conill que sortia de sota, es podia deduir que el conill havia quedat esclafat.

La Mabbot ha demanat en to afligit:

—¿No respira?

Jo he posat dreta la cadira i he tornat a lloc els gruixuts diaris de navegació que havien caigut durant el temporal. El conill no es bellugava, i quan l’he collit he notat que ja estava rígid.

—El podeu tirar a l’olla —ha dit la Mabbot, i se m’ha girat d’esquena embolcallant-se amb les flassades.

—Ho deveu dir de broma.

—¿Que us penseu que no sé d’on surt la carn?

Feia dies que no la veia tan lúcida; i potser li hauria replicat si no arriba a ser per la mirada fulminant que m’ha fet d’esquitllada, digna de la Mabbot d’abans.

Com que sabia que li convenia alimentar-se bé, i no teníem més carn fresca que aquella, m’he vestit i he anat cap a la cuina amb en Kerfuffle sota l’aixella.

Em pensava que trobaria plaer a escorxar aquell conill inquisitiu; però, ara que no es bellugava, m’ha despertat un sentiment de tendresa per la fragilitat de totes les carns. He esmolat un ganivet fins que l’he fet brillar, i tot seguit he escorxat el conill i l’he netejat procurant convertir cada tall en un gest de respecte. Com que em sabia greu llençar-ne res, he deixat a part el cervell i la pell per adobar.

Mentre n’anava esquarterant el cos he sentit que se’m revelava un misteri i m’he posat a resar, no amb paraules sinó per mitjà del simple fet de cuinar, una pregària no ben bé per l’ànima del conill sinó més aviat per la generosa fusió de la seva vida amb la de la Mabbot. Ella l’havia alimentat i estimat, i ara la seva carn esdevindria d’ella i meva; i això m’ha fet entendre que tots els éssers viuen únicament per servir d’aliment els uns als altres, incloent-hi el lleó, que es mor per convertir-se en pastura dels cucs. En les estries de la musculatura del conill he vist una eternitat de vides i de morts.

Allò era un do de Déu, sense el qual tots els cossos quedarien reduïts a cendra. M’havia passat tota la vida cuinant sense haver-me adonat de la santedat de la meva feina; perquè totes les meves filosofies culinàries no eren res en comparació amb la veritat que ara se’m mostrava fins al moll de l’os: que jo era també aliment.

Aquest descobriment m’ha fet anar a buscar l’Asher perquè m’acompanyés a la cuina. Havia renunciat a tractar d’emular el dol estoic d’en Bai i havia sucumbit al rom i a la lamentació. Li he donat conversa i algun pessic d’ànim tot cuinant. És una ajuda minsa, però és l’única delicadesa que li puc oferir; i, amb temps, és una bona cura per a molts mals.

L’escudella de brou de conill que he portat a la cabina de la Mabbot era un perdó i una súplica de perdó, un reconeixement que aquesta sang forma part d’una comunió universal. Amb aquest àpat m’he lliurat al misteri de la meva existència i he jurat que no miraré mai de reüll cap amor de cap mena, ni m’hi oposaré; perquè el món és un lloc molt més ampli i sorprenent del que diuen.

Diumenge 21 de novembre

Un vaixell és un deteriorar-se i un reparar constants. Malgrat la vigilància del senyor Apples, el Rose ha perdut el velatxo durant el temporal i poc o molt s’ha malmès el cordam de tot el vaixell. Totes les guàrdies eren a coberta aferrant i nuant, pintant i rejuntant.

Tot i així, em fa l’efecte que les adobadures més importants tenien lloc a les habitacions de la Mabbot. Estava incorporada al llit i semblava una altra, perquè es mostrava molt tendra.

—¿Com podia saber, quan us vaig portar a bord, que acabaria tan captivada pels vostres àpats i el vostre caràcter rabiüt? En tossuderia quasi quasi m’igualeu —ha dit—. I ara m’heu convençut a tornar a la vida amb les vostres delicadeses.

M’he passat la nit peixent-la, fent-li massatges i petonejant-li la constel·lació de pigues que li engalanen tota la tebior de l’esquena. Ella m’ha regalat amb la seva incipient força recobrada.

Aquí el decòrum em fa callar.

Puc dir, no obstant, que sóc feliç. Un cop cuit, el pa no pot tornar a ser farina.