III

1

Des de la matinada han anat sortint de les llodrigueres, els caus, els nierons, barraques d’uralita, xapa i cartrons i fustes clavetejades, cambres rellogades, pisetxos sòrdis sempre a punt de l’enderroc, simulacre d’habitatges bestrets a la intempèrie, esbalandrats pels vents d’agost, inundats de ple per les pluges.

Han anat avançant des dels ravals, els barris perifèrics, els indrets mal coneguts on la ciutat bescanvia les senyes: vessa clavegueres, evapora pútrides sentors, dilueix excrements en aigües residuals.

S’han acostat al centre, envaint les avingudes, els bulevards, les zones reservades als vianants. Al seu pas s’han anat tancant les portes, abaixant les reixes metàl·liques, passant els forrellats.

De sobte, un crit. Un sol crit eixordador, un mot bisíl·lab que aprèn a ser concloent a força de ser modulat en dos cops, intensificat el to en la part final, amb tota la força d’un cop de puny, com si la darrera síl·laba es convertís en un objecte de contundència absoluta, capaç de pegar fort, obrir ferides i occir amb tota l’ànima, fins l’ànima mateixa de l’enemic.

El crit no és una consigna ni un eslògan polític. És un nom. Fa dos anys, obscur i desconegut, i que ara, gràcies al cor format per tantes gargamelles, esdevé el nom únic, nom taumatúrgic, salvador, nom del déu, l’heroi, el cabdill dispersador de totes les gràcies: «Luzón, Lu-zón, Lu-zón».

D’enfora sembla una selvàtica marabunta, homes i dones formiga, avançant com un exèrcit disciplinat que res no devasta, perquè encara no ha arribat el seu moment, l’instant precís de l’atac.

No tenen ulls, ni orelles, ni mans. Només un olfacte de gos que fa avançar els seus peus tot seguint un rastre. Només una boca. Una gargamella. Unes cordes vocals funcionant sempre seguit sense aturall possible. Un crit que rebota als murs, puja cap als balcons, s’enfila pels terrats i avança cel enllà sobre els pals que aguanten els fils elèctrics, les torretes metàl·liques dels telèfons i omple, des de la plaça de Maig, la ciutat a través de les vies radials fins a arribar altre cop als suburbis. Un crit que, per uns instants, fa trontollar les primes làmines d’uralita de les barraques, els murs d’argila i calç de les dèbils construccions.

Milers de veus segueixen cridant el nom del líder, reclamant la seva presència, consolidant-lo amb l’anuència de la seva fidelitat, atorgant-li totes les potestats. Ningú no podrà fer-los callar. Només ell quan surti al balcó de la seu del govern, al bell mig de la plaça de la Independència i contesti les seves aclamacions, i els correspongui amb una altra declaració d’amor i la seva veu penetri les masses passives i impúdiques que li ofereixen la possibilitat dels més obscens concubinats, les més sàdiques vexacions.

Rostre diürn del luzonisme, un rostre en certa manera hermós, un rostre múltiple, una bella desfilada proletària. Rostre diürn, carboncle enlluernador. Ordre nou. Nacionalisme. Justícia fonamentada contra l’oligarquia, la paraula comodí, una sageta de punta daurada que té la virtut de traspassar els cors dels proletaris amb resultats feliços compatibilitzats pels decibels, rabiosos aplaudiments, mamballetes atronadores que duren llargs minuts preciosos que serveixen al líder per teixir amb luxe de randes nupcials la propera frase sobre el compromís adquirit amb els desheretats, els pàries, els descamisados, fàcil associació amb les camises negres i blaves, amb les quals se’ls pretenia vestir: «Mussolini era un geni, però cometé errors que jo no cometré», assegura Luzón mentre somriu i estén els braços, i s’acosta als vells i als nens: «A partir d’ara, els únics privilegiats d’Itàlica, els únics afavorits».

Renovació. Recuperació. Força nova. Ordre nou. Tot el que Luzón ofereix enfront de la coalició d’Unió Democràtica formada per comunistes, radicals, laboristes i conservadors —una mescla explosiva— que pretén retornar a les velles formes constitucionals d’abans del 43, empalmar amb el passat i no amb l’esdevenidor, amb el futur. Retrògrads. Anquilosats. Inamovibles. Traïdors de la història, traïdors a la pàtria que avança, tal com els insulta l’oposició luzonista.

Des de la matinada han anat sortint de les casernes, envoltant l’edifici. Avancen proveïts de casc, d’escuts. Porten pistoles al cinyell, porres a la mà. No parlen. No criden. Avancen a gambades, amb precisió, com un sol home. Lluen els cascs al sol de migdia, llambreguen els escuts. Passen la porta. Avancen. Hi ha cridòries, corredisses. Carreguen. Més corredisses i cridòries. Recorren el pati. Entren a les aules. Rompen taules i bancs. Entren als seminaris. Voleien els llibres esfullats. Els volums són llençats com a llambordes. Lluiten. Esquiven colps. Apallissen. Disparen. Detenen. I, quan finalment marxen, una nova cridòria «Mori Luzón» els acompanya fins als vells jeeps, despulles de la guerra europea desembarcats no fa gaire a la dàrsena del moll. Marxen, però no se’n van. Resten aquí, vigilants, milers d’ulls, com tentacles, estesos al llarg de la ciutat fins a arribar als suburbis, ulls com rajos de límpida llum que penetren a través de portes i porticons fins a les més fosques estances, que foraden parets com màquines trepanadores per veure-ho tot, controlar-ho tot. Ulls que mai no s’acluquen. Orelles que sempre vetllen instal·lades perpètuament rera les portes, rera les cantonades, rera les bardisses dels parcs. Qualsevol remor pot ser subversiva. Qualsevol paraula pot encobrir una consigna. Qualsevol rastre pot acostar-los a l’enemic.

Hi ha una sorda remor de clavegueres, una forta sentor d’aigües residuals, d’animals morts, vísceres i budells… Un laberint que s’enfonsa davall terra, passadissos i túnels, galeries fins on arriba el sotragueig del metro, l’enrenou de les aigües fètides que baixen fins a la mar, la corredissa de les rates tragineres, el batec dels calàpets. Veig com una bava llefiscosa de llimac puja per la paret escrostonada. Un llimac que abans ha deixat el rossegall de la seva empremta a les galtes, vora la boca, al meu rostre que és el rostre del fàstic. L’esquena oberta a força de llenderades, cans rabiosos engrunant-me. Les natges, on m’han apagat cigarretes, plenes de nafres, cobertes de crosteres i mercromina.

Se l’endugueren un matí durant una «visita» a la universitat. L’acusaven de subversiu, d’agitador antiluzonista pagat por Moscou. Els seus articles no agraden. A més, els publica en un diari de l’oposició. Malgrat que utilitza pseudònim, no és gaire difícil esbrinar qui s’amaga rera les verinoses entreratlles, tot pretextant qualsevol glossa de la vida diària, qualsevol fet de política internacional no manipulat encara per la premsa estatal o «censurat» si ha d’aparèixer a la premsa «lliure», captat a través d’alguna emissora de Montevideo. És una simbiosi rara, en el fons, la que fa que, a través del diari conservador, es difonguin les idees d’un comunista que mai no s’ha amagat d’ésser-ho però que coincideix en alguns aspectes, en actituds i tarannà, amb gestos i manifestacions, amb els Paz, els amos d’El Día, la vella família italicana, rica, culta i de dretes amb els quals el lliga una bona amistat que es fonamenta sobretot en l’odi al dictador i en la defensa d’uns interessos que, si bé no tenen res a veure, ara semblen pareguts, ja que es tracta, sobretot, d’oposar-los als dels luzonistes.

Però hi ha més. Encara més. D’altres vincles, tot i que són molt secrets: la dependència d’uns ulls, el color d’uns ulls, la voluptuositat dels besos, les cuixes solemnes ben motllurades endevinant-se sota la seda flonja. La tardor confonent els colors la primera vegada: un cos esplèndid entre els seus braços i la impressió d’haver recorregut una distància enorme, com si les passes fetes al llarg de la seva vida poguessin ésser comptabilitzades en quilòmetres vàlids només per arribar tot just a aquell indret, a aquell instant, a aquella sensació, com si la vida, malgrat tots els vincles polítics, petits èxits literaris, tingués sentit tan sols per aquell moment únic, i al tacte, a la vista, a l’oïda, a l’olfacte i al gust se’ls afegís un altre sentit, molt més potent, una síntesi de tots els altres sentits, a través del qual captava la plenitud d’aquella hora distinta que només paraules ja oblidades com beatitud o gràcia, paraules d’un vocabulari antic i rebutjat, l’ajudaven a definir.

Blanca Alvarado de Paz. Sí, l’esposa del senyor de Paz, que donava la mà de cantó perquè fos més fàcil i més natural el gest d’acostar-se-la als llavis. Una mà blanca, d’ungles acuradíssimes, dits plens d’anells. La seva mà, una coloma dipositada sobre el seu front, sobre el seu sexe, aletejant sobre el rostre, dolcíssima.

Blanca, Blanca, un nom com un amulet descolorit, aquell nom sense color i de tots els colors, a força de pronunciar-lo molt baixet, de pensar-lo i escriure’l amb les ungles sobre el mur humit i gratallós. Estrènyer-lo ben fort entre les mans com una penyora d’amor. Penjar-lo al coll com un ble de cabells o desplegar-lo corsari com una bandera.

Feia tan sols uns mesos que durava aquella història malgrat que es coneixien des de feia més temps, un any potser, quan el senyor Paz tingué l’amabilitat d’invitar-lo un dia a prendre cafè per ensenyar-li la biblioteca. Blanca aparegué uns instants per fer els honors al jove convidat i de seguida, pretextant una excusa banal, es retirà altre cop. Fou després, quan per encàrrec del senyor Paz s’avingué a ocupar eventualment el càrrec de bibliotecari, que la tractà amb assiduïtat. I un bon dia —un bon mal dia, es corregia sempre a si mateix— s’adonà que oferiria la seva vida, tot allò que era i tenia, tot allò que podia arribar a ésser, la fama, la glòria, l’èxit, el poder, a canvi de ser correspost.

Fou un setge breu i turmentat pels remordiments de trair la confiança de l’amic, pel suplici que suposava la constant dissimulació, la freda cordialitat amb la qual Blanca el tractava davant la família i els criats. Podien veure’s molt poc sense testimonis. Alguns pics ell l’havia portada a algun cafè dels afores, algun boliche on escoltaven tangos, entrellaçades les mans, cançons ben adients per al seu cas. D’altres caminaven pel port o arribaven fins al moll dels vaixells de càrrega. Ell solia explicar-li històries de corsaris que havia sentit contar al seu avi, un capità gallec que recalà a començaments de segle a Calipso. Blanca l’escoltava encantada. Ambdós procuraven no parlar de vaixells, de vaixells de passatgers, perquè cap no volia ésser el primer a al·ludir la possibilitat de la fuga, rebutjant així fins i tot els objectes que els servirien d’intermediaris. ¿Com podia ell, sense fortuna pròpia, aprenent de periodista, poc important encara com a escriptor, sense influències, sense cap conegut a Europa, sense recomanacions, empènyer Blanca en una aventura com aquella? Però el fet que pertanyés a un altre home se li feia insuportable, malgrat que respectava el senyor Paz, al qual només devia agraïment. Aquest punt encara l’empipava més. Hauria desitjat que Paz fos un imbècil, un poca-vergonya, que maltractés Blanca, però res d’això no succeïa. Al contrari. Procurava refugiar-se en una nova moral; Paz era un capitalista que, si s’oposava a Luzón, ho feia només per salvaguardar els seus interessos. Si tanmateix no es coneguessin…

Estimava Blanca, i el seu amor s’imposava sobre els remordiments, una paraula que odiava. La sensació de culpa que el solia corprendre, sobretot en el moment d’introduir la clau en sòrdides cambres llogades, solia ser oblidada instantàniament, quan començaven els jocs de l’amor en uns llits naturalment també aliens, els quals Blanca solia mirar amb un cert sentiment de fàstic, una certa angoixa no tant pel pecat que estava a punt de cometre com per les malalties que uns llençols poc nets li podien encomanar. Blanca se sabia també, a la vegada, partícip d’un estrany ritus, de dolor i de benaurança alhora: una culpa que demanava confessió i una comunió purificadora, car l’amor per aquell al·lot somiador i dòcil era capaç de retornar-la trenta anys endarrera a la innocència de la infantesa, capaç d’eternitzar el temps perllongant-lo infinitament o aturant-lo de cop a l’instant en què la perfecció, la bellesa que li semblaven irremeiablement perdudes fossin altre cop a l’abast de la seva mà. El fàstic, doncs, tenia una explicació més simple, ben comprensible tanmateix, en una persona educada en exquisits col·legis suïssos que sempre havia dormit i boixat en llençols de finíssim fil, brodats amb inicials voltades de garlandes i flors, i fins i tot en alguns casos amb corones: en quedaven una partida de finals del segle XVIII, de la besàvia espanyola que annexionà als béns del seu marit, crioll i terratinent, un títol de Castella, per desgràcia abolit quan la primera constitució italicana convertí la colònia en nació independent. Una explicació d’allò més normal: odiava la roba usada, la roba bruta. Però el seu amor s’imposava per damunt de qualsevol escrúpol físic i moral, i Blanca Alvarado de Paz, com una vestal sobre l’altar del sacrifici, s’immolava, tot oblidant la basta textura dels llençols empeloïts per l’ús.

Blanca era un punt de claror, una llumenera que deixava anar la petita flama blavosa, suficient per espantar la tenebra de la cel·la, foragitar els fantasmes, controlar les taques humides de les parets que a estones adquirien fesomies terrorífiques i d’altres semblaven un mapa geogràfic del país després d’un terratrèmol: la serralada dels Andes es plegava com un acordió transversal i es modificaven els cursos dels rius fent-se encara més sinuosos.

El cos de Blanca sota el seu. L’espasme de l’amor. El bategar dels polsos, la sang fluint molt de pressa, augmentant les pulsacions del cor, el cor sortint-li per la boca sobre la boca de Blanca insuflant-li l’aire que retornaven els pulmons de Blanca, bevent-se la seva set, humitejant-li amb la seva saliva les genives resseques i la llengua que no es cansava d’esperar la seva llengua per desenvolupar altre cop un petit combat, una incruenta batalla prop d’una cala, en un golf, emparada la riba per còdols ivorencs —roques blanquíssimes— esquitxades per l’escuma de petites ones. Mar encalmat tanmateix, obscur, sense reflexos, en el qual només dues naus rosades i dúctils voguen la bromera per la qual naveguen —bromera lleu de mar arrissada, no arriba a marejol— a través de la qual avancen, retrocedeixen segons les envestides, viren a babord o estribord seguint les ordres dels capitans o es deixen anar a la deriva, cap allà on les porta el corrent, correntia del món, sense temença dels esculls ni por de l’exemple dels galions perduts, dels delerictes que reposen sota les aigües.

El record d’aquesta batalla l’ajudà molt, sens dubte, a l’hora de lliurar-se a una altra de molt més cruenta, si no perillosa: les llenderades dels cinturons, dels flagells plens de pues marcant-li l’esquena, malmenant-li la pell, obrint-li la carn, arribant-li a l’ossada. La respiració més lenta. Un bisturí finíssim. Milers d’agulles endinsant-se a través dels mugrons. Cops de puny descarregant-se amb tota la força de campions entrenats en rings clandestins, en els foscos soterranis de les casernes de les forces armades luzonistes. Un colze, un genoll, milers de colzes i genolls i de peus proveïts de reforçades botes exercint de bastons, de fusell sobre l’estómac i el pit i el sexe. Aspiro a espasmes, la boca se’m fa petita, tenc el nas tapat de gleves sangonoses, els llavis inflats, la sang raja de les genives. No. És una glopada que em ve de l’esòfag. M’ofego. No puc respirar. El record de Blanca. La petita llum. Altre cop cruixen les costelles, els polsos no els sento, el cor se’m desboca, l’aire no em basta. Una maregassa calenta puja des del fons, fosca, rogenca…