He anat a veure els meus pares. Volia explicar-los de prop tot el que ha passat. Tard o d’hora acabarien per saber-ho, encara que no llegeixen els diaris. Els envej. Potser no es faran massa càrrec de les coses, però semblen feliços. De vegades pens que he fet mal fet de marxar.

S’han queixat, com sempre. Mai no torn per quedar. M’ha paregut que no els afectaven gaire els meus problemes amb la policia.

—Si tu no hi tens res a veure, no et poden fer res. Pobre senyor! Vés amb compte amb el que menges, filla. La meitat de les coses són verinoses. Potser ningú no el volia matar. Mira aquells de l’oli…

Ma mare ha explicat un seguit d’enverinaments fortuïts i mon pare s’ha preocupat per saber on l’havien enterrat.

—Jo em pensava —ha dit consirós— que a un home tan important, com tu dius que era, el govern del seu país li pagava el viatge de tornada.

Al capvespre hem anat a passejar una estona. La tardor ja ha arribat al bosc. Hem sentit, lluny, trets de cacera i sota els peus els cruixits de la fullaca. Tot minva, com el dia, s’arrauleix i s’arreplega. Tot menys els colors; hi havia un luxe inusitat esclatant a les branques: caobes, daurats, groguencs, vermells… Som a l’època millor de l’any. Una transició suau, sense estridències. Un pont entre la violència lluminosa de l’estiu i les fosques torbonades de l’hivern, entre la calor i el fred. L’inici d’allò que serà ben distint del que deixem i que Pablo ja no podrà veure mai més.

2 de novembre de 1978