4

Fins aquell dia i des de feia cinc anys, la vida d’Antonio Gallego havia transcorregut a Venusia, vora la seva família, dins la monotonia més aparent i el més absolut anonimat. Retirat de la política, sense voler fer res per rehabilitar el seu nom, demostrant la seva innocència, evità fins i tot retrobar-se amb els seus antics companys amb els quals havia format la primera cèl·lula universitària a Venusia, abans de marxar a Calipso per acabar la carrera d’Humanitats. Per contra, seguí mantenint la mateixa virulència antiluzonista, per bé que les seves idees, tal vegada a causa del contagi familiar, s’anaven tornant moderades.

Gairebé tots els capvespres acompanyava el seu pare, entre penombres de sesta i glops de conyac, a les conspiracions de saló que el doctor Gallego solia mantenir amb els seus correligionaris del partit radical, l’ardor bèl·lic dels quals semblava dirigit, més que no contra Luzón, contra el temps, ja que matar-lo pareixia la finalitat principal de les tertúlies, per molt que hom insistís en la necessitat d’enderrocar el règim opressiu, costés el que costés.

Però, després de la mort del doctor Gallego, tallà tots els contactes amb els companys del seu pare, l’entitat dels qual imaginava que només podia prendre cos rera les fumeroles dels havans a les tertúlies inacabables del fumador de casa seva, ara tancat. Amb molt bones paraules, un pols de retòrica i certa condescendència «declinà l’honor d’ingressar a les files del Partit Radical per continuar la meritòria tasca del seu pare», tal com li demanava la comissió de polítics locals, la majoria dels quals li doblaven l’edat. Ni tan sols la promesa de figurar com a candidat al parlament d’Itàlica, de seguida que Luzón fos derrotat, que li féu el secretari general en persona, pogué moure’l a canviar d’actitud. Agraí molt, això sí, l’afalac de la visita del mític Gumersindo Fontán, per tres vegades seguides candidat a la presidència, que arribà des de Calipso únicament per resar davant de la tomba del seu vell amic el metge, i convidar al seu fill a lluitar per la causa radical, però no es prengué la molèstia de pensar en la proposta ni un minut. Argumentà que l’administració de la possessió de Trebujar, de la qual depenia ara la subsistència familiar, la delicada salut de la seva mare i les seves traduccions no li deixaven temps per a res més.

Fins i tot en els moments de més eufòria col·lectiva, quan l’enderrocament de Luzón pareixia imminent i les forces de l’oposició, en un trull que preconitzava ben a la clara la caiguda del dictador, organitzaren contactes, reunions i encontres, no hi volgué intervenir. Tampoc no assistí a les festivitats, estebetjos i escarafalls públics amb els quals es celebrà a Venusia, com a la resta d’Itàlica, la caiguda de Luzón. Pretextant que la mort del marit havia sumit la seva mare en una terrible depressió, restà al seu costat, a la possessió de Trebujar on la família solia passar les vacances. Però com que la crisi de la seva mare, en lloc de resoldre’s, empitjorà, per consell dels metges, que li havien diagnosticat una arteriosclerosi progressiva, decidí prorrogar uns mesos més el sojorn a la finca i demanà una excedència temporal a la Compañía Iberoamericana de Publicaciones, on treballava com a redactor des de feia quatre anys.

I en el seu aïllament voluntari es dedicava sobretot a fer companyia a la mare, que ell havia estimat amb deliri. Dona Paulina s’havia convertit en una mena de roegó de molla, cobejada per un embocall de tela esdernegada, de color indefinible i brutenc, d’ala de mosca i lliri mascarat, d’agonia de capvespre d’hivern. Setanta anys de vida havien consumit amb la més ferotge de les crueltats una bellesa nacrada, d’ulls de maragda, i havien arruïnat, fins a fer-li perdre el cap, una intel·ligència desperta. A estones dona Paulina no sabia quin parentiu guardava amb els seus fills; d’altres creia que Antonio era el seu pare i Constancia la seva filla, una tia fadrina germana de la seva mare amb la qual convisqué de petita. En d’altres moments no reconeixia Constantina i tractava Antono com si encara fos petit. I, en veure que no li cabia als braços, reaccionava plorant i cridant que l’insecte del tròpic l’havia picat mentre dormia al seu bressol i l’havia convertit en un monstre de vellesa prematura. Ni Antonio ni Constancia ni els servents pogueren convèncer-la que el metre setanta-cinc del seu fill es devia al seu creixement normal i que, si bé, infant de bolquers, havia rebut la fiblada verinosa d’un mosquit, no havia estat aquella la causa de la seva transformació. Moltes vegades semblava que dona Paulina hagués aturat el rellotge trenta-dos anys enrera, pocs mesos després del naixement del seu darrer fill, l’únic baró que arribà darrera dues nines, oblidant-se que Antonio era un home fet que no necessitava les seves cançons de bressol ni la constant preocupació per si Lucia, la dida, l’alimentava com pertocava. En alguns moments la situació creada per la senyora Gallego esdevenia, a més de dramàtica, grotesca. Volia que Lucia donés de mamar, en presència seva, a Antonio per tal d’examinar si la llet de la qual es nodria era suficient. I com que tothom intentava treure-li del cap aquella obsessió, reaccionava amb uns plors desconsolats assegurant que tots volien la mort del seu fill, com havien desitjat abans la mort del seu home. Un capvespre en què estava molt excitada va intentar arrabassar els botons de la brusa de la pobra Lucia, i deixà al descobert dos penjolls de carn decrèpita, exhausta, naturalment, de qualsevol secreció. L’escena, que mortificà tothom, especialment la serventa, que des de 1929, any que entrà a la casa, havia romàs al servei de la família, féu suposar a Antonio que aquella mena de regressió maternal no era altra cosa que la venjança del subconscient. Abans de perdre el cap, dona Paulina havia insistit moltes vegades que l’única curolla de la seva vellesa era conèixer un nét. Però la filla gran, casada a Europa, l’única de la qual hauria pogut esperar descendència legal, havia mort sense donar-n’hi. A Constancia, la soltera, li havia passat l’edat dels pretendents, i Antonio, en tornar, deprimit i trist, a Calipso a causa de la presó, havia trencat amb aquella al·lota més gran que ell, que mai no li havia acabat d’agradar, malgrat que el fill semblava estar-ne molt enamorat. I des que s’instal·là a Venusia, cosa que la féu molt feliç, encara que el veié molt de temps desanimat i neguitós, tret d’algunes relacions esporàdiques que, gràcies a Déu, no anaren endavant, i que ella sabia, perquè tenia suficients espies, suficients contactes per controlar-ho tot, mai el seu fill no s’havia interessat seriosament per cap dona.

Sens dubte la senyora Gallego, malgrat els seus gestos suaus, havia estat una persona dominant que exercí el poder des de l’ombra, amb tant d’esment que gairebé ningú no ho notava. A cops de besades, a tocs de carícies, havia manat molt més que no el seu home i havia educat i comandat els seus fills al seu gust. Tal vegada per això era encara més dolorós veure la mala passada que li havien jugat les seves neurones condemnant-la per tota la vida a la invalidesa mental. Si no hagués estat per la cura dels seus fills i la constant vigilància de Lucia, que passà de dida a infermera, la senyora Gallego hauria pogut ésser confosa amb qualsevol captaire de les que els dijous solien apropar-se al reixat de Trebujar per demanar almoina.

L’abandó de la seva persona i l’aire atrotinat mai no haurien fet sospitar a ningú que de jove havia estat una experta en modes, una de les dones més elegants de Venusia, gràcies a l’exhaustiva consulta de figurins que l’amo de La Abeja de Oro, la llibreria més ben assortida de la ciutat, li encarregava directament de París.

A Antonio Gallego, encara que sentia una compassió infinita per aquella pobra vella enfollida, se li feia difícil seguir-la considerant com a mare. A estones li pareixia que la seva havia mort temps enllà, pocs mesos després que el seu pare, quan la sang semblà emmandrir-se camí del cervell i l’arteriosclerosi féu la seva aparició. Suposava, de vegades, amb molts de remordiments, que només podria tornar a recuperar-la després d’enterrada, quan pogués superposar a l’actual imatge malmesa la que guardava dels anys de la infantesa, quan al conjur de la seva veu fugien les bubotes, i les coses, gràcies a la seva presència, recobraven els seus contorns amables. Ara necessitava recórrer constantment als seus records; per imposar en els ulls perduts de la vella el seu antic esguard en la suavitat del qual s’havia deixat abressolar tantes vegades d’adolescent o fins i tot de jove, quan ella sense preguntes ni reconvencions fou capaç de compartir el buit que uns altres ulls li havien deixat en no mirar-los més.

Fou un dels dies difícils durant els quals la seva mare anava i venia per la casa en un permanent desassossec quan llegí Días sin sentido. La novel·la de Corbalán el féu reaccionar amb la decisió d’escriure’n una llarga crítica. Una monografia en la qual demostraria que Pablo Corbalán era un plagiari. No sols s’havia aprofitat del seu manuscrit, copiant-li el tema, sinó que estilísticament s’havia inspirat en textos de Gabriel Martínez, un escriptor indigenista de segona fila, però molt notable, que ell coneixia bé i sobre el qual havia començat en la seva època d’estudiant a redactar un assaig. Corbalán mai no li tornà Las raíces del aromo, el millor llibre de Martínez, que ell li havia deixat una nit que parlaren de literatura, després d’assistir a una reunió política. Dedicava a la demostració dels espolis de Corbalán —aquesta paraula aparegué consignada molt sovint en el seu text— totes les hores del dia que li permetia l’estat de la seva mare i moltes de la nit, febrós, obsessionat només per descobrir afusellaments i deutes que demostressin la seva manca d’originalitat. Abandonà les traduccions de Goethe a les quals s’havia dedicat amb amorosa paciència des del dia en què, mig any després del seu retorn, prengué la decisió d’ocupar-se en una feina que pogués absorbir-lo intel·lectualment. Goethe, l’escriptor que més admirava entre els clàssics, complia més que cap altre tots els requisits exigits. Per una banda li possibilitava exercitar-se en l’idioma alemany, la seva segona llengua; per l’altra, la personalitat de Goethe, sobretot del Goethe de la maduresa que registrava minuciosament tot quant feia i li succeïa en un quadern, convertint-se gairebé en un buròcrata de si mateix, l’atreia perquè almenys en aquest punt, minuciós i ordenat com era, s’hi sentia proper. Conservava, com Goethe, en unes carpetes perfectament retolades tota la seva producció, que solia acumular en blocs de tapes negres i fulls quadriculats perquè la mida de les caselles s’adequava perfectament a la seva cal·ligrafia de puça, difícil de desxifrar al primer cop d’ull. Però, certament, coincidir amb Goethe només en aquest punt, en la seva personalitat endreçada i metòdica, era ben poc encoratjador, perquè Goethe li interessava sobretot pel geni que ell no posseïa, no pas pels seus trets d’home normal, per la seva capacitat de disciplinar l’esperit i aspirar, per damunt de tot, a un ideal de vida harmoniosa. Tot i haver escrit Werther, un dels puntals del Romanticisme europeu, era evident que Goethe considerava el Romanticisme rebutjable, car es basava en la malaltia, la morbidesa, la subjectivitat i propiciava el desordre.

Però, si Werther podia fer dubtar Gallego del classicisme de Goethe, era ben clar que en tota la producció posterior al seu viatge a Itàlia refusava el Romanticisme. Llegint les Memòries s’adonava que Goethe sempre havia tingut preferència per mots com «llum», «claror», «celístia» i que, per contra, dejectava els termes que feien referència a les tenebres. Començà per traduir Poesia i veritat, que encara no havia estat publicat a Itàlica. Li interessava sobretot conèixer quines foren les vivències de l’escriptor i com aquestes nodrien les seves obres. I alhora que traduïa, consignava meticulosament les seves impressions en llargues notes, algunes de les quals, abreujades, foren impreses a peu de plana. Comentà especialment un passatge del llibre XI del tom III en el qual Goethe després d’haver-se acomiadat de Frederica Brion, amb la intenció de no tornar-la a veure durant molt de temps, cavalca cap a Drusenheim per un senderol i de sobte, no amb els ulls de la carn, sinó amb els de l’esperit, contempla un cavall igual que el seu i que ell mateix munta. En creuar-se amb la seva pròpia figura s’adona que és més vell i estrena un vestit gris, galonejat d’or. I vuit anys després, camí de Sesenheim, per fer una visita de cortesia a Frederica i la seva família, en passar pel mateix lloc, observa, sorprès, que va vestit tal com es va veure aleshores i munta el mateix corser.

Goethe ha deixat Frederica i tot el que el seu nom representava, la placidesa, la monotonia de la vida camperola, l’amor sense ensurts, l’existència sense alts ni baixos, per anar a l’encontre del seu propi personatge, segur que no es deixarà vèncer per la temptació del sentimentalisme malgrat saber que «ferí» en el cor més delicat, en la sensibilitat més pregona. La donzella plora el seu desconsol de Madonna només uns quilòmetres enllà, bella, dolcíssima. Bastaria estirar la brida del cavall indicant-li que ha de girar la gropa, perquè mai aquella visió no prengués realitat corpòria i fos només un fantasma desvetllador dels seus somnis, que l’hauria de perseguir per sempre, fins i tot en els moments en què, havent-la convertit en la seva esposa, la posseís.

Tot el que envoltaven aquells amors interessava molt Gallego, tal vegada perquè, de bon començament —ho consignava Goethe a les Memòries—, estaven marcats per la fatalitat. Lucinda, la filla del seu mestre de ball, que s’enamorà d’ell, maleí la primera dona que es deixés besar pels llavis que ella havia besat, amb la certesa que la maledicció s’acompliria. Tal vegada per això (deduïa Gallego en les seves notes). Goethe inserí l’anècdota a Poesia i veritat tan sols un capítol abans de parlar del seu encontre amb Frederica Brion, amb la intenció de preparar el lector perquè no jutgés amb massa severitat el seu capteniment.

Però a estones Goethe se li feia reprovable per la seva frivolitat amorosa, la capacitat vampírica de nodrir-se de la millor sang, els millors sentiments, per transformar-los dins alambins misteriosos en una mena de destil·lació màgica, que hauria de servir gairebé de sobredosi alimentària en la qual mullar, com si d’un melindro es tractés, la imaginació. Però el fascinava de Goethe —i això ho ressenyà a les seves notes— la seva habilitat per accedir al triomf, la fermesa amb la qual estava disposat a seguir la seva vocació d’escriptor per damunt de qualsevol obstacle. El meravellava el seu enginy per trobar per a cada situació la disfressa més adient. Els déus sempre havien davallat a la terra disfressats, recordava Goethe a les Memòries, quan escrivia que amb vestits grollers, quasi esdernegats, d’estudiant pobre acompanyà el seu amic Weyland a veure el pastor de Sesenheim i com després tornà a canviar aquelles robes per les de diumenge d’un pagès. «Una màscara en porta una altra», es justifica a Poesia i veritat, perquè desitja agradar a Frederica fent-se passar per algú que a ella li pot caure bé, un missatge amb qui l’al·lota es pot mostrar condescendent perquè li és inferior. Mai més Goethe no voldrà que Frederica l’hi consideri. Es tracta d’un joc innocent en el qual ell mateix ha sortit guanyant malgrat la instintiva por de perdre’s, car es sap portador d’una maledicció. Tal vegada per això, perquè desitja que aquesta no s’acompleixi, vol fer-se passar per un altre, escamotejant-se a si mateix les possibilitats d’èxit, però quan els seus llavis es posen sobre la pell de Frederica, ja s’ha donat a conèixer, no ha pogut seguir amagant-se per més temps. Ha necessitat afirmar la seva condició davant els ulls blaus de la camperola, on el migdia esclata amb tota la seva plenitud. Si hagués sabut mantenir-se sota la disfressa, possiblement el malefici de Lucinda s’hauria trencat. La boca que hauria besat Frederica hauria estat la d’un estudiant de Teologia, desmanegat i humil, que per fer una broma a una al·lota agradosa s’endiumenja amb la roba d’un missatge, no la del brillant fill d’un ric burgès de Franckfurt que té reservats dies de glòria.

Amarant-se en el seu Goethe, Gallego traduïa totes les estones que la seva feina a la Compañía Iberoamericana de Publicaciones li deixava, encoratjat sobretot pel seu pare, que, adonant-se del seu abatiment en tornar a Calipso, cregué que un treball com aquell, per al qual sempre havia demostrat capacitat, podria ajudar-lo. I a l’hora del capvespre, quan les converses s’apaivagaven en el fumador, es començaven a encendre els llums i desfilaven cap a l’escala els contertulians del doctor Gallego, ell, en lloc de seguir-los cap el carrer per trobar-se amb amics o al·lotes, es tancava a la seva cambra i traduïa. S’atorbà gairebé tres anys a acabar la versió de Poesia i veritat, que oferí al director literari de l’editorial on treballava, amb la seva recomanació més fervent, ja que es tractava d’una bona traducció, d’un íntim amic seu que, per raons polítiques, havia hagut d’exiliar-se a Veneçuela. Antonio Gallego, que emprà el pseudònim de Justiniano Ramírez, intentà, amb aquest artifici, posar-se a cobert de les opinions malintencionades. L’extensa introducció que acompanyava el text i les notes donaven una interpretació poc ortodoxa de Goethe. Però es sentí íntimament satisfet quan algun crític encomià la tasca notable del traductor o es referí a les utilíssimes notes a peu de plana que aclarien molts aspectes del pensament de Goethe. Fins i tot, en cobrar la mòdica suma que havia de trametre a Justiniano Ramírez, fou felicitat per haver proporcionat a l’editorial la possibilitat d’editar Poesia i veritat en una versió tan acurada.

Gallego agraí el compliment i va aprofitar per demanar, sempre en nom del seu amic, si les Converses amb Eckermann podien interessar.

Retornar a Goethe mitjançant la prosa monòtona del fervorós secretari li semblà un repte. Això posaria a prova la seva capacitat, donant-li l’opció de mostrar la seva habilitat a plasmar, al llarg d’una traducció, els trets que caracteritzaven l’estil d’Eckermann, tan distints dels de Goethe. Tardà només un any en la versió de les Converses, a la qual adjuntà un pròleg sobre el paper de l’intermediari, aprofitant la possibilitat que la figura d’Eckermann li oferia, i tornà a lliurar-la en nom de Ramírez, pocs dies abans de la mort del seu pare. Les Converses, que els editors suposaven que no tindrien tan bona acollida com les Memòries foren publicades un any després, coincidint amb l’eufòria de l’enderrocament de Luzón i tal vegada per això passaren desapercebudes. Tan sols en les mateixes planes del suplement cultural del Diario de Venusia, en les quals un crític analitzava la repercusió literària en la vida política de Días sin sentido, se li dedicà una nota elogiosa. Per això, quan el nou govern democràtic li atorgà el premi a la millor traducció d’una llengua estrangera, es sorprengué. El dia del lliurament arribà a Calipso per tal de recollir l’estatueta de plata i un xec per valor de cent mil pesos en nom del seu amic Justiniano Ramírez. I mentre el ministre de Cultura es desfeia la veu en arpègiques floritures encomiant la tasca del traductor, un de tants intel·lectuals que havia preferit l’exili a viure en el deshonor en el qual havia caigut la pàtria, sentí una enorme ràbia contra si mateix, una agressivitat intensíssima, com si un ca li rosegués l’espinada, com si una forta pujada d’adrenalina li ataqués fins i tot el cervell. Hauria donat tots els diners del premi —que tanmateix no podia recollir, car un alt funcionari li havia demanat si portava una credencial del senyor Ramírez per fer-ho—, perquè Ramírez no existís, perquè mai no hagués inventat Ramírez o perquè una vegada creat tingués la gosadia de matar-lo en aquell mateix moment i en aquella mateixa sala. Però li faltares forces per atrevir-se a assegurar davant l’auditori que Ramírez era el seu pseudònim, que mai no existí un italicà exiliat i traductor de Goethe que ell representés, que tot havia estat una invenció de la seva ment torturada i de la seva timidesa. I no gosà, justament, perquè, contemplant-lo des d’un setial d’honor, Pablo Corbalán, que acabava de tornar d’Europa amb una aurèola d’heroi i un llorer d’escriptor consagrat, el mirava, com sempre, entre escèptic i burleta.

I en acabar-se l’acte quan volgué sortir precipitadament de la sala sense acomiadar-se de ningú, avançant com si el seu pitjor enemic el perseguís per matar-lo, obrint-se pas a colzades com si hagués confós els selectes representants de l’art i les lletres, els membres destacats de la intelligentsia amb un grup de proletaris viatgers de metro en una hora punta, sortí al hall, el travessà de pressa i corregué escales avall cap al carrer.