—Som aquella al·lota que va parlar amb vostè ahir. Em va dir que intentaria aconseguir-me una entrevista amb Corbalán, que telefonés…

—De quin diari és?

—En realitat, de cap. Les preguntes que voldria fer-li són per a mi. Escric la tesi sobre la seva obra. L’admir molt. De vegades col·labor en una revista literària. Imago, la coneix? He pensat que podria publicar-se allà part de la conversa…

—D’acord. Aquesta tarda a les quatre. Disposarà de dues hores. Li va bé? Naturalment, abans de publicar qualsevol cosa haurà de ser revisada.

El telèfon accentuava la contundència de les seves paraules. Ha accedit al que li demanava donant-me ordres, però tot i això he tengut sort. Mai no m’hauria pensat que fes res per mi, ben al contrari. Em va parèixer que li queia terriblement malament. Es deu haver cregut, de veritat, que sóc neboda del gerent.

Amb un pom de roses a la mà he travessat l’ampli hall Més que una estació interplanetària o el free shop d’una terminal de vols de llarga durada, m’ha semblat una mena de vaqueria internacional, estable immens, granja de ponedores seleccionades.

Corbalán m’espera al bar. El veig quasi enterrat pels coixins d’una butaca tova i beatíssima. M’hi acost.

—Vostè és la senyoreta de l’entrevista?

S’aixeca i m’estén la mà, mentre em mira de cap a peus, disposat a fer un càlcul ràpid del metre i centímetres de la meva alçada.

—Què vol prendre? Un cafè? Ens hem citat a la seva hora en punt, no? Un conyac?

Els gestos breus. Els justos per acompanyar les paraules, subratllar aquells matisos on la inflexió de la veu sembla deturar-se.

—No beu? Això no és bo. No arribarà a vella… A més, si es dedica a la literatura li convé saber quin gust té l’alcohol. Molts de nosaltres hi mullam les paraules… Hi ha una llarga llista d’escriptors alcohòlics: Malcolm Lowry, Truman Capote, Hemingway, Joyce… També els antics. I els crítics: Menéndez y Pelayo, per exemple… Als primers cursos de la universitat llegíem la Historia de los heterodoxos… Vol un consell? No desconfiï mai de la gent que beu… Bé, vostè dirà?

He volgut replicar que el conyac no m’agrada i que per contra bec, quasi pertanyo a la lliga pro alcohòlics anònims que no volen deixar d’ésser-ho… Però què pot importar-li, a Corbalán?

—Hi ha un aspecte de vostè que em fascina i que en certa manera té a veure amb el tema que vostè ha tocat en la seva darrera obra, no abans; és el de la seducció. Vostè sembla, a més, infinitament seductor, possiblement a causa del seu aire de misteri…

—Gràcies.

Un somriure esplendorós que comença als llavis i acaba als ulls i deixa veure un dentat blanc i perfecte, acompanya el «gràcies» lacònic. Després, silenci. He hagut d’insistir.

—Què és per a vostè la seducció?

—És, naturalment, la meva obsessió com a escriptor. M’interessa d’entrada seduir el lector perquè segueixi llegint. Mitjançant l’aparença de la meva escriptura, mitjançant els signes, les ambigüitats i connotacions que li ofereix el meu discurs, envoltar-lo, conduir-lo i atracar-lo cap a mi, fer-lo meu, això vol dir seduir. Però a la vegada que el lector és seduït, es converteix a si mateix en seductor. Seductor és aquell que és seduït.

—I personalment li agrada seduir Pablo Corbalán?

—Vostè espera que li digui que no? Potser li semblaria més adient, menys inoportú… Tinc més de cinquanta anys. Recorda Aschenbach a La mort a Venècia. No, no ho dic pel que suposa: Aschenbach pintat com una loca ridícula perseguint un adolescent bell… El problema de la creació i la bellesa… No, no, ho dic perquè les grans històries de seducció acaben en la mort, condueixen inevitablement a la mort. I jo no tenc ganes de morir. Per tant, ja vell, hauria de defugir-les. La vida és breu, almenys la que em queda. Però no ho faig. Sóc massa fràgil i vulnerable i estic massa cansat per tractar d’evitar mostrar el buit. La indefensió… això sembla que és el que sedueix…

—Tal volta és més que res el seu aire misteriós, aquesta mena de secret potser fins i tot estudiat, perfectament preparat…

—De varietat ho creu? Puc fer aquesta impressió? Perfecte! Molt millor. Hom sedueix els déus a través de les mistificacions, que són la base dels ritus. Baudelaire, en un text magnífic sobre L’elogi del maquillatge, recorda que la dona maquillada acompleix una mena de funció sagrada: sotmet millor els cors i eleva els esperits. Si hom creu que la meva, diguem-ne, capacitat seductora és sàviament preparada, molt millor! Allò que sedueix és sobretot la coberta, l’embocall, el signe, més que no el sentit al qual condueix. Fins i tot li diria que allò que ens contorba de la bellesa és l’artifici, no la naturalitat.

—Vostè sembla decantar-se, doncs, cap als procediments formals, els aspectes més superficials de les coses, l’estètica de l’estoig, de l’embocall, del paper de cel·lofana i del llaç rosa…

—Per molt que frivolitzi… La superfície és, en el fons, el més profund, i, si no, pensi en la pell. Vol res més superficial i més profund alhora?

Els seus dits s’atraquen al meu braç a punt d’iniciar una moixonia, però la mà es contrau a temps i reposa altre cop sobre el cuiro del sofà on ens hem assegut tots dos, amb el magnetòfon al mig.

—Vostè ha escrit unes paraules semblants en un assaig. Si no record malament, a l’article sobre «La imatgeria dels barrocs» és on diu que els poetes transformaven alhora el cos d’una dama en materials preciosos: marbres que depassarien el temps, perles que heretarien cinc generacions de descendents per tal d’eternitzar-les, o amb flors efímeres, caduques, condemnades al marciment immediat…

—Els mateixos poetes es burlaren d’aquests dos aspectes. Cervantes, al Quijote i a El licenciado Vidriera, recorda que qualsevol lletraferit dilapida tresors per retratar l’estimada. Quevedo parla de la transformació de les dones del seu temps, «abans de carn i os, en roses i flors, jardins i primaveres». En el fons, els poetes barrocs es plantejaven, potser amb més intensitat, el mateix problema que nosaltres: el del temps. El temps és l’enemic, diu Pound… Però els poetes barrocs s’equivocaren ennoblint i estilitzant les seves estimades mitjançant comparacions amb pedres precioses o amb flors, perquè res no hi ha tan noble ni gloriós, tan bell i perfecte com la pell, els ulls, la boca, el pit o el sexe de la persona estimada, condemnada, naturalment, com les flors i els fruits, a la caducitat, al marciment, en definitiva, a la mort. Supòs que quan el poeta se sentia optimista tendia a comparar l’ésser estimat amb materials nobles i duradors: era una manera d’eternitzar-lo. Quan era el pessimisme el que el dominava, el terme de comparació eren les flors, el més fràgil i efímer; tal vegada per això, el més bell.

Corbalán sembla no dirigir-se a mi ni a ningú. Abaixa el to de veu. La mirada es fixa en algun punt de la moqueta, vora els seus peus. Es fa un silenci llarg. M’arriben paraules d’altres converses en altres idiomes, perdudes entre la música que ambienta aquest racó. De sobte continua, quasi imperceptible:

—Vaig viure els anys de la meva infantesa en un jardí. Els meus primers records són olfactius: el mes de desembre feia olor de gessamins, que és l’olor del paradís, el de l’estiu en la seva plenitud nocturna. Sap quina olor té el pa calent acabat de sortir del forn i el blat després de la sega? Fan olor de felicitat. Mon pare posseïa un feu immens, Trebujar, al nord, prop de Venusia…

M’adon que és un altre fil que ara es creua, que Corbalán recorda per a ell, més que no per a mi, encara que sigui en veu alta. Fins i tot dubt ara, mentre transcric l’entrevista, si oblidar aquest paràgraf. Intent conservar-lo, de moment. Vull restar-li ben fidel. De sobte torna a callar. I ara sóc jo la que deman:

—Per què no em parla dels seus primers records?

La veu és totalment diferent, ara.

—No m’agrada parlar de la meva vida. Vostè digué que em faria una entrevista literària, no és això? Quin interès pot tenir el lloc on vaig néixer? Venusia, 1927.

—Perdó, sempre havia llegit que vostè havia nascut el 14 de gener de 1926.

—Sí, és clar. Volia esbrinar fins a quin punt vostè coneix la meva biografia.

—Treball sobre la seva obra… El seu pare fou un metge famós, la seva mare, era rossa i molt bella i tocava el piano… Tenia germans?

—Germanes. Parlem de literatura?

—Com vulgui. Els aspectes autobiogràfics influeixen en l’obra. No és així?

—Mai l’home no és l’autor. Proust deia que hom ho podria conèixer tot sobre Racine però no sabria, tanmateix, on residia la seva capacitat artística. I Marcel Proust, l’exquisit, el dandi asmàtic, no era tampoc el protagonista d’À la recherche. És clar que hi ha elements de la pròpia vida, aspectes que ets capaç de novel·lar, i en aquest sentit qualsevol novel·la és autobiogràfica.

—Hi ha un hiat important entre El relevo i Días sin sentido, tant des del punt de vista de la tècnica com dels aspectes narrats, les històries. L’univers tancat, claustrofòbic d’El relevo no té res a veure amb el vast panorama èpic de Días sin sentido, la història dels que justament no la tenen, un dels llibres que més ajudaren a la caiguda de Luzón.

—És cert. Días sin sentido és més aviat una crònica fidel dels esdeveniments del país, viscuts pels més humils, els pàries, els desheretats. Vaig conèixer de prop situacions que em colpiren fortament. La novel·la tenia una intenció extraliterària, de denúncia i provocació. En El relevo, el que m’obsessionava era un altre problema: un procés individual, la història d’una passió que no té res a veure amb mi però que, en certs aspectes, es podria connectar amb la meva necessitat d’instropecció, d’aïllament. El relevo fou escrita a la presó i, com vostè sap, l’única manera d’aïllar-me d’aquella realitat terrible era mitjançant la fugida cap a dintre.

—En aquesta darrera novel·la hi ha un marcat interès pel joc, per l’ambigüitat. A Días sin sentido tot és clar, contundent, quasi dogmàtic…

—Sí, és cert. Ja li he dit que Días sin sentido pertany a una etapa passada de la meva vida, passada i superada, a la qual, però, no vull renunciar —que quedi clar—, encara que ja no la sent com a meva, com si algú que no fos jo l’hagués escrita. En El relevo, vostè té raó, el joc és un dels principals elements. I un dels jocs és justament el de les disfresses, les màscares. «Doneu-me una màscara i us diré la veritat», escriu Oscar Wilde. En llatí persona vol dir màscara. Pound en un vers també ho recorda.

—Vostè ha citat, al llarg d’aquesta entrevista, una sèrie d’autors: Proust, Baudelaire… Ha citat Ezra Pound dues vegades. Li interesa especialment?

—Sí, m’interessa molt. Em sembla un dels més grans poetes del segle XX, injustament tractat a causa de la seva opció política.

—Vostè va passar d’ésser un escriptor dissident a col·laborar amb el govern del general Patino, que el nomenà ambaixador. Després, en caure Patino, tornà a Itàlica per lluitar contra la dictadura i sofrí deu anys de presó. Finalment, gràcies a les pressions internacionals, fou alliberat. Però em sembla que el seu credo revolucionari s’ha anat apaivagant… Vostè, si no m’han informat malament, a la roda de premsa de Nova York es negà gairebé a fer declaracions polítiques i ara defensa Ezra Pound. No és estrany per a un lluitador antifeixista?…

—Vostè mateixa ha dit que la poesia de Pound és extraordinària, i jo el jutj com a poeta. Políticament s’equivocà, és cert: la seva opció no fou l’adequada, però actuà de bona fe. Creia en Mussolini.

—Senyor Corbalán, vostè ha estat un revolucionari, no és així? El seu vocabulari actual em sembla més aviat el d’un conformista liberal…

—Hi ha moltes maneres de lluitar contra les dictadures militars, algunes fins i tot equivocades. Vostè s’enfrontaria sola, inerme, contra una banda de navajeros en un carrer desert, qualsevol matinada? Fugiria o intentaria amagar-se. Enfrontar-s’hi seria suïcida, no? Equivaldria a deixar-se violar per set o vuit desgraciats, possiblement deixar-se matar… El mateix passa amb el revolucionari que s’enfronta obertament contra la dictadura. Hi ha un gran desequilibri de forces… Em sembla poc intel·ligent no veure-ho… Cap dictadura, per monstruosa que sigui, no es mereix la immolació de més víctimes. Ja basta amb les que ella mateixa provoca. Miri, hi ha un proverbi xinès que em sembla prou interessant: «No remis contra corrent, espera que canviï el temps».

—Però, en aquest cas, no canviaria mai res. Si tothom pensés com vostè pensa ara, no hi hauria revolucionaris ni revolucions. Les revolucions impulsen la història…

—Ho deia Marx: són les seves locomotores, però no hi estic del tot d’acord. Sap per què vostès han inaugurat una nova etapa sense vessaments de sang? Perquè foren capaços d’esperar. Vostès em semblen dignes d’admiració. Jo, que vaig veure ben de prop la mort, li dic que la vida humana és massa valuosa per jugar-se-la. Fa molts d’anys vaig arriscar la meva per uns ideals polítics. Ara ja no l’arriscaria… A més, la missió de l’escriptor està per damunt de les qüestions polítiques. I consisteix a crear una obra, una obra ben feta. Les opcions polítiques les ha de pendre l’home, no l’autor, aquest ciutadà que es diu Corbalán. Llegeixi el meu discurs sobre la pau. Ben segur que els diaris el reproduiran. Potser allà se li aclariran molts dubtes.

—Per què no me n’avança alguns trets?

—Parlaré de la pau. Però el contingut serà una sorpresa. A més, revelaré dades fonamentals per a la història d’Itàlica. M’arriscaré molt. Hi ha gent a la qual no li pot agradar. Això sí que és una opció política. A estones dubt de les meves forces.

—Té por?

—Sí, mentiria si no ho reconegués. Tenc por i estic ple de dubtes. Però el dubte és creador. Les certeses absolutes en les quals vaig creure fa molt de temps ja no m’interessen. El més avorrit és allò que és obvi. En aquest aspecte els científics em semblen més encertats: mai no creuen posseir la veritat. Només el inquisidors, els tirans, els dictadors es creuen en possessió de la veritat, i la veritat no existeix… L’única possibilitat d’amagar la seva inexistència és mitjançant les aparences, les imatges. Nietzche deia: «No creiem que la veritat segueixi essent veritat quan hom li treu el vel». La revolució tampoc no existeix, només l’aparença, la idea. I justament la idea es manté viva i es justifica perquè el sistema capitalista o stalinista se li oposa. La prova més clara que no existeix és que tothom l’espera…

—La cinta del magnetòfon s’ha acabat.

—No, no la canviï. Supòs que aquestes són les preguntes periodístiques que vostè em fa en nom d’Almago, no és així? Que les preguntes personals, seves, sobre literatura són unes altres… És tard —em diu mentre mira el Rolex; i afegeix—: Un model així duia el Che Guevara quan el mataren. Després se’l posà el general Ovando Candía… A mi me’l regalaren també… Ara tenc feina. Torni aquesta nit, a les nou.

—Voldria dir-li una cosa… La veritat és que jo…

—La veritat? Això la preocupa?

—La veritat és que no sóc la neboda del gerent de l’hotel.

—Ja ho sabia. Fins més tard.

Durant l’entrevista el jove morè i atlètic s’entretenia llegint revistes en un sofà prop del nostre.

15 de setembre de 1978