La teva presència desbaratà els rellotges i m’omplí les hores de desassossec. Vaig anar a Madrid per rebre’t altre cop a l’aeroport. I fou allà, després d’esperar-te tot el matí, on m’arribà la notícia, a t través d’una ràdio, casualment, mentre em pentinava als lavabos. La veu del locutor fou com una ganivetada al ventre: «Aparece muerto en la habitación de un hotel barcelonès el escritor Pablo Corbalán». Em vaig acubar i m’hagueren d’atendre als serveis mèdics de Barajas.

Et vaig seguir —o això em pensava, que et seguia— perquè sí, sense cap més raó que interessar-te, afalagar-te. No et demanava res, no volia res, acompanyar-te, estar amb tu quan poguessis o quan volguessis, quan volguessin ells, ells dos, que han desaparegut sense deixar petjada. No em queda ni el consol de les teves cartes en mans del jutge, supòs, ni el de la cassette de la nostra primera conversa en mans de la policia. No gos sentir la darrera cinta, que he amagat a tothom. És l’únic teu que em queda. No em puc acostumar al teu buit. Un buit que només omple la pena.

He somiat que t’esperava en una estació boirosa, a la intempèrie, sota una pluja espessa i cridanera que ho enxopava tot, però el teu tren mai no arribava. T’he esperat al mateix lloc sense moure’m almenys un parell de mesos, perquè dels primers trens baixaven viatgers amb robes estiuenques i, dels darrers, passatgers amb abrics gruixuts que es queixaven del fred. M’he despertat tremolant.

La policia tampoc no creu en el teu suïcidi. No sé si sospiten de mi, però m’han interrogat dues vegades. «Una mentida mai no és un bon començament, i vostè digué que era neboda del gerent. Ens ho ha dit ell mateix. Li ho preguntà la secretària del senyor Corbalán». Les meves petjades es repetien massa sovint en la teva cambra amb les d’ells. Era la teva amant, Sara? Què hi feia la seva maleta oberta sobre el teu llit, i aquells sostenidors que semblaven guanyats en una batalla? T’eliminaren ells, n’estic segura, pagats pel teu govern, sense cap dubte. De res no et serviren les teves declaracions neutrals. Ja ho veus: et capolaren l’estómac amb barbitúrics, et feren passar les municions per la gola. No ho feres tu. N’estic segura. La teva mort no fou un suïcidi. Tu no volies morir de cap manera. M’ho digueres ben clar. Volies viure, rabiosament, rabiosament.

—Expliqui’ns altre cop la seva relació amb Corbalán.

—L’admirava. Res més. L’admirava molt.

—Res més?… Vostè va pujar a l’habitació de l’escriptor de matinada. És cert? El conserge ens ho va assegurar…

—Sí, és veritat, però no hi vaig entrar. Només vaig deixar un sobre sota la porta.

—Un sobre? Quin sobre? No l’hem trobat.

No, Pablo, no estic espantada. Com puc ésser sospitosa, jo? El meu advocat diu que no em preocupi. La policia només fa comprovacions rutinàries.

M’agradaria saber com hauria reaccionat Bettina Brentano en el meu cas.

24 de setembre de 1978