Mai no m’haguera imaginat que jo arribaria a ser considerada per la premsa com una mena de dipositària de les darreres voluntats de Corbalán. D’ençà que es va publicar l’entrevista he aparegut en un parell de diaris i he anat dos pics a la ràdio, per intervenir en programes dedicats a la literatura iberoamericana, però encara fins avui no m’havien reclamat de TV. Un equip de «Nuevo Mundo» ha vingut des de Madrid a rodar unes seqüències. Volien, naturalment, que els parlés de Corbalán. Quan ja havien acabat m’he penedit d’haver-hi accedit. Milios de persones entraran al meu petit apartament, sabran de quin color són les prestatgeries, l’estampat del sofà i quins objectes m’acompanyen. Han filmat la coberta del disc que em regalà. Els he demanat que utilitzessin com a música de fons les cançons de la Rinaldi. Han filmat les dedicatòries dels llibres. Ara em sap greu: no sé si a Corbalán li hauria agradat.

L’entrevistador era italicà, però m’ha semblat no haver llegit res de Corbalán. Fins i tot m’ha assegurat que era més conegut a Europa que al seu propi país. «La gent oblida aviat. Días sin sentido fou un best-seller fa massa anys… Després vingué la presó. Jo crec que la mort l’ha afavorit. Ara serà més conegut. La mort ens ha fet recuperar un escriptor. El programa compta amb el vist-i-plau del govern. De totes maneres vostè sigui, no sé com dir-l’hi, discreta… Si no, no s’emetrà».

Ho he estat, potser massa.

—Políticamente Corbalán me pareció moderado, pero el discurso que nunca pudo llegar a pronunciar quizá hubiera revelado datos importantes. Por eso seguramente lo asesinaron…

—¡Corten! —Ha dit el realitzador-entrevistador—. Ja li he dit que fos discreta. No parli d’assassinat perquè encara no se sap; ni tampoc del discurs. De res que faci referència a la política. És l’aspecte humà el que en interessa. Tornem a començar.

—Hola. Les habla Pedro Montero, de la TV de Itálica. Hoy, desde Barcelona, queremos recordar a un gran escritor italicano, un italicano universal. Y desde esta bella ciudad española, donde murió Pablo Corbalán, les enviamos un saludo al mismo tiempo que preguntamos a Teresa Mascaró, la joven periodista que entrevistó a Pablo Corbalán por última vez: ¿Cómo era don Pablo?

He vacil·lat abans de començar.

—Yo no soy periodista…

—¡Corten! —Ha tornat a insistir Pedro Montero—. Si vostè l’entrevistà, vol dir que és periodista. Per a mi això no té importància. Usted contesta cómo era físicamente, nada más…

He tornat a parlar de la cabellera de Corbalán, del seu misteri, una cabellera revolucionària… i no m’ha deixat acabar.

—De sabio distraído —ha interromput—, como Einstein. Corbalán era un hombre muy guapo. Y díganos, ¿qué le parecen sus libros?

—Magníficos. Días sin sentido me parece una interesantísima crónica de la injusticia y la marginación. El relevo representa otra etapa totalmente distinta donde el juego, el disfraz, en suma, la búsqueda de la identidad, es el aspecto básico.

—¿Le parecía simpático Corbalán? Dicen que tenía mucho éxito con las damas.

—Me pareció muy amable y correcto. Tenía una fuerte personalidad.

—En nombre de ustedes, amigos telespectadores, le damos las gracias, señorita.

De seguida que han marxat he telefonat a Cèlia. L’odiava. Ella i la seva editorial tenen la culpa d’aquest muntatge. Ha dit que telefonarà a Madrid, que coneix el director del programa, que farà el possible perquè no s’emeti, si jo no hi estic d’acord, però ja se sap: «Els periodistes són així». Ha rigut amb aquell riure de conillet de Playboy: «Però segur que has sortit guapa, i no tothom té l’oportunitat d’aparèixer parlant de Corbalán davant de tres-cents milions de persones…».

17 d’octubre de 1978