11

Només un mur. Cap altre horitzó. Un mur. Una superfície gratallosa sense cap obertura, cap respirall, cap escletxa per la qual es filtrés un punt de claror, un bri d’oratge. Un mur tan escrostonat com sòlid. O potser no. Un esvoranc, un forat, una claveguera, un albelló. Giscos de calàpets, baves de llimacs. Sangoneres tarquinoses. Clapotejar dins d’unes aigües fètides, esfonsar-se en un magma espès, una mescla putrefacta d’excrements, animals morts, aigües residuals. Cadàvers mutilats amb els ulls menjats pels voltors i les vísceres, festí de cucs. Caminois de formigues en regleres perfectes, endolades, acompanyant el mort com ploraneres mudes, el cap cot, esperant també la paga, vetllant la seva part de menjar en l’àpat funerari. No sortissis, animeta papallona, perquè et menjarien les vironeres verdes i altra vegada tornaries al teu propi cos. Espera’t, atura’t sota la capa fluvial dels moscots preparats per entonar l’ofici. Ja només falten els corbs perquè el respons comenci i es cantin les absoltes: «Que mai no descansi en pau i l’odi etern el persegueixi per sempre, per sempre, per sempre i el colpegi un puny de ferro al ventre i la mà manej adora de ganivets i dalles i punxons el burxin sempre seguit i mai no el deixi reposar sota terra».

—Si no dius on s’amaga Macario mai no sortiràs d’aquí… No sortiràs… Mai no sortiràs… sortiràs… mai, mai, mai… No…

Tot el temps per endavant. I el mur i la claveguera. L’únic horitzó, l’únic paisatge. El temps per endarrera. A l’esquena com un feix, la memòria cenyint-se a la vida com una collera de bestiar, com un farcell cobert per un mocador de bolic. Els camps de Trebujar, vermells i ocres, llepats per la claror suau de l’horabaixa —potser és aquesta hora o potser fa cinc hores—, i ara és de nit i a la celístia els bous traginen carretons d’estels; canten els grills i belen els ramats, belen les guardes dins els estables esperant l’instant de les portes obertes, quan els missatges amb els verguerons ajudats pels gossos d’atura els duran a pasturar i l’herba prima, la dolça canyamel caurà sota l’esgruna de la queixalada poderosa. A quin temps som? És la pluja d’agost o el temps de les boires de juliol, agenollades als peus dels cimals, festejadores dels roquissars? El temps del roig encès i la fullaraca? O és tal volta pel novembre de calor mandrosa. O ja ha arribat desembre amb el brunzir de les abelles, el brunzir dels insectes vora el safareig d’aigües encisades per la quietud d’un migdia roent. El migdia que escampa la llum tafurosa i l’agonia dels bellveures, escarrinxa la pell de les glicines, occeix com llamp inacabable amb resplendors flamejants les branques de l’aromer. Clarors fúlgides que mai no tornarà a veure. I ara contempla, cenyint-se al caire dels records, arrecerant-se en la seva memòria. On és l’estiu? I no es pregunta pels estius passats i ja perduts o, tal volta no, engrunats entre els dits, sinó per tot el que no ha vist. I per la més cruel de les estacions, que floreix en un món inhòspit, tanmateix, però tan bell quan l’imagina rera el mur sobre la claveguera. Ben lluny d’aquí, ben lluny d’aquesta presó del penal de Xiqué, on el temps no es mesura per hores, ni el seu pas sobre el rostre al mirall. El temps que avança, el temps sense claror ni fosca, el temps que ha deixat d’existir fora dels polsos i el seu batec, el cor i el seu moviment, sístole-diàstole, i la sang que bombeja. Bombeja l’impuls per unes venes mortes, per unes venes d’aigua tenyida de vermell, sang de bous morts, de bens morts, de vedells morts pel gran aiguat de la tempesta. Quants mesos, quants d’anys, quants de lustres?… Les fulles del calendari arrabassades a l’atzar. Som a l’agost? Som al desembre? Desembre, el mes de la xafogor, de la humitat que traspua el mur, del clapoteig de l’aigua a la claveguera. Sempre és la mateixa hora de l’espera i el no-res. L’hora de la mort. L’hora de la condemna. L’hora del passeig pel pati del qual mai no es torna. I la destrossa. I el silenci trencat pels gemecs, els trets de les execucions, no per les paraules. Ningú no parla, ningú no conversa. Es pregunta amb garfis de ferro oberts com interrogants, com esperons de galls de lluita d’esmolades crestes. I es respon amb paraules armades, verinoses, quan es pot, o amb paraules assedegades de por i fàstic. Prou. Prou. Paraules gastades, pregonades pels xerraries enfront de llurs mercaderies, escopides pels tafurs. Paraules perdudes, no dites ni oïdes, paraules escrites rapinyant el mur sobre d’altres de més antigues, contra d’altres. «I la llum va resplendir enmig de les tenebres i contra la paraula el món continuava girant al voltant del centre de la paraula muda».

La paraula ressonant aquí a la cel·la, més que un nom, el nom de Blanca que el salvà en aquella altra cel·la, en l’altra presó, contra d’altres botxins, el nom-amulet o el de Gabriela, pedra foguera en les seves nits, pedra incendiària dels boscos de les venes en un foc inútil que cremà el ja devastat i arrasà cremallons. La paraula delatora, els noms de Natividad o Macario, els noms que el mur rebotia contra el seu cap i tenia por de cridar en somnis, demanant ajut, implorant-los un perdó covard. Però era una altra paraula la que intentava pronunciar: «Poble meu, què t’he fet? On es trobarà la paraula? On ressonarà? A quin lloc? A quin cantó? A quin indret serà escoltada?». Gabriela? Gabriela, com un clam, per què no em sentiu?, i tu Constancia, com és que no us arriba la meva veu? «Ressona la paraula per als que caminen enmig de les tenebres, tant de dia com de nit. No és pas aquest el moment oportú ni el lloc propici». Perquè no tinc miralls ignor els signes dels llavis en pronunciar els noms que tan estim, noms que en els primers temps em serviren de conjur, però que ara me pareixen buits com si fossin corns i repetissin només remors de mar mentida. Només una remor, sempre la mateixa. Rompre d’ones, en aquest silenci buit, el silenci dels botxins, el silenci dels ulls closos dels morts, dels que avancen sobtadament. Res no es mou. Ni l’alè del vent ni el de les fulles. Ataquen per l’esquena. Remor d’ones a la meva orella, d’ones mortes en una mar morta perquè res no diu en el silenci de l’arena calenta, en el silenci de la nit del desert.

Deu haver-hi lilàs en els jardins i neons encesos, tant a Venusia com a Calipso, i cinemes oberts on passen pel·lícules i gent que entra als restaurants abans del toc de queda. I patrulles pels carrers i segrestaments i trets que es perden si no fereixen o maten, però malgrat això deu ésser un goig caminar pels carrers, de pressa, per entrar en un lloc del qual es pot tornar a sortir abans que no tanquin el portal i l’assegurin amb un reixat metàl·lic. I mirar per una ampla finestra els molls de Calipso i els moviments dels vaixells de càrrega o la dàrsena i mar endins els vapors com gavines aturades un instant en la immensitat, com albatros de neu empesos pels corrents sota l’ennigulada. Dubtar entre una marca de conyac i una altra de molt més cara que té un gust més suau, però més dens, un perfum que assegura la seva qualitat de producte importat amb doble impost de luxe. I olorar les roses d’un ram sobre una taula ben parada, d’estovalles de fil on es serveixen menjars, el gust dels quals al paladar ja no en guarda noció, o escoltar els violins en una sala de concerts plena de Bach o de Vivaldi, o Wagner exuberant, magnífic, amb els timbals i les trompes eixordant, ressonant com una cascada de metalls melòdics i un fibló de vents musicals. Endoleint-se en el lament de Tristany, lliscant com Lohengrin en un llac d’aigües tranquil·les. Les veus i les músiques que sentí fa tant de temps, acords i notes desgranats per violins, allegro con brio, i els pianos perfilant el tema que l’orquestra inicià, una cadència que s’esllanguia amb un suavíssim desmai. Reconeixeria tanmateix Beethoven o Bach o Mozart després d’haver-se acostumat al silenci tant com a l’aldarull. Al renou de màquines i trets i artefactes terrorífics en la matinada. Renou d’olles i plats, des del pati quan els feien giravoltar un rera l’altre, de pressa, més de pressa, més de pressa encara perquè no tinguessin esma de parlar i perquè, retuts, gairebé exhausts, fossin més fàcils de sotmetre.

—I bé, suposo que has reflexionat. Què t’ha semblat la proposta del comandant?

Mai no hauria pogut suposar-s’ho, mai, per molt que el seu fantasma el perseguís també en les nits més clares, en els dies més gloriosos, en les matinades més suaus i en les horabaixes més tendres. Mai no hauria pensat en aquella possibilitat que li brindava també recobrar la paraula i, fins i tot, més endavant, la llibertat. Sense deixar de ser ell, havia de passar a ser un altre. Transformar-se. Assolir, com Goethe, una disfressa, la disfressa de l’estudiant humil, la del pagès amb roba de diumenge perquè no s’acomplís la maledicció de Lucinda sobre els llavis de Frederica, una disfressa que no consistia en una roba, tanmateix, ni en uns gestos. Consistia sobretot en paraules. Continuar allò que havia començat a ser escrit en un estil semblant seguint els mateixos fils, la mateixa intenció per tal que no es perdi la unitat, perquè sembli pensat per un mateix cap, escrit per una mateixa mà.

Havia sonat l’hora del rellevament, l’hora de tots els rellotges en punt, de totes les campanes en el mateix lloc. Tal vegada tota la seva vida havia estat dirigida cap a aquell destí, en aquella casualitat disposada per l’atzar.

Tenia un bloc entre les mans. Cent fulls quadriculats, en cada quadrícula una lletra. Cent fulls que havia de tornar sense que en faltés un. Cent fulls per seguir El relevo, les primeres paraules del qual havien estat fixades, petrificades, esculpides en aquell quadern i només ell podria posar-los ales, fer-les volar si era capaç de desencantar-les, de deslliurar-les, i trencant argolles, cadenes, manilles, treure-les de totes les presons atorgant-los la llum d’uns altres ulls que no foren els ulls dels botxins o els seus tan cansats de no mirar més que un mur i el forat estret d’una claveguera.