6
Moltes vegades durant els mesos que seguiren l’encontre amb Corbalán hauria de recordar el seu puny ben clos sobre la mandíbula de l’escriptor, com si aquella explosió de violència li produís una saludable sensació alliberadora i li donés forces per començar una nova vida, o una etapa diferent si més no, en la qual, en lloc de deixar-se endur per les circumstàncies, intentaria de bon principi modificar-les, adequant-les, al seu favor, acoblant-les als seus interessos. Ja no li feia por tornar-se a trobar amb Corbalán perquè sabia que mai més no el tornaria a mirar amb un somriure burleta. Per contra, suposava que seria ell qui l’evitaria, perquè ben segur que l’havia ferit en la seva arrogància, i el seu orgull havia quedat malmès com la seva boca desdentada. Només es penedia de no haver gosat colpejar-lo molt abans, aquell dia que acudí a ca seva a buscar l’equipatge o, fins i tot després, quan s’adonà que Días sin sentido era un plagi i sabé pels diaris que Corbalán havia tornat triomfant d’Europa.
Començà per reivindicar el seu nom com el del guardonat amb el Premi Nacional de Traducció. Escrigué al ministre adjuntant un seguit de proves: esborranys de les seves traduccions, certificats del llibreter que l’assortia de les obres de Goethe en alemany i una carta del director literari de la Compañía Iberoamericana de Publicaciones, en la qual s’afirmava que Antonio Gallego, per tal d’emmascarar la seva personalitat, havia pres el pseudònim de Justiniano Ramírez. I quan rebé la resposta en la qual un sots-secretari, en nom del ministre de Cultura, li assegurava que les proves enviades series jutjades amb tota imparcialitat, malgrat que l’escriptor Pablo Corbalán, amic personal del senyor ministre i persona d’absoluta honorabilitat, afirmava haver conegut un exiliat italicà anomenat Justiniano Ramírez, contestà el sots-secretari intentant que el seu estil fos tan mesurat com contundent perquè no traspués la ràbia que sentia contra Corbalán —la mala intenció del qual anava sempre més enllà del que mai hagués arribat a imaginar—, però que evidenciés ben clarament la seva decisió de seguir endavant en aquell afer. Pregava que s’investigués tan a fons com es pogués la vida de Ramírez a Caracas assegurant que les dades donades per Corbalán haurien de ser pura coincidència. Justiniano era un nom en certa manera corrent a Itàlica. Algunes famílies de polítics havien batejat els seus fills en honor del líder més destacat de la Independència. Pel que fa a Ramírez, era un llinatge vulgar… Però no donava cap resposta acceptable a la pregunta que li féu el sots-secretari, abans d’acomiadar-se amb el protocol·lari «La fortuna us protegeixi, la raó us guiï», paraules que resultaven tan iròniques en aquell cas, perquè ell tampoc no sabia exactament quins foren els motius que l’impulsaren, després d’amagar-se rera un pseudònim, a voler, amb aquella obstinada insistència, que el seu nom fos conegut com el del guanyador del premi. En analitzar-ho, cosa que feia sovint, culpava Corbalán de la necessitat d’afirmar-se, davant d’ell, sobretot, que tantes vegades l’havia dejectat. Però aquesta no era en absolut una resposta per donar a un funcionari, en un escrit de caire oficial. A més, el deixava en una posició absolutament ridícula.
La seva carta mai no obtingué resposta. Tornà a escriure al cap d’un mes, en veure que no li contestaven, anà a Calipso per sol·licitar una entrevista al més alt nivell, amb el senyor ministre de Cultura, que li fou denegada sota el pretext que aquell assumpte no l’incumbia, suggerint-li que es dirigís a la persona amb la qual havia mantingut correspondència.
Un matí de desembre tòrrid fou rebut en un despatx luxós per un alt funcionari en mànigues de camisa que, després d’escoltar-lo, li assegurà amb paraules que semblaven reblanides per la calor, que no es preocupés, que havia estat obert un expedient i que tot s’aniria desenvolupant segons ordenaven les lleis, per arribar finalment a l’aclariment de la veritat. I quan Antonio Gallego li preguntà de quines lleis es tractava, el funcionari, amarat de suor, amb regalims a les galtes, li pregà que confiés en el govern de Patino i en la seva bona voluntat de portar endavant la democratització d’Itàlica, deshonrada per la dictadura de Luzón.
Sortí absolutament descoratjat de l’entrevista. Suposà que ningú del Ministeri no tindria cap interès que el seu cas anés endavant, que el seu expedient, si alguna vegada havia estat obert, mai no es tancaria… I mentre el groc monòton quasi exasperant del paisatge lliscava rera les finestres del tren, de tornada a Calipso, Antonio Gallego decidí modificar la seva estratègia: imposarà que el seu nom, i no el de Justiniano Ramírez, aparegui a la portada de les traduccions i acudirà a la premsa.
Rebé bones paraules de Bienvenido Morros, director literari de la Compañía Iberoamericana de Publicaciones, a qui coneixia bé, car havia estat el seu cap durant el temps que treballà a l’editorial. Però les bones paraules en boca de Morros eren com badalls, purs indicis. Calia consultar amb el consell de redacció, amb el gerent, tal vegada amb el departament de publicitat. D’entrada, tot i que estava ben segur que ell era l’autor, no li semblava gaire oportú que la segona edició de Poesia i veritat sortís amb el seu nom, en lloc del de Justiniano Ramírez, perquè havia adquirit un merescut prestigi entre el públic que el premi avalava i, per contra, el nom de Gallego, malgrat ésser el del veritable autor, res no els deia, era un nom desconegut… Tot seria molt més fàcil qual el Ministeri accedís a atorgar-li els diners del premi acceptant-lo com el guardonat traductor. I pel que fa a les Converses d’Eckermann, l’edició no s’havia exhaurit encara; parlar-ne era perdre el temps. Des de la coberta fins al ©, els peus d’impremta feien referència a Ramírez i, naturalment, era de bojos fer qualsevol esmena. Amb una caparrudesa que mai Morros hauria sospitat, amb la insistència més porfidiosa Gallego li arrabassà la promesa de parlar-ne immediatament amb el consell de redacció. Mentrestant ell seguiria fent gestions al Ministeri i, a més, ajudaria a augmentar les vendes de les traduccions: explicaria el seu cas a la premsa.
Visità els cinc diaris de Calipso. No a tots el tractaren com esperava, perquè la seva no era una nova que pogués interessar gaire a la gent, preocupada sobretot per saber si el govern convocaria, com havia assegurat Patino, eleccions democràtiques la primavera propera o, com sempre, com tantes vegades havia succeït, intentaria mantenir-se en el poder sense suport del poble. En el Diario de Venusia, el més important de la ciutat, aconseguí que sortís la seva fotografia, una fotografia que l’afavoria malgrat accentuar la seva semblança amb Corbalán. I en l’entrevista que ocupava dues columnes de les planes de Cultura d’un dijous, citava els clàssics, parafrasejava amb gràcia l’autor del Lazarillo de Tormes, que tampoc no signà, però que assegurà sota l’autoritat de Ciceró, que «l’honra cria les arts», honra que s’ha d’entendre com a fama, perquè el desig de fama ha mogut sempre els homes, una fama conquerida per un mateix, com deien els autors del Renaixement avançats, els que seguiren Luter o Erasme de Rotterdam; no l’heretada dels avantpassats. No obstant això, ell se sentia orgullós del seu llinatge, de l’avi patern, emigrant gallec que arribà a Venusia, on féu fortuna, i del seu pare, metge eminent i demòcrata reconegut. Però considerava que la seva tasca intel·lectual, per bé que humil, l’havia, en certa manera, enaltit. Per això ara reivindicava el seu nom, abans encobert, i volia fer valer els seus mèrits. I es comparà amb el capità que aconsegueix endinsar-se sol en una ciutadella on s’ha refugiat l’enemic i, amb risc de la seva pròpia vida, mata el sentinella i obre un esvoranc que permet entrar la columna de soldats que mana, desitja obtenir un ascens i una medalla per aquell acte heroic, i que el seu nom quedi escrit, si no a les planes de la història, ja massa atapeïdes, almenys a les de la Gaceta Militar o a la plaça que commemori el seu nom, en el carrer del seu poble. Però no li interessà, per contra, ésser citat i recordat si, en lloc de conduir els seus homes a la glòria, els porta equivocadament a la derrota. De la mateixa manera ell tingué por que el seu treball, l’assalt a aquella fortalesa, que era l’obra de Goethe, l’envitricollament dels seus túnels i passadissos, li fessin impossible una conquesta absoluta. Per això evità donar el seu nom i tractà d’eximir-se de les responsabilitats que traduir l’obra del darrer clàssic, del geni més acabat de la literatura europea moderna, comportava. Però en ésser preguntat si continuaria treballant sobre Goethe contestà que no, que preparava un assaig sobre Días sin sentido en el qual volia arribar a demostrar la manca d’originalitat de Pablo Corbalán.
Les darreres declaracions de Gallego foren escurçades. Havia fet moltes més referències, que el periodista no recollí, a l’obra de Corbalán, explicant per què li semblava un plagi. Fins i tot a La Tarde i a La Verdad, on aparegueren també entrevistes, però no pas a les planes de cultura sinó a les d’informació local, al costat d’esqueles mortuòries i farmàcies de guàrdia, també, les seves opinions sobre Corbalán, foren resumides i censurades, malgrat que ambdós diaris recollien la notícia que escrivia un assaig per tal d’evidenciar que Días sin sentido era una imitació.
Deixà de banda la versió de Wilhelm Meister que tenia començada, retirà els diccionaris d’alemany i les traduccions espanyoles i franceses que de vegades consultava, guardà el retrat de Goethe que presidia la seva taula de treball, ho desà tot i es dedicà únicament a elaborar el seu pamflet.
S’entretingué a analitzar totes i cada una de les fonts, fins i tot les més òbvies, buscà qualsevol punt de coincidència amb autors anteriors dels quals hagués pogut copiar o prendre, almenys, en préstec, aspectes diversos. I al llarg de cinquanta planes, que titulà, com si d’una novel·la policíaca es tractés, El cas del bagul robat, explicà fil per randa com Corbalán s’apropià el seu manuscrit. Quan ja no pogué treure més partit de les falles, còpies i intertextualitats del seu enemic, decidí que la seva obra estava acabada i, com que no trobà cap títol prou adient, el batejà amb el provisional de Días sin sentido, anàlisis de un plagio.
Des del moment que el Diario de Venusia donava noves de la primera novel·la de Corbalán, fins aquell moment, havien passat més de dos anys. El govern Patino oblidava la promesa de convocar eleccions. Corbalán, des de la seu de l’ambaixada a París, anunciava un volum d’assaigs. Al Ministeri de Cultura seguien sense «tancar el seu expedient», és a dir, sense donar-li cap nova i guardant-se els diners del premi, que mai tampoc cap Justiniano Ramírez no rebria. Quan s’acabà la seva excedència a l’editorial decidí no tornar-hi. No volia deixar Trebujar; a més, econòmicament no ho necessitava. Morros, que li havia demanat que es reintegrés al seu lloc com a redactor, no es mereixia cap sacrifici. Només havia aconseguit del consell editorial que en una petita nota, a la contracoberta de la segona edició de les Memòries de Goethe, es digués que Justiniano Ramírez era el pseudònim d’Antonio Gallego. Per això rebutjà oferir altre pic el llibre a la Compañía Iberoamericana de Publicaciones. No volia tenir res a veure amb ningú d’aquella casa. Recorregué les més importants editorials amb seu a Venusia i després les de Calipso. «El seu estudi semblava interessant però les previsions per al proper any eren ja tancades: calia esperar». «El publicaríem si tragués el pròleg… aquella història del bagul tan fora de to». «Ja era hora que algú desmitifiqués Corbalán, però ells acabaven de demanar una subvenció al govern. Corbalán els era del tot addicte… No podien arriscar-se». «El llibre tenia un to massa abrandat. Semblava un libel, un pamflet, malgrat ésser una monografia literària. En cas que el refés, potser podria publicar-se».
Decidí que el llibre sortiria tal com l’havia escrit, sense talls, sense esmenes, sense canvis. Per sort, ara tenia diners: vivia de les rendes que li deixà el seu pare, la qual cosa li permetia perfectament pagar-se l’edició. No volia esperar ni seguir oferint el llibre a les editorials que encara li restaven. Tenia pressa; si Patino continuava governant, qualsevol dia Corbalán podia ser nomenat primer ministre.
Lucia, la vella serventa dels Gallego, tenia un fill linotipista que, de temps en temps, arribava fins a Trebujar per veure la mare o endur-se-la, quan considerava que el seu ajut li era imprescindible, havia quedat vidu amb tres fills. En veure aparèixer Macario per Trebujar, Lucia corria de pressa a sol·licitar a la senyora permís per absentar-se, perquè el seu fill, quan la necessitava, mai no li preguntava si estava d’acord a marxar amb ell, sinó que, com si d’un rapte es tractés, l’agafava en braços d’una revolada i la dipositava al seient de la seva camioneta sense donar-li temps de treure’s el davantal, acomiadar-se dels amos o recollir una muda. A Macario, que era germà de llet d’Antonio, alguna vegada li havia preguntat el perquè del seu capteniment i havia contestat que la seva mare era una mena d’esclava dels Gallego i que ell, ja que no podia abolir la seva esclavitud, almenys amb aquella manera descortesa donava una prova als senyors que ell no era com la seva mare. Era un ciutadà lliure i llibertari que tenia no sols el pensament, sinó els fets revolucionaris, no com la majoria de burgesos, malgrat que haguessin passat per la presó.
A Antonio Gallego, que mai no tingué en compte les paraules de Macario ni el seu tarannà esbojarrat, ben al contrari, li feia gràcia la contundència amb què defensava les seves conviccions i els seus aires de perdulari penedit, conquerit per la gran causa del poble. Aprofità una d’aquelles visites per demanar-li si volia imprimir-li el seu treball. Macario contestà que se sentia afalagat per la proposta… «Vostè que coneix tantes editorials m’honra oferint-me la possibilitat d’aquesta feina. És clar que jo no tinc res a perdre. De les vendes se n’encarregarà vostè…». La seva resposta regalimava ironia per tots costats. Gallego es sentí obligat a confessar-li que, per raons ètiques, no estava disposat a accedir a cap de les condicions que li havien posat per publicar l’assaig. Volia que sortís tal com ell l’havia escrit. Macario, adoptant un posat grandiloqüent, com si fos el director literari més important del país, amb cert to de befa, li digué que li agradaria llegir el llibre abans de comprometre’s a imprimir-lo.
Quan quinze dies més tard Antonio Gallego acudí a la impremta perquè Macario li donés la resposta, aquest li mostrà unes proves per saber si estava d’acord amb el tipus de lletra. El llibre l’havia interessat molt, perquè tant a ell com a les persones enteses que ell coneixia, la novel·la de Corbalán els havia semblat el text d’un venut a l’oligarquia, un text en el qual la classe obrera no era més que una mena d’immens titella manejat pel capital i, per molt que hagués ajudat a la caiguda de Luzón, no retratava gens bé la manera de sentir del poble. El poble tenia fam, no sols de pa, sinó també de justícia, afirmava Macario amb solemnitat. I només un autor burgès com Corbalán podia donar una visió tan miserable.
Macario enllestí els mil exemplars del llibre de Gallego en dues setmanes. Ell mateix revisà el relligat i l’enquadernació i quan l’autor li demanà la factura li digué que només li cobraria el material, no les hores de feina. I com que Gallego insistí a pagar-li, Macario li pregà que arribessin a un pacte que quadrava molt més amb la seva forma de pensar: el compromís de Gallego de tornar-li el favor quan ell el necessités.
Días sin sentido, anàlisis de un plagio, mal distribuït a les llibreries, sense cap propaganda ni ajut editorial, passà com una monografia literària més, sense pena ni glòria, malgrat el seu títol acusatori, ben adient per desencadenar una polèmica. La crítica l’ignorà tant com el públic. Gallego esperà inútilment qualsevol reacció a les revistes literàries. Tampoc la premsa no se’n féu gaire ressò. Tan sols dues ressenyes li dedicaven un comentari: l’una, en un dels diaris de Calipso, assegurava que l’anàlisi de Gallego semblava fruit d’obscurs ressentiments personals, que li sobrava odi i que l’odi obstaculitzava, tant com l’amor, un raonament científic, en el qual s’hauria de basar, també, qualsevol assaig literari. I acabava amb una frase duríssima que ferí Gallego, molt més que no les opinions anteriors, perquè resumia perfectament quina era la situació i quin el fruit del seu treball: «Lladren els gossos, la caravana passa». L’altra, en un periòdic de tendència radical, feia referència al desig de fama que semblava perseguir Gallego, de temps ençà: recordava que aquest havia assegurat, en una entrevista publicada a les planes del mateix diari, que Justiniano Ramírez era el seu pseudònim, lluitant per rebutjar un anonimat amb el qual s’havia volgut encobrir de bon principi. De manera diferent, però en certa mida pareguda, ara intentava amb Días sin sentido, anàlisis de un plagio denunciar una usurpació: Corbalán s’havia fet passar per Antonio Gallego robant-li la idea de la seva novel·la.
Mentrestant, als aparadors de les llibreries del país s’exposava un volum d’assaigs, sobre Poesia barroca castellana, signat per l’ambaixador d’Itàlica a París.