Avui fa dos mesos de la mort de Pablo. El relevo és el número u del rànking. La Conferència per la Pau acaba demà sense que ningú hagi pogut conèixer el discurs que preparava. Corbalán, o, més ben dit, el desaparegut guardaespatlles en nom seu, havia posat milers d’inconvenients a donar-ne un extracte a la premsa, tot i que els periodistes juraven no fer-ho públic fins que ja hagués estat pronunciat. L’excusa era prou bona: Corbalán hi continuava treballant. Sempre feia correccions, fins al darrer moment.
Durant la segona entrevista, quan es pensava que estàvem sols —ho estàvem realment?—, em mostrà els fulls mecanografiats sense donar-me temps de llegir-los. «Serà una sorpresa per a tothom. Revelaré dades desconegudes i fonamentals». Quines dades? Possiblement aquestes dades foren la causa de la seva mort.
M’he preguntat moltes vegades al llarg d’aquests mesos per què jo, que no sóc gaire agosarada, vaig ésser capaç de seguir Corbalán en aquell taxi fins a l’hotel i de fer-me passar per la neboda del gerent. De vegades he pensat que el destí de les persones és inamovible i que tal volta estava escrit, com estava escrit que jo fos la darrera que entrevistés Corbalán.
Ahir em van telefonar de l’editorial. Em demanen una nota introductòria a El relevo, que volen reeditar com a llibre de butxaca. Em fa il·lusió aquesta feina. Aquest matí he parlat amb Cèlia. En veure-la per primera vegada a l’aeroport, em va caure molt malament. Després de morir Corbalán, quan em va cridar perquè li vengués els drets de l’entrevista, em va semblar amable. Avui ha estat encantadora. M’ha dit que paguen bé i que si el meu treball els agrada hi hauria la possibilitat que m’encarregués, també, de l’edició dels assaigs. Des que s’ha mort han venut vint-i-cinc mil exemplars d’El relevo, i ara a Itàlica els demanen una edició que comptarà amb el suport del Ministeri de Cultura. Em sembla al·lucinant: el mateix govern, que li féu sofrir deu anys de presó i que, n’estic ben segura, manà matar-lo, ara vol servir-se’n, enaltint-lo com una glòria nacional… Cèlia diu que, des que Cardona ha promès celebrar eleccions, la situació política ha canviat, i que això n’és una prova. S’editarà també un volum d’homenatge i vol que jo m’encarregui de coordinar-lo. Li he dit que sí. Em fa molta il·lusió.
17 de novembre de 1978