9

Dues setmanes després d’aquell encontre, Amparo, la dona del majoral, donà al senyor un sobre arribat a la finca misteriosament, ja que ningú no veié la persona que pogué dipositar-lo, sobre una de les taules de vímet del jardí, vora la glorieta on fou trobat. Per tota senya duia el nom del senyor Gallego en lletres majúscules i era força gruixut. L’obrí immediatament. Dos plecs en blanc doblegats en quatre embolicaven una trinxa de paper escrita a màquina.

Dijous a les set el mestre l’espera al Viena per començar les lliçons. Se li prega acusi rebut i doni resposta.

Suposà que el text l’havia escrit Macario i que voldria fer-li traduir un altre comunicat. Les lliçons només podien fer referència a això. El mestre devia ser la persona que l’altre dia faltà a la cita, un tal Manzanas.

Pel que feia a la resposta, a qui havia de donar-la, per quins mètodes, si ningú no firmava i no s’indicava cap adreça com a remitent? A l’hora de dinar ho comentà amb Gabriela i amb la seva germana; a cap de les dues no els va fer gens de gràcia, encara que ell hi tragué importància.

—Vols dir que no t’arrisques massa? —preguntà Gabriela de sobte en un to excessivament íntim.

—És clar que s’arrisca —afegí Constancia—: Macario és un boig, vés a saber si no pertany a AVE. Sembla que ells col·locaren les bombes que esclataren al govern militar de Calipso.

—Jo no ho crec. No en fa cara, Macario, de pertànyer a AVE.

La veu de Gabriela era molt més fosca que la de Constancia i parlava amb menys presses, de manera molt més pausada. A Antonio li agradava sentir-la, fins i tot sense escoltar-la, quan conversava amb la seva germana d’aspectes domèstics i ell fingia llegir.

—Sí, hi aniré.

Mai no s’hauria imaginat que el majoral… Potser tot no era més que una coincidència. Feia dies que Natividad li marejava el cuc de l’orella amb la xerrameca del problema de la reproducció del bestiar. Però la manera com l’havia abordat potser era un favor que li feia a Macario, perquè el que quedava ben clar era que només li interessava una cosa: saber si el dijous aniria a Venusia. De sobte recordà que fou Natividad qui li digué que havia trobat armes enterrades, com si volgués esbrinar què en pensava l’amo d’allò, com si intentés obtenir la seva aprovació, o almenys la seguretat que no ho denunciaria als federals. No era tan difícil imaginar que Natividad i Macario poguessin estar vinculats. Macario havia passat part de la seva infantesa a Trebujar i, quan la seva mare quedà vídua, durant una època s’havia criat amb els fills de Natividad i Amparo.

El dijous sortí de Trebujar havent dinat. Suposava que tindria temps de tornar a la nit, malgrat haver de veure l’administrador, fer alguns encàrrecs i ésser a les set al cafè Viena. Però, per si s’endarreria i arribava de matinada, o l’endemà, demanà a Gabriela i a Constancia que no patissin. Estava segur que no li podia passar res. Ell no tenia res a veure amb els plans de Macario, el coneixia des de petit, era el fill de la dida, era normal que hi mantengués relació, però d’això a estar aficat en les seves conspiracions de duro hi havia molta distància; a més, estava decidit a no deixar-se enredar més. Ja li havia pagat el favor. De seguida que el veiés li ho diria. Aquella era la darrera vegada. És clar que tampoc estava segur que Macario conspirés, potser pertanyia a una banda de traficants, i si era això, pitjor. De cap manera no es volia veure aficat en una història tèrbola. Ara menys que mai. Ara que ja no tenia por, ni res a témer. Vivia retirat, des de feia massa temps, perquè ningú fora dels íntims recordés el seu passat polític, llevat de Corbalán. Rebutjà la idea. Tens mania persecutòria —es digué—. Corbalán mai no havia tingut res a veure amb el govern Cardona i, ben al contrari, en enderrocar Patino l’havien desposseït del seu càrrec d’ambaixador. El suposava, doncs, a l’exili, passejant-se pels salons mundans, enamorant totes les Blanques que trobés a l’abast. No, res no podia passar-li. A més ara tenia Gabriela i es notava segur perquè es sabia estimat. Gairebé era feliç. En escriure, la felicitat, l’espontaneïtat de la seva època d’estudiant semblava posseir-lo altre pic.

Primer resolgué l’assumpte de la inseminació. «Natividad, s’ha tornat boig —li digué l’administrador—. Si ja havíem quedat d’acord. No sé per què l’ha molestat. Ja em sentirà dissabte». Després comprà dolços per a la germana i un anell de safirs per a Gabriela. Era un regal discret, gens ostentós, que ella no podia rebutjar. En agafar-li la mà li posaria l’anell dient-li: «L’he trobat pel carrer…». O «M’han pagat amb això i jo te’l dono…».

Arribà abans d’hora a la cita, tot i que havia trobat més trànsit que de costum. Els transports públics no funcionaven. Tots els que tenien cotxe l’havien tret al carrer i, encara que a Venusia el nombre de vehicles no era gaire alt, es notava.

S’assegué prop de la porta com l’altra vegada i demanà un conyac. Mirà el rellotge. Faltaven cinc minuts per a les set. Agafà un diari i mentre el fullejava no s’adonà que algú se li acostava i es col·locava darrera.

—Vostè és dels que arriben abans d’hora. Ben fet. Així, encara que hagi d’esperar, veu venir l’altre i té temps d’observar-lo.

Reconegué la veu, però no el rostre ni l’aspecte. Era l’al·lot de l’altre dia. Sense ulleres, amb bigoti i cabell ple de gomina, tenia pinta de tanguista tísic. El que li deia li semblà una ironia estúpida.

—Em quedaven cinc minuts. Comprendrà que la manera més còmoda de passar-los era assegut. Si tanmateix havia quedat que vindria, per què fer-lo esperar? Per cert, supòs que d’un moment a l’altre arribarà Manzanas, oi? O vostè mateix m’invitarà a fumar?

L’al·lot rigué. Semblava més tranquil que l’altre dia. Es tragué un paquet de tabac i li oferí un cigarret. El tornà a guardar.

—Deu tenir curiositat per saber de què es tracta, vull dir, per què li hem demanat que vingui.

—En efecte. A més, li advertesc que és l’última vegada.

—Al mestre li ha estat impossible arribar fins aquí. Però avui el veurà. Tenc l’encàrrec que m’acompanyi.

—A on?

—No pateixi. Vostè té confiança en Macario, no és així? Vull dir que se’n fia, oi?

—Sí, el conec des que érem petits i és bona persona. Però li assegur que no tenc ganes de conflictes. De seguida que el vegi li ho faré saber.

—Doncs jo he de dur-lo al lloc on Macario l’espera. Qual vulgui podem sortir.

Sortiren. Queia una brisca fina d’un cel grisenc. Diminutes gotes teixien blondes finíssimes damunt dels cabells, brodaven fugacitats d’agulla sobre els vestits i es disseminaven en esparses llepades sobre l’argila dels murs, abans d’arribar a terra, convertides en petites llumetes opaques sobre l’asfalt. L’al·lot el féu pujar a una moto i desaparegueren entre el trànsit de la ciutat. El soroll del motor els dificultava la comunicació. Sortiren de Venusia per una carretera secundària que portava a la zona nord. Deixaren el cinturó industrial a l’esquerra i s’endinsaren per un camí sense asfaltar. En arribar a un llogaret l’al·lot aturà el motor.

—Pot baixar. Jo haig d’anar-me’n. Macario arribarà de seguida.

—Durant tota aquesta estona he estat pensant que no sé com se diu. Això em molesta. Quan el recordi no sabré anomenar-lo…

—Jo sé que a vostè li deien Valentín, és cert?

—Sí, com ho sap?

—Forma part de la meva feina. El meu nom és Sergio. O si no li agrada, Andrés. Gràcies.

—Bona sort.

Eren les vuit de la tarda. Havien tardat quasi una hora a sortir de la ciutat. La pluja es féu més intensa. Gairebé ja era fosc. Entre dues escletxes d’ombra es veia una finestra il·luminada. De sobte, distingí el cos gropellut de Macario caminat cap a ell, amb el coll de gec apujat i el cap cobert per la gorra.

Macario li encaixà la mà amb força. Després l’agafà entre les dues seves en un gest absolutament desacostumat.

—Li agraesc molt que hagi vengut.

—Voldria que m’expliquessin tots aquests misteris. Vull saber per qui m’arrisco. Crec que hi tenc dret, no? T’adverteixo que és la darrera vegada.

—De seguida que pugui, li ho asseguro. Ara és impossible. Ho dic sobretot pel seu bé. Tinc la furgoneta rera aquella casa. Acompanyi’m, per favor.

—Anem molt enfora?

—No, a la vora. Ahir em clausuraren la impremta. Suposaven que imprimia octavetes.

—I és cert?

—Sí, però no les trobaren. Ja les havia tretes. Demà els carrers en seran plens. Però a mi el mètode no em sembla bo. Calen accions més violentes. Si per mi fos…

Gallego es sentia mal a pler. Desitjava trobar-se d’una vegada amb Manzanas. Traduir el que fos i marxar.

—Ja hi som. Hi ha hagut sort: gairebé ja no plou. Per si un cas tenc un paraigua. El vol?

—Ja és hora d’obrir-lo?

Macario somrigué amb complicitat. Avançaren en silenci per un caminoi que conduïa fins a uns estables. Hi havia una forta sentor de pessebre i excrement mesclant-se amb l’olor de la terra banyada. La porta de la vaqueria era tancada amb pany cadenat. Macario l’obrí amb una clau que es tragué de la butxaca. Passaren entre dues rengleres de vaques pel mig del passadís que vorejaven les menjadores. Gallego imaginava que Manzanas sortiria d’un moment a l’altre rera d’un munt d’alfals, perquè no entenia a quin altre lloc podia amagar-se, ni sospitava que d’aquell estable es pogués passar a cap altra cambra, perquè al fons hi havia una paret i als costats finestres amb reixes. Macario, seguit de Gallego, passà darrera les menjadores fins al lloc que ocupaven les vaques; en un costat a la part esquerra, vora la finestra, hi havia dues bales de palla. Les apartà i obrí de terra una tapa de fusta de la qual partia una escala de cargol.

—Serà un moment. Baixi amb mi.

Encengué un llumí perquè Gallego no s’entrebanqués. En arribar a baix, la llum d’una llanterna els enfocà.

—Som nosaltres…

Gallego sentí la veu de Macario com si retornés. Feia fred. La llanterna seguia il·luminant-lo i l’enlluernava.

—No és un lloc gaire acollidor per rebre’l, senyor Gallego.

Mai no havia sentit aquella veu i les paraules li resultaren d’una obvietat insultant. La llanterna deixà d’enfocar-lo. La cambra excavada a la terra, tal vegada perquè servís de refugi, feia uns setze metres quadrats. En un angle hi havia un jaç, al seu costat una tauleta de càmping amb restes de menjar, i a l’altre extrem tres cadires, una caixa amb llibres i una màquina d’escriure portàtil.

—Si l’he fet arribar fins aquí és perquè vull parlar amb vostè confidencialment. Aquest ha estat fins avui el meu refugi. Puc permetre’m el luxe de mostrar-l’hi, perquè després que vostè surti d’aquí em canviaré de lloc. No ho prengui com una descortesia. Sé que vostè va estar a la presó i que no li tragueren paraula. Confio en el seu silenci.

—Com ho sap?

—Sé també que Corbalán l’acusà de tot el contrari i que fou expulsat del Partit, perquè es pensaven que vostè havia delatat Juan Martínez… Juan Martínez era un infiltrat, que en un moment donat, la mateixa policia detingué per tal de fer-lo desaparèixer del grup sense aixecar sospites. Ho sé perquè vaig conèixer-lo. Era mestre com jo. Pertangué als serveis secrets de la policia de Luzón.

La llanterna penjava d’un clau de la paret, i la seva llum, el mocador que cobria mitja cara al mestre, el nas, els llavis i les orelles, era quasi transparent. Les faccions gruixudes, com si haguessin estat tallades amb destral, es destacaven, tanmateix, sota la tela de cànem. Però el que més impressionà Gallego foren les seves mans. Eren aspres, plenes de talls mal cicatritzats, unes mans de llanterner o descarregador de moll, mans de missatge que dissimulaven perfectament el fet que Roberto Manzanas s’hagués passat trenta anys de la seva vida esmenant la lletra dels nens als quaderns de cal·ligrafia o ensenyant des d’un entaulat les quatre operacions. Acompanyava amb els gestos tot allò que deia. Tot sovint eren molt més eloqüents els seus palmells oberts o els seus punys ben tancats o els dits acusatoris, que no les paraules. El seu cos petit, de ventre prominent, semblava desaparèixer rera aquelles mans tan desproporcionades de la resta de la seva persona, que podien servir-li perfectament de cuirassa o de parament. «Hauria de tapar-se les mans tant o més que la cara —pensà Gallego—; ningú no podrà oblidar-les encara que només les vegi un cop. Són molt més delatores que no el seu rostre».

—Conec les seves traduccions de Goethe. M’interessà durant un temps la literatura alemanya perquè la meva mare és d’allà, i mantinc forts vincles amb el país, però Goethe no és un autor que em plagui: condemnà la Revolució tantes vegades com en parlà i, a més, sap què opinava del poble, de les masses? Que més valdria que haguessin mort abans de néixer…

Gallego començà a impacientar-se. No entenia per què Manzanas es retardavava tant a explicar-li la causa per la qual l’havia fet arribar fins allà. Suposava que no volia mantenir amb ell una conversa político-literària sobre les opinions de Goethe. Tractà de tallar-lo.

—Això és una cita d’Ariosto emprada per Goethe. Vostè em dirà per què m’ha fet venir fins aquí.

—Sí, comprenc que tingui pressa, però, parlo amb tan poca gent des de fa setmanes. I a més, vostè és un home culte… Em va agradar molt el seu assaig sobre Corbalán. És un venut, jo també n’estic segur. Sap que nosaltres hi vam mantenir contactes? Bé, amb ell no, amb la seva organització. M’han dit que és a Itàlica i que la policia el cerca, pel seu compromís amb Patino, entre altres coses.

—Comprenc la seva xerrera, però aquest lloc no és, com vostè ha insinuat, gaire agradable. Em sap greu, però tenc pressa. Hauria de ser a Trebujar aquesta mateixa nit.

—Entesos. Li seré franc. Necessitam dues coses de vostè. La primera, que torni a traduir un text. Si l’hi vols donar, Macario… La segona, que ens digui tot el que sap de les dependències d’ El Día. Vostè va treballar-hi…

—Tenc entès que ara hi ha instal·lats uns estudis radiofònics.

—Sí, per això ens interessa. Ens hauria de donar tots els detalls que conegui sobre l’edifici.

Manzanas s’acostà a la llitotxa i tragué uns papers que guardava sota el matalàs.

—Aquest és el plànol… Recorda alguna dada més?, no hi havia un refugi al soterrani?

—Sí.

—Vull que em marqui l’entrada; vostè va escapolir-se per allà la primera vegada que el buscava la policia…

—És cert. Com ho sap?

—He tingut accés a dades policials, però cap de nosaltres és un venut.

Gallego marcà sobre el plànol l’entrada del soterrani que comunicava amb la xarxa de clavegueres.

—Gràcies. Ara, obri aquest sobre i llegeixi, traduint-lo, és clar.

Gallego obeí i llegí:

Die Ladung ist vorbereitet. Die Wetteraussichten sind günstig.

I traduí:

El carregament és preparat. Les previsions meteorològiques són bones.

—Li agrairé que vostè mateix escrigui la resposta, en alemany, és clar i amb aquesta màquina. Posi. TOT ÉS JA A PUNT.

Sense asseure’s teclejà ràpidament alles ist fertig, després tragué el paper del carro i el donà a Manzanas.

—Hem acabat, suposo…

—Per la meva banda no necessito res més. No tornarem a molestar-lo. Moltes gràcies.

Manzanas li donà la mà. L’encaixada fou tan forta com la del campió de pesos pesats al seu manager, després d’haver guanyat el darrer assalt amb el qual se li atorgava el campionat del món.