Venusia, 23 de desembre de 1978

Benvolguda Cèlia: Tal vegada les meves cartes et resultaran un molest destorb. Si és així, perdona. M’adon que te n’he escrites tres en una setmana i que tal vegada abús de la teva confiança, sobretot perquè imagín que t’arribaran totes alhora o amb molts pocs dies d’interval. Però a mi m’ajuda molt escriure’t, fins i tot em descansa. Tret d’unes postals als meus pares i d’unes altres als companys del departament, no he enviat res més a ningú. Ja saps que el món de les meves relacions és molt limitat. Som una persona tancada i poc propícia a establir contactes, tal vegada per la meva timidesa innata, que aquests dies, com deus suposar, he hagut d’embutxacar-me, t’he admirat molt, mes que mai, en els moments que he hagut de substituir-te, sobretot per la teva naturalitat i l’encant —ho dic ben seriosament— que vessa la teva persona. M’agradaria assemblar-me a tu, Cèlia, haver tingut la sort de ser atractiva —això no és mèrit teu, és un do de la natura, vull dir que no cal que protestis— i tan intel·ligent. Jo no ho som. Som una persona massa insegura, a la qual tal vegada interessa tant la literatura perquè justament no és la vida, sinó un terreny ambigu que s’hi assembla, sense tenir, però, la seva força destructora, força que de vegades m’atrau massa poderosament per no adonar-me dels seus perills i oposar-hi resistència. La meva elecció vital, que tant té a veure amb el meu treball —de fet, la meva vida s’hi centra absolutament—, és volgudament literària. Però, tot i que moltes vegades els personatges dels llibres em captiven més que els de la vida, mai no cometria la follia de creure’m que no sóc qui sóc, que puc viure com en un llibre, que la meva vida pot ésser artística per imitació. Malgrat això, per explicar la meva relació amb Corbalán, en una mena de diari que escric em vaig servir de Bettina Brentano. Però no creguis que m’hi vaig identificar: ella em fou útil només per expressar sensacions, vivències, que d’altra manera m’hauria costat de posar en clar. La situació de Bettina, en certa manera semblant a la meva, diguem que m’ajudà.

Aquests darrers dies han estat especialment durs, i no sols per la feina que ha suposat preparar altra vegada la presentació del llibre, que aquí ha topat amb molt més problemes i que, en part, m’ha tocat resoldre a mi, sinó per l’evidència, molt més clara a Venusia que no a Calipso, tot i que és la capital de l’Estat, del règim opressiu que sofreixen els italicans. Des que he arribat a Venusia, fa tres dies, tinc la impressió que un individu em segueix, perquè tot sovint me’l trob quan entr i surt de l’hotel. Naturalment, li ho he comentat al delegat de Marcusi, que m’ha ofert hostatjar-me a casa seva si això m’ha de fer sentir més tranquil·la. De moment resistiré. Tal vegada no són més que imaginacions fingides per la por. Per altra banda, em dic a mi mateixa que jo som una estrangera i, per tant, tenc una carta garantia d’immunitat.

Aquest matí he retratat la casa on va néixer don Pablo, al carrer de la Llibertat, en un barri cèntric de Venusia. Una casa corrent de dos pisos, en els quals es veu que se n’ha afegit un tercer en una etapa posterior, que és talment com ara es conserva. He preguntat a una dona que sortia del portal si coneixia el senyor Corbalán i m’ha dit que fa uns vint anys morí en aquesta casa la vídua d’un metge d’aquest llinatge, una senyora molt vella, quasi cega i que després l’edifici es vengué. Com que la veïna era molt amable, li he demanat de veure la casa per dins. Suposava que els pisos devien estar distribuïts de la mateixa manera i he pogut fer-me’n una idea completa. M’hauria agradat treure’n unes fotos, però he vist la cara de terror de la dona i m’he estimat més deixar-ho. Comprenc que en les actuals circumstàncies ha estat d’allò més confiada deixant-me entrar. Encara que no crec tenir pinta de policia, ni de terrorista, no deixo d’ésser una intrusa. Com que la dona no tenia gaires ganes de parlar, m’he hagut de conformar amb respostes lacòniques o vagues a les meves preguntes. Havia vist molt poc Corbalán, perquè, quan ella arribà al pis, ja feia temps que Pablo no vivia amb els seus pares. El recordava, per tant, molt vagament. Mai no havia llegit els seus llibres, perquè no li agradava la lectura i tampoc no sabia on paraven els germans de Corbalán. Germans i no germanes, insistí, quan jo vaig dir que em semblava que don Pablo, era l’únic home de la família. Ja veus, Cèlia, que les meves perquisicions no han estat gaire reeixides.

Tenc intenció de traslladar-me al feu que els pares de Corbalán posseïren a Trebujar, a uns quaranta quilòmetres de Venusia, de seguida que pugi, el lloc on les glicines, segons m’explicà, omplien els murs en un esclat de morats.

Una abraçada.

TERESA