He possat la cassette. En lloc de la nostra darrera conversa ha aparegut un enregistrament de Susana Rinaldi. Tretze cançons, entre tangos i milongas. Nadie como tú. Otra vez. Sueño de Barrilete. Olvídame. Y cuando vuelvas. Cuesta abajo. Otra mujer. Rencor. Barrio.

A Catulo Castillo. La Morocha. A un semejante. Nunca volverás. Un enregistrament que no correspon al disc que em regalà i que m’agrada moltíssim. Em sento, però, enormement decebuda. No entenc com vaig poder equivocar-me de cinta. Tenc la impressió que algú —Sara?, Migue?, el mateix Corbalán?— volgué jugar-me una mala passada.

I si fou Corbalán per riure-se’n? Però no l’en crec capaç. Quin motiu podia donar-li? Tal vegada l’irritava la meva admiració, o que m’hagués comparat a Bettina? I si foren ells, dedueixo que Pablo pogué dir alguna cosa que no els agradà, però no hi eren, ens deixaren sols… Sara es va acomiadar de seguida que jo vaig entrar i Miguel arribà quan jo ja estava a punt de recollir les meves coses… Portava dos exemplars d’El relevo a la mà, me’n donà un; fou amable, ell mateix li demanà a Pablo que me’l signés.

Cèlia diu que no és possible que ells siguin els assassins, que, per contra, els degueren segrestar abans de matar Corbalán. Ella els tractà aquests dies a Barcelona i li semblaren absolutament fidels a don Pablo; a més, es notava que li tenia afecte. Pensava que Cèlia sabria moltes coses de Corbalán, però el conegué menys que jo. Ella tractà per qüestions editorials amb l’agència literària que el representava, no amb ell, que, abans de sortir d’Itàlica, sofria una mena de presó atenuada. I l’agència ara no vol fer comentaris. Només lamenta molt la mort de l’escriptor.

24 d’octubre de 1978