Venusia, 19 de desembre de 1978

Estimada Cèlia: Sé molt bé que en el procés de creació la realitat és quasi sempre només un punt de partida, o encara menys; de vegades una mínima referència serveix de pretext per bastir un món imaginari, que si sembla real és gràcies a la cohesió que imposa la veritat de l’art, que poca cosa té a veure amb la que cercam a la vida. Però sovint, quan una obra ens impressiona més del que esperàvem, desitjam, amb una voluntat propera a l’obstinació, que la història sigui real, que hagi succeït, no en les planes d’un llibre, sinó en els dies que ens marca el calendari, a personatges que hauríem volgut conèixer. I ens decep comprovar fins a quin punt el poeta és un fingidor que, com deia Pessoa, «fingeix fins i tot el dolor que sent». Els lectors som ben sovint una caterva d’ingenus o d’estúpids —sempre m’han semblat dos defectes molt propers— que mai no acabam de creure’ns la falsedat de l’art.

Et confessaré que abans de marxar de Barcelona vaig fer-me una llista amb totes les referències de llocs i carrers que sortien a Días sin sentido, per identificar-los tot d’una que arribés a Calipso. Suposava que a «l’epopeia del realisme iberoamericà» sí que tindria sentit cercar la correspondència entre la literatura i la vida. Però fou debades. I la culpa no es de Corbalán, sinó meva. Ell no enganya. El fet que òbriga Días sin sentido amb un lema fàustic, «En un principi existí l’acció», d’interpretació tan revolucionària, és un avís també per oblidar el sentit dels noms. Tret dels carrers principals i del palau presidencial, tots els altres indrets són inventats; fins i tot el barri portuari, que és tan ben descrit, a la vora esquerra del moll, mai no ha existit. Tal vegada Corbalán, segons m’ha assegurat Albert Coma, el professor de Literatura que vaig conèixer l’altre dia a casa de Quiñonero, ho féu per evitar represàlies, perquè suposava que la virulència de la seva novel·la en podia provocar.

Amb Albert vaig recórrer abans-d’ahir el cinturó suburbial de Calipso, que em va impressionar. Quilòmetres i quilòmetres de misèria. L’Albert, mentre m’acompanyava en el seu cotxe, em va referir les horribles vexacions a les quals la policia militar sotmet els presos polítics. Corbalán no fou una excepció. Passà quasi tres anys a la presó del Regiment Militar 121 de Calipso, una de les més terribles de l’Estat, i després fou traslladat a la regió de les Nereidas, al sud del país, on, gràcies a les pressions internacionals, disminuïren, sembla, les tortures, i fins i tot se li permeté escriure. Tal vegada per això El relevo és una novel·la tan diferent de les altres i planteja un tema ben allunyat de les experiències de la presó.

L’Albert, que coneix bé la ciutat, i sobretot els extraradis, em mostrà el lloc on Corbalán situà les drassanes —mai no s’han fabricat vaixells a Calipso— on es gestaren els esdeveniments d’octubre… Curiosament, en l’època en què don Pablo escrigué Días sin sentido, allà s’alçava una fàbrica de recautxutats que fou derruïda temps després per ordre del Ministeri de l’Interior, pretextant una remodelació urbanística. Representava, tanmateix, un símbol poc propici a la dictadura i, per molt literari que fos —mai els obrers d’aquella fàbrica no feren cap vaga que ajudés a la caiguda del general Luzón—, durant algun temps fou considerat com una mena de bastió mític, tal vegada més que això, una mena de casa nutrícia d’on s’esperava que tornés a sorgir la revolta, quan altra vegada els militars donaren un cop d’estat. Com si d’aquesta manera en la voluntat dels lluitadors hagués arrelat la intenció que la vida pagués el seu deute a la literatura.

No corro ja a Venusia el mateix perill que a Calipso. Aquí, malgrat que la llista de noms i referències és molt extensa, em mouré amb molta més seguretat. És la vida de Corbalán la que vull refer, no la dels seus personatges. Pens que és una sort que El relevo no succeeixi a Itàlica, sinó en un país imaginari, perquè cauria en la temptació de cercar-hi les coordenades que emmarquen els seus espais.

Per altra banda, Venusia és una ciutat sense massa caràcter. Compta, això sí, amb mitja dotzena de parcs bellíssims, més que no els tres de Calipso. Una vegada passat el brogit de la presentació que es fa dijous, em dedicaré a allò que de veritat m’ha dut aquí. Em queden dues setmanes de vacances a partir de demà passat.

Una abraçada ben forta.

TERESA