De sobte s’obrí la porta. Goethe va aparèixer seriós, impassible. Em mirà intensament. Els meus ulls no gosaven buscar els seus. Vam restar així uns segons. Les llàgrimes em regalimaven per les galtes. Ell em va estrènyer entre els seus braços. El meu cap es repenjava sobre el seu pit a l’alçada del cor. Sentia com bategava. Les parpelles se’m tancaren, aleshores; i en obrir-les altre cop vaig notar que començava una nova vida.

He transcrit l’entrevista mentre esperava que fossin les nou. Després he tornat cap a l’hotel.

—El senyor Corbalán diu que pugi a la seva habitació, al quart pis, la 498. Agafi l’ascensor de la dreta.

Corbalán m’ha obert just al moment de trucar, alhora que s’acomiadava de l’al·lota morena, de pòmuls sortits i boca carnosa que ha passat vora meu sense mirar, i després, al cap d’uns segons, quan ha tornat amb l’excusa d’una agenda oblidada, m’ha fitorat amb els ulls, ulls felins, de color indefinible, mel i sucre candi i verd d’olivera, camaleònics, canviants segons la llum, semblants als de Corbalán però més durs i acerats, que ben segur són bells quan aconsegueixen endolcir-se. I mentre amb els ulls em declarava la guerra, amb els llavis m’oferia un somrís d’armistici i amb veu mel·líflua em demanava excuses per la interrupció. I tot dirigint-se a Corbalán esgarrapava l’aire amb una mà d’ungles acurades, vermellíssimes, com si li enviés una moixonia des del fons del petit passadís, i papallonejava encara uns instants vora la porta, i, fada bona, mare consellera, guardiana sol·lícita —«No et cansis, Pablo. Torn de seguida»—, la tancava amb suavitat.

Corbalán m’ha fet passar. La suite era un immens desordre. M’ha sorprès. Hi havia llibres amuntegats, periòdics, ampolles buides, tassons, i una maleta oberta sobre un dels llits vessava roba de dona. Sobre la moqueta, caiguts, uns sostenidors de blonda que no he sabut si recollir o ignorar. Corbalán m’ha fet asseure en una butaca lletja i funcional, vora una tauleta des de la qual la veu enllaunada de Susana Rinaldi perbocava un tango.

—Li agrada la Rinaldi? Sí? Li agraden els tangos, és clar… Per a mi és la millor, després de Gardel, naturalment. Fa molt de temps coincidírem a Tucumán. En aquest sentit he tingut més sort que Cortázar:

»Això li diu en un poema. Miri —i em mostra la funda d’un disc on la Rinaldi ocupa tan sols un cantó amb les mans i el rostre; la resta és un fons negre, una mena de decorat de teatre—: aquest matí he entrat en uns magatzems, prop d’aquí. L’he vist i no he pogut resistir la temptació de comprar-lo. L’hi regalo. A la maleta es trencarà. Posi’l algun cop quan em recordi.

No he sabut què dir. He tornat vermella. He mormolat excuses i agraïments.

—Continuem l’entrevista? Per què no em deixa veure alguna cosa de les que té escrites sobre la meva obra?

Li he promès que demà li deixaré uns fulls a l’hotel i tot seguit he preguntat sobre el punt de vista d’El relevo, sempre canviant, la utilització dels miralls, una constant al llarg de la novel·la que ens amplia les possibilitats dels angles de visió, però que alhora ens ofereix tots els paranys dels reflexos. He preguntat sobre les influències; sobre Borges, Mújica, Sábato, els innombrables, dels quals no vol parlar, sobre García Burio i Sautarem; sobre el llenguatge, que, a mesura que les màscares-disfresses van poblant les sales-capítols d’El relevo, es complica, es recargola, agafa modulacions d’apoteosi operística i torna quasi al balbuceig quan avancem cap al final. He preguntat sobre la passió claustrofòbica de Mario i el seu desdoblament, sobre la música i el seu paper… Però sóc incapaç d’engegar el magnetòfon i sentir la seva veu vora la meva. Les nostres veus impreses en aquesta cinta que guard a la seva capsa, en un calaix, reservant-me per a més endavant el plaer de sentir-la. L’estoig vora els manuscrits de la meva tesi, els quadres amb apunts, les pleguetes de notes que ara trec i examín minuciosament per veure quins són els paràgrafs més interessants per passar a màquina i deixar-los aquesta mateixa nit o demà a primera hora al Princesa Sofia, abans que marxin a Madrid. Encara que sóc capaç de cometre la darrera bogeria d’aquest estiu i agafar el primer pont aeri i esperar-lo a l’aeroport per seguir-lo altre cop en un taxi cap al Palace o el Ritz o l’Eurobuilding o qualsevol suite semblant a la que fa una estona he deixat, foragitada quasi pel jove atlètic i bru que es diu Miguel i per l’al·lota morena que nom Sara, i que ell finalment m’ha presentat com la seva secretària. I altra vegada el somriure dels llavis i el colpejar dels ulls.

—Tens sort. Don Pablo mai no concedeix entrevistes. Agraeix-l’hi a Miguel i al teu oncle… —em diu mentre aleteja entorn de Corbalán, com una estúpida papallona de llum.

I jo, engarjoladíssima, m’acomiad de pressa, incapaç de rebatre-li la ironia, agafada en falta. Hauré de passar tota la nit treballant, picant a màquina alguns fulls, els més brillants, sobre El relevo, la novel·la que em sembla preferir i de la qual hem parlat més, malgrat que la meva anàlisi s’hagi centrat sobre Días sin sentido. Rellegesc manuscrits: res no sembla tenir sentit. Cerc la correspondència: mitja dotzena de cartes de lletra perfecta i claríssima que no s’assemblen gaire a la cal·ligrafia vacil·lant amb què m’ha escrit la dedicatòria als llibres que li he portat. Hi havia a les seves mans un petit tremolor que abans, durant la primera entrevista, no li havia notat però que a l’hora d’escriure era ben evident per la forma d’apuntalar el paper amb el retolador empenyent-lo amb els dits. Una lletra punxeguda, allargassada com les potes d’una grua, com ell mateix ha dit, tot referint-se al fet que les grues demanaren a Hermes-Mercuri que inventés l’alfabet, i que tal vegada per això Góngora parlava dels signes que amb el seu vol anaven escrivint pel cel.

Hem parlat altre pic de la seva infantesa, de la casa on passava els estius i, en acomiadar-me, a la dedicatòria d’El relevo ha escrit una mena d’invitació: «A Teresa, con el deseo de que recupere, para su viejo amigo Corbalán, una pared con glicinas y palabras». La que ha estampat a la primera plana de Días sin sentido m’ha semblat més críptica: «No oséis sonar, oídme: y cuando otros resplandores brillen, avanzad libres, alados, nuevos». Ha estat una entrevista molt més cordial que no la mantinguda abans. Aquest és el veritable Corbalán, el de les cartes, que m’ha demanat per llegir i recordar, ha dit.

Com si de sobte Goethe, el gran abúlic que defuig l’amor, que ha desertat sempre dels enamoraments, que mai no vol arriscar-se, s’hagués adonat que Bettina Brentano podia significar alguna cosa més que no una admiradora com tantes altres. Almenys és molt més agosarada perquè l’abraça intensament i sense cap impudícia, agafant-li una mà entre les seves, la condueix cap a l’escot i fa que s’endinsi sota la tela, sobre la seva sina, tal volta perquè així intenta obligar-lo, als seus seixanta anys, a retenir el tacte tebi de la seva pell jove, la forma dels seus pits quasi de nina, com si aquest contacte pogués conservar-lo, quan ella ja no hi sigui, i fer-li desitjar-lo altre cop o servir-li de tema per a un sonet, del que ella seria, tanmateix, la inspiradora.

Sí, li he parlat de Bettina, li he dit que he consignat per escrit tot el que fa referència al nostre encontre, perquè no me’n vull perdre ni una engruna, i que la història de Bettina amb Goethe se m’ha fet present. Ha somrigut.

—No es decepcioni. Ni a Poesia i veritat, ni a les converses amb Eckermann, transcrites fidelment per aquest, Goethe menciona Bettina Brentano pel seu nom. Només qualque dada, i no gaire precisa, pot fer referència a Bettina, com quan assenyala que hi ha algunes dones alemanyes que escriuen en un estil admirable… Coneix les cartes que es creuaren? Són molt més belles les de Bettina, perquè malgrat ésser molt literàries, és a dir, força mentideres, són molt més sinceres, vull dir viscudes, que no les de Goethe, que contesta maquinalment, en cartes de circumstàncies. En canvi, les que escrigué Beethoven són diferents: a Beethoven l’interessà molt seriosament la Brentano: «Em varen sorprendre, amiga meva, en un moment trist. El descoratjament s’havia apoderat de mi. Però vós féreu el miracle: bastà la vostra presència per reconfortar-me, per infondre’m nova vida. Des que vàreu marxar he passat hores fosques sense poder fer res. He vagat per l’albereda de Schönbrunn sense que cap àngel em reconfortés i consolés com vós, àngel meu». La coneixia? No? No té gaire mèrit. La inclou Andrei Hevesy a la Biografia del músic, en un llibre dels meus anys d’estudiant, editat per la Compañía Iberoamericana de Publicaciones, on vaig treballar… Un vell edifici del carrer Florida, a Venusia…

Sí, em sent feliç i estic decidida a anar-me’n a Madrid demà de matí, per molt mala cara que em faci el jove morè i bronzejat i la jove bruna que no sap desfer maletes ni recollir sostenidors. Perquè Corbalán m’interessa, i no m’importa reconèixer-ho. He esperat molt de temps fins a poder trobar-lo, i estic disposada a córrer el risc que demà, en veure’m, es penedeixi del cas que m’ha fet i del que m’ha dit, i faci com si no em conegués. Ara cal que passi a màquina el que crec més interessant del que he escrit sobre la seva obra, i en acabar, com si es tractés d’una carta d’amor que no pot esperar a ser tirada en una bústia i tramesa per correu normal, donada la urgència, la necessitat intensíssima que arribi al seu destinatari al més aviat possible, serà portada a mà aquesta matinada i dipositada al seu nom en el taulell de recepció de l’hotel.

15 i 16 de setembre de 1978