Cèlia m’ha telefonat. Ha dit que anés de seguida a l’editorial, que era molt urgent. No m’ha volgut avançar de què es tractava. Un assumpte que t’interessarà. Fes via. De pressa. Afanya’t. Corre.

—Vols anar a Itàlica? Hauria d’anar-hi jo, però puc proposar-te a tu. Et faràs càrrec de la presentació d’El relevo, acabaràs de coordinar el volum d’homenatge… Et pagarem el viatge, tindràs dietes i un sou forfait de cinquanta mil pessetes…

Sóc feliç. Gairebé feliç.

Com que coincideix amb les vacances de Nadal, només hauré de demanar permís per a uns dies.

La veïna acaba d’insistir que abaixi el volum del tocadisc: «N’estic tipa, dels teus tangos!».

Me’n vaig a Itàlica!

Escriuré el teu nom sobre un mur amb glicines.

20 de novembre de 1978