3

Cinc anys més tard, una nova apareguda al Diario de Venusia el catapultà amb violència als fets que succeïren després de la presó, als dies envescats d’una capacitat punyent en què Blanca el deixà. Durant els mesos subsegüents a la ruptura no féu altra cosa que perdre el temps intentant de trobar una explicació, una dada, un detall que li pogués servir de punt de partida dels motius pels quals ella l’havia enviat a pondre. Si la memòria es malmetés a força d’excitar-la sempre seguit en una causa concreta i perduda, la seva s’hauria condemnat a l’amnèsia més pregona. Però ara, gràcies al que acabava de llegir, estava segur de poder arrabassar d’una estirada els garfis dels interrogants que encara estaven oberts sobre la pròpia carn, i un pic tancats, esmolades amb cura les parts més ganxudes, podria adesar-los en qualsevol armari, ben a punt, però, per ésser esgrimits en arribar l’hora com a prova concloent, capaç d’obrir sobre l’enemic ferides semblants a les seves. Ara, amb el mateix esperit emprat per algú que tractés d’observar al microscopi un cultiu per tal d’aïllar una bactèria que possibilités la salvació de la humanitat d’una epidèmia devastadora, es concentrà, jurant-se que ho feia per darrera vegada, al voltant d’aquella angoixosa setmana de maig de 1948.

Encara que no necessitava per a aquell exercici cap mena d’ajut, cercà al fons d’un calaix del canterano-escriptori les proves materials del seu fracàs. D’un sobre gros, blavós i descolorit, anà traient d’altres sobres petits tancats, adreçats amb cal·ligrafia compungida a dona Blanca Alvarado de Paz, que li foren retornats tan puntualment com foren rebuts. Després agafà una carpeta que en els seus bons temps lluí un vermell descarat però que ara semblava haver patit una orfenesa rigorosa. La buidà amb parsimònia examinant-ne el contingut: poemes que el mantingueren desvetllat tota la nit, esborranys de cartes que no li havia arribat a enviar; notes on donava compte de les últimes voluntats en cas que no pogués suportar més els turments de l’abandó; flors assecades de la mareselva del jardí de Blanca, collides des del carrer en les hores d’inútil espera, ja que l’enfiladissa vessava de tan abundosa sobre el reixat.

Després desdoblegà amb cura un plànol de Calipso i el clavà amb xinxetes a la paret. Hi havia tres localitzacions, tres barris, a la zona nord, al centre i als molls de la dàrsena sud, al voltant dels quals havia traçat un cercle vermell. Els carrers per on transcorregueren els seus itineraris d’aquells dies apareixien marcats amb llapis negre: eren les distàncies que separaven la pensió de la casa dels senyors Paz, la pensió de la casa de Corbalán i els camins que conduïen al port. Amb color blau havia assenyalat les passejades fetes amb Blanca, que solien acabar en els carrers el nom dels quals no figurava al mapa, de tan allunyats com eren del centre, i que ella havia escollit precisament perquè ningú que pogués conèixer-la no els freqüentaria mai. Amb diversos estelets, de diferents puntes, havien estat distingits els llocs que conegué amb ella, com si fossin fites importants de la història de la ciutat, indrets que cap viatger no es pot deixar perdre a causa de la vista panoràmica o del seu valor artístic. Més d’una vegada havia assegurat a Blanca, rient, que algun dia figurarien a les guies turístiques, malgrat que la seva bellesa era nul·la, i la seva qualitat, com a curiositat remarcable, escassa, només perquè ella havia estimat allà l’escriptor que hauria d’immortalitzar-la.

La cambra llogada per hores en una casa de cites de segona, sense finestres, amb mobles ofensius i grans miralls a les parets i al sostre, on per primera vegada havien fet l’amor, adquiria sobre el plànol categoria de catedral gòtica. Els descampats per on passejaven, terrenys erms només adobats per ortigues i cards, qualificats de jardins exuberants, de parcs deliciosos. Els cafès del moll, destarotats, d’una olor fosca com l’olor de les bodegues dels mercants, tèrbola i mesclada, plens de putes en l’edat de la jubilació, considerats monuments de mèrit artístic. I al lloc on entraren la primera tarda en què aconseguí trobar-la, fora de ca seva, una taverna renouera de la dàrsena nord amb un tanguista afònic, des d’on es veien maniobrar els vapors que recalaven al port, li fou donat de bon principi la màxima puntuació. Allà, a més, en tardes successives, ella amb la seva veu més càlida, evanescent veu de fum, li descrigué aquella mescla de desassossec i tranquil·litat que la seva presència li produïa i acabà per admetre entre circumloquis i evasives que també l’estimava. Però, temps després, sobre l’estelet de cinc puntes aparegué un esborrall, perquè aquella taverna fou també el lloc de la seva darrera cita, una cita aconseguida després de moltes trucades amb neguitosa insistència, gairebé amb amenaces, i a la qual ella comparegué nerviosa i apaorida. Una Blanca distinta de la que coneixia, de veu crispada i gestos tensos, que s’assegué només uns instants al seu costat i el mirà amb una mescla de rancúnia i triomf, sense que cap esberla de tendresa, cap engruna d’aquella antiga passió pogués trair-la. Ni les paraules agenollades d’ell en les quals mesclava súplica i desig, ni l’evocació de tants de capvespres de glòria, ni la certesa de la felicitat, del que podia ésser la seva història futura, pogueren fer minvar la fermesa de la seva decisió o endolcir, almenys, el comiat.

—És inútil. Ja vaig dir que tot s’ha acabat. Fes-me el favor de no insistir. No vull tornar-te a veure.

—Per què?

—Perquè ja no t’estimo.

Ja no l’estimava. Així de senzill. De sobte l’enamorament havia desaparegut. Tant com havia cregut estimar-lo. Fins a desesperar-se quan el detingueren perquè cregué que l’havia abandonada, que mai no tornaria a veure’l. I s’arriscà a preguntar per ell al seu home de manera tan insistent que es posà quasi en evidència. I després succeïren un seguit de fets que no podia explicar-li. Tal vegada d’aquí a uns anys, quan un dia tornessin a veure’s, seria el moment de contar-li-ho tot, perquè aleshores ella ja no l’odiaria com estava segura que ho faria ara si ella cometés la imprudència de donar-li detalls. Però quan ell, agafant-se amb desesperació a les darreres paraules, li pregà que es tornessin a veure almenys de tard en tard, que no li negués el favor de la seva presència perquè la necessitava, que li deixés reconquerir-la, tornar-la a enamorar, s’aixecà per anar-se’n. I per molt que ell suplicà, per molt que li demanà que es quedés encara una estona, s’acomiadà tot pregant-li que no fes res per retenir-la i que no l’acompanyés, o se’n penediria tota la vida.

La mirà partir de pressa, apujat el coll de la gavardina, amb els cabells amollats coberts per un mocador que una brusca petita anava humitejant, encetant caminois sobre la seda amb la seva cameta d’aranya. Veié com s’allunyava dàrsena enllà, entre les remors dels vaixells de càrrega, el colpejar de la mar i els crits de les gavines, mentre ell s’empassava d’un glop tres dits de conyac que li quedaven. Encara va poder perseguir uns instants la seva silueta fràgil que avançava entre els hangars i les grues i es perdia definitivament rera els magatzems de gra. Dubtà si restar allà encara una estona, tal com ella li havia demanat, o seguir-la d’enfora per preservar-la dels possibles perills: Blanca empaitada per descarregadors del moll, estibadors i mariners; Blanca insultada, robada, violada, assassinada al bell mig de la riba sobre un bassiot de sang on haurien de florir nenúfars…

I, com solia succeir-li en evocar aquella seqüència, la seva memòria retornava també a la senyora Acosta, que moltes vegades, en les seves fantasies més terrorífiques d’aquella època, havia representat el paper de grotesca dama d’honor de Blanca. A tants anys de distància dels esdeveniments, encara es penedia d’haver immiscit la patrona en la seva història, però si ho féu fou mogut pel desig de comunicar-se amb ella, d’atracar-se a ella, fos com fos. La veu de la patrona despertaria moltes menys sospites que no la seva. Però ni així, ni servint-se d’aquest truc tingué gaire sort. Només una vegada aconseguí parlar amb Blanca, però en sentir-lo Blanca penjà.

La complicitat amb el seu hoste, al qual també mantenia gratis, havia provocat a la senyora Acosta un furiós atac de la melangia d’una adolescència bastant eixelebrada i el seu dolor del passat li havia duit el record d’un caçador furtiu que la posseí vint vegades en una mateixa nit mentre deixava anar remeulos de pantera i al qual Antonio s’assemblava en la forma de caminar. I per si una casualitat benèvola com poques l’hagués menat cap a l’amor altra vegada, Soledad Acosta decidí plantar cara a la felicitat i entrar amb les seves millors gales nocturnes a la cambra del seu protegit en la primera oportunitat propícia.

A Antonio Gallego els marruqueigs, festes i provocacions de la senyora Acosta li semblaven un escarni als seus propis sentiments i a la figura de Blanca. Cada vegada que la patrona se li acostava intentant consolar-lo, amoixant al seu cap contra una massa tremolosa, quasi tan humida com el mató, que li vesava per l’escot, una glopada de vesc li pujava a la boca i estava a punt de perbocar-li a la cara. Però la senyora Acosta, sense adonar-se del rebuig que Gallego sentia per ella, l’interrogava sobre els seus amors fent-li preguntes agosarades sobre el grau d’intimitat al qual havia arribat amb la Blanca, preguntes que l’excitaven visiblement, encara que li assegurava que oferia els seus precs, rosaris i ciris a la Verge i als sants de la seva devoció perquè ella tornés. Naturalment, Antonio Gallego li contestava sempre amb evasives. Perquè per res del món no s’hauria esplaiat amb una vaca. La nit que la patrona decidí jugar-se el tot pel tot i esperar-lo nua, entre els llençols de la seva cambra, aprofitant que el seu home no hi era, Antonio Gallego decidí que havia arribat l’hora d’abandonar la fonda. Però abans deixà que tot el fàstic del món el posseís, i com si hagués retornat a les tenebres sentí com la polpa bavosa del llimac li resseguia el cos i es deturava als testicles, intentant, amb suavitat primer, després amb furioses embranzides, allò que l’oi més incommensurable feia impossible que succeís.

—No m’estanya que Blanca el deixés… —li digué ja de matinada, ofesa, intentant humiliar-lo, mentre cobria el greix que li vessava en abundosos plecs, amb una bata de geganta, possiblement comprada en un magatzem de disfresses, apta per a un camioner que es vestís de dona, un vespre de carnestoltes. Omplí la vànova de tot l’oi que li regalimava des de l’estómac biliós, en forma de glopada apegalosa, abans d’anar-se’n aquella matinada a cops de porta i maleint la patrona, decidit a no tornar mai més, a no veure-la mai més, espantat com estava davant l’única possibilitat que li oferia la seva presència: cercar una destral, un tallant, un ganivet de cuina ben esmolat, per tal d’obrir-li el cos en canal i després, ben trossejat, lliurar-lo als gossos salvatges perquè compartissin el banquet amb les aus carronyeres.

I ara, però, a cinc anys de distància, malgrat el regust amarg, sobtada destil·lació de l’antic fàstic que li retornava, en un garbuix sutjós, una amalgama d’imatges esfereïdores, pensà per primera vegada que havia estat injust amb la pobra grassa, que no havia comès altra turpitud que enamorar-se d’ell, ni altra errada que demostrar-li el seu desig. Tal vegada era aquest el punt clau. Si ella mai no li hagués arribat a oferir el seu cos de truja, hauria seguit admetent el seu afecte tot i saber que cobejava una passió amorosa que mai no seria corresposta.

Però la iniciativa presa per Soledad Acosta, envalentida, ho suposava amb un punt d’ironia, per la declaració d’igualtat de les dones, que acabava d’ésser aprovada pel govern i que les convertia també en éssers elegibles en el futur, li semblava encara, hores d’ara, a més d’impròpia, reprobable. Sabia, a més, que cas de tornar-se a presentar una ocasió semblant actuaria com ho féu aleshores. O potser fins i tot amb més violència. Ja que aquell dia es limità a marxar vencent els seus instints sanguinaris i a vagar pels carrers esperant que la llum del sol comencés a llepar les teulades sense saber què fer, ni a on dirigir les seves passes, caminant com un autòmat per les voreres humides pel rec nocturn, sense reparar en les mirades hostils dels pocs vianants amb els quals es creuava, fent via per no anar enlloc, obsessionat com estava tanmateix per tornar al barri nord i esperar, com tantes altres vegades, que la porta de la torre dels senyors Paz s’obrís per fer entrar la mainadera que portava les pastes de l’esmorzar dels senyors. Refusà el camí desitjat, tal vegada per evitar que els peus el traïssin conduint-lo, sense que la resta del cos hi pogués fer res, cap a la casa de Blanca; intentant posar-los tots els obstacles possibles, s’assegué en una vorera, com ho feien els captaires, abraçant-se els genolls, acotant el cap i tancant els ulls perquè ningú no el pogués reconèixer. Enyorava Blanca i no se sabia avenir de la seva actitud, del canvi experimentat durant aquells mesos, durant els quals justament l’havia sentida tan propera, malgrat la distància, tan seva malgrat no ésser-ho, com si des de sempre li hagués pertangut, com si ell i Blanca fossin una mateixa persona. Li semblava del tot impossible que la seva seguretat, la seguretat dels sentiments de Blanca dels quals no dubtà ni un segon en les hores més amargues i que tant l’ajudava a sobreviure, no tingués la més petita base, ni un punt de suport. Es sentia enganyat, i no sols per Blanca, sinó sobretot per ell mateix. En el fons, Blanca li havia dit que el volia tornar a veure, que no estava disposada a continuar amb les seves relacions, que evitava explicar-li els motius perquè no volia ferir-lo. La falla, doncs, era sobretot seva. Quins motius havia tingut per seguir creient en Blanca durant l’estada a la presó si tanmateix no en tenia noves que asseguressin que el continuava estimant? La seva ingenuïtat l’exasperava. El fet que Blanca un bon dia, un dia inoblidable, se li hagués ofert no volia dir que el seu amor hagués d’ésser etern com ell havia cregut fins aleshores, fins a no tenir l’evidència del rebuig. «Ara —es deia a si mateix— em conformaria amb una explicació adient, quelcom que em tragués l’angoixa de no saber quin ha estat el motiu. El dubte d’haver comès alguna turpitud irreparable, la suposició que havia estat el seu capteniment massa impulsiu, l’excés d’amor que li vessava per tots els porus de la pell, l’ànsia mai no consumida de veure-la, el que havia alertat el senyor Paz, al qual no gosava anar a trobar tement que també es negués a rebre’l, o que el tragués fora en sentir la secretària anunciar el seu nom. Però si no era el marit la causa del capteniment de Blanca, si el senyor Paz, tan amatent, tan bona persona, al qual —quina ironia!— devia tants de favors, no en sabia res dels amors amb la seva dona, segurament es sentiria ofès perquè encara no l’havia anat a veure. En realitat, no havia anat a veure ningú, ni els seus alumnes d’alemany, ni els seus correligionaris, i pel que feia a la seva família s’havia limitat a posar un telegrama dient-los que estava bé que li enviessin diners a la fonda».

El soroll dels cotxes, el grinyolar dels tramvies, les veus dels venedors de diaris el decidiren a aixecar-se. No suportava el brogit i, a més, per res del món no desitjava cridar l’atenció dels guardes que patrullaven la zona i que ben segur l’haurien confós amb qualsevol rodamón. I amb la decisió d’abandonar Calipso per una temporada, marxà a casa de Corbalán per veure si podia recuperar l’equipatge.

Corbalán li féu una rebuda freda. Sabia per un militant amb qui Gallego es creuà pel carrer, el mateix dia de la seva alliberació, que feia més d’una setmana que havia sortit de la presó i l’estranyava molt que no s’hagués posat en contacte amb cap dels companys de la seva cèl·lula. Sabia també per la portera que havia passat dos cops a recollir l’equipatge, justament quan ell no hi era. Imaginava que devia tenir contactes secrets amb algun membre perquè la seva visita d’ara coincidia amb l’expulsió del Partit, decretada ahir mateix en una reunió urgent. L’acusaven d’haver traït i delatat, confessant a la policia noms i llocs que serviren per a la caiguda d’un nombrós grup de comunistes. Corbalán li explicava aquestes noves amb la indiferència amb què li hauria pogut comentar les previsions meteorològiques que afectarien Europa el proper cap de setmana. I quan Gallego, enfurit, vençut i trist, anà rebujant una per una les seves acusacions, es limità a encongir les espatlles amb un gest que evidenciava prou el seu escepticisme. Ni les marques de les tortures sobre l’esquena capolada de Gallego, prova que aquest donava com l’alt preu amb el qual havia pagat el seu silenci, el feren canviar d’actitud.

—Per si t’interessa, jo no he votat. Me n’he abstingut. Però no et crec cap heroi.

I un somriure de menyspreu infinit acompanyà les seves paraules i el seu rostre es va contraure en un gest duríssim que li recordava el que havia vist en els rostres dels botxins, al fons de les clavegueres on l’havien fet xipollejar en el seu fàstic.

Antonio Gallego coneixia la duresa de Corbalán, la seva fredor. Sabia de la convicció amb què defensava les seves idees, de la capacitat per imposar per damunt de tot el seu criteri, de convèncer amb la contundència de la seva dialèctica, fins i tot el més difícil contrincant. Per tot això es sentia amb inferioritat de condicions, incapaç de defensar, amb la convicció necessària, la seva innocència, vençut. Sempre havia envejat Corbalán i fins i tot en aquell moment en què despertava el seu odi més poderós seguia, sobretot, envejant-lo. Era molt més brillant, molt més agosarat, molt més ambiciós que no ell, que no passava d’ésser un somiador, el qual, tal vegada per això, es sentia capaç de somiar a doll somnis de benaurança també per al seu país, amb la generositat d’aquell que no reparteix altra cosa que il·lusions.

Deixà que Corbalán el blasmés, a més, de traïdor, de desagraït, car ell s’havia arriscat a carregar amb el seu equipatge, a guardar-li les seves pertinences i a fer desaparèixer els papers que poguessin comprometre’l si la policia escorcollava el bagul… Els papers: dues carpetes amb l’esborrany d’una novel·la i amb fulls on havia escrit una mena de breviari d’amor dedicat a Blanca, que mai no gosà donar-li a llegir perquè temia que el malinterpretés i on el seu desig es barallava amb les paraules perquè el neguit i l’obsessió per Blanca no trobaven mai una forma adient d’expressió.

Naturalment, Corbalán li assegurà que no havia comés la imprudència de llegir res de tot allò. S’havia limitat a fer-ne una foguera un vespre, a la salamandra que presidia la cambra de la petita peça que habitava. Però Gallego no cregué que Corbalán no hagués examinat fil per randa els seus manuscrits, perquè el seu somriure era massa irònic en parlar-li de Blanca, a qui justament havia conegut els dies en què ell «caigué», cridat pel senyor Paz, a través d’un amic perquè els substituís a El Dia.

I ara, cinc anys després dels fets, en llegir a les pàgines culturals del Diario de Venusia el resum de la novel·la que acabava de publicar Corbalán, Antonio Gallego tengué la certesa absoluta que havia llegit amb tota cura els seus escrits. La novel·la de Corbalán, Días sin sentido, era una denúncia sobre la manca de llibertat a Itàlica, una crònica de la pobra gent arribada de les regions del nord, dominades per terratinents sense escrúpols, per començar una vida nova a la ciutat. Una novel·la valenta que li havia valgut a Corbalán l’exili a Europa, el tema de la qual, fins i tot la línia argumental, li recordà a Gallego la que figurava en els seus esborranys. Amb la urgent necessitat de procurar-se el llibre de seguida, sortí de casa per entrar a la primera llibreria que trobés i comprar-lo i llegir-lo d’una tirada, tancat a la seva cambra, on ningú no pogués observar l’expressió del seu rostre ni sentir els seus insults obscens. I en obrir-lo i passar la primera pàgina, una senzilla dedicatòria li ferí la retina com una llenderada, un verí abrasiu, la picadura d’un escorpí, el contacte d’un ferro flamejant: «A Blanca Alvarado de Paz, amb agraïment etern».

Llegí la dedicatòria un caramull de vegades, jugà amb les paraules, tan senzilles tanmateix, buscà totes les connotacions possibles d’«agraïment» i «etern», tot el que aquests dos mots poguessin comportar de relació, d’intimitat, de dependència o confiança o potser d’amor… Coneixent Blanca, no podien esperar-se altres paraules per amagar el seu lliurament a Corbalán, perquè qualsevol mortal agrairia eternament que una deessa se n’hagués enamorat. Les breus paraules de Corbalán no podien només fer referència al fet que Blanca, la senyora de Paz, hagués pressionat el seu home perquè la novel·la de Corbalán es publiqués en la seva editorial, una de les més prestigioses del país, malgrat els forts càstigs infligits pel govern del general Luzón, des que Paz i el grup de persones, gairebé els més destacats representants de la intelligentsia de Calipso, es negaren a seguir les directrius ideològiques del poder i optaren, primer, per oposar-s’hi, i després, minvades ja les forces, empresonats o exiliats la majoria dels seus integrants, simplement a resistir com si l’editorial, La Revista i La Prensa, l’únic diari que encara controlava, tancat definitivament El Día, formessin una mena de ciutadella assetjada per les forces de l’enemic.

«A Blanca Alvarado de Paz, amb agraïment etern». No, no era aquest tipus d’agraïment, sota la complicitat política, el que havia portat Corbalán a expressar-lo públicament. N’estava segur. Era sobretot un sentiment d’orgull, de jactància, el que el portava a fer imprimir el nom de la seva protectora-amant en la primera plana del seu llibre. Com si aquest nom li atorgués la categoria d’una condecoració per lluir-la sobre el pit en un banquet de gala, l’oferia ostensiblement a qui volgués contemplar-lo, suposant que l’agraïment es referia sobretot a favors molt més íntims. Això exaltava molt més Antonio Gallego que qualsevol altra cosa. Ni tan sols el fet que ara se li feia evident, que Blanca l’havia deixat per Corbalán, podia ferir-lo més que no el nom de Blanca imprès en el llibre del seu antic company. No entenia com Corbalán podia ésser tan mesquí de voler obsequiar els lectors amb la prova del «deshonor» de la senyora Paz. Ni com aquesta, tan enigmàtica, tan vergonyosa, havia pogut permetre una cosa així, que mostrava ben a la clara quina classe de relació mantenia amb el jove escriptor, que aleshores era ja un personatge al món intel·lectual d’Itàlica.