10
Primer fou un renou convuls: la xerricada d’uns pneumàtics aturant-se sobre la grava del camí. Després, en forçar el reixat, l’estrèpit ferruginós d’una carcassa metàl·lica, seguit de lladrucs de gossos eixordant la nit, acompanyant les remors dels passos que s’acosten amb soroll de soles ribetades per claus, sonant sobre llambordes. Veus desconegudes criden el seu nom mentre s’encenen els llums de la planta baixa. Veus desconegudes el reclamen sense escoltar les del majoral que els assegura que no hi és, que ha marxat de Trebujar aquesta mateixa tarda i que no fa comptes de tornar fins d’aquí a una setmana. Veus desconegudes manen tancar els gossos, no fos cas que haguessin de fer una senzilla demostració de punteria sobre els animals…, manen obrir de pressa les portes de la casa gran perquè duen ordre de registre, ordre d’endur-se’n el senyor… Però, ja que ell no hi és, no tenen inconvenient en tenir una conversa amb la seva germana en un lloc adient, un parell de quilòmetres enllà, a la caserna d’Olimpia on instal·laren, fa un any, el centre de les bases de reconeixement de la regió. I encara que es tracta d’una missió rutinària, mai no interroguen ningú fora de les dependències policials —ells res no tenen a veure amb els grups d’incontrolats que segresten i torturen— perquè així la persona en qüestió té les màximes garanties. Probablement la senyoreta Constancia Gallego podria tornar a Trebujar l’endemà, una vegada hagués acabat la seva declaració.
—T’has equivocat, Natividad, sóc aquí. Vaig ajornar el viatge per a demà. Vostès diran de què es tracta.
Havia sentit perfectament tots els sorolls, el sotrac de les rodes en aturar-se en sec, l’empenta de les portes contra la carcassa de l’automòbil, els lladrucs dels gossos i els colps de puny dels crits demanant per ell, descarregant-se amb força en el ring de la nit, en un combat inútil contra la veu de Natividad i les seves excuses. «El senyor no hi és». Era veritat: no hi era. Era en un altre lloc, en una altra terra, en un altre món. Navegant per un mar acabat de descobrir, la dolcesa del qual el feia persistir cada nit en la mateixa travessia.
—T’has equivocat, Natividad. Vostès diran quina urgència els porta a visitar-me en aquestes hores.
L’acompanyaren els lladrucs dels gossos i les petjades atuïdores. Altra vegada tornà a sortir la porta tancant-se amb rebotar de metalls, el grinyolar d’un motor, el soroll de les gomes escopint el petroli, com si les rodes cerquessin en aquella terra una mica més de comoditat, evitant els cantells gratelluts de la grava. I moltes hores després, en despertar-se voltat de persones desconegudes en una immensa nau, continuava sentint aquells sorolls seguits per l’udolar dels gossos de Trebujar, mentre els ulls astorats contemplaven el que tenien davant i no volia veure. Rostres de vells, joves, nens, homes i dones, una multitud desolada i promíscua, arraulits els uns contra els altres, sobre un terra moll, entrespolat per la brutor sutjosa de tants de cossos junts, junts des de qui sap quan, com en una soll, com els porcs que esperen que arribi el mercader per ésser pesats i conduïts després a la gàbia d’un camió cap a l’escorxador de la ciutat i entrats, ara sí, en una sala asèptica, l’antesala de la cambra mortuòria, on un veterinari els examinarà minuciosament abans de ser oberts en canal. Pitjor que en una soll. Jo no sent el grinyolar dels porcells acomiadant-se de si mateixos en un darrer adéu a la vida. Sent els plors i el crits i els gemecs. Sent com de sobte una marxa militar els apaga, els eixorda amb els platerets, els dilueix amb les trompetes, els ofega amb la força dels timbals. «El comandant de la zona acaba d’arribar», li diu el vell que jeu al seu costat. «El reben cada matí de la mateixa manera». Però ell no pregunta res. No gosa. Té la camisa xopa. Fa una calor xafogosa dins la soll, put a detritus i a zotal barrejat. No, no ensumarà més que perfum de violetes als cabells color de caoba, a les mans que el busquen en la nit, a les aixelles i al sexe de Gabriela. No veurà més que els seus ulls, com un glop de mar enrocada de tan blaus, ni escoltarà cap veu que no sigui la seva ben a prop, a cau d’orella, ni d’altres gemecs que els seus en el moment de l’amor. Somia tota aquella desolació, veu una seqüencia d’un film de tortures, un film per a sionistes, evidenciador de les desgràcies dels jueus perseguits, fins a l’holocaust. O potser recorda la presó sofrida fa anys. No. Altre cop els sorolls: les xerricades dels frens, els claus contra el trespol colpint-lo ben endins del seu cap, com si tot succeís al cervell. Els sentinelles vetllen, els vigilen, mostren les negres boques dels fusells, els obliguen a aixecar-se a colps de culates, a caminar a guitzes fins a la porta tancada per on, de temps en temps, algú desapareix manat a cercar per no es sap qui.
No vull veure com regalimen els cucs per les galtes, ni com arreu s’escampa altra vegada el lladruc dels gossos, missatger de la mort que desplega les seves ales, ara que em diuen —des d’on?— que avanci entre caps, mans i cuixes, entre els presoners que esperen, si els trepitj és igual: són pell i ossos, sense polpa, sense carn; inerts els membres ja no senten cap dolor, diuen que avanci de pressa cap a la porta blindada i no escolti els gemecs. Jo no he fet res. Un interrogatori breu i rutinari. Potser sóc un embriac en la nit del deliri i tots aquesta fantasmes que vetllen per espantar-me, com Lucia oberta amb un llençol al fons del passadís, ululant quan no volia empassar-me la sopa i era el més malcriat de tots els fills de la senyora. «Dimonió petit amb un cargol sobre el front, què en farem d’ell? Verge Santíssima què serà d’ell, si no creix? Perquè si no té gana i no menja, no creixerà, es quedarà rufai! Un nan que haurà de guanyar-se la vida a les fires. Quina vergonya per als pares, ai! Una cullera? I una altra; mira com s’empassa la sopa, gola avall. Creixerà i es farà fort i serà un home…». Travessa els boscos daurats de la infància i dins l’aire de paper volen les arnes.
—Antonio Gallego Cárdenas, criden. Ets tu?
La veu que increpa surt d’un altre lloc. No hi ha ningú al fons del passadís, vorejat per portes tancades. Per retxilleres el fiten ulls de mort.
—Sí, qui em crida?
L’empenyen cap endins contra la fosca. A la cambra buida l’ennueguen l’angoixa i un polsim. S’ofega. Es vincla amb el cap cot. No hi ha finestres. La porta ha estat tancada amb clau. Una foguerada li puja pel pit. De sobte un llum, un reflector potent com un incendi de benzina sobre els ulls closos. Els ulls que nota buits —amb les còrnies cremades, les parpelles de cendra—. No pot obrir els ulls. No es pot bellugar. Intenta concentrar-se en la respiració. S’ha acostumat al polsim? Es fixa en l’aspiració, l’espiració, com si només visqués pendent del moviment dels seus pulmons, del joc dels pulmons amb l’aire —amb el gas?—. Intueix la presència del monòxid. No pot obrir els ulls. El dolor li ho impedeix, el dolor li supura per les galtes. Amb els ulls tancats nota com disminueix la llum. Ja no és tan forta. S’hi ha acostumat la seva pell, o, cremada, s’ha tornat insensible? La mà li serveix de pantalla. A poc a poc, com si seguís les instruccions d’un metge, entreobre les parpelles. El reflector ha deixat d’enfocar-lo. Ara hi ha una llum difusa que li mostra els objectes del despatx: una taula, dues cadires, un arxivador. S’asseu i en recolzar-se sobre la taula una descàrrega elèctrica el convulsiona. Bela com una ovella des del fons d’un barranc. S’obre la porta. Nota com els membres es van desenrampant. Intenta bellugar les cames, cloure els punys, obrir els palmells.
Hi ha un uniforme de l’exèrcit amb un grau de coronel rera la taula. Paraules que l’escarritxen: «Haurem de fer arreglar aquests aparells… Es disparen quan no toca. Espero que sabrà comprendre-ho». I la ganyota fastigosa s’escrostona en el seu rostre d’argila.
—Hem trobat armes a Trebujar… Què me’n diu? Armes enterrades… Això és absolutament penat, armes per als guerrillers, per als revolucionaris, per als que volen acabar amb Itàlica, per als que volen vendre la Pàtria al marxisme internacional, armes de fabricació soviètica… De quin grup, a quin grup pertany? Per a quin grup les guarda? A qui tracta d’encobrir? Coneix els membres d’Aurora Vermella? Els de l’AVE? Sap que, a més de terroristes, són traficants de cocaïna, mafiosos, estafadors…? Coneix Manzanas? Quina estreta relació té amb Macario? Sap que el seu cosí ha desaparegut de Calipso, que el seu oncle ha estat detingut acusat de subversiu? Sap tot el que l’espera si, a més, es nega a col·laborar o no dir la veritat? Si tampoc ara no vol donar els noms dels seus companys com quan fou empresonat per Luzón… Les seves activitats consten, una per una, als arxius… Coneixem la seva vida i miracles, la seva correspondència amb el ministre de Cultura quan governava Patino, la seva fòbia luzonista… Vénen de lluny les seves vinculacions marxistes. No cal que demani un advocat. No hi ha advocats que valguin… Val més que col·labori, val més —pel seu bé i el de la seva família— que ho digui tot, ho conti tot sense deixar cap detall. És un consell desinteressat que li dono… Ja veu amb quina deferència és tractat, amb cotó fluix. Més val que parli, digui, confessi, si no se’n penedirà. Ho dic pel seu bé. Ja veu que li parlo en un to d’amic. M’horroritzen els blaus damunt la pell, els cops que poden desfigurar un rostre, els corrents als genitals, el poltre, tots aquests instruments que de vegades no hi ha més remei que aplicar quan les persones s’entossudeixen massa… En fi, es tracta del seu esdevenidor, de la seva pròpia seguretat. No té res a dir? Impossible! Com no ha de tenir res a dir, essent fill d’un candidat radical, membre o ex-membre del Partit Comunista? Amic de Macario, de Roberto Manzanas i tenint com a majoral Natividad… Natividad havia tractat d’encobrir-lo, però ja mai més no podrà tornar-ho a fer… Per què? Ben senzill: la persona que l’interrogava es posà nerviosa i li tallà la llengua… Natividad era molt insolent. Amb la llengua tallada no ens podrà dir noms, és cert, però tampoc no parlarà… Desitja veure’l? Desitja comprovar que jo no menteixo mai, que sóc home d’honor, que només m’indueix a fer el meu treball el servei a la pàtria i l’odi, això sí, l’odi més absolut contra aquells que volen destruir-la? Vingui un segon, és ben a prop, dues dependències més enllà, sotmès a una cura d’urgència.
Veié Natividad en un racó, colpejat com un gos amb ràbia, amb els llavis tumefactes dels quals sortia un rajolí de sang i els ulls xuclats per la mort, bellugant-se en un espasme d’agonia.