I

El record de Bettina Brentano se’m fa obsessiu i es superposa als meus propis records de fa unes hores como si només evocant-la, evocant les seves sensacions, pogués entendre les meves. M’he atorbat tant de temps per conèixer Corbalán com ella per trobar-se amb Goethe, des que llegí Werther. Sortosament, però, no he hagut de recórrer els quilòmetres que separen Casel de Weimar, ni disparar els trets als fantasmes en la nit dels boscos, ni dormir al ras, al peu de les murades de Magdeburg. O, com si hagués de prendre part en un ritu iniciàtic, resoldre enigmes i salvar paranys, preparant-me per al gran encontre, oferint fins i tot, amb l’exultació pròpia del cas, la meva virtut al secretari, per poder arribar més de pressa al seu davant i emmudir i plorar. Qüestió de modes? Supòs. Sóc conscient de l’enorme importància que té per a mi Corbalán, del prestigi de la seva figura no exempta de misteri que el valora, al meu entendre, per damunt dels altres escriptors italians. A més, tenc una excusa que no tenia Bettina: treball sobre la seva obra. No necessitaré fingir, per tant, si és que el torn a veure. Si finalment aconseguesc l’entrevista, no li hauré de dir que vull escriure la seva biografia, encara que no sigui veritat, per tal d’afalagar-lo, com féu la Brentano. M’adon que la meva relació amb Corbalán sembla marcada ja de bon començament per la seva amb Goethe. Un recurs metonímic que em facilita l’escriptura? Tal volta. De vegades, com ara, odii la Brentano; el seu capteniment me pareix, a estones, fictici, al menys d’allò més eixelebrat, i no voldria que em condicionés. Desitj, com res en el món, l’amistat de Corbalán. Per això he intentat causar-li tan bona impressió com he pogut, escollint un vestit blavós que m’escau bé i m’afavoreix, perquè retingués la meva imatge almenys uns instants més que no la dels altres que han acudit a rebre’l. Crec que ho he aconseguit, encara que no m’ha conegut. El meu nom no li sonava de res. Després, quan jo li he recordat que ens escrivírem fa dotze anys, ha respost amb un vague: «Ah, sí, és cert», esforçant-se per situar, si més no un tret, un senyal, un indret de la memòria malmesa, imagín, pels llargs temps de presó.

La mitja dotzena de cartes encoratjadores i amabilíssimes, que mai no em causaren la impressió d’haver estat escrites per compromís o seguint un model estàndard respondre a admiradores, em feien suposar que s’alegraria de veure’m, encara que només fos per vanitat. M’ha somrigut molt afablement, és cert, i m’ha agraït que hagués anat a l’aeroport. Res més. En el fons, tenia dret a esperar altres mostres d’afecte? Dues cartes meves queda ren sense contestar i la darrera em fou retornada després de dos mesos.

Més tard, casualment, vaig saber pels diaris que Corbalán havia decidit abandonar Europa per un temps, deixar la vida pública i tornar al seu país per combatre de prop la dictadura.

El cert és que m’ha impressionat molt més del que em pensava, tot i que estava ben predisposada. No sé exactament on resideix el seu atractiu, ni d’on ve la seva força imantadora, que no té res a veure amb la capacitat literària de bastir un món de ficció, ni tan sols amb la seva qualitat d’heroi avesat a presons i tortures. No és l’autor ni el mite, sinó l’home, el que m’interessa ara, tal volta perquè aquell és un vell conegut a qui he ofert fulls de paperassa desfent-li el joc, descomponent-li les peces, fins i tot, en algun moment, esmenant-li la plana. El conec bé. En canvi, Corbalán… Hi ha un punt concret de la seva persona que el fa infinitament seductor. No és el cos escardalenc, una mica desmanegat però elegant, alhora que guarda empremtes de picanas i parrillas, estigmes de turments, ni el tarannà seriós que encobreix una certa timidesa, encara no superada, malgrat tant de temps com fa que ha après el seu paper d’escriptor cosmopolita, acostumat al tracte amb diplomàtics, senyores que conversen en tres idiomes alhora, mentre xarrupen còctels de colors virolats. No són els ulls fitoradors, ni la boca molsuda, ni la manera de mirar, ni tan sols la forma de moure els llavis. Tal volta és la cabellera llarga, abundant fins a l’exuberància, d’una frondositat insòlita en un home de la seva edat, descambuixada, com si hagués estat voleiada per vents antics i llunyans, vents d’una altra època, vents romàntics, trasplantats d’Europa a les desertes contrades de la pampa.

—Potser els espantaran, els meus cabells —ha bromejat—. És una cabellera de savi internacional. A la presó vaig pensar a escapolir-me utilitzant els cabells com a cordes —ha afegit irònic.

Però hi ha, sens dubte, a més de la cabellera, l’element fàcilment caricaturitzable de la seva persona, un altre aspecte magnètic molt més difícil de descriure, que es fa escàpol a les paraules mitjançant les quals intentam copsar la realitat i catalogar-la; precisament perquè no és tangible, perquè res no té a veure amb la pell, amb l’anatomia de Corbalán, malgrat que sigui el seu cos, la seva presència, la que ens hi aboca. Quelcom inquietant, torbador, secret, carismàtic, tal volta, que ens hi apropa amb poderosíssims reclams.

Amablement ha rebutjat les entrevistes, excusant-se en el cansament del viatge i en la salut prou delicada —«un cor feble com el sospir d’una novícia dins d’un cos massa fort i gropellut, incapaç de fer-li els compliments que caldrien…»— i s’ha negat a concedir una roda de premsa, tal com insistien els periodistes.

—Els deman excuses. Estic molt cansat. Els avions no m’agraden. Sent claustrofòbia. Odii els avions, els ascensors, els llocs tancats… Necessit descansar. Potser és que encara no m’he acostumat a ésser lliure… De tant que ho desitjava… M’emocion fàcilment i això no em convé. D’aquí a tres dies he de ser a Madrid per intervenir en la Conferència de la Pau. Estic reescrivint el discurs. Voldria que fos prou clar, prou contundent… Quan el tengui acabat podrem parlar, si volen… Telefonin a l’editorial… Cèlia i jo estarem en contacte… Parlin amb els responsables de l’Editorial, amb Cèlia, que és la millor relacions públiques del món —ha dit mentre ens presentava somrient una al·lota primatxola—. Ella els contestarà. Estic segur que ho farà millor que jo… No ho creuen? No et molesta, veritat, estimada? Seran breus…

I ens ha dit adéu amb la mà agafant-se el braç d’una noia bruna en qui no havia reparat fins aquell moment. Al seu costat, portant-li la maleta, caminava un jove atlètic i bronzejat.

Els periodistes han rodejat Cèlia, una moixa de despatx, perfectament nostrada, que m’ha semblat que coneixia tot i que jo no freqüent el món editorial… M’he sentit infinitament estúpida a causa de la meva timidesa. I ara sí amb ganes de plorar, com Bettina, però no d’emoció sinó de ràbia, pensant que ja no el podria veure. Segur que a Cèlia no l’interessa ajudar-me. El que jo vull és una entrevista privada amb Corbalán, i això no representa cap mena de promoció, cap benefici… Som idiota, mai no n’aprendré! Per què no li podia haver dit que faig la tesi sobre la seva obra i que m’és imprescindible parlar amb ell perquè tenc un munt d’interrogants i un altre de certeses que voldria, saber i confirmar.

He anat caminant per l’immens hall, envestida per una allau de jubilats nòrdics, pacients i disciplinats, que seguia el seu esqueller vers una taquilla, mentre veu opaques i metal·litzades anunciaven diversos vols. L’aeroport m’ha semblat més aviat buit per un divendres de setembre. En arribar a la primera porta de sortida he vist com Corbalán acabava de ficar-se en un CX de color marró. He pres una decisió ràpida: he agafat un taxi i he ordenat al xofer que seguís el cotxe de l’escriptor.

Hi havia una llum tèbia embolcallant la suavitat de la gespa sota l’aigua ruixada pels aspersors. He agraït a l’atzar que Corbalán arribés aquests dies, no abans, quan la xafogor de l’estiu embrutia encara més el contorn de la ciutat, i el cel baix, tibat com el ventre d’una prenyada, s’apuntalava en les antenes dels edificis més alts. L’aire d’aquest capvespre és net i el sol que es pon rera les finestres del taxi fa lliscar, apaivagant-les, amorosit, les darreres clarors del dia, que, si no amaguen, almenys minven la ferotge ganyota de les fàbriques i els hangars esbalandrats que voregen l’autovia de Castelldefels.

Per sort, el CX ha agafat el camí del cinturó de ronda, evitant travessar la ciutat. Em sorprenc a mi mateixa: mai no havia perseguit un cotxe, ni mai tampoc imaginava que jo, en un taxi, serviria d’incògnit seguici a Corbalán.

El meu pensament és ple de les seves imatges. Allò que de daurada bohèmia cosmoplita —l’evocació de l’escuma i el dringar dels cristalls a l’hora del brindis al château que qualsevol marquès de levita i monocle ha simulat regalar a la seva demimondaine— o descurança revolucionària —aiguabarreig del cel·luloide: aquell Crist atrafegat i visionari amb el cambuix suat, seguit per deixebles quasi facinerosos, ofert per les càmeres de Pasolini— s’insinua a la seva cabellera. I més enllà de la seva cabellera i les fàcils associacions: anacoretes temptats per un eixam de cortesanes, Samsons de cartó pedra, tribus selvàtiques de l’Amazònia, quelcom més subtil, més indexifrable. La veu? El gest? L’esguard? No, més aviat la imminència d’una catàstrofe —l’avió acaba de perdre l’ala dreta—, la visió d’un espadat —el tren descarrila just en el moment de travessar el pont—, una porta oberta al no-res —boca de monstre que tot ho devora—. La força imantadora que hi dirigeix les nostres passes. Força del desig. Força de la curiositat que engendra el coneixement, per petit que sigui. Aparences. Màscares. Focs d’artifici. Maquillatges. Ortopèdies. Exorcismes. Rius. Seducció del que és aparent i efímer, en funció de l’obscur reclam de les ombres en la magmàtica nit.

De sobte és fosc. Els fanals ja són encesos quan enfilam la Diagonal. No sé cap on anam, però en certa manera estic contenta de ser en aquesta avinguda ampla, vorejada per arbres, certament senyorial. Una imatge més gratificant de Barcelona.

—Vostè es queda aquí? —em diu el taxista quan el CX s’atura davant el Princesa Sofia.

Anava a entrar a l’hotel. Un jove morè i atlètic m’ha posat una mà a l’esquena.

—El senyor Corbalán no vol ésser molestat. No concedeix entrevistes.

He fet com si res. He avançat cap a la porta. Llavors, davant el gest burleta del porter, m’ha barrat el pas.

—Crec que no m’ha sentit. El senyor Corbalán no la rebrà.

A l’accent mel·liflu pastós del sudaca es superposava un to contundent de macarra, passat, això sí, per una botiga de Pierre Cardin.

—Hi ha una coincidència. Jo admir Corbalán. Desitjava parlar amb ell… però no sabia que s’hostatgés aquí… Li agraesc la informació… Jo som neboda del gerent de l’hotel. Venia a veure’l.

Llavors tot han estat excuses. En realitat complia ordres. La salut de l’escriptor és tan delicada, i els periodistes tan atrevits… És clar, és el seu deure… Tenen la missió d’informar… Potser demà, si es trobava millor, ell mateix tindria l’oportunitat de demanar-li que em rebés… Si vol telefonar a les deu, o jo mateix puc trucar-la si és tan amable de donar-me el seu número de telèfon…

He hagut d’entrar al Princesa Sofia. No hi havia estat mai. Sense vacil·lar un minut, he avançat cap a l’interior del hall com si estigués perfectament acostumada a la seva acotxada vulgaritat luxosa.

13 de setembre de 1978