2

De pressa i d’esma recorregué els carrers fins a arribar al parc Plutón. S’assegué prop de l’entrada en el primer banc que trobà buit. Fixà els ulls amb la llum tornassolada que es filtrava entre les branques dels arbres, formant ratjos que anaven a estimbar-se oblics sobre els caminals, com si algú de dalt, instal·lat en una petita finestra invisible, s’entretingués a dirigir diversos focus sobre aquell lloc determinat, com havia vist fer en les funcions de teatre, a les quals s’aficionà de petit. Amb un gest mecànic es fregà les parpelles. Havia notat que la claror el molestava. Agraí a la tardor els tons daurants, la tèbia llum embolcallant els verds, donant-los una coloració més pastosa, menys intensa. No hauria pogut resistir la lluminositat del ple de l’estiu que retalla els contorns de cada arbre i perfila la silueta de cada branca amb caire punxents. Els seus ulls s’havien anat acostumant durant quasi cinc mesos a la fosca i la humitat de la cel·la, i un encontre violent amb la llum els haguera pogut resultar excessiu. Observà al voltant. El signes de la tardor s’avançaven al calendari. Les fulles groguenques arremolinades als racons gemegaven com velles reumàtiques cada cop que un alè de vent les empentejava. Pel cel, esbarts d’ocells traçaven jeroglífics tanmateix ben fàcils de desxifrar: marxem cap a les zones càlides. Adéu.

Durant els primers instants de llibertat en travessar el carrer pel lloc més estret, pel lloc en què més aviat l’allunyaria de la caserna, sentí un fort desig de parlar, de fer petar la xerrada amb qualsevol que volgués escoltar-lo sense prendre-li cada una de les paraules, per una provocació, una delació o un indici de la seva subversió criminal. Però la por en identificar amb el rostre innocent, escollit per l’atzar, els rostres dels que l’havien turmentat durant els llargs interrogatoris, el féu desistir. Temia trobar en totes les cares, fins i tot en les més estimades, alguna obscura semblança amb els botxins. Això l’horroritzava.

Allà, assegut, quasi gronxat per l’oratge, decidí que calia concentrar totes les seves forces a oblidar aquells mesos malgrat tenir la convicció que mai les cicatrius de les ferides no podrien esborrar-se del tot. Es donà una hora més, només una, per resoldre els seus dubtes. Presentar-se als companys —suposava que alguns encara es reunien en un local del centre— podia ésser perillós. Tal volta l’havien deixat anar de sobte, en un moment inesperat, per seguir-lo, i que ell mateix els servís d’ham. Anar a veure Blanca era del tot contraproduent a causa del seu aspecte. Agafar el tren fins a Venusia, per refugiar-se a casa seva, oferia dificultats; a més, retardava l’encontre amb Blanca. Decidí quedar-se a Calipso. Suposava que la madona de la pensió li seguiria guardant el bagul i les maletes, malgrat la seva desaparició sobtada. Mai no li degué diners. Ben al contrari, pagava puntualment i en alguna ocasió li féu algun préstec a compte de la dispesa. Pensà, doncs, a demanar-li aixopluc per a un parell de nits mentre sospesava si era millor restar a Calipso o desaparèixer per un temps… Necessitava descansar lluny de la sensació que, altre cop, en qualsevol moment, tornarien a detenir-lo. No suportava la idea de recomençar de seguida la lluita. Demanaria una treva, un permís. Potser seria titllat de covard, tal volta ho era, però ja no li quedaven forces per enfrontar-se altra vegada a l’angúnia dels interrogatoris, ni pell del seu cos sense màcula de llenderades. Desitjava obsessivament veure Blanca, estar amb Blanca el màxim de temps possible. La necessitava ara més que mai, amb molta més força, com necessita el menjar un ressuscitat, més que no un moribund.

Sortí del parc. Incapaç d’aficar-se al metro, decidí caminar fins al carrer Barrientos. Procurava avançar pels llocs on hi havia més gent. Tractava de passar desapercebut confonent-se entre els vianants. Tenia por que el seu aspecte famèlic, amagrit, el delatés, i un ex-presidiari, per bé que polític, no agrada a ningú. Es creuà amb Campuzano. S’hi acostà, però en veure que no el reconeixia seguí caminant més de pressa. Havia coincidit amb ell en l’organització de grups comunistes a la universitat. No eren amics, però sí companys de cèl·lula. Tal volta Campuzano era despistat o considerà oportú, per motius de seguretat, no saludar-lo. O, simplement, no el reconegué. «Estic més prim i duc barba. És clar, la barba! No m’han permès afaitar-me ni per sortir…». Calia afaitar-se de seguida. Tots els homes anaven rapats. La barba era un distintiu massa evident. Quan girà la cantonada del carrer Irigoyen es topà amb la lluna d’una confiteria, un immens mirall on solien contemplar-se les senyors abans d’entrar a berenar per assegurar-se de la bona planta. No pogué resistir la temptació: veié el seu rostre pàl·lid, quasi cadavèric, els ulls enfonsats, sota profundes ulleres liloses; els cabells greixosos li refregaven el coll de l’americana, que li ballava com els calçons. La pròpia figura l’espantà. Pensà en Blanca. Ben segur que s’horroritzaria en veure’l així. Corrents recorregué la distància que el separava de la fonda. Descansà uns instants sota el balcó del qual penjava el rètol de «Huéspedes» i pujà. La porta era oberta.

La senyora Acosta el petonejà amb efusió. Havia odiat els besos fins que la boca de Blanca se li acostà, i a partir d’aquell moment rebujà tots els que no venien dels seus llavis. Per això la polpa una mica assalivada dels de la dispesera li recordà els llimacs de la cel·la i un calfred li recorregué el cos.

—Quina alegria tan grossa, Déu meu! Ja era hora! Feliços els ulls! Però com l’arreplegaren, criatura? Si vostè no és capaç de fer mal a ningú! Política, política… Luzón vol el millor per tots… quina alegria!

L’agafà per les galtes i el tornà a petonejar. No sabia què dir ni què fer. Estigué a punt de fugir rabent per les escales. No podia suportar la xerrameca estúpida d’aquella dona ni les seves expressions d’afecte.

—L’hem enyorat, sí, senyor, i molt. Ho pot creure, fill meu! Jo volia guardar-li l’habitació, però, ja sap, corren temps difícils i el meu home me la féu llogar. I si en sortir no torna? I si decideix canviar-se de lloc? Ja sap que han tancat El Día? No? Diuen que és pel paper… No els donaven paper… Li he guardat els darrers. La seva columna seguia sortint amb el mateix títol, però la firmava algú… No puc recordar qui… Esperi’s. Ja els veurà… Els tinc aquí.

La senyora Acosta enfonsà la seva humanitat desbordada en un armari, una mena de traster que tot aprofitant el buit de l’escala havia construït el seu marit ajudat per un cunyat paleta.

—Miri, aquí els té. Tots per a vostè. Jo no els vull. Per embolicar me’n sobren i per encendre el foc fan massa fum. Guardi’ls, veurà quina diferència. Jo no hi entenc gaire, però eren millors els seus. Més fins, més senyors… Ho diu el meu home. Em comprèn?

El caramull li pesava a les mans. Els deixà sobre una cadira i n’agafà un per atzar. Sentia una enorme curiositat per saber qui l’havia suplantat. Per un instant pensà en Blanca, però de seguida s’adonà que era una estupidesa. La senyora Paz mai no intervenia en la vida pública ni en els negocis del seu marit: no ho faria ara per ell. Sí, el títol era el mateix. Tot i que l’article ocupava menys espai, havia estat traslladat de plana i firmava Pablo Corbalán. Sentí ràbia. Justament Corbalán, amb qui no s’entenia! L’arrogant, fatu, presumit, sempre creient-se més intel·ligent que els altres, més preparat, donant ordres, intentant adreçar les vides alienes… A més, com era possible si no coneixia els Paz? Sabia que Corbalán escrivia, però no que li interessés el periodisme… No estava malament. Una idea brillant. La senyora Acosta li interrompé la lectura.

—L’ha trobat, eh? I com es diu? Cormalán, Corlabán, sí, una cosa així… Em sona.

—Pablo Corbalán.

—És clar, per això em sonava a mi. És el senyor que s’endugué el bagul i les seves maletes. Em deixà una targeta i preguntà si vostè devia alguna cosa…

—Està segura que era Corbalán?

—Sí. Buscaré la targeta. La tinc dalt. Però recordo bé com era: alt com vostè, amb el mateix color de cabells… El nas un poc més llarg… Un tipus «guapo», amb tots els respectes, quasi diria que s’assemblen…

—No em prengui el pèl, senyoreta Acosta. Estic fet una desgràcia… Desitjaria tant un bany! Però tot el que tinc és això…

Butxaquejà abans de mostrar un grapat de monedes, quasi tot xavalla.

—No li puc deixar l’equipatge a compte perquè, segons vostè, ja no és aquí.

—Per Déu, Antonio! —escatainà com una lloca—, que ens coneixem de fa temps! Només faltaria! Jo mateixa li prepararé el bany. Si vol roba neta puc oferir-li la del meu cunyat, al cel sia, que era de les seves mides. No m’he recordat de dir-li. Quin cap! Amb el disgust que tinguérem! Pobret, morí fa un mes. Caigué de la grua… I miri, em féu llàstima amortallar-lo amb el trajo nou. L’havia dut només una vegada…

Al telèfon que figurava a la targeta donada per Corbalán a la senyoreta Acosta, ningú no contestava. No tingué més remei que embotir-se en el tern obscur, d’obrer endiumenjat, que li donava l’aire de venir d’un funeral, per dirigir-se al barri residencial «Campos Elíseos».

Potser hauria estat més adient telefonar que presentar-se d’improvís, però se sentia incapaç de retardar un sol instant més la visita. A més, si telefonava hi havia la possibilitat que el convidessin a prendre cafè, i, malgrat que mentalment agraïa la deferència per endavant, era incapaç d’ajornar la trobada fins a la tarda.

Eren les deu en punt. Possiblement el senyor Paz ja havia sortit de casa. Controlava, a més d’ El Día, La Prensa, que si bé devia estar en dificultats pel fet de tractar-se d’un diari de l’oposició, encara continuava sortint. El senyor Paz era home minuciós, de costums fixos a qui agradava ocupar-se directament dels seus negocis.

Les deu era una bona hora. Blanca devia vagarejar encara per la seva cambra coberta per un quimono de seda brodat amb or que el seu marit li havia portat feia uns anys del Japó.

«—No saps el que pagaria per veure’t sola.

»—Però si tu hi fossis jo deixaria d’estar-ho, estaria amb tu…

»—Sí, clar. El que voldria és veure’t sense que tu em veiessis.

»—Espiar-me?

»—No, això no. Veure’t sense que jo mateix me n’adonés, com si tu i jo fóssim una mateixa persona, com ara, però que a la vegada jo tingués capacitat per distanciar-me i veure’t sense sortir de tu…».

Solia abraçar-la molt fort mentre li demanava que li expliqués fil per randa tot el que feia un dia qualsevol, del matí a la nit; era una manera de participar en la seva vida, encara que fos des de lluny. A més, això li permetia imaginar-la quasi sense error, amb tota precisió, així podia atribuir-li a cada instant fets concrets. Tal volta avui tindria la sort de veure-la amb el quimono rosa i els cabells amollats. Segurament ella, en saber-lo allà, finalment lliure, no perdria el temps a mudar-se. Baixaria de seguida. Era un amic de la casa que havia sofert presó i tortures. Què més normal que la senyora l’acollís immediatament?

Somrigué imaginant l’escena. Accelerà el pas. Estava content. En certa manera se sentia un poc heroi, tot i que no havia vençut cap batalla. «Y la más hermosa sonríe al más fiero de los vencedores». El vers li vingué d’improvís a la memòria. Blanca era molt bella, però ell no deixava d’ésser un vençut, estripat i destarotat, vestit amb roba de mort. És clar que tal volta haver perdut, estar a l’oposició dels triomfadors, li donava una certa categoria, una mena d’aurèola que cap dels luzonistes no tenia per molt que els seus rostres fossin retratats per objectius als quals se’ls havien aplicat filtres embellidors… No, no es canviaria per cap vencedor. Ni pel mateix Luzón: Blanca l’estimava.

Li digueren que la senyora no hi era, que havia sortit i que no sabien quan tornaria, que per això era millor que no l’esperés…, que el senyor era a la redacció de La Prensa, com cada dia des que no sortia El Día. El reberen fredament. «La cambrera no deu saber que he estat a la presó i per això no em fa cas. I per què me n’havia de fer? Potser és luzonista…». No el deixaren entrar. Decidí esperar Blanca fora. Optà per passejar-se pel carrer. Per tal de no aixecar sospites caminà uns metres allunyant-se de la torre, tractant de cercar un lloc més adient per a l’aguait. Seguí avançant. Al fons de l’avinguda hi havia uns bancs al bell mig d’una placeta vorejada d’arbres on feia tot just un any, commemorant el Dia de la Lleialtat, per desig exprés de la senyora de Luzón, havien instal·lat trapezis i tobogans. La planificació tutelar de la infantesa havia arribat fins a aquells barris possiblement per errada. Els nens rics no necessiten aquells jocs: tenen les seves pròpies instal·lacions als seus jardins, sense haver de patir el risc dels contagis ni les barreges amb els altres nens poc educats… Però aquell matí una nena, de cara estampada per petits clotets, sens dubte empremtes de pigota, feia voleiar les seves cames esquàlides, mal cobertes per una faldeta empeloïda. En veure que un home s’acostava abondonà rabent le trapezi i començà a córrer espantada. Va cridar-la: «No et faré res, no te’n vagis», però ella desaparegué molt de pressa rera una cantonada. Li sabé greu. Li hauria agradat parlar-li. Feia molt de temps que no xerrava amb cap infant. «Potser la seva mare li ha dit que fugi dels desconeguts. Una reacció normal. En certa manera sóc jo qui hauria d’anar-se’n, sóc jo qui ha envaït el seu terreny»… Però no es mogué. Desplegà el diari. Veié els titulars. S’adonà que no podia llegir-lo. Si ho feia deixava de vigilar. Si llegia un parell de ratlles, només, i mirava en direcció a la casa de Blanca perdia el fil. Estava massa nerviós per concentrar-se. Potser ella tornaria de seguida. Ho desitjava intensament. A on ha anat? Modistes? Perruquera? Compres? Un món que li era aliè, petites nimietats que només tenien valor si era Blanca qui les protagonitzava i malgrat això li costava entendre com Blanca podia suportar les llargues sessions amb el cap ple de tubs, o les provatures dels vestits, amenitzades per la xerrameca de perruqueres i modistes. Quan alguna vegada ho havien discutit, Blanca l’havia fet callar amb somriures i besades. Ell mai no podria entendre que les dones, pel fet d’ésser dones, tenen un petit reducte acotat, el que fa sobretot referència al seu cos, a la necessitat de bellesa exigida pels homes.

«—M’estimaries si no em trobessis guapa?

»—Estimo el que ets. Tu mai no podries ésser d’una altra manera».

Certes obligacions de Blanca, entre les quals s’inclouen pentinats i vestits, l’engelosien. Hauria desitjat per a Blanca una vida més senzilla, menys dependent de l’opinió pública. En el fons tot això els allunyava, tal vegada perquè ell no tenia una posició suficient per proporcionar-li els luxes als quals estava acostumada, en el cas que ella accedís a deixar-ho tot per anar-se’n junts. No volia pensar-hi. Durant els darrers mesos, la idea de començar una vida nova amb Blanca l’obsessionà fins al punt de prometre’s a si mateix que, en veure-la, li proposaria la fugida. Però, com sempre, tenia por. Decidí pensar en una altra cosa. Volia allunyar qualsevol pensament trist. Ben aviat la tornaria a veure. Repassà totes les feines que havia de fer aquell dia, sense que encara n’hagués començat cap. La primera era buscar Corbalán perquè li tornés les seves coses. Per què aquell interès a endur-se’n els seus «trastos»? Encara li hauria d’agrair, és clar, les molèsties. Degué pensar que la policia podia escorcollar-los fàcilment a la pensió. Desitjava recuperar, sobretot, els llibres i les carpetes on guardava els seus papers, la novel·la de la qual duia escrits un centenar de folis, les notes amb els projectes. Segurament ara, després de tant de temps, seria capaç de tornar-la a llegir amb més objectivitat, amb més distanciament, veure les errades, sospesar les falles… Estava decidit a acabar-la aviat, a treballar-hi molt durant l’hivern, de manera que a l’estiu, durant les vacances, quedés definitivament enllestida.

Tornaria a la universitat. Li quedaven només dues assignatures per acabar la carrera. Donaria una alegria als seus pares. Desitjava veure’ls. Feia més d’un any que no anava a Venusia, des de la campanya. Fou hermós. El seu pare donava un míting al Teatro Sarmiento, el mateix dia que els comunistes arengaven al Teatro Argentina. No podien atacar-se: anaven junts a les eleccions. Però a la nit, a l’hora de sopar, el doctor Romualdo Gallego digué al seu fill que el disgust més gros de la seva vida se l’endugué el dia que sabé que havia ingressat al Partit Comunista.

Ara somriu, Antonio, mentre observa en el garbuix dels records el gest del seu pare amb el rostre crispat.

«—T’estimaries més que fos luzonista?

»—No, això mai —li digué mentre el fitorava per sobre les ulleres, fixament però sense odi, com si es tractés de diagnosticar algun gra sobre la pell d’un pacient. Després, tot canviant de tema i distenent el gest davant el plat de sopa, començà a parlar de les excel·lències i virtuts del caldo gallego i de la possibilitat que mai no se’ls havia ocorregut, als conservers de Vigo, d’enllaunar els grelos i el lacón i exportar-los a Itàlica.

»—Fes que els radicals incloguin la teva idea com a proposta en la llista de promeses electorals… Si guanyeu podeu intercanviar blat amb grelos, bou amb lacón. Jo de tu ho diria als teus adeptes de la colònia gallega: et votaran tots!».

Pens a menjar perquè tenc gana. Proposaré a Blanca anar a dinar… Impossible: no tenc diners. A més, mai no ha volgut sortir a dinar amb mi.

«—No sabia que tenguessis al·lota. I com es diu?

»—Jo només he dit que estic enamorat, mare. Es diu Blanca.

»—I quants anys té?

»—És una mica més gran que jo.

»—De quants anys et guanya?

»—No massa…

»—Els deus saber, no?

»—Sí, dotze».

Ara són els ulls horroritzats de la mare els que el miren de fit a fit, asseguda al seu costat en un racó del jardí de Trebujar, on es marceixen de calor les begònies, al peu d’un immens aromer vora el mur que al novembre es cobreix de glicines. La senyora Gallego mou el rostre que emmarquen unes mans de dits llargs, semblants a les de Blanca, en un gest familiar que repeteix quan la sorpresa o l’espant la incomoden.

Hauria de posar-los una conferència avui mateix, dir-los que ja havia sortit, que tornava a ser lliure, que tal volta hi aniria i que li enviessin diners… No en tenia ni per agafar el tren fins a Venusia. I mentre esperava el gir, aniria a parlar amb els alumnes d’alemany. Potser ja s’havien cercat un altre professor, però li devien mig mes. El detingueren el 18… Pagava per avançat la fonda però cobrava sempre amb retard les classes. Aquesta mateixa tarda hi passaria. Al diari, per desgràcia, no li devien quasi res: quatre o cinc articles… A més, no voldria cobrar. Si havien tancat El Dia no era cosa de demanar-los diners, encara. El senyor Paz sempre havia estat esplèndid amb ell. A més, ell conegué Blanca. L’aniria a veure aquest matí mateix, en sortir de ca seva, si Blanca no arribava molt tard. Li diria que havia anat a saludar-la primer a ella: un deure de cortesia. Odiava el dissimul però no li quedava més remei que empassar-se’l. Encara que des que començà la seva relació amb Blanca procurava allunyar-se del seu tracte perquè li semblava cínic el seu capteniment, avui no tenia més remei que donar-li el condol per la mort d’El Dia. A més, volia saber per què justament Corbalán l’havia substituït. Potser el senyor Paz li demanaria alguns articles per a La Prensa. Diria que no. Tot seria més fàcil si pogués explicar-li que s’havia enamorat com un boig —com ell degué enamorar-se feia vint anys— de la mateixa dona.

Amb la punta de la sabata —l’únic de la seva propietat de tot el que duia— escrigué el nom sobre la grava de la placeta. Era un vici que adquirí de petit, aquest d’escriure al terra i a les parets, esberlant-les fins i tot amb una petita navalla, «un costum de nen del carrer», el renyava la seva mare. Blanca. Un nom escrit als seus peus. S’aixecà per rodejar-lo amb un cercle. Vine, Blanca, de pressa. No t’atorbis. Sóc jo. T’espero. He passat cinc mesos sense veure’t. Cinc mesos llarguíssims, Blanca. Ni un instant he deixat de pensar en tu. Sé que tu has fet el mateix, però necessito que m’ho diguis. I si Blanca l’hagués oblidat? I si durant aquest temps Blanca hagués decidit deixar-lo? Li semblava impossible. Creia en Blanca. Creia en el seu amor, malgrat que al principi li semblà massa bell perquè fos veritat, quasi com un miracle dels que conten els llibres de sants, perquè quin mèrit tenia ell, quina qualitat, quina virtut extraordinària perquè Blanca s’hi fixés?

De sobte començà a caminar. Blanca avançava pel carrer d’enfront parlant amb una senyora de cabells blancs que ell no coneixia. La saludà aixecant la mà, però ella no el degué veure perquè no contestà al seu gest. Esperà uns minuts i entrà al jardí. Pujà a gambades els esglaons que el separaven de la porta. Trucà. Tenia por que la veu li sortís atropellada.

—La senyora de Paz?

—Ja li he dit que no hi és.

—Acaba d’entrar. Jo mateix l’he vista. Faci el favor d’avisar-la.

No el feren passar, com tantes altres vegades. Esperà al rebedor, vora la porta. Blanca sortí de seguida. Estava pàl·lida. Li donà la mà, que ell omplí de besades.

—Com estàs? Estic molt contenta que t’hagin amollat. Quan has sortit?

La mirava sense acabar-se de creure que la tenia davant. Hauria volgut abraçar-la molta estona per rescabalar-se de les tres mil sis-centes hores que havia passat sense veure-la, sense saber-ne noves. Desitjava besar-la, fer-li l’amor i a canvi no demanava res, o potser sí, una sola cosa, que l’abressolés com un infant abans d’adormir-se ella també al seu costat.

—Tenia tantes ganes de veure’t, tantes!

El féu entrar en una petita saleta de mobles colonials, un lloc íntim on de vegades, quan ell s’encarregava de la catalogació de la biblioteca, l’havia invitat a prendre el te.

—Han estat uns mesos terribles. No pots imaginar-t’ho. Desitjava tant veure’t! Ja sé que no podies fer res per mi… M’estimes encara? Has pensat en mi? Digues-me, m’estimes?

Blanca callava sense gosar mirar-lo. Decididament, no era aquella l’acollida que esperava.

—Ja sé que no és el millor moment, però això no pot continuar… Més m’estimo dir-t’ho.

La mirà estupefacte. No era capaç de creure-la. Li semblà una broma de mal gust.

—Per què, Blanca?

—No pot continuar.

Les paraules sortien com bales de la seva boca. Res no li hauria pogut fer tant de mal: ni les llenderes, ni les agulles ni el poltre. Res. No gosava seguir preguntant. Temia el pitjor.

—Ho ha sabut el teu marit? Algú l’hi ha dit?

—No vull fer-te més mal. Vés-te’n.