13

No dorm, malgrat els somnífers. No pot. La impaciència el consumeix. Són les darreres hores que passa a Cantatú. Demà un avió el durà a Nova York acompanyat d’una secretària i un guardaespatlles, agents del govern, naturalment, que vetllaran perquè no s’insubordini, perquè segueixi punt per punt les seves instruccions.

La gran representació començarà a la tarda, a les sis en punt, al mateix aeroport, davant dels periodistes estrangers, davant dels membres d’Amnistia Internacional, davant d’una delegació de la Creu Roja, Pablo Corbalán, mort Antonio Gallego, oblidat en el racó més fosc de la seva ànima l’home que fou, contestarà unes breus preguntes i sabrà que la seva novel·la El relevo, que tot just acaba d’editar-se a Barcelona, està a punt de ser traduïda a tres idiomes. Tal volta no podrà resistir els flashos tot i comprovar que no tenen res a veure amb els reflectors, ni les seves guspires instantànies, petits fils de magnesi inflamat, amb la intensitat persistent, encegadora, d’aquella llum que li féu bofegar les parpelles i creure que les nines se li havien tornat dos cremallons, la primera vegada que l’interrogaren, a la caserna d’Olímpia. Per això, perquè els seus ulls ja mai no podran oblidar aquella claror intensa, ni mirar-ne cap d’altra sense cloure’s, els demanarà que parin, que no tirin més flashos-coets per a donar-li la benvinguda, ni més pel·lícula fotogràfica per constatar que és viu i que només un parell d’hores el separaven ja de la llibertat definitiva.

No sap si podrà resistir l’emoció, l’emoció en nom d’un altre, davant els enviats de la premsa estrangera que l’observava minuciosament, que se li acostaran per demanar-li entrevistes per d’aquí a uns dies quan ja sigui a un altre país segur o per quan ell vulgui concedir-les. Haurà d’agrair des del fons del seu cor l’interès i es deixarà felicitar. En acabar la breu roda de premsa «com si fos algú —els dirà—, un esportista o un polític, un actor…», oferirà la visió del seu dentat blanquíssim i perfecte que mai no ha passat per la consulta d’un dentista al qual cap escriptor de segona fila, cap col·lega envejós d’èxit i fama, no havia, amb un colp de puny precís, esbucat dues dents… Saludarà aixecant una mà i amb l’altra els dits gesticularan una mica tremolosos la V de victòria, la V de «vencerem», per tal de satisfer altres dits que esgarrapaven l’aire amb el símbol que ell acabava de traçar.

Es belluga inquiet en el seu insomni, amb el neguit al pols que li batega de pressa i el desassossec mossegant-li els pensaments. Malgrat saber perfectament què contestaria Corbalán desitja evitar les entrevistes. Li agradaria dir què pensa sobre la literatura i la creació, sobre la política del seu país, i té por que no se li escapi el que a ningú no interessa de moment, desitja guardar-se les respostes per a més endavant, quan Corbalán desaparegui i sigui ell, Gallego, qui respongui. Intentarà passar tan desapercebut com sigui possible. Té por, malgrat haver assegurat el contrari, que en algun moment no sorgeixi algú que el pugui reconèixer, qualsevol persona estimada, la identitat de la qual no recordés perquè s’hagués escapat a les informacions dels seus entrenadors, com se’ls havia escapat que tenia dues dents recompostes, tot i que havien escorcollat al mil·límetre la vida de Corbalán… Sort en tenia que no s’havia casat i que no tenia fills, almenys legítims… Li evitarien una «anagnòrisi» melodramàtica que no estava gens segur de saber portar a terme d’una manera adient. Per això havia quedat d’acord amb els militars: intentaria passar tan desapercebut com fos possible, evitaria les recepcions multitudinàries, els encontres amb compatriotes, les aparicions en llocs públics massa sovint. Qualsevol entrevista seria filtrada per guardaespatlles i la secretària, que tenien ordres estrictes: ell estava molt cansat, es sentia dèbil; de vegades, a més, li fallava la memòria, rebia tractament mèdic.

Intentava ofegar la por, per què tenir-ne ara, a punt de sortir? Ara que el seu rostre quasi ja no li pertanyia, ara que ja havia acceptat un altre nom i, justament per això, podia fugir del fàstic infinit, del turment infinit. Ara que la mort havia deixat de covar-lo com una lloca satisfeta. Tenia por que ella vetllés rera qualsevol porta, de seguida que l’avió el portés fora del país, de seguida que demà la seva no-foto omplís un tros de plana de diari. Li havien encarregat una missió ben concreta: dues intervencions públiques. Menys de quinze dies. I després altre cop la llibertat, però aquesta vegada la seva. Li havien mostrat un passaport, el d’Antonio Gallego Cárdenas, escriptor, un passaport per retornar a Itàlica de seguida que volgués, quan hagués llegit el seu discurs a la Conferència de la Pau que s’inaugurava a Madrid, d’avui en vuit, exactament, discurs que li donarien preparat. I després Corbalán desapareixeria en un carrer misteriosament perquè Gallego tornés a la vida. Si tot sortia bé, i això depenia d’ell, d’aquí a uns mesos podria ésser altre cop a Trebujar després de passar altre pic per les mans del cirurgià. Però no els creia. Mai no se’n refià. Si havia accedit al frau era perquè no li quedava cap més remei, cap altra oportunitat. Calia ésser cautelós i subtil de seguida que fos en unes altres terres. Molt més astut que no pas els seus acompanyants per tal de ser ell qui es desfés de Corbalán i assolís la seva vertadera identitat abans que la seva vida perillés greument. Calia deixar petjades, bastir una coartada que provés que ell era Gallego i que havia estat obligat a substituir Corbalán. Només representant l’escriptor tindria la possibilitat de denunciar tants d’horrors, tantes tortures, tants de crims com havia sofert el seu poble. Explicaria les manipulacions a les quals havia estat sotmès, diria la veritat sencera, el seu odi a Corbalán, que ara amb els anys havia anat apaivagant-se, justificar-lo amb el seu capteniment tan poc honrat. No, no jugaria fins al final el joc que els botxins li imposaren. Demanaria asil polític a Espanya. Per què no intentar-ho de seguida? Sabia que els seus acompanyants anaven armats. Potser era millor no precipitar-se. Sabia que a l’aeroport l’esperarien, a més de periodistes, exiliats italicans als quals li estava prohibit acostar-se. Sabia que hi hauria també Italo Maggi, el president del PEN Club Internacional. Tal vegada en un moment de descuit podria contar-li-ho tot. O almenys deixar petjades de la seva pròpia personalitat. Ell era l’autor d’ El relevo, la seva millor obra, que s’estimà més que Días sin sentido, malgrat haver-li obert el camí de la fama.

Tal vegada no el vigilarien tan de prop com es pensava, i pel seu propi peu podria arribar fins a un organisme estatal i explicar el seu cas. El creurien? Es pensarien que ell, Corbalán, s’havia tornat boig i que calia tancar-lo en un sanatori mental?

Amb el cor esbocinat, apuntalats els ulls en la penombra, vetllava en un insomni picotejat d’agulles verinoses, indemne als efectes dels somnífers, lluitava amb l’homenet apaorit, covard, lligat de mans i peus que plorinyava al fons de la seva ànima.