Calipso, i 5 de desembre de 1978

Estimada Cèlia: Calipso és una bellesa fascinant. No conec altra ciutat al món amb un nom tan propi. No sé si el que més m’encisa és la severitat dòrica del seu barri vell, on la llum sembla deturar-se estàtica, embolcallant façanes de marbre rosa, que em recorden, amb les seves volades sostingudes per gracioses columnes, els temples grecs, o si és el bigarrament dels barris populars, on les construccions barates alternen amb barraques, fabricades amb llaunes i uralites, pintades de colors vivíssims. T’assegur que no sé ben bé quin dels dos triaria. Malgrat que no tenen res a veure, o tal volta per això, em resultaria molt difícil decidir-me. De l’antic, a estones, em molesta la impassibilitat que sembla regalimar de les seves parets, però que alhora els dóna, crec, el seu aire més digne, més aristocràtic. Dels extraradis, sobretot dels que vessen damunt el port, m’atrau, per contra, la vida que esclata en la seva forma més simple, més primitiva i salvatge en promiscuïtat de persones i animals, de rialles i plors, de crits i càntics que esventa la misèria arreu. El que menys m’interessa de Calipso és la zona de l’eixample sorgida sobre la vorera esquerra del riu, on els edificis funcionals i moderns, d’una modernitat ben relativa —la majoria foren construïts cap als anys cinquanta, els pròspers anys de les exportacions de blat—, ofeguen la catedral, inevitablement barroca, i el palau que fou residència dels virreis, avui convertit en Museu Nacional, d’una sumptuositat inusitada. Crec que, malgrat tot, em quedaria a parts iguals amb les dues Calipsos que m’agraden. Amb la sensació de desassossec, un broll de vida sangonosa, d’algaravia dels extraradis per als dilluns, dimecres i divendres, per exemple, i de la mesura i equilibri del barri vell per a tots els altres dies de la setmana. Imagín que fou justament un desig d’ordre, una forta voluntat d’harmonia, el que impulsà a contractar, a finals del segle XVI, el fundador de Calipso, Anastasio Pantaleón de Ribera, un arquitecte florentí, imitador del millor Palladio, per fer-li bastir la ciutat. El gust clàssic de don Anastasio, noble castellà procedent de la Montana, com era obligat, és ben d’agrair pel que fa a l’arquitectura, ja que convertí Calipso en una ciutat insòlita en aquestes contrades, una mena de mítica Atenes trasplantada al bell mig de la pampa. L’afecció del cabdill conqueridor per l’antiguitat (que, segons m’han contat, es feia dir Alexandre, Aquil·les o Odisseu per les seves amants índies, de les quals tingué nodrida descendència) era tanta que batejà amb noms procedents de la mitologia grega terres i fundacions: Calipso, Venusia (no pas per Venècia, sinó per Venus), Selene, Nereidas, Cianes, Andrómeda…, noms que resten encara al costat dels més hispànics o autòctons, Santa Cecilia, Granada, Tituajaya, Ganaipú, Xiqué… Fixa’t que els noms donats per Pantaleón són tots de dones, deesses o nimfes, la vida de les quals no té res a veure amb les virtuts guerreres que hauria estat normal que admirés. Devia ésser un tipus molt curiós, aquest Pantaleón, almenys a mi m’ho sembla; fins a tal punt que he volgut visitar un petit museu on es guarden, a part de la seva espasa, la muntura i altres efectes personals, una sèrie de llibres, uns volums deliciosos del segle XVI, que, com era d’esperar, són de tema clàssic. De la seva biblioteca procedeix una versió italiana de Les metamorfosis, una primera edició de poemes de Boscà i Garcilaso de 1543, la Ilíada, els Comentaris de Marsilio Ficino al Banquet de Plató i La ciutat del sol de Campanella. Afegint-hi alguns altres llibres del segle XX i, per descomptat, l’obra completa de Corbalán, possiblement jo hauria fet una tria pareguda.

He aconseguit que Rodríguez Ventura presenti El relevo demà passat a Venusia. Supòs que serà tot un esdeveniment. Estic molt nerviosa. A Venusia va néixer Corbalán. Voldria que fos un èxit, però tenc por que ens desautoritzin l’acte en el darrer moment. Fins ara tot ha anat bé. Ja et vaig dir que El relevo s’havia exhaurit en vint-i-quatre hores. Han començat a sortir algunes ressenyes als diaris i, la veritat, no són gaire favorables. Sánchez Romero, el crític més prestigiós de Calipso, assegura a La nación que es nota una gran diferència, fins i tot d’estil, entre El relevo i Días sin sentido, com si els anys passats a la presó haguessin fet canviar Corbalán radicalment. Els representants de la teva editorial no semblen gens afectats per les opinions literàries dels diaris. Després dels èxits de vendes, ho comprenc.

Tal com t’anunciava, vaig anar a sopar amb Isidoro Quiñonero, l’amic de don Pablo. Em va tractar molt bé, però tot el que em va explicar de Corbalán em va decebre molt i ho vaig suposar fruit d’antigues rivalitats personals. Em costa creure que Corbalán fos un ésser mesquí i un arribista, tal com assegura Quiñonero, que es serví de la militància política com una plataforma personal i que no dubtà mai a utilitzar els propis companys per aconseguir el que li interessava. Corbalán no era allò que se’n diu una bona persona. El considerava capaç de qualsevol traïció per tal de treure’n profit. Creu-me que estic desconcertada. M’agradaria poder parlar amb gent més imparcial que Quiñonero, però, segons ell mateix m’ha informat, ja no queda gairebé ningú de la seva època, almenys a Calipso. Tothom és a l’exili o a la presó. Tal vegada a Venusia tindré més sort.

Quiñonero m’ha desaconsellat que investigui en aquests moments la vida de Corbalán, perquè això podria atreure l’atenció dels militars i fer que m’expulsessin del país immediatament. A més, potser em desil·lusionaria… La filla de Quiñonero i un amic d’aquesta, Albert Coma, no hi estaven d’acord. Malgrat no sentir-se tan fascinats com jo per don Pablo, encoratjaven la meva intenció d’esbrinar la seva vida. Per a ells, l’excés de barbitúrics que segà la vida de Corbalán no pot explicar-se com un suïcidi, sinó com un assassinat que només l’actual Junta Militar podia tenir interès que es cometés. Sembla que Corbalán, amb qui pactaren les autoritats governamentals abans de deixar-lo lliure (d’altra manera no s’explicaria la seva obstinada negativa a parlar dels anys de la presó), estava decidit a rompre el pacte. Per això el mataren. La tesi no em sembla gens desorbitada, t’ho assegur. Per altra banda, Quiñonero ha insistit que Corbalán havia passat, de jove, crisis fortes en les quals també s’havia intentat suïcidar.

En fi, Cèlia, cal que et deixi ara. Tornaré a escriure’t ben aviat, de seguida que arribi a Venusia i quan hagi vist la casa on va néixer don Pablo.

Una forta abraçada.

TERESA

P. S.: Aquest matí (vaig escriure’t ahir a la nit) he anat a la vella Facultat de Lletres de Calipso. Volia veure l’expedient de Corbalán. S’han negat a mostrar-me’l. Per veure qualsevol expedient és necessari un permís de les autoritats militars que és molt difícil d’aconseguir.