7

El cop contra Patino coincidí amb la mort de la senyora Gallego el mes de maig de 1966. Altra vegada, la vegada vint-i-sisena des que Itàlica aconseguí la independència, una fracció de l’exèrcit s’alçava en armes contra la que ocupava el poder. Gallego seguí els fets amb cert distanciament, com si fos un exiliat, i aquell país, una terra d’adopció forçada, tal vegada perquè la mort de la mare, tot i que l’esperava de temps ençà, i fins i tot en les hores més fosques la desitjava, el deixà abatut i quasi tan indefens com si fos un infant. En enterrar-la, a l’únic mausoleu luxós del cementiri del poblat, en lloc d’enterrar la seva infantesa, com havia cregut, li paresqué, ben al contrari, que el nen que fou i que amb tanta obsessió li recordà la seva mare durant els darrers anys, ressuscitava per instal·lar-se dintre seu i prendre possessió si no del seu cos almenys de la seva ànima. El pas del temps, el canvi de les estacions a la natura, les pulsacions del seu cor, anaven adquirint un ritme distint, abocant-lo cap al passat molt més que cap al futur, fixant el seu món en la memòria de la primera edat. I fou la commoció experimentada per la mort de la seva mare la que el portà altra vegada a escriure, no amb la intenció de publicar, sinó amb la de retrobar-se a si mateix perdut entre l’abúlia i l’odi a Corbalán, per tal d’aturar, en certa mesura, el temps que tantes coses li havia arrabassat i, perquè desitjava conjurar els seus dimonis, foragitar els fantasmes que l’havien perseguit des de la infantesa convertint-lo en aquell ésser pusil·lànime, apaorit, que no volia acceptar-se tal com era. Intentava bastir un món de ficció perquè volia explicar-se el real i el probable d’uns personatges que s’assemblaven tant als que havia conegut que, forçosament, si algun dia aquell escrit sortia a la llum pública no li quedaria més remei que disfressar-los sota noms suposats i assegurar, en una nota a la primera plana, que la semblança entre els personatges i els fets era, naturalment, pura coincidència. Corbalán, Blanca, la seva família, es passejaven per les planes que anava amuntegant i que li serviren d’excusa per trobar-se com en un mirall amb el rostre de les seves obsessions que era, tanmateix, ben igual que el seu.

Interessat molt més pel que succeïa dins que no pel que passava fora, no posà massa atenció als diaris que li arribaven, sempre amb retard, ni en les noves de la ràdio, que la germana escoltava molt baixet, per mor del dol, que interrompien cada hora les marxes militars o els programes de música simfònica. Només quan Cardona, el nou president, ordenà massacrar en una nit dotzenes de camperols que havien comès la ingènua inhabilitat de creure’s que la terra ha de pertànyer a qui la treballa i havien ocupat uns terrenys que ningú no cultivava, declarà que faria tot allò que li fos possible per ajudar la seva caiguda, malgrat que a la seva germana la lliçó donada per Cardona li semblava, en certa manera, instructiva, ja que Trebujar no era gaire lluny del lloc on havien ocorregut els fets. Deu dies més tard el majoral li féu saber que havia descobert en una zona boscosa municions enterrades, però Gallego no ho denuncià: l’horroritzava que els mateixos massacradors trepitgessin les seves terres encara que fos per protegir-lo.

Lucia, la dida, s’acomiadà sis mesos després de la mort de la senyora amb l’excusa que ja no feia falta a la casa. Volia passar un temps amb el seu fill perquè considerava que el seu deure d’àvia era ocupar-se dels néts que havien perdut la mare massa aviat. Però no descartava, en absolut, la idea de tornar, si a Venusia la cansaven massa, o quan, més vella, fos un destorb, preferiria passar els seus darrers anys a Trebujar, on sabia que no havia de faltar-li un bon matalàs on morir. Gallego l’acompanyà amb el cotxe fins a la impremta de Macario, aprofitant que havia d’acudir a l’estació de la ciutat a cercar una cosina que, en tornar d’un viatge a Europa, havia decidit passar unes setmanes amb ells.

En veure-la baixar del tren no la reconegué. Fou ella la que se li va acostar i, amb la mateixa espontaneïtat de quan eren petits, el besà un parell de vegades i l’abraçà. Duia un vestit jaqueta vermell, amb la faldilla plegada i un jersei negre, ajustat que s’arrapava al pit i dues maletes de cuiro grosses i pesades. El seu aspecte el desconcertà. L’esperava de dol i molt menys atractiva. I se n’adonà precisament en el moment en què una locomotora lliscava per les seves nines com en un somni. Camí de Trebujar sabé que, igual que de nins, li resultaria difícil conviure amb ella.

Parlava massa i intentava esmenar la plana a tothom. Venia —i ho confessava ben tranquil·lament— per canviar els costums de la seva cosina, massa antics. De seguida que el dol ho permetés, convidaria els propietaris de les rodalies a thés dansants, organitzaria festes. Tenia una veu molt ben timbrada, una veu molt bonica, digna d’ésser escoltada per molta gent…

—Què vols que canti?

—No sabia que cantessis.

—Et va bé un tango?

Cantà com si fos dalt d’un escenari, accentuant els matisos dramàtics, gesticulant, intentant treure el millor partit de les paraules, modulant la veu.

—Aplaudeix, si t’ha agradat. T’aguant el volant.

Antonio Gallego solia comparar la presència de Gabriela amb un fibló, i no tant per les devastacions causades per aquests, sinó per l’afany restaurador que el seu pas originava. Trebujar, des que ella arribà, havia canviat molt. Al jardí creixien plantes noves. A la casa els mobles havien estat canviats tres pics de lloc i els picapedrers encara feien feina als banys, massa antiquats, deia ella amb ironia, per a la higiene moderna. Els propietaris de les possessions de les rodalies solien rebre la seva visita, almenys un pic per setmana, encara que, de vegades hagués de recórrer caminant bastants de quilòmetres, quan el seu cosí es negava a acompanyar-la amb cotxe i no trobava cap pagès disposat a fer-ho enganxant un cavall.

—El que no suporto —deia a Constancia el seu germà— és que ens vulgui capgirar la vida. Des que és aquí no em puc concentrar en la meva feina. Quan em veu treballar, sense preguntar si molesta, entra a la meva cambra i es posa a llegir per damunt de l’esquena. De vegades, fins i tot, es permet opinar…

Pensà a traslladar-se a Venusia per veure si allà, amb calma, podria escriure, però la germana li pregà que no les deixés soles. Decidí, doncs, esperar amb paciència que Gabriela marxés. Havia assegurat que passaria només dos mesos amb ells, i el primer ja s’acabava. No se li acudí cap pretext per escurçar-li l’estada que no fos una imperdonable falta d’hospitalitat. Gabriela, a més, era la fillola de la seva mare, que l’estimava molt encara que sempre l’havia considerat l’esbojarrada de la família. Ni l’internat a Suïssa, on l’havien enviada, ni les monges del col·legi de Calipso havien pogut nostrar-la. I tot i que l’havien educada per casar-se, Gabriela assegurava que no pensava fer-ho. No li interessaven els nens, ni les obligacions familiars, ni tan sols la seguretat que atorga el matrimoni. Es sentia feliç d’haver complert més de trenta anys perquè a partir d’aquesta edat suposava que sa mare es resignaria a veure-la fadrina, i ja no insistiria a fer-la casar. Malgrat el seu rebuig del matrimoni, Gabriela es sentia immensament feliç quan cridava l’atenció d’algú i es creia desitjada. Solia, però enviar a pondre els pretendents amb la mateixa alegria amb què havia acollit les seves paraules, els seus ulls ardents o les seves flors.

«El que més m’agrada és agradar», li confessà un dia que el seu cosí tingué la desacostumada gentilesa de dir-li que els seus ulls eren quasi els més bells que havia vist mai. Una mica molesta per la sinceritat d’ell, expressada en forma de piropo restrictiu, li preguntà de qui eren els que li agradaven més que els seus, i com que ell no volgué respondre-li la veritat, contestà amb una evasiva: «De la dona dels meus somnis», aquella nit Gabriela entrà, amb el millor deshabillé de la seva col·lecció, a la cambra d’Antonio.

—Soc la dona dels teus somnis —li digué, mentre s’acostava al seu llit i li besava el front despertant-lo.

Però sortí de seguida, rient, quan comprovà que els ulls incrèduls dels seu cosí la miraren sobtats.

Dues nits després Antonio trucà discretament a la porta de la cambra de Gabriela i en veure-la oberta entrà. Ella s’arraulí en un cantó del llit i, com si fos el més natural del món, li deixà lloc. Quan l’alba desconsiderada començà a escolar-se entre les retxilleres de les persianes, ell tornà a la seva habitació i restà despert, amb un regust nou als llavis, de boca encara tendra i pell tèbia, que des dels llunyans dies de Calipso no havia tornat a trobar un cap del cossos mercenaris que, de temps en temps, havia freqüentat. I aleshores s’adonà que ja no recordava exactament el rostre de Blanca, ni el seu cos, perquè de cop tots els seus sentits, fins i tot la seva memòria, s’havien omplert d’un altre rostre i un altre cos. Desitjà que passessin les hores del dia, que vingués la nit per tornar a posseir-la fins a l’extenuació. Mai no hauria imaginat que la seva cosina arribés a exercir sobre ell una fascinació tan intensa. Feia tan sols una setmana que hauria donat qualsevol cosa perquè marxés. No entenia com, ni perquè, no en sabia els motius, només que de sobte, en aquell jardí de la seva infantesa, on havien jugat de petits molts d’estius, vora el mur carregat de glicines florides, prop de la glorieta, on un sortidor en una corba preciosa retornava l’aigua al safareig, allà, de sobte, havia descobert que, en mirar Gabriela, una onada de tendresa l’envaïa fins a la fibra més íntima del seu cos. Per primera vegada des de feia molts d’anys, s’adonava que tot, el paisatge i la possessió, la gent que l’envoltava, i sobretot ell mateix, li i eren molt més propers.

Totes les nits, en suposar que Constancia dormia, en apagar-se els llums de la cuina i emmudir-se els petits sorolls domèstics, travessava el passadís que separava la seva cambra de la de Gabriela. I abraçat al seu cos, li diluïa la vella amargor, les restes d’agrura antiga mentre, en una allau de paraules, les paraules d’un nàufrag que troba en l’alta nit marítima en el vaixell que l’ha recollit, les orelles atentes del capità que desitja escoltar la seva història, anava desgranant les vivències d’aquells anys que, tanmateix la presència de Gabriela acabà per fer fonedisses.

I quan apagava contra les seves galtes, contra els seus pits, els crits de l’amor, l’espasme de l’amor, en un desig que mai no s’acabava, li pareixia que tot el que havia viscut no tenia sentit només en la mesura que l’havia conduït allà, a aquell indret, dins d’aquell cos. Demanà a Gabriela que es casés amb ell, o, si més no, que es quedés per sempre a Trebujar. Però Gabriela contestà amb evasives, tot i que li havia assegurat que l’estimava. Ell aleshores, engelosit, li preguntava quins motius tenia per rebutjar-lo, ella li assegurava que no sabia fins quan seria capaç d’estimar-lo.

—Jo no sé què faré l’any que ve, ni d’aquí a dos mesos. Com vols que et juri que t’estimaré aleshores? Vés a saber si m’han presentat Corbalán, afegí amb un to burleta mentre el besava, per què em fas prometre coses absurdes? Tu saps si m’estimaràs d’aquí a un any o dos?

I com que ell insistia a jurar-li que l’estimaria tota la vida ella el feia callar abraçant-lo i li deia que l’estimés en aquell precís moment i es deixés de beneiteries.

Però Antonio, amb l’obcecació que el caracteritzava, li repetia tot sovint la necessitat que ella fos seva per sempre, i li demanava un pic i un altre els motius pels quals s’hi negava, perquè els que ella li donava li semblaven poc consistents, cosa que li feia suposar que seguia pendent d’algú. Gabriela li explicà que altres vegades s’havia enamorat, que, per descomptat, aquella no era la primera vegada, i que no desitjava comprometre’s ni jurar cap tipus de fidelitat que estava segura que no podria guardar. Preferia més acabar la seva història quan encara l’estimés una mica que no que el temps li arrabassés l’enamorament i el desig, com li havia succeït abans dues vegades, obligant-la a seguir besant uns llavis ardents amb els seus freds, o a lliurar el seu cos distant, sense passió, a qui la reclamava amb la urgència de totes les campanes tocant alarma, a causa d’un paorós incendi en el bosc de les venes.

Ell havia estimat Blanca fins i tot de memòria a la presó, i després, molts d’anys encara, el record de Blanca li havia servit per omplir el buit de les seves nits; primer amb l’angoixa de la seva pèrdua, després amb l’odi per Corbalán. Havia conegut l’amor fins a les darreres conseqüències i li havia restat fidel. Ella, també, de joveneta havia cregut que seria capaç d’estimar tota la vida la mateixa persona, que mai no es cansaria del cos que per primera vegada posseís; però un dia, poc abans de la data fixada per casar-se amb aquell promès, al qual s’havia lliurat des de feia uns mesos, s’adonà de la monotonia de les seves besades, dels gestos quasi mecànics amb què l’acaronava, dels jocs sense sorpreses sobre la seva pell, de la repetició de les paraules a cau d’orella en el moment de l’amor i notà els braços cansats, impacients, que defallien vetllant l’instant en què podrien desfer-se del cos que havien hagut d’estrènyer. No, ella no era constant ni podia ésser fidel. Tal volta no podia estimar o no en sabia. No n’havia après. Ningú, rera aquella experiència frustrada, no li garantia que no li succeís el mateix amb ell. I no volia fer-li mal quan no tingués més remei que deixar-lo, quan se’n cansés, quan el desig, que aleshores semblava inabastable, se li fongués entre els dits. Però a canvi li oferia seguir esperant-lo totes les nits amb la porta oberta fins al dia que deixés d’estimar-lo, tan de sobte com l’havia estimat. Llavors la porta restaria tancada i ella marxaria l’endemà sense que ell pogués fer-li retrets, sense que l’obligués a quedar-se ni un segon més a casa. Antonio ho acceptà amb l’esperança que el moment mai no arribés i, fins i tot a estones, adonant-se de l’ànsia desesperada d’ambdós, que ni els ulls ni les mans ni les boques no apaivagaven, cregué que la situació podria perllongar-se indefinidament.

Gabriela escrigué a la seva mare dient-li que tenia la intenció de quedar-se més temps a Trebujar. Tanmateix la situació a Calipso era alarmant. El govern de Cardona, feble, intentava mantenir-se en el poder a força de repressió. La gent parlava de detencions, desaparicions i tortures silenciades per la premsa, que havia estat fortament censurada des que el coronel assolí el poder. A les grans ciutats, sobretot, actuava una mena de policia paral·lela, amb directa connexió amb el poder, que es movia amb absoluta impunitat, a qui el mateix govern encarregava les crueltats més refinades.

Vivim en una sensació d’inseguretat col·lectiva, afirmava per carta la senyora Orbajosa a la seva filla Gabriela, «no menys que la meva davant la possibilitat d’una porta tancada», afegí Antonio amb un somriure còmplice, que Gabriela comprengué de seguida i Constancia captà amb el seu aire de conca, a la qual a vegades les expansions dels enamorats feien nosa i d’altres els agraïa que la fessin partícip del seu amor, per bé que no imaginava que passessin junts les nits.

Una tarda, després de dinar, Macario arribà amb la seva furgoneta fins a la portella del reixat. Aparcà fora i traspassà el jardí xiulant. Sense saludar ningú, entrà i pujà cap a la saleta del primer pis, on els senyors solien prendre el cafè. Donà la bona tarda traient-se la gorra i demanà al senyor Gallego si el podia atendre un moment.

—Són dues paraules… Necessit que em faci un favor.

—Com està la teva mare? —interrompé Constancia.

—Està molt bé, gràcies. Ja li diré que vostès també.

Macario sortí de la saleta darrera del senyor Gallego.

—No és necessari que anem al seu despatx —li suggerí—. Veurà, tenc un amic que necessita el seu ajut.

—De què es tracta? Ja saps que tenc poques influències, que visc aquí mig retirat…

—Ho sé, ho sé, però el que necessita és una altra cosa: que vostè li revisi unes traduccions de l’alemany.

—Això no és res, home. Amb molt de gust. Digues-li que vingui quan vulgui.

—Això és el que no pot fer… Vostè hauria de venir amb mi a Venusia. I si pot ésser ara, millor.

—Tanta pressa li corre?

—Molta. Hauria volgut arribar abans, però he tingut massa feina. No he pogut de cap manera. Li assegur que és urgent. Però no puc dir-li ara per què. Si vostè es fia de mi…