5

Avançà a gambades per la nit fúlgida, la nit fosforescent de Calipso que rera una màscara enlluernadora amaga un rostre de pipelles amades i conques buides, menjar de vironeres temps enllà, i es cobreix amb una roba de lamé l’ossamenta pelada on els corbs i els voltors hi esmolaren els becs fins a escurar la darrera fibra, la darrera engruna de medul·la. Corre vers una altra nit, la seva nit de Trebujar, la nit dels camps i les garrigues, boca de llop, color de fosca negra que cap neó no maquilla, ni cap guspireig no menteix sobre el seu pit lluentors de carboncle.

Però no fuig només per això, perquè la falsa nit de Calipso, engalanada com una prostituta antiga per a un ritu sagrat, li és insuportable, sinó perquè els seus ulls són plens d’imatges enutjoses que no s’esborraran mentre no siguin ben lluny de la ciutat, i els pugui posar en les cares conegudes, els objectes estimats, capaços de retornar-li la pau perduda. A estones són uns ulls del mateix color que els seus, molt més acerats, però que el persegueixen sense pertànyer a cap rostre; d’altres el que veu és un immens ocell, una mena de paó amb les plomes estufades i una garlanda de llorer envoltant-li el coll, que intenta envestir-lo com si encara jugués a les disfresses i hagués assistit a una festa infantil on un nen més gran i més entremaliat volgués espantar-lo, el rostre del qual es concreta en la fesomia de Pablo Corbalán.

Fa via per la nit, caminant pels bulevards cap a la boca del metro més propera, en un intent d’arribar a l’estació del Nord per tal de prendre el darrer tren que surt cap a Calipso, segur com està que l’últim vol ha partit fa més d’una hora, sense gosar anar a l’estació dels autobusos que traginen comerciants i pagesos entre Calipso i Venusia, aturant-se en infinitat de poblets. Ja és gran per passar-se la nit sacsejat, suportant converses que no li interessen o càntics o plors d’infants. Mira el rellotge. Si tot va bé arribarà a l’estació del tren amb el temps just per pujar-hi; possiblement haurà de comprar el bitllet al revisor però no li importa pagar-lo més car si aconsegueix ser a Venusia de matinada. L’horripilava haver de buscar allotjament a Calipso i no perquè l’enutgés entrar en un hotel a demanar una cambra, sinó perquè tenia el pressentiment que en qualsevol moment tornaria a creuar-se amb Corbalán.

Les portes del metro es tancaren amb el seu soroll de ferros mal ajustats al davant dels seus nassos. No tingué més remei que esperar el següent amb el neguit pendent del rellotge: si el metro es retardava més que de costum ja no li caldria anar a l’estació; podria sortir i buscar un taxi per arribar a l’Hotel Honoris, un lloc agradable, situat al barri vell, i sortir l’endemà en el primer vol, quasi a trenc d’alba. Intentava distreure el seu pensament amb aquests projectes, sobretot per tal d’oblidar-se de si mateix. En el fons no sabia si el seu odi anava dirigit contra Corbalán o era ell mateix, la seva pròpia persona, el qui l’exasperava. Si no fos per un cert sentit —tal vegada après de Goethe— de cercar una mica d’equilibri, ben segur que en lloc d’esperar el metro per tal de pujar-hi l’esperaria perquè les fredes vies fossin el seu llit de mort. Però fins i tot per a això era covard; s’enganyava dient-se que amb la seva mort causaria la ruïna de la família i que per això havia de resistir als impulsos suïcides. Es preguntava per què no havia estat capaç de reclamar per a ell l’autoria de les traduccions quan s’havia passat gairebé cinc anys de la seva vida esmerçant el seu temps sobre les planes de Goethe i Eckermann. Per què? Ningú no l’hauria cregut. Possiblement en el moment de dir la veritat tothom, i sobretot Corbalán, que era allà, al seu alt setial de papa, per jutjar-lo i condemnar-lo, hauria suposat que mentia. Però ell tenia proves, proves amb les quals podia documentar el seu treball, esborranys curosament guardats, edicions que es féu portar d’Alemanya per un llibreter conegut, el qual estaria d’acord, segurament, a testimoniar en favor seu si això podia ésser-li útil.

Demostraria, en cas que fos necessari, que Ramírez mai no existí. Fins i tot posaria un anunci al diari preguntant si algú podia donar-li noves d’una persona anomenada Justiniano Ramírez, exiliat a Veneçuela. Desitjava que el triomf fos seu i com a tal reconegut; potser perquè, per uns moments, havia estat d’acord amb el paó que volia rebutjar amb tanta febrosa intensitat, com el pitjor dels malsons. Suposava que si Corbalán no existís, o si Corbalán no hagués presidit l’acte, ell se n’hauria tornat content a Venusia, satisfet íntimament per l’èxit de la seva traducció, conservant ben íntegra la seva personalitat d’anònim.

Perquè el que succeïa era ben estrany: malgrat trobar d’allò més reprobable el capteniment de Corbalán considerant-lo un poll entrat en costura, el més gran plagiari entre tots els novel·listes del país, un tipus fatu pagat de si mateix, seguia envejant-lo. Envejava el seu aire satisfet, l’estudiada olímpica displicència amb la qual presidí l’acte, i fins i tot la manera de mirar dura i burleta alhora. Però sobretot envejava el fet que Corbalán no hagués volgut deixar d’ésser Corbalán. Ben al contrari, havia volgut ésser part d’Antonio Gallego, la millor part, robant-li, primer la columna del diari, després els esborranys de la seva novel·la i, cada vegada n’estava més convençut, Blanca. Corbalán sabia perfectament qui volia ser i s’arriscava. Ell, per contra, per tal d’evitar qualsevol crítica que pogués ferir-lo, qualsevol referència que el fes mostrar-se vulnerable, havia decidit, com si fos una senyora temorenca del segle XIX que en lloc d’enfilar sota la llàntia familiar l’agulla, perseguint una floreta en el tambor de la lluna d’un brodat, escriu una novel·la, amagar-se sota un pseudònim, renunciant també a la possibilitat de la glòria.

Tornà a mirar el rellotge. Per culpa del retard del metro havia perdut la possibilitat d’agafar el tren. Pujà les escales i sortí a l’ex-avinguda Luzón, l’avinguda de la Llibertat que es deia ara, la travessà per anar a la parada de taxis que hi havia davant el Gran Hotel Itàlica, un edifici modernista, construït per arquitectes catalans, entre els quals es comptava un deixeble fidel de Gaudí, ja que imità en la seva façana principal l’edifici de la Pedrera de Barcelona i en els seus jardins, als caminals, murs, parterres, glorietes i pèrgoles l’abarrocada geometria dels fons marins, servida de rajoles i mosaics de mil colors. En passar per davant la porta mirà cap endins, quasi de manera mecànica. Coneixia perfectament l’edifici perquè de petit havia acompanyat alguna vegada els seus pares a Calipso i s’havia hostatjat allà. El seu esguard es creuà amb un altre. Intentà desviar-lo, però ja era tard. Corbalán, amb al somriure més esplendorós, un somriure practicat als salons de les millors famílies d’Itàlica, fins i tot en els despatxos dels intel·lectuals i polítics europeus, avançà cap a ell amb la mà estesa. Quiet, sense tenir el valor de deixar-lo plantat, en aquella postura de guàrdia urbà que atura el tràfic de la dreta, en lloc de recular tres passes i ficar-se en el primer taxi, oferí la mà a Corbalán i en rebé l’encaixada forta i cordial.

—Tenia moltes ganes de saludar-te però quan anava a fer-ho ja no hi eres. Aquests actes són summament desagradables, et veus obligat a xerrar i xerrar amb gent que no t’interessa… Com va tot? Com estàs? He demanat per tu moltes vegades i ningú no me’n sabia donar noves… Que deixares Calipso i te n’anares a Venusia és tot el que m’han pogut dir… Entra, entra… Acomiadava un diplomàtic francès que s’hostatja aquí… Per què no sopem plegats? De veritat, estic molt content del nostre encontre… I enhorabona, eh? Estic segur que tu… Entra o espera’m un segon, com vulguis…

Rebé l’aixopluc sense quasi desfermar els llavis, ni tal sols s’excusà pretextant que algú l’esperava o que havia d’anar sens falta a l’hotel o que tenia una cita inajornable. No en fou capaç perquè Corbalán en les seves darreres paraules havia deixat caure que tal vegada ell era l’autor de les traduccions, ja que, si no, per què donar-li l’enhorabona? Afirmar-se davant Corbalán, demostrar-li que el seu rigor intel·lectual era més gran que no el seu, fer-li observar que Días sin sentido no era més que un flagrant plagi i que la idea de mostrar, mitjançant diverses capes socials, la corrupció del règim de Luzón era seva, perquè ja quedava ben clar als esborranys que ell s’endugué, l’impulsaren a entrar amb ell al Gran Hotel i deixar que el presentés al primer secretari de l’ambaixada francesa com la persona que acabava de rebre el Premi Nacional de Traducció.

Sortiren al carrer. Antonio Gallego digué que no solia venir sovint a Calipso i que només coneixia els llocs d’abans, els vells boliches, les confiteries del centre o els restaurants econòmics de la zona del port. Corbalán insistí a portar-lo a un lloc elegant —calia celebrar el seu encontre—; a més, aquell era un restaurant on es menjava bé i un estómac agraït és sempre un element a favor de les muses; les males digestions no provenen de les bones viandes, sinó dels condiments de mala categoria. L’exili a Europa li havia ensenyat, entre altres coses, aquesta. Perquè, com podia haver sorjornat a París durant quasi un any sense adonar-se que la cuina francesa era la millor? Entre els llibres que més van interessar-lo hi havia el Diccionari culinari d’Alexandre Dumas i la Fisiologia del gust de Brillat-Savarin, dues joies bibliogràfiques que, per cert, havia comprat a un llibreter de vell, dels que exposen les seves mercaderies a la riba esquerra del Sena. Sí, a París havia descobert el plaer de menjar, cosa que a Itàlica, en general, es desconeixia, fins i tot a les cases en les quals es menjava bé. Els Paz, per exemple —afegí amb un somriure còmplice—, mai no hi han dedicat especial atenció, quan és tan important.

—Conten, perquè vegis fins a quin punt Europa ens porta avantatge civilitzador, que una vegada el tsar de Rússia, arran del Congrés de Viena de 1815, visità el palau de Talleyrand i volgué recórrer també les cuines. En entrar el tsar, tots els mossos i ajudants es tragueren els barrets, alts i blancs, i li feren una reverència, excepte un, el que el portava més alt que ningú. Qui és aquest insolent?, preguntà el tsar a punt de descarregar sobre ell les seves fúries. És el cuiner, majestat, li contestà Talleyrand, solemnement. Fixa’t que els cuiners van de blanc com el papa i com ell es cobreixen el cap amb una tiara…

Antonio Gallego escoltava en silenci la fluïdesa de Corbalán; el molestava l’aire mundà gairebé obscè de la conversa, però no fou capaç de replicar-li que milers de camperols d’Itàlica, d’Argentina, d’Uruguai i de tants i tants països morien de fam cada dia.

—Davant l’Església s’han inclinat tots els emperadors d’Occident. És just que, almenys per una vegada, un tsar s’adonés que la cuina és una institució, no diré poderosa com l’Església, però sí molt més platxeriosa… A més, els papes no són tots grans gourmets… Digues-me, si no, per què mengen sols. Per atipar-se amb suculents i exquisits plats… Com et deia, el tsar va contractar el cuiner de Talleyrand, el gran Carème, un home excepcional, un artista més proustià que Proust, ja que pel gust volia arribar, i fer arribar els altres, al coneixement del món… El seu sentit de l’originalitat, el seu savoir faire, li féu ornar un dia un salmó amb roses i violetes, els pètals dels quals havien estat macerats amb vi blanc de l’Alsàcia, i mig mullades, com si conservessin una fina capa de rou del matí, havien estat recompostes de tal manera que semblaven roses i violetes acabades de recollir als jardins del Paradís.

Entraren en un restaurant luxós del centre. El maître acudí a rebre’ls mostrant el seu entusiasme perquè Corbalán volgués fer-li l’honor de sopar en aquell lloc.

Ara tornarà a repetir que acab de recollir el premi. Recollir no vol dir «haver guanyat». No puc molestar-me. L’he recollit, és cert, en nom d’un altre, malgrat ésser jo mateix. Però Corbalán no féu cap presentació. Es limità a agrair amb cordialitat la bona acollida del maître, a deixar-se conduir, seguint Gallego, a la millor taula, només reservada per la casa a hostes distingits, com ells.

Gallego no comprenia com havia estat capaç de seguir Corbalán fins a aquell lloc, com una ovella mansa, com un gos nostrat i fidel, quan minuts abans només intentava fugir de Calipso perquè no volia veure’l. Tal volta amb la premonició que allò ocorreria, que trobaria Corbalán i seria incapaç de no acceptar la seva conversa, ara, assegut al seu davant, donant un cop d’ull a la sibarítica carta, decidí que en acabar de sopar diria a Corbalán tot el que pensava de la seva persona, tot el que durant tant de temps havia rumiat, fins i tot l’acusaria d’haver-li pres l’amor de Blanca, d’haver-se aprofitat de Blanca… De moment el deixaria parlar del que volgués, per molta repugnància que li fes la seva pedanteria culinària.

—Si em permets que et recomani alguns plats… Conec el restaurant i puc aconsellar-te. La mousseline de pâté o el pernil d’oca o el pâté à la veloutée… pel que fa als primers plats. Respecte als segons…

—Gràcies, ja ho tinc decidit. No dubto que la cuina francesa sigui la millor, però a mi m’agrada més la gallega… No sóc tan refinat com tu i es veu que el crit dels ancestres em porta cap als grelos… Però com que aquí no n’hi ha, demanaré salmó amb pasta de full i després un turnedó… Et sembla bé?

La pregunta fou feta amb certa reticència, que Corbalán captà de seguida.

—El lloc és molt agradable. Has estat molt encertat d’escollir-lo. Jo t’hauria dut a qualsevol boliche sorollós a menjar carn a la brasa o panotxa bullida… Aquí, amb aquest silenci, podràs escoltar el que menges…

Corbalán somrigué.

—Deixaràs de menysprear el meu interès per la cuina quan tastis el primer plat. A més, no és fruit d’un banquet el més bell dels diàlegs platònics?

—Sí, però del Banquet no interessen les teques; Plató no ens diu quins plats es serviren, sinó el tema de la conversa, el diàleg que s’entaulà… El banquet és un pretext per al Banquet… Precisament Erixímac els recomana que beguin i mengin amb moderació…

—T’envej, tens una memòria prodigiosa. Jo la vaig perdent, però record, i això contradiu en carta manera la teva teoria, que Aristòfanes, per parlar-nos de l’androgin, compara l’ésser que ha estat separat en dues meitats a un lleguando partit pel mig… Els devia agradar à la meuniere, dic jo, no et sembla?

Gallego no contestà. El molestava el to emprat per Corbalán per evidenciar que tanmateix ell tenia la darrera paraula. Es féu un silenci que rompé Corbalán altra vegada.

—Supòs que Goethe era un bon gourmet, no?

—Per què he de saber-ho?

—Imagín que l’has llegit bé, que coneixes les seves Memòries fil per randa. No fa referència al menjar? Solia celebrar els esdeveniments familiar amb vins exquisits i la seva dona, Cornèlia, fou cuinera…

—Naturalment que l’he llegit, i l’he traduït.

—Sí? Hauria hagut d’imaginar-m’ho! Ara ho comprenc: la traducció de Ramírez ha estat revisada per tu, o potser heu treballat junts… No és així?

Gallego no contestà. Mastegà un tros de pasta de full del plat que acabaven de servir-li.

—Recordo que sabies l’alemany perfectament. Ens havies traduït fragments de Marx, o era Hegel? Fa tants d’anys que ja quasi ho he oblidat… Per cert, a mi també m’expulsaren del Partit, després que a tu, no gaire temps després… En certa manera jo ja me n’havia anat. La línia política em semblava del tot equivocada. Mai no aconseguiria cap resultat positiu. La presa del poder era cada vegada més llunyana.

—Sí, és clar, això, en el fons, era l’únic que t’interessava, el poder…

—Sóc ambiciós, no t’ho negaré. El poder ens dóna, a més de possibilitats, mitjans per solucionar problemes, fins i tot per ajudar els altres, per canviar les coses… Només un partit de centre-esquerra tenia possibilitats i vaig entrar-hi. Cal ser realistes. Fou l’època en què vaig escriure Días sin sentido. L’has llegida?

—Sí.

—Pel teu laconisme ja veig que no t’ha agradat massa… Tens el llibre?

—Sí, estic a l’aguait de les novetats.

—Ho deia perquè m’haguera agradat regalar-te’n un de dedicat… És clar que també puc fer-ho… En acabar de sopar, te’l don. Visc a prop d’aquí.

Millor esperar dir-li el nom del porc fora del restaurant, pensà Gallego, que difícilment reprimia el seu enuig, la seva ràbia davant la freda i correcta manera amb què Corbalán el tractava. Perquè en el fons tampoc no podia queixar-se. L’havia insultat? Se n’havia burlat? Havia deixat caure frases enginyoses entorn del tot el que havien parlat, però ell també havia estat brillant, encara que molt menys, calia reconèixer-ho. Tot i que li hauria agradat, per una banda, ésser capaç de frivolitzar com Corbalán sobre qualsevol cosa, mostrar-se per sobre, com si ja fes el viatge de tornada de tots els llocs del món, de la coneixença de totes les persones de la terra, per l’altra, li semblava una mena d’homuncle de si mateix, com si un bon dia el mateix Corbalán hagués decidit introduir-se en un tub d’assaig i després de diverses precipitacions, fermentacions i liqüefaccions sortís de l’experiment tal com desitjava ésser.

—T’han invitat a l’homenatge a Humboldt? —el tragué Corbalán de les seves reflexions.

—No.

—Intentaré que t’hi convidin. Tal vegada et podria interessar traduir alguns dels seus treballs sobre l’Amèrica del Sud. Parlaré amb el cap de Serveis del Ministeri.

—Com vulguis. Humboldt és una personalitat enormement atractiva. Estic preparant un petit treball, una conferència que he de donar la setmana que ve amb motiu de l’homenatge… En tornar d’un llarg viatge el rei el nomenà camarlenc. «M’horroritza que la gent sàpiga que m’han donat aquest títol ridícul», comentava el seu amic Pictet. És clar que a tu possiblement t’agradaria més Aimé Bonpland, que acompanyà Humboldt en la seva expedició sud-americana i recol·lectà i examinà incansablement una infinitat de plantes, més de seixanta mil en total, però en tornar a Europa fou incapaç de treure’n les conclusions que li demanà Humboldt i només aconseguí escriure quatre dels disset volums previstos sobre Plantes exòtiques.

—Conec la història de Bonpland. S’establí prop de Trebujar en el segon viatge i, abandonat per la seva dona, s’ajuntà amb una índia i omplí de criolls el llogarret on vivia. Morí en el més obscur anonimat, ell que hauria pogut ésser tan conegut com Humboldt…

—Envejava Humboldt precisament per això, perquè tenint les mateixes possibilitats no fou capaç d’explotar-les.

—I possiblement fou molt més feliç que Humboldt, que perseguí el poder i obtingué la fama —afegí Antonio Gallego, com si amb aquestes paraules estigués disposat, salvant totes les distàncies, a encarnar Bonpland enfront del Humboldt-Corbalán que tenia el seu davant i que amb gest quasi imperceptible avisava el cambrer per demanar-li el compte.

Antonio Gallego insistí a pagar, però Corbalán li recordà que aquell lloc havia estat idea seva i que només ell podia carregar amb les conseqüències de l’honor que suposava convidar-lo a sopar, després de tants anys de no veure’s.

Un taxi els conduí a través de l’avinguda de la Llibertat a la plaça de la República. Des d’allà s’endinsà pels carrers no massa amples que menaven al barri vell i s’aturà davant d’una casa austera, de solemnitat clàssica que, sense enderrocar la façana on una graciosa volada era apuntada per columnes de marbre, havia estat convertida en apartaments.

Antonio Gallego, animat pel vi begut durant el sopar, un borgonya recomanat per Corbalán, estava decidit a explicar-li per què no li agradava Días sin sentido, tot i saber que trencava la més elemental cortesia hospitalària. Corbalán féu passar Gallego en una petita sala decorada amb exquisida elegància, malgrat que feia només un parell de mesos que havia arribat d’Europa; on segurament tornaria aviat, sobretot si acceptava el càrrec d’ambaixador a París, tal com diversos membres del govern, entre ells el ministre de Cultura, amic personal seu, havien aconsellat al mateix president. Ell coneixia París i, a més, tenia vincles d’amistat amb moltes de les personalitats més destacades que hi vivien, fins i tot amb molts exiliats d’altres països veïns que hi sojornaven.

—Per cert —Antonio Gallego interrompé el seu monòleg ple de projectes— m’agradaria que em tornessis el llibre de Gabriel Martínez Las raíces del aromo, te’n recordes?

—Sí, és teu? No recordava que me l’haguessis deixat tu. És clar, tu treballaves en els textos dels indigenistes… Passa, passa a la biblioteca. De seguida el trobarem.

Mentre Corbalán cercava a les lleixes, Antonio Gallego veié sobre la taula de treball una fotografia de Blanca, una fotografia que ella li havia donat, però que ara tenia una dedicatòria de la seva lletra punxeguda de senyoreta educada en col·legis cars: «A Pablo, Blanca».

I en adonar-se que Gallego mirava la fotografia, Corbalán somrigué amb complicitat.

—En certa manera vaig conèixer-la gràcies a tu, quan et vaig substituir a la columna d’El Día. Em va demanar que recollís el teu equipatge de la pensió. Temia que la policia no hi trobés proves que poguessin comprometre-la. T’estimava aleshores, he de reconèixer-ho. Però Blanca sempre ha estat capritxosa i massa covarda. La fotografia era entre els teus papers; vaig demanar que me la dediqués… A mi també m’agradava Blanca. Vaig enamoraria servint-li de confident de les seves penes. Comprendràs que el dia que vingueres a cercar les maletes no podia dir-t’ho… No estaves en condicions, acabaves de sortir de la presó i jo sabia, per Blanca, que encara l’estimaves, que estaves disposat a cometre qualsevol disbarat. Fou ella qui m’aconsellà prudència i silenci…

La música acabava d’omplir la sala. Corbalán interrompé les seves justificacions per demanar-li què volia beure i s’acostà al moble-bar.

—Ets un mentider. Seduïres Blanca, pensares que et podria ser útil, ets un porc… T’aprofitares dels meus manuscrits, els copiares; Días sin sentido és el plagi més gran de la literatura italicana. Ets un poca-vergonya: no destruïres cap dels meus papers, te n’aprofitares…

Sense girar-se, sense aixecar la veu, mentre obria una ampolla de whisky de malta, Pablo Corbalán replicà en to burleta:

—Shakespeare agafava els temes de les seves comèdies d’autors menors de l’època.

Gallego no contestà. Agafà les claus de la casa que havien quedat sobre una consola, possiblement per descuit, les estrenyé dins del puny i el descarregà amb tota la força sobre el rostre de Corbalán, que caigué a terra ensangonat i amb dues dents rompudes.