Venusia, 29 de desembre de 1978
Benvolguda Cèlia: Tal com jo sospitava, Corbalán no va treballar a la Compañía Iberoamericana de Publicaciones. Jo mateixa he pogut comprovar-ho aquest matí, perquè guarden les nòmines dels seus empleats des que es fundà l’editorial a començaments de segle. L’única possibilitat és que hi col·laborés d’una manera esporàdica, sense que el seu nom quedés registrat a cap document. Els empleats més vells de la casa, amb els quals he pogut parlar, no el recorden. Cal tenir en compte, però, que si es dedicava, per exemple, a fer informes els devia lliurar directament al director literari, i era normal que les seves coneixences a l’editorial fossin mínimes.
Se m’ha ocorregut, en vista de l’èxit, preguntar si Antonio Gallego constava a les llistes. I, en efecte, Gallego fou redactor a començaments dels cinquanta. Alguns dels més antics empleats’ encara el recorden com un personatge gris, reservat, correcte i complidor que mai no destacà per res essencial.
Em deman per què Corbalán tingué el capritx de donar-me dades de la vida de Gallego fent-les passar per seves. No m’ho puc explicar. Què representa Gallego per a ell? A hores d’ara se’m fa ben clar que Corbalán tenia la intenció de divertir-se un poc a costa meva. Tal vegada la meva mentida inicial l’incità a seguir un joc, prou estúpid al meu entendre, del qual, ara ho veig clar, tanmateix em donà les claus en el seu elogi a la mentida. Repassa, per favor, Cèlia, l’entrevista que vaig fer-li i podràs comprovar-ho. Però no entenc com fou capaç d’anar tan lluny fins a degradar-me d’aquesta manera. Potser el fet que jo gosés comparar-me amb Bettina Brentano el molestà. En efecte, jo no era la dolça Bettina, però ell tampoc no era Goethe. No saps com em sent de malament després de tot això. Tenc ganes de canviar el tema de la tesi, de rompre en bocins el treball sobre El relevo, de deixar-me dur jo també pel ressentiment i escriure que Corbalán és un bluf i creure’m, ara sí, que Quiñonero té raó quan assegura que Pablo destruïa tot allò que tocava. Però, per altra bada, pens que tot no pot ésser tan grollerament senzill, tan estúpidament grotesc, que hi ha una raó, un punt d’on ha de sorgir una explicació que em pugui dur a conèixer, si més no, per què volgué burlar-se de mi utilitzant el seu antic company de joventut, Antonio Gallego. A partir d’ara investigaré la vida d’aquest o, almenys, tractaré de fer-ho. Veig que em va molt millor l’erudició llibresca que no pas la vital. Com a detectiu resultaria un fracàs.
Avui, després de dinar, ha arribat de Calipso Albert Coma. M’ha fet il·lusió veure’l, sobretot perquè s’ha molestat a buscar-me. Jo no li vaig dir om m’hostatjava a Venusia, perquè entre d’altres coses tampoc no sabia a quin hotel m’haurien reservat habitació.
L’Albert m’ha recomanat prudència fins i tot en escriure’t. Perquè jo li he parlat de tu i de la meva relació amb Corbalán, i de tot el que m’havia succeït fins ara. A l’Albert li ha semblat que l’actitud de Corbalán era massa grotesca per poder ser certa. No sé fins a quin punt m’ha cregut o s’ha pensat que jo també m’havia inventat certes dades. M’ha aconsellat que torni a Barcelona al més aviat possible i sobretot que em mantingui al marge de qualsevol investigació sobre Gallego o Corbalán. Ambdós foren empresonats. Només per aquest motiu puc ésser considerada «perillosa». T’asseguro, Cèlia, que de moment no pens fer-ho. Vull tonar almenys una vegada a Trebujar per veure si Constancia Gallego em deixa el llibre i m’ensenya els papers del seu germà. M’agradaria tornar a Barcelona sabent almenys l’entrellat de la relació amb Gallego. Foren amants secrets, com insinua entre rialles l’Albert?
Una forta abraçada.
TERESA
P. S.: Cèlia, acab de fer un darrer descobriment; guarda’m el secret però no l’oblidis. Llegeix només les majúscules de la dedicatòria que m’escrigué a El relevo: No Oséis Soñar Oídme Y Cuando Otros Resplandores Brillen Avanzad Libres Alados Nuevos. T’adones del que diu l’acròstic? Tenc, com veus, un altre fil. T’escriuré.