II

Calipso, 12 de desembre de 1978

Benvolguda Cèlia: Mai no podré agrair-te a bastament tot el que has fet per mi. Si no hagués estat pel teu interès, tan obstinat a aconseguir-me aquest viatge, jo m’hauria atorbat encara bastant de temps a poder venir a Itàlica. I tu, més que ningú, saps com és d’important per a mi, que tant he treballat en les obres de Corbalán, arribar a conèixer els escenaris on varen transcórrer. I, potser més que això, trepitjar la seva terra, veure el lloc on va néixer o els carrers que recorregué de jove i prendre contacte, sobretot, amb la gent que el conegué. Ho dic, t’ho escric, amb veneració, amb una mena de devoció estranya, que tal vegada podrà resultar ridícula als teus ulls. Sí, només els cantants o els artistes de cine solen tenir admiradores tan apassionades. Però no em sap greu ésser l’excepció. Al revés, m’agrada això de ser la fan.

Fins ara —fa només quatre dies que he arribat— no he pogut veure res de la ciutat si descompt l’aeroport, on vaig passar-me cinc hores esperant que aparegués la meva maleta, l’hotel i la seu de l’editorial. Totes tres coses s’assemblen, són noves, funcionals i fredíssimes. La presentació d’ El relevo, de la qual han parlat tots els diaris, fins i tot els més governamentals —ja saps que la censura aquí és fortíssima— m’ha ocupat tot el temps. Però ha valgut la pena: ahir comparegueren més de dues mil persones. Naturalment, les dependències de l’Hotel Palas resultaren insuficients. Vaig passar moltíssima por. Pressentia que d’un moment a l’altre entraria la policia, que, per cert, patrulla els carrers «discretament», i clouria l’acte dispersant la gent amb violència. Tot i que s’havien demanat tots els permisos per a la presentació, supòs que els milicos, difícils de fer combregar amb rodes de molí, sabien que l’acte representava molt més que no un esdeveniment social o literari. Era una contestació política a la dictadura, que a mi em recordà les nostres concentracions, a finals dels seixanta als campus universitaris, per retre, també, pòstums homenatges a Machado o Lorca. En la d’ahir es llegiren adhesions i manifestos. Un d’ells, ben patètic, per cert, i que res no tenia a veure amb la literatura però sí amb la presó soferta per Corbalán, em posa la pell de gallina: només a Itàlica, país que, com tu saps, és com una tercera part d’Argentina, hi ha dos-cents mil desapareguts. La xifra esborrona. Comprenc que, per als familiars i amics d’aquestes persones, les bones paraules dels «civilitzats» europeus siguin com un insult, una escopinada al mig d’una ferida oberta en un rostre ple de nafres. Entenc tan bé, ara, que la neutralitat o, pitjor encara, certa abúlia política que, entre nosaltres, després de la mort de Franco, es troba a l’ordre del dia, sigui tinguda, aquí, per criminal!

Per això la presentació d’ El relevo resultà doblement important. No sols el nom de Corbalán, ben segur assassinat pels Serveis Secrets, com ahir s’insinuà públicament, ha pogut ésser pronunciat amb veu ben alta, sinó que també ha servit per aglutinar al voltant de la memòria de l’escriptor una munió d’intel·lectuals i artistes de les darreres fornades —els pocs que queden, per altra banda, sense estar engarjolats o exiliats— ben disposats a cremar, amb les darreres naus, tots el tions i les torxes perquè d’una vegada es faci la llum. «La nit semblava acabar-se» ahir a Calipso, t’ho asseguro, Cèlia. Fins i tot la no intervenció de la policia era considerada per molts com una esperançadora mostra de debilitament del règim.

Perquè et puguis fer càrrec del significat de l’acte et diré que comptà amb l’assistència del delegat d’Amnistia Internacional i de Rodríguez Ventura, que compartí el Nobel de la Pau amb Pérez Esquivel i que és, en aquests moments, una mena de líder carismàtic de l’oposició, curiosament respectat pel govern. Contràriament al que tothom esperava, no pronuncià cap discurs. M’haguera agradat parlar amb ell, però no em fou possible, i per culpa de l’aglomeració no m’hi vaig poder acostar. Vaig aconseguir el seu telèfon. Penso que ell, tal vegada, serà la persona indicada per presentar El relevo a Venusia la setmana que ve, però he de consultar encara amb el director literari de Marcusi. Per cert, el número me’l va aconseguir Isidoro Quiñonero, una persona encantadora que em parlà molt de don Pablo, de qui fou company de militància al PC, quan tots dos eren joves. Demà hem quedat de sopar a casa seva. Quiñonero és un entusiasta de Días sin sentido, però no pas d’ El relevo, que li sembla una novel·la molt inferior. Suposo que, per a aquesta gent que ha sofert tantíssim, Días sin sentido representa molt més que per a qualsevol lector no italicà, malgrat que els motius siguin extraliteraris.

Moltes gràcies també pel tèlex, Cèlia. Arribà ben a punt i em donà ànims. Supòs que tot va bé a Barcelona i que els teus jefassos estan contents. El delegat de Marcusi em va felicitar per l’èxit de la presentació. El relevo està a punt d’exhaurir-se a Calipso.

Una forta abraçada.

TERESA

P.S.: A l’agència literària que vaig visitar ahir només tengueren relacions epistolars amb Corbalán. No el coneixien personalment. Me pareix rar, però així m’ho han assegurat.