CAPÍTOL 40

La petita placa de bronze diu: AMB AFECTE EN RECORD D’ARTHUR. AQUEST ERA EL SEU LLOC PREFERIT AL MÓN. No sé qui era l’Arthur, però tenia molt bon gust pel que fa a bancs de parc, i he passat un munt d’hores aquí les darreres setmanes. Plogui, faci sol o bufi el vent, ara passegem pel parc gairebé cada dia (fins i tot hem fet algun volt nocturn, desafiant la foscor, les guineus i els adolescents del barri), i he començat a pensar en aquest banc —a un tir de pedra de distància de l’estany dels ànecs— com el nostre banc. No acostumem a parlar quan seiem al banc; callem, gronxem el cotxet d’en Daniel i ens deixem amarar per l’espai obert.

Diumenge, en Dan tindrà catorze setmanes i ho celebrarem anant a Gal·les del Nord per presentar-lo a la seva tieta i el seu oncle i les seves desficioses cosines. Fa quatre setmanes, l’Steve i la Carrie, la parella que vam conèixer al grup de prepart, van portar una nena, la Daisy, al món. Ahir vam quedar per fer un cafè i vam passar dues hores agradables posant-nos al dia i transmetent-los consells parentals com bons professionals bregats que som. Em feia patir que veure’ls amb la nena ens fes recular, però en canvi ens ha ajudat a tirar endavant. Els hem convidat a sopar a casa la setmana que ve, i l’Ivy ja està rumiant què cuinarà. En molts sentits és com començar a sortir amb algú; descobrir i revelar, fer plans, esperar agradar-los tant com t’agraden ells a tu. Vés a saber, potser en Dan i la Daisy seran amics algun dia, potser s’emborratxaran amb sidra en aquest mateix parc i faran coses que més val no pensar; miro el rellotge, estiro els braços per sobre el cap i relaxo el coll, senyal que és hora de tornar a casa. L’Ivy es posa dreta, i mentre mira com està en Daniel, amb la màniga netejo les ditades i la pols de la placa de l’Arthur. Potser algun dia hi haurà un banc aquí amb el meu nom.

—Per què somrius? —diu l’Ivy.

—Per res. Només pensava com m’agradava això.

L’estiu va començar la setmana passada, i la suor em cau per l’esquena quan empenyo el cotxet individual pel terreny accidentat del Wimbledon Common. La setmana que ve aniré al centre a parlar amb en Joe d’un parell de projectes. L’Ivy encara no ho sap (no l’hi he dit), però la pressió per tornar a guanyar diners hi és, i és forta. Tanmateix, prou de porqueries: ni paper higiènic, ni préstecs de baix cost, ni remeis per a l’estrenyiment. Només es viu una vegada, al capdavall. I ja estic parlant amb la Suzi de les coses que podem fer a continuació. L’Ivy encara no ha decidit quan —o si— tornarà a treballar, però m’hi jugaria el que sigui que no hi tornarà. De moment, si més no.

Arribem al límit del parc i trec el cotxet de l’herba cap a l’asfalt.

—Ostres, tant de bo passés una mica de brisa, no trobes?

L’Ivy em mira amb un somriure indulgent, però no diu res. S’ha convertit en una petita broma entre nosaltres: jo provoco l’Ivy amb desitjos estúpids, i l’Ivy fa veure que no em sent. No és que no sigui divertit, però em faig la promesa de deixar-ho córrer. Tots dos sabem que la Fada dels Desitjos no existeix i pressento que a aquesta broma se li està acabant la gràcia.

—Anem per aquí —dic, desviant el cotxet cap a un carrer ample, arbrat i imponent, amb cases que tenen façanes amb finestres a cada banda de la porta.

—Necessito anar a casa —diu l’Ivy—. Sóc mig incontinent des que aquest mico filós em va sortir disparat per baix.

Continuo caminant carrer avall com si no la sentís.

—Només ens desviarem un parell de minuts. Caminarem de pressa.

—Si em pixo a sobre serà culpa teva.

Potser vint metres més avall, arribem a l’altura d’una casa que té un rètol d’EN VENDA penjat d’un dels alts pilars de pedra. Paro el cotxet.

—Va! —diu l’Ivy, ballant una mena de txa-txa-txa sense moure’s de lloc—. De debò que no em puc aguantar més.

Assenyalo el rètol d’EN VENDA.

—Potser et deixaran anar al lavabo.

—Vols parar!

—Farem veure que busquem casa.

L’Ivy salta d’un peu a l’altre com una nena petita desesperada per anar al lavabo.

—Fisher! Saps quant val una casa com aquesta?

Gràcies!

—Oh, uns quants milers més que el teu pis.

—Més aviat uns quants centenars de milers més. Uns cinc o sis-cents mil.

—Sempre podem vendre el meu pis.

L’Ivy para de dansar i se li relaxa la cara.

—Ho faries? —diu—. Vendre el teu pis?

Arronso les espatlles.

—I doncs? Quant val… quant creus?

I l’hi dic.

Les celles de l’Ivy s’ajunten mentre em mira fixament.

—Sona a xifra molt precisa.

—Inclou els mobles, la nevera i la rentadora.

—M’estàs dient que has posat el teu pis en venda?

—Sí. El que passa és que… que ja no és el meu pis.

—L’has… l’has venut?

Assenteixo.

La mirada de l’Ivy es torna freda, es torna agra.

—I per què ho havies de fer?

—Vaig… vaig pensar que…

—No! —crida l’Ivy—. No. No vas pensar. No vas pensar res. Perquè si haguessis pensat, hauries pensat a preguntar-me si volia deixar el meu pis.

—És que…

Tota l’enrabiada es dissol a la cara de l’Ivy.

—Sincerament —diu—, és que és massa fàcil…

—Tu…?

L’Ivy assenteix, es llepa el dit índex i pinta un número u invisible a l’aire.

—Massa fàcil.

—T’odio —dic.

L’Ivy em llança els braços al coll i em fa un fort petó als llavis.

—T’estimo —diu—. T’estimo, t’estimo, t’estimo.

—Un gran dia per a això —diu una veu masculina al darrere.

Em giro i veig un home que tanca un cotxe amb l’emblema acolorit d’una immobiliària. Camina cap a nosaltres, amb la mà estesa.

—Senyor i senyora Fisher? —diu.

—Sí —dic agafant-li la mà—. Una cosa així.

—Ben —diu l’agent—. I aquest homenet qui és? —pregunta, ajupint-se davant del cotxet.

—No vull ser mal educada —diu l’Ivy—, però si no trobo un lavabo en els pròxims trenta segons, em faré pipí a sobre.

—No es preocupi —diu l’agent—. En té quatre per triar.

I el seguim dintre de la casa: jo, l’Ivy i el petit Daniel.