CAPÍTOL 22

Odio el Nadal.

El primer que faig quan em desperto és mirar el mòbil, però no tinc cap missatge.

No puc haver crescut des de l’any passat, però el meu vell llit individual sembla més petit del que recordava. L’any passat acabava d’esguerrar la meva relació amb la Kate. Aquest any he esguerrat la meva relació amb l’Ivy. S’està convertint en una tradició.

Tradicionalment em quedo al llit fins que sento que el pare surt de casa per anar a missa, i llavors surto a córrer una bona estona. Però a la puta merda la tradició, aniré a l’església. Fins i tot em dutxo abans. Quan desperto el pare amb una tassa de te i amb la notícia que em salto la meva cursa festiva per acompanyar-lo a missa, se li il·lumina la cara com si fos… com si fos Nadal.

Francament, no sé per què he decidit fer-ho, això, si és el meu primer pas per ser un home menys egoista, o si és un acte de desesperació absoluta. No crec en Déu, i l’única cosa que tenim en comú és que jo i el seu fill tenim el mateix aniversari, però quan la resta de la congregació s’agenolla per resar en silenci, tanco fort els ulls i ofereixo al cel la meva missiva amb els altres. Reso perquè l’Ivy encara m’estimi. Però és impossible parar-se d’entrada: reso perquè els meus fills neixin sans, reso perquè creixin feliços. Reso pel pare, per la Maria, per les meves nebodes, per l’Hector, en Frank, l’Esther, en Nino, l’El, en Phil, en Joe i la família d’en Joe, perquè deixar-ne algun a fora sembla l’equivalent a demanar a Déu que no vetlli per ell. Començo amb una petició de patates rostides cruixents i una bona pel·lícula aquesta tarda just quan el capellà ens fa posar a tots drets. I deu ser així com t’enganxen. Aquesta ocurrència de resar és addictiva, no t’hi cap tot en una sessió, i per això tornes la setmana següent. Molt espavilats.

Malgrat el meu ateisme fervorós, m’ho passo bé amb el servei. Els himnes són estimulants, el capellà (segurament borratxo) és sorprenentment divertit, i el xerès i els pastissos de carn a la sala parroquial són millors que alguns mals esmorzars que he fet.

Quan tornem a casa el pare, però, l’Ivy encara no m’ha tornat el missatge. Li truco, però de seguida em salta el contestador. No es pot dir que la pregària hagi estat gaire eficaç.

Avui faig trenta-dos anys, encara que de moment no m’ha felicitat ningú. És tradició a cals Fisher esperar fins a les tres i cinquanta-cinc de la tarda, el moment exacte del meu naixement, per acceptar que ja és el meu aniversari. Va començar com una manera de donar-me un fragment del dia que fos tot per a mi, i amb els anys va evolucionar en una mena de pantomima a costa meva; tothom esforçant-se molt per no felicitar-me o fent plans per a les seves pròpies celebracions, a mesos vista. En els últims trenta-dos anys només n’he passat un fora de casa, l’any que vaig viatjar, cosa que em va proporcionar una excusa prou vàlida.

La Maria i la seva família arriben a casa el pare poc després de migdia, i un cop han deixat clar que només em desitgen bon Nadal i res més, la Maria i jo traiem tres copes de vi al jardí, una altra tradició. L’estiu després que morís la mare, vam posar una font de pedra per a ocells al jardí, com a recordatori, i cada any dels últims deu la Maria i jo hem sortit aquí per Nadal per passar cinc minuts amb ella. Hi ha anys que la Maria plora, i d’altres gairebé sembla avergonyida amb el sentimentalisme de tot plegat. Però sempre que hi som, això és el que fem.

Bevem el vi en silenci, i en la visió perifèrica veig que la meva germana s’eixuga una llàgrima. Li vull agafar la mà, però l’aparta.

—Estàs bé?

—No —diu.

La miro; la Maria no està trista, està molt enfadada.

—Què passa?

—Què has fet aquesta vegada per espatllar-ho?

Faig un gest cap a la font d’ocells de la mare, arrufo les celles.

—Cal això, ara?

La Maria branda el cap, irritada.

—Tindràs bessonada!

—Ho sé.

—Saps la feinada que és, això?

—Ja sé que no vas parar de queixar-te.

La Maria em clava un cop de puny al braç, amb prou força per fer caure la meitat del vi de la meva copa.

—Què?

—És complicat.

—El pare diu que has dormit al sofà.

—Ah, sí? Doncs per què no vas a preguntar-l’hi tot a ell?

—Mira que ets imbècil.

—Hi he dormit una vegada, al sofà. Una vegada.

—Vas dir que l’estimaves, que era ella, que era la teva ànima bessona i bla, bla. —La Maria ho diu imitant una cantarella de pati de col·legi.

—Ho recordo.

—I…?

—I què?

—I que creixis d’una puta vegada, William. Bon Nadal, mare. —La Maria s’acaba el vi i torna a la cuina, i em deixa enmig del fred amb la meva copa mig buida.

—Què? —diu l’Hector—. Dormint al sofà?

—Una vegada. He dormit al sofà una vegada.

L’Hector allarga una ampolla de vi per sobre la taula.

—Te l’omplo?

Poso la mà sobre la copa.

—No, gràcies.

—Ehem —diu la Maria, inclinant la seva copa cap al seu marit.

—Per què has dormit al sofà? —pregunta la Rosalind.

—Perquè és un tanoca —diu la Maria.

La Rosalind riu i xiuxiueja alguna cosa a cau d’orella a la seva germana bessona.

—Per què és un tanoca? —pregunta l’Imogen.

—Perquè és un home —diu l’Hermione, i ella i la seva mare brinden.

Faig una ganyota irònica d’agraïment al pare, i el vell penques riu. Llavors l’Hector riu, després l’Hermione, i llavors s’hi afegeix tothom.

Hem gairebé acabat un pot de mida familiar de caramels i anem per la meitat de Retorn al futur 2 quan em sona el mòbil. Algú atura la pel·lícula mentre m’aixeco de la butaca i em trec el mòbil de la butxaca de darrere els pantalons. No reconec el número.

—Qui és? —pregunta l’Hermione.

—No n’has de fer res.

—Si és l’Ivy vull parlar amb ella.

—Per dir-li què?

—No n’has de fer res —diu la meva neboda imitant-me, i després em treu la llengua perquè em quedi més clar.

No és probable que l’Hermione sigui més difícil o capriciosa que qualsevol altra noia de gairebé divuit anys. Però ella i la seva mare tenen una baralla descomunal almenys unes quantes vegades a l’any. I quan deixen de parlar-se, em truquen a mi, per esbravar-se, deixar anar amenaces i, més sovint, plorar. Tanmateix, els darrers mesos (i no sé ben bé com es va produir la transició), l’Ivy s’ha convertit en la confident preferida de l’Hermione. I, en comptes de fer-me sentir desplaçat, aquesta és una cosa més en la llista de coses que m’agraden de la dona que vaig tractar amb mesquinesa la vigília de Nadal.

—Mireu la pel·li —dic a tothom, i surto al passadís a agafar la trucada.

—Digui’m.

—Bon Nadal, amor.

—Ivy?

—No em coneixes la veu?

—Sí, és clar, i tant. És que no he reconegut el número.

—A qui esperaves? —Hi ha un to provocador en la veu de l’Ivy, però no pico l’ham. Avui no.

—Bon Nadal, preciosa. Em truques des del telèfon fix dels teus pares?

—Sí, em vaig dei…

—Espera un moment. —El cap de l’Hermione apareix a la porta; la faig fora i pujo l’escala cap a la meva habitació—. Et vaig enviar missatges —dic a l’Ivy—. No em vas contestar.

—El mòbil es va descarregar. I em vaig deixar el carregador a Londres. Quan vaig marxar… vaig marxar una mica atabalada, suposo. Em sap greu.

—No —dic—, a mi em sap greu.

—Sí, bé, te n’hauria de saber.

—Et trobo a faltar.

—No et posis sentimental, que em faràs…

Però no sé què diu l’Ivy a continuació, perquè l’Hermione, la Imogen i la Rosalind entren en tromba a l’habitació. L’Hermione intenta agafar-me el mòbil de la mà, però l’aparto mentre la Imogen i la Rosalind m’encerclen intentant arribar a l’aparell.

—Dóna-me’l —diu l’Hermione, intentant-me’l arrabassar. M’enfilo al llit per apartar el mòbil de les grapes de les meves nebodes—. Ivy, hauré de ser molt…

—Què passa? Què és aquest xivarri?

—Goblins —dic, clavant una guitza a la Rosalind més forta del que pretenia, que la fa caure del llit.

—Goblins?

—Nebodes.

La Imogen em mossega el turmell i l’Hermione s’enfila al llit i es posa a botar per agafar el mòbil.

—T’estimo —dic, un segon abans que l’Hermione m’agafi el canell.

I, com lleons sobre una girafa, s’abraonen a sobre meu.

Només Déu sap de què han de parlar la mare dels meus fills i les meves nebodes, però sigui el que sigui, s’hi han estat trenta minuts.

—L’Ivy diu que bon Nadal —diu la Rosalind, tornant-me el mòbil.

—I ja està?

—També ha dit que et féssim un petó molt fort —diu la Imogen, arrufant el nas.

—I què? Qui em farà el petó? —Faig com si m’aixequés del sofà i les meves tres nebodes es dispersen.

—Aviat serà el teu aniversari, oi? —diu el pare a l’Hermione.

—Divuit —diu l’Hector.

—Déu ens ajudi —diu la Maria.

Miro l’hora al mòbil i veig que falten deu minuts per al meu aniversari.

Les nebodes riuen tapant-se la boca amb les mans.

—M’agraden els aniversaris —diu la Imogen.

Aquest és el meu senyal per fingir contrarietat i sortir de l’habitació. Sospiro profundament tot pujant l’escala. Quan torno a baix cinc minuts abans de les quatre, porto la bossa feta. Si les carreteres estan buides i me’n vaig d’hora, podria arribar a casa dels pares de l’Ivy a temps per menjar sandvitxos de gall dindi. Però primer haig d’endrapar el pastís d’aniversari.

Haig de fer un esforç immens per no cruspir-me el meu tall de pa de pessic i estripar els regals com un nen de dos anys. Però m’ho prenc amb calma, mastego amb la boca tancada i faig molts escarafalls amb tots els regals. Fins i tot em quedo a veure el final de la pel·lícula perquè, vés a saber, potser és l’últim any que haig de participar en aquesta comèdia ridícula, espantosa i meravellosa.

El pare no sembla estranyat quan li dic que agafo el cotxe i me’n vaig a Bristol, prop de tres-cents quilòmetres. I, segons com, ja sabia que ho faria d’ençà que he obert els ulls al matí.

—M’ha estranyat que et quedessis tant —diu, i m’ha fet un petó i una abraçada molt forta.

Tota la família ha sortit a la porta per acomiadar-me. L’Hector agafa la meva bossa i la deixa al maleter del Fiat.

—Vés amb compte —diu la Maria. Llavors em clava un fort cop de puny al braç—. Burro.

—Jo també t’estimo —dic, i pujo al cotxe.

A les carreteres apocalípticament buides, amb el peu pitjant el gas a fons, tirat endavant al seient del conductor, el Fiat agafa una velocitat màxima de cent trenta per hora. En el meu camí cap al sud, sobrepassant el límit de velocitat ben bé de vint quilòmetres, m’avancen dos cotxes de policia, però només em saluden, somriuen i toquen la botzina. «Toca la botzina si vas calent», diu un dels adhesius del Batmòbil de l’El, i encara que no sé si hi vaig o no —estic content i frenètic i desficiós, cosa que, potser, ve a ser el mateix—, toco la botzina i somric i saludo els veloços polis.

De porta a porta, el viatge són dues hores i cinquanta-set minuts. Truco a la porta dels Lee quan passen quatre minuts de les vuit del vespre del dia de Nadal, i el cor em batega com si hi hagués anat corrent.

M’obre la porta en Frank.

—Què hi fots tu aquí?

—Bon Nadal per a tu també, carallot.

En Frank es posa una mà a la templa com si li acabés de venir migranya. Branda el cap.

—Hòstia puta! —I riu.

—Que passa res?

La mare de l’Ivy crida des de dins.

—Està entrant el fred. Qui hi ha?

En Frank crida cap a dintre la casa.

—En Fisher!

—La mare que el va parir! —Aquest bram de benvinguda és del pare de l’Ivy, seguit d’una riallada explosiva.

—Frank, em penses deixar passar, o què? Què passa? On és l’Ivy?

En Frank es mira el canell sense res, com si mirés el rellotge.

—En algun punt de la M6, suposo. Calculo que arribarà a casa el teu pare d’aquí… d’aquí vint minuts.

De tornada a Londres per la M4 la nit del dia de Nadal, intentant pitjar l’accelerador a fons i més. El Fiat de l’El assoleix uns cent trenta-vuit quilòmetres per hora aterridors que em fan petar de dents. Deu bufar vent de l’est. O potser és la força de la meva voluntat.

En Frank ha fallat els càlculs per deu minuts i l’Ivy no ha telefonat a casa els seus pares, des de casa el meu, fins passats dos quarts de nou. Mitja hora no desagradable en companyia de la mare i el pare de l’Ivy i en Frank, jo bevent te i menjant sandvitx de gall dindi, ells bevent vi, whisky i licor, respectivament. M’he assabentat que en Frank havia aguantat menys de vint-i-quatre hores de solitud festiva abans de decidir que corria el perill de tornar-se boig o de beure fins a la inconsciència. Després d’un esmorzar de Nadal de sandvitxos de cansalada cremada, va passar una hora veient tele infantil, dubtant si havia d’obrir o no el Cointreau. A mig programa de The Muppet Christmas Carol, va desar una bossa al maleter del seu Audi i va fer cap a Bristol. Va arribar a casa els seus pares a temps per al sopar de Nadal. M’ho ha explicat mentre érem a la cuina, preparant una altra ronda de begudes. Li he preguntat si els havia explicat la situació amb la Lois, però abans que en Frank pogués contestar l’Eva ha entrat a la cuina a buscar el Quality Street.

Malgrat les fortes protestes del seu fill i del seu marit, la senyora Lee ha insistit perquè juguéssim a les pel·lícules (Que bonic que és viure; Només es viu dues vegades; El pont del riu… sona com lacai). En Ken em volia fer beure i l’Eva volia que em quedés a dormir, però m’he resistit a totes dues ofertes perquè encara conservava l’esperança.

L’autovia està tranquil·la, però a dos quarts d’onze hi ha més trànsit del que m’hauria imaginat, i això em fa posar trist. Molts dels cotxes porten un sol ocupant, persones que haurien d’estar amb altres persones. Potser tornen de passar uns bons dies amb amics i família, però a la meva imaginació estan sols i perduts. Potser pensen el mateix de mi. Ningú no toca la botzina a l’autovia a dos quarts d’onze el dia de Nadal.

L’Ivy ha trucat a dos quarts i deu de nou, mentre en Frank feia veure que vomitava (Sense alè? Panxa regirada? Basques? Mareig? Escopir? A grande bouffe!). La Maria i la canalla ja havien tornat a casa, o sigui que només hi eren el pare i l’Ivy, a l’altre extrem de la nostra conferència nadalenca a sis. Estàvem d’acord que tant l’Ivy com jo podíem passar la nit a casa dels nostres respectius «sogres», però va prevaler la falta de seny, de manera que l’Ivy es va encabir a la seva furgoneta i jo em vaig posar darrere el volant del Fiat.

Fins i tot viatjant a més de cent seixanta quilòmetres per hora (velocitat que cap dels nostres vehicles és capaç d’assolir) era extraordinàriament improbable que ni l’Ivy ni jo arribéssim a Wimbledon abans de mitjanit. Però calculàvem que, amb sort, fe i un bon vent de cua, podíem arribar tots dos a l’estació de servei d’Oxford quan encara quedés una mica de dia de Nadal. No està ben bé de camí, però quan he fet alguna cosa de la manera més fàcil?

L’aparcament a l’estació de servei d’Oxford està pràcticament buit i immediatament distingeixo la furgoneta blanca amb les paraules «Esquadra Glamur» gravades al costat. L’Ivy està repenjada a la capota, i la seva respiració forma núvols blancs a l’aire. Paro al costat i surto del cotxe quan falten sis minuts i uns quants segons per a la mitjanit.

—Has arribat —diu l’Ivy, i amb un somriure tranquil aconsegueix comunicar que aquest és un moment que hauria de resistir-me a malbaratar amb cap mena de comentari jocós.

L’agafo i l’abraço tan fort com puc sense aixafar-la o aixafar els nens.

—Bon Nadal.

L’Ivy em fa un petó, primer suau, però augmentant la pressió i la tensió gradualment fins que estem abandonats a la mena de petó que seria vergonyós si hi hagués alguna ànima presenciant-lo.

—Bon Nadal —diu, i ens asseiem a la capota de la furgoneta blanca, agafats de la mà i sense dir res fins que toquen les dotze, i llavors l’Ivy em torna a fer un petó.

—Au —diu—, que si no pixo de seguida em sembla que m’explotarà la bufeta.

Si hagués esperat cap mena d’ambient festiu a l’estació de servei d’Oxford la matinada del dia de Sant Esteve, hauria estat idiota. L’escàs personal (amb barrets de Pare Noel caient-los sobre els ulls) ens mira amb indiferència mentre nosaltres ens observem l’un a l’altre a través d’una taula de fòrmica i dues tasses fumejants de cafè bullent.

—Creus que ens hem creuat? —pregunta l’Ivy.

—Estàs sent metafòrica?

—És massa tard per a això. O és massa aviat? No ho sé mai.

—Ja pot ser —dic—. Em sap greu.

L’Ivy arronsa les espatlles.

—Serà una bona anècdota per explicar als nostres fills. —Somriu, és un somriure que recordaré fins que perdi els cabells, les dents i el cap.

—Anem tirant cap a casa?

Parem davant de casa quan ja passa una mica de les dues. L’Ivy està rebentada, i amb el seu braç damunt la meva espatlla, l’arrossego escales amunt. He fet un triangle de nou-cents quilòmetres en trenta-sis hores per arribar fins aquí, però ha valgut la pena.

—Poso aigua a bullir? —pregunto a l’Ivy, que s’ha estirat al sofà, encara amb l’abric i les sabates.

—Que ens queda xerès?

Obro els armaris i furgo entre llaunes i capses.

—Xerès no. Cointreau o porto.

—Aix, no ho sé. El Cointreau no serà una mica massa fort?

—En pots prendre una copa petita.

—Sorprèn-me.

Serveixo dos portos i els duc al sofà.

—Feliç dia de Sant Esteve, bonica —dic, i provo de brindar amb el vas de l’Ivy.

L’Ivy l’aparta fora del meu abast.

—Estic gairebé segura que no deixa de ser Nadal fins que no ens fiquem al llit.

—De debò?

—Del tot.

—Aleshores… si no ens fiquem al llit en dos dies?

—Encara és Nadal.

—Si és així, bon Nadal, bonica.

I ara brindem. L’Ivy fa un glop de porto, tanca els ulls i assaboreix el líquid dolç.

—El primer alcohol que prenc en vint setmanes.

—I què?

Prem els llavis.

—De conya. —I fa un altre glop.

—Em sap greu. Tot… tot plegat.

L’Ivy fa una arronsada minúscula d’espatlles.

—A mi també —diu—. A mi també em sap greu.

—Et perdono.

L’Ivy estira el peu per clavar-me una guitza a la cama. Li agafo el peu i me’l poso a la falda, i li faig massatges al taló, la sola i els dits. I ja està, sembla que ja està. Podríem haver dit aquestes paraules fa dos dies, per descomptat, però no crec que haguessin tingut el mateix pes ni el mateix valor sense els nou-cents quilòmetres d’anada i tornada que hem fet.

—Deus estar rebentada —diu.

L’Ivy assenteix.

—No crec que em llevi els pròxims dos dies.

—Pots aguantar deu minuts per donar-nos els regals?

El meu paquet és de la mida d’una bossa de patates fregides; el de l’Ivy és si fa no fa de la mida d’un exemplar signat d’una primera edició d’A Prayer for Owen Meany.

—Tu primer —diu l’Ivy amb un somriure murri.

Obro el paper de ninots de neu i en surt una capseta de ganxos per penjar quadres.

A més d’endarrerir el meu aniversari fins a les tres i cinquanta-cinc minuts de la tarda del 25 de desembre, la meva família sempre (si més no els darrers quinze anys) ha trobat enormement divertit fer-me un regal «de broma» pobre i decebedor, que va seguit d’un regal com cal cinc minuts després de les quatre. No he explicat mai aquesta tradició a l’Ivy, però sembla que algú (segurament l’Hermione) ho ha fet, i es veu que estic condemnat a patir aquesta farsa festiva mentre em quedin forces per estripar paper d’embolicar.

—Ganxos —dic, amb la comèdia habitual d’entusiasme forçat i decepció mal dissimulada—. El que sempre havia volgut.

L’Ivy somriu, agafa el seu paquet i rasca una punta del cel·lo amb l’ungla.

—Vigila —dic.

L’Ivy em mira amb desconfiança. El que té és evidentment un llibre de tapa dura. El que no sap, però, és que aquest feix de fulls concretament m’ha costat més de quatre-centes lliures. I encara pitjor, ja se l’ha llegit.

L’Ivy treu el cel·lo d’una punta del paquet i comença a arrencar l’altre.

—Owen Meany —diu l’Ivy, estrenyent el llibre contra el pit.

—L’estaves llegint quan ens vam conèixer.

—Me’n recordo —diu l’Ivy, rient.

—És una primera edició.

I aleshores es desfà en llàgrimes.

—Gràcies —diu, eixugant-se els ulls amb la màniga—. És…

Ara li cauen més llàgrimes, i em fa una por horrorosa que una caigui sobre el llibre i hi faci una destrossa per valor de cent lliures. Amb compte, li trec el llibre de les mans i el deixo a la tauleta.

Agafo l’Ivy en una forta abraçada i li faig un petó al cap.

—T’estimo —diu.

Si és això, si aquesta frase i una capseta de ganxos és tot el que em regalen aquest any, encarà serà el millor Nadal de la meva vida.

—Només és un llibre —dic—. Calma.

L’Ivy inspira, i es torna a eixugar els ulls.

—Puf —diu—, deuen ser les hormones.

Agafa el llibre de la tauleta i l’obre amb respecte per la primera pàgina, on hi ha la signatura més aviat maldestra de John Irving. Gira fins a la primera pàgina de la novel·la i es posa a llegir.

—Que bona que és —diu amb un fil de veu—. Vols dir que l’hauria de llegir?

—Ara?

L’Ivy riu i tanca els ulls.

—Segurament no.

Brando el cap.

—Jo el deixaria fora de l’abast dels ditets, per si de cas.

Les mans de l’Ivy se li’n van instintivament a la panxa.

—Com estan? —dic.

—Molt bé. Bellugant-se tota l’estona.

M’aboco i li faig un petó a la panxa.

—Bon Nadal, fills.

L’Ivy m’acaricia el cap.

—Ai, que me’n descuidava —diu.

—Eh?

—És el teu aniversari, oi?

—Trenta-dos, avui.

—Espera. —L’Ivy intenta aixecar-se del sofà.

—Vols que ho faci jo?

L’Ivy fa que no amb el cap i se’n va cap al passadís. Quan torna, porta un paquet pla gairebé llarg com un braç, i ample.

—Per molts anys —diu, repenjant l’article al sofà.

Quan vaig conèixer l’Ivy, estàvem parlant del maquillatge dels anuncis de Little Monsters que estava rodant. L’Ivy va fer el comentari que els guions eren «terror disfressat», tot citant l’antigalla Abbott and Costello Meet Frankenstein.

I són aquestes tres cares les que adornen el pòster emmarcat que l’Ivy ha comprat per a mi aquest aniversari. «Les rialles són monstruoses», diu l’encapçalament.

—M’encanta.

—El dia que ens vam conèixer —diu l’Ivy, i em fa un petó que m’envia una sensació ardent directament al centre del que sóc.

—Ho recordo. On el puc penjar?

—On vulguis. També és casa teva.

I s’inclina i em besa amb més força als llavis.

—O sigui que és Nadal fins que ens fiquem al llit o fins que ens n’anem a dormir? —pregunto.

L’Ivy somriu.

—No sé on vols anar a parar.

—És que… pensava que ja que tenim el pis per a nosaltres sols aquesta nit…

—Més que una nit, de fet.

—Per què? Quan tornarà?

L’Ivy branda el cap.

—No tornarà.

—Tornen a estar junts?

Una altra brandada de cap.

—No. En Frank i la Lois han acabat. Vaig dir a en Frank que ja era hora de fer un pas endavant. De marxar de casa, vaja.

Faig un esforç per no somriure massa. No és fàcil.

—Què va dir en Frank?

—Li vaig dir que tu i jo… —Em fa un petó al front, a la punta del nas, als llavis—. Li vaig dir que necessitàvem estar sols. Ho entén.

—Els teus pares ho saben?

L’Ivy assenteix.

—Ostres, devia ser divertit tot això amb el púding de Nadal.

L’Ivy s’esgarrifa.

—En fi —diu—, em portes al llit o què?

M’adormo —amb un somriure idiota a la cara— intentant resoldre un càlcul… La darrera vegada que vam fer l’amor va ser l’últim cap de setmana d’agost, el dia abans d’anar a veure el pare. Trenta dies té setembre, abril, juny i novembre… tots els altres en tenen trenta-u… però cada vegada que tinc una xifra, m’adormo.

Sigui quina sigui, ha passat molt més de cent dies d’ençà que l’Ivy i jo vam fer l’amor. Fins ahir a la nit. Fins aquest matí.

Quan em desperto unes hores després, l’Ivy no és al meu costat. Els llençols al seu costat del llit estan freds, però el record físic d’ella encara està enganxat sota la manta gruixuda. Com l’empremta d’un llençol a la galta, o l’olor de porto a l’alè. Tinc gana i ganes de pixar, però em vull quedar aquí, embolcallat en el ressò de la forta respiració de l’Ivy, l’escalfor residual del seu cos, l’olor dels seus cabells, el fantasma de la seva esquena enganxada al meu pit…

Avui és el vint-i-sisè dia de desembre.

M’encanta el Nadal.