CAPÍTOL 32

L’aparcament de l’hospital és ple i hem de fer dues voltes abans de trobar un espai. Hi ha visitants que porten flors, fruita, caramels, revistes. Veig un noi amb un globus que porta estampats els mots: «És una nena!».

Porto penjada de l’espatlla la bossa d’hospital de l’Ivy, encara amb roba per a dos nadons, i caminem de pressa per l’hospital agafats de la mà. La gent es clava cops de colze i somriu intentant mirar-nos als ulls, la parella que espera, mentre caminem per passadissos i agafem l’ascensor fins a la zona de parts. Pitjo el botó de l’intercomunicador i, mentre esperem, premo més fort la mà de l’Ivy. No recordo que ahir a la nit hi hagués cap timbre. Només han passat quinze hores d’ençà que vaig tornar a casa del rodatge divendres a la nit, i en aquest temps —menys d’un dia— la forma sencera del nostre món ha canviat per sempre.

Un metge explora l’Ivy i confirma una vegada més que un dels nostres bessons —Danny si és nen, Danni si és nena— és mort. El metge explica el que passarà i punxa l’Ivy per posar-li una sonda. Li connecta un monitor a la panxa i en connecta un altre al crani del nadó, a qui encara hem de trobar un nom. Un monitor al costat del llit xiula amb un únic pip ràpid. La nostra llevadora ens explica que els fàrmacs tardaran hores a induir el part i ens anima a descansar una mica.

Hi ha un televisor fixat a la paret, i veiem pel·lícules i sèries antigues de detectius i programes de cuina i magazins i anuncis, sense canviar de canal, només mirant la caixa, i fent algun comentari ocasional per omplir el silenci en aquest cantó de la pantalla. Vaig a buscar menjar a la botiga del vestíbul de l’hospital, i mengem sandvitxos envasats i patates fregides i bevem ampolles de suc i aigua. El menjar em fa venir basques.

L’Ivy dorm un parell d’hores a última hora de la tarda. Apago el televisor i tanco els ulls, però el son no ve. Sense la remor de fons de la programació del dissabte, el pip constant del monitor omple l’habitació. Sap el nostre fill que el seu bessó és mort? Ell o ella està angoixat, trist, sol?

A la cartera hi tinc la targeta plastificada que ens van donar a la nostra classe de prepart. En un cantó hi ha un acrònim per ajudar els pares a fer les preguntes correctes i prendre les decisions correctes mentre les mares estan de part. Si alguna cosa no va bé, consultes la targeta i vas passant per les lletres d’ARAIR: Quins són els «avantatges» de mantenir aquesta decisió o procediment? Quins són els «riscos»? Quines són les «alternatives»? Què et diu la «intuïció»? Què passa si no fas «res»?

No em serveix de res.

El cor del nen batega entre cent vint i cent trenta vegades per minut. Compto seguint el monitor: un, dos, tres, quatre… fins a cent vint, o cent vint-i-quatre, o cent trenta-dos… una vegada darrere l’altra.

El sol es pon entre les sis i les set, i el cel —amb franges daurades, roses i morades— és preciós. I compto fins a cent vint-i-quatre, i cent vint-i-dos, i cent vint-i-set.

Quan l’Ivy es desperta, per fora la nostra finestra està completament fosc.

—Em sembla que ha començat —diu.

La llevadora es diu Phoebe; el seu torn ha acabat fa una hora, però es queda per acompanyar-nos fins al final. Em diu que intentaran que els dos nens neixin de manera natural. Tanmateix, a la sala hi ha quatre membres més de l’equip mèdic, i els seus cossos muts semblen amplificar el silenci fent-lo palpable i de mal averany.

La Phoebe és la que mana, sembla que els altres estiguin només a l’espera; malgrat el seu posat professional, la Phoebe té els ulls plorosos. Ofereixen l’epidural a l’Ivy per ajudar-la a suportar el dolor. La llevadora diu que li costarà més sentir les contraccions i saber quan ha d’empènyer, i segurament allargarà el part. L’Ivy demana la injecció. La tensió a l’habitació puja i baixa amb les contraccions, i la Phoebe —amb la veu suau i l’accent irlandès— diu a l’Ivy quan ha de respirar i quan ha d’empènyer. L’Ivy està passiva i inexpressiva tota l’estona. Fita el sostre i tanca els ulls durant minuts. La Phoebe em mira, fa una ganyota i articula els mots: «Ajuda-la!».

Agafo la mà de l’Ivy, però no sé què dir. Se’m formen mots al cap: ja veuràs com pots; ja gairebé està; molt bé… però no serveixen; estan fora de lloc, estan malament.

El primer nadó neix quan passen catorze minuts de la una del diumenge 30 de març. És un nen. El menys actiu dels bessons, el que anomenàvem Tirolam, però ara el malnom sona vergonyosament frívol.

La llevadora em pregunta si vull tallar el cordó umbilical, però faig que no amb el cap.

L’Ivy es posa el seu fill sobre el pit i plora i li fa petons als cabells fins, molls i bruts.

Representa que avui hauria de ser el dia més feliç, el moment més feliç de la meva vida. I potser —quan miro el meu nen perfecte, amb la pell morada laxa coberta de cera i sang i ronya, els ulls tancats amb força davant del món—, potser ho és un segon de no res. I llavors se’n va, perquè —i tots els que som a l’habitació ho sabem— l’Ivy encara ha de parir un nen mort. Fins i tot el nostre nou fill està en silenci, com si ell també entengués que el seu gran moment ha passat en penombra.

La Phoebe pregunta si tenim un nom i diem que no.

El temps passa en el silenci dur i conflictiu de l’habitació; jo assegut al costat del llit, l’Ivy estrenyent el nostre fill contra el seu pit, com si, després de parir-lo, volgués tornar-lo a absorbir a dintre seu. La Phoebe va amunt i avall, endreçant, comprovant el pols de l’Ivy, prenent la temperatura al nadó. Diu que el nostre fill està sa i bé, però que està més fred del que hauria d’estar, i que cal portar-lo a la unitat de cures especials. Quan intenta agafar-lo a l’Ivy, ella es posa histèrica.

—No us l’endugueu. Si us plau. Si us plau! No em prengueu el meu fill!

Poso una mà al front de l’Ivy, una altra sobre la seva mà, i ella estreny el nadó contra el pit.

—El teu nen està bé —diu la Phoebe—. Està molt bé. Però necessita una mica més d’atenció. Només una estona. —Mentre parla, la Phoebe agafa el nen i l’arrenca suaument de l’agafada de l’Ivy. La cara de l’Ivy és una màscara de tristesa i por, i no deixa anar el seu fill fins que no té els braços del tot estirats. Quan finalment deixa anar el seu fill, li cauen les mans flàccides sobre el llit i la seva expressió s’entela com si de cop s’hagués quedat catatònica.

Posen el nostre fill en un bressol amb els laterals de plàstic, que abans no havia vist, i se l’enduen de l’habitació. Quan la porta es tanca el nen es posa a plorar, i el so ressona i es va esvaint pel passadís.

En Danny —també és un nen— neix «dormint» quan passen vint-i-vuit minuts de les dues. Bessons idèntics. Els metges han hagut de tallar l’Ivy i fer servir fòrceps per facilitar el part, i en Danny està lliscós de sang quan surt. La llevadora no pregunta si vull tallar el cordó i eixuga el nadó abans de deixar el seu cos inert a les meves mans. Com els del seu germà gran, els ulls d’en Danny estan tancats. Mentre que el seu germà estava tens davant la lluïssor freda de la sala de parts, en Danny està relaxat i plàcid.

La cara de l’Ivy està girada cap a l’altre cantó.

—Està… està bé? —pregunta.

—És preciós —dic—. Té. —I li ofereixo el nen.

L’Ivy es gira i somriu, però només amb els llavis. Agafa en Danny.

—Ei —li xiuxiueja al coll, i li fa un petó al cap, al nas i als llavis—. Hola, nino.

Ens traslladen a una habitació privada on la Phoebe ajuda l’Ivy a extreure’s una petita quantitat de llet materna, que donaran al nostre fill a la unitat de cures especials. La Phoebe diu que em puc quedar, però l’Ivy m’insta a tornar a casa i dormir al nostre llit. Em demana que truqui als seus pares, però que de moment els mantingui a distància. Diu que vol estar sola amb en Danny.

Al passadís, la Phoebe m’abraça i plorem junts. Li pregunto què ha anat malament i em diu que de vegades «passa i prou». No hi ha una causa evident, cap causa aparentment immediata perquè un dels nostres fills hagi sobreviscut i l’altre hagi mort dins de la seva mare. Em diu que es quedaran l’Ivy un dia o dos i que en Danny es podrà quedar amb la seva mare. La idea sona macabra i així ho dic a la Phoebe, però ella m’assegura que això ajudarà l’Ivy a viure el dol i acomiadar-se del nostre fill. Diu que posaran un bressol a l’habitació i que mentre l’Ivy no el tingui a sobre, s’estarà allà.

Són més de les sis del matí quan arribo a casa, el sol està ascendint per sobre el perfil dels arbres i les cases del nostre carrer. El pis està artificialment silenciós i buit, és com si no tan sols faltés l’Ivy, sinó també els dos nadons que ha portat a dins des de mitjan estiu. Des de sempre.

Dono menjar al peix, rento els plats d’ahir, faig cafè i me l’emporto a l’habitació dels nens, on començo a desmuntar un bressol, un mòbil, una cadireta. Porto les peces desmuntades al cotxe juntament amb el cabàs innecessari. Trec la segona cadira del seient de darrere del cotxe i la guardo al maleter amb la resta de les coses on en Danny no seurà, no dormirà ni botarà mai. Quan vaig a obrir la porta del pis, em tremolen tant les mans que em costa ficar la clau al pany.

I ara arriben finalment les llàgrimes. Llàgrimes furioses, histèriques, i estic tan agraït que surtin que crido a les parets com un borratxo, i em masego les temples amb els punys fins que veig punts blancs.

A les nou i un minut vaig amb el cotxe a l’entitat de caritat, però no recordava que és diumenge i està tot tancat. Estic a punt de deixar-ho tot a la vorera, però sembla una falta de respecte amb en Danny. Vaig a Earl’s Court i paro davant del pis de l’El i en Phil. Però abans de baixar del cotxe, escoltant com es refreda el motor, se m’acut que és una molt mala idea. No es pot confiar que l’El no digui alguna cosa bèstia o estúpida i, en l’estat que estic, no es pot confiar que no li pegui una plantofada. I fins i tot el pensament d’un comentari de broma imaginari fa que m’agafi tan fort al volant que els artells se’m tornen blancs. Així que, per moltes ganes que tingui de parlar amb en Phil i estar amb l’El, engego el cotxe i torno a casa.

No he dormit més de mitja dotzena d’hores en les últimes quaranta-vuit i em trobo malament. Em faig més cafè i telefono al meu pare. No enraonem gaire. Li explico el que ha passat, i mentre sangloto per telèfon el pare diu coses que representa que m’han de consolar. Te’n sortiràs, fill, diu, un dia o altre te’n sortiràs.

Em repeteix aquesta frase mentre sec a la cambra de conte de fades, plorant, mirant els clots a la moqueta on fa una hora hi havia el bressol del petit Danny.