PRÒLEG

La gent pregunta: «Quant temps fa que esteu junts? Com us vau conèixer?».

Esteu asseguts a una taula, exaltats amb l’ostentació desafiant de l’amor nou de trinca (és això el que és? Ja és amor?), rient massa fort i besant-vos amb més entusiasme del que és de rigueur en un tranquil pub de poble, i algú dirà: «Endú-te-la al llit! Aneu a un hotel! Quina parella més maca que feu» o qualsevol variació sobre aquest tema.

Estàs rosegant dissimuladament el lòbul de l’orella de la teva nova xicota quan se sent una veu.

—Al bar venen patates fregides. Si tens gana.

Et gires i et disculpes amb la dona grossa de mitjana edat de la taula del costat. Riu de bona jeia, i en acabat gira la cadira per seure de cara a la vostra taula. I ja hi som…

—I què? —diu—. Com us vau conèixer, parelleta?

En l’última setmana, ens deuen haver interrogat sobre aquest detall del nostre idil·li mitja dotzena de vegades. Altres nits i altres tardes hem explicat versions cada vegada més allunyades de la veritat: treballem junts; una cita a cegues; li vaig tallar els cabells; club de lectura. Però ara, envalentits pel vi i el costum, l’Ivy s’aboca i parla en to conspirador.

—És horrible; sóc la millor amiga de la seva dona. Però… —posa la mà sobre la meva—, vostè, que és una dona de món, segur que m’entén. Quan vols una cosa…, oi?

La dona —galtavermella i desprenent una aroma càlida de formatge i ceba— fa que sí amb el cap abans de parlar.

—Sí, bé, sí, que tingueu… daixò… una bona nit.

I se’n torna a la seva taula.

Perquè la veritat és… la veritat és una història massa llarga per explicar-la a una desconeguda en un pub de poble quan l’únic que vols fer és acabar-te la copa i pujar a la teva habitació. A més a més, la manera com ens vam conèixer és intranscendent: no es pregunta com va començar a ploure, s’agraeix l’arc iris i prou.

La gent parla de química, i potser va ser això: alguna cosa molecular, alguna cosa transmesa, alguna cosa genètica. Fos quin fos el mecanisme, hi havia alguna cosa en l’Ivy que immediatament em va fer voler no anar-me’n al llit amb ella. I quin compliment millor pot fer un pocavergonya a una dama? No té cap importància, però en aquella època passava per una fase en què no buscava cap mena de compromís més enllà dels relacionats amb la higiene personal i la discreció. Feia sis mesos que havia trencat amb la meva xicota, era jove, era lliure, era… bé, podríem dir que era generós amb el meu afecte. I va aparèixer l’Ivy amb la seva bellesa atractiva i natural, escampant feromones, despreocupació i un sentit de l’humor relaxat.

Res d’això no té importància. L’única cosa que en té és que ens vam conèixer. I el que té més importància és el que passa després.