CAPÍTOL 19
Aquesta nit hi ha la festa de Nadal de Sprocket Hole. No tinc ganes d’anar-hi, però en Joe hi ha insistit. A més de ser una oportunitat per beure fins a la vomitera i dir-nos els uns als altres que som meravellosos, a la festa de Nadal hi van molts clients, i com més relacions socials faci més diners guanyaré l’any vinent. Són més de les onze i no sembla que la festa decaigui. Estic tip de parlar amb tothom i la beguda m’ha regirat l’estómac.
Ahir a la tarda, després de sortir del cinema, la Suzi i jo vam anar a una vinateria i vam beure massa. Tot i això, era a casa i al llit abans que l’Ivy tornés del club de lectura. No sé a quina hora va arribar, però quan m’he despertat a dos quarts de sis amb ressaca, ella dormia al meu costat. Li he fet un petó a la galta, he sortit de puntetes —com faig sovint últimament— i m’he vestit al passadís, i després he conduït (segurament encara per sobre del límit d’alcoholèmia) de punta a punta de Londres per passar les dotze hores següents rodant un anunci de tampons. Tot i així, he necessitat sis Panadol Extra, quatre Nurofen Express, un Lemsip i quatre litres de cafè amb llet aigualit per arribar a la presa final i dir «Hem acabat». D’això en fa tres hores, i l’únic que tenia ganes de fer era anar a casa i tapar-me el cap amb un coixí. En canvi, estic atrapat en una festa de Nadal. Estic acalorat de cansament, el mal de cap em fa la guitza, una confusa boira plena de culpa exacerbada per l’alcohol no em deixa de petja i enyoro l’Ivy.
Arreplego l’últim gram d’energia, em poso dret i començo el llarg viatge cap a la sortida. Dibuixant un camí de resistència mínima, esquivant tothom que conec, estic a un metre de la porta quan la Suzi apareix davant meu.
Sabia que hi era, però la Suzi és una de les últimes persones que vull veure aquesta nit. Ens ho vam passar molt bé al cinema i al bar ahir, vam riure, vam beure i vam flirtejar. I encara que ara em senti una mica fastigós, ho superaré. Però hi ha alguna cosa més. He explicat coses de l’Ivy a la Suzi que m’hauria d’haver callat; em vaig tornar a queixar d’en Frank i del Nadal, vaig dir a la Suzi que l’Ivy era deu anys més gran que jo, li vaig dir que l’Ivy va al vàter amb la porta oberta, i també que feia quatre mesos que no teníem relacions sexuals. I això —aquestes revelacions íntimes— és una traïció. Aquest matí m’he despertat amb el record d’aquest safareig indiscret a la memòria i m’ha fet més mal que la ressaca, no precisament insignificant. La confessió d’ahir a la nit que feia quatre mesos que era cast va desviar la conversa cap a aigües perilloses. El sexe, ni que sigui en format guió, ha esdevingut un tema clau entre la Suzi i jo, i, inevitablement, la nostra exploració del tema va anar de l’especulació a la revelació. Vam parlar de les nostres primeres vegades, de les nostres millors vegades i de les pitjors. Vam parlar dels desitjos i vam fregar les preferències, i en els silencis no incòmodes entremig ens vam mirar avaluadorament, amb una cella arquejada, un somriure de llavis premuts. He voltat prou per saber quan em donen llum verda, i en qualsevol altre moment de la meva vida, ahir la nit hauria acabat amb mi i la Suzi al llit, o contra una paret en un passatge fosc. I saber això no em fa sentir especialment bé amb mi mateix. Vivim cada un en una punta de Londres, però la vaig acompanyar a l’estació de metro. Abans d’acomiadar-nos amb un petó, ens vam mirar un segon de més del que calia, avaluant, potser, quina mena de petó ens preparàvem per fer. Va començar la Suzi, fent-me un petó amb els llavis tancats molt a prop de la boca. No va ser una morrejada, ni de bon tros, però va ser més que un petó a la galta. En diversos moments del dia, mentre la Suzi i jo ens miràvem com uns gatets mirarien uns cabdells de llana, o com uns gats prenent la mesura al ratolí, no pensava tant com seria la Suzi al llit (estic segur que seria molt divertida), sinó com seria l’endemà al matí, i l’endemà al matí després d’aquest dia, i el dia després d’aquest. Quan la Suzi va riure i es va posar vermella i em va preguntar en què pensava, vaig dir «en res» d’una manera que insinuava alguna cosa. El que pensava —en un procés influït per l’alcohol i la luxúria— era que la Suzi i jo ens entendríem molt bé.
Però al metro, tornant cap a casa, sabia que m’equivocava. Ens hi llançaríem de cap, aniríem a bars, sortiríem amb els amics, potser passaríem un cap de setmana fora, a la costa. I llavors la novetat es pansiria. Ens irritaríem l’un a l’altre, ignoraríem les trucades, posaríem excuses i —després d’un clau de comiat de més— cadascú se n’aniria pel seu costat, i el trencament esguerraria tot el que hi havia hagut de bo abans. No sé com ho sé, però ho sé; m’ha passat abans, i la meva ment subconscient (més llesta) ha reconegut els senyals: la rialla forçada, potser; la tendència a l’egocentrisme; les orelles asimètriques. Sigui el que sigui, hi és, sota la superfície, com un gra emergent. Arribant a Wimbledon els meus pensaments van virar cap a l’animositat. La Suzi sap perfectament que l’Ivy està prenyada de bessons, i que flirtegi amb mi com és indubtable que fa, que brandi la insinuació del sexe sota el meu nas… home, què diu això d’ella? I la manera com jo he begut a galet i li he seguit el joc i he flirtejat, què diu això de mi?
L’Ivy i jo discutim cada vegada més sovint, i sembla que amb més irritació. El catalitzador sol ser trivial, i no sé determinar si això disminueix o agreuja el problema. Tot és fora de seqüència i ha esbiaixat la meva perspectiva. El tema d’on passarem el Nadal, per exemple. És possible que, si l’Ivy no estigués prenyada de vint-i-una setmanes, per mi no seria cap problema passar les festes separats. Però tant si ens agrada com si no, ara som una família, ¿i com pots saber sincerament si esteu fets per estar junts quan les circumstàncies dicten els termes? O sigui que sí, la Suzi és l’última persona amb qui vull parlar aquesta nit. Però és aquí, davant meu, i m’obstrueix la sortida d’aquest campi qui pugui festiu.
—Que t’escapes? —pregunta.
—Estic cansat —dic.
—Com ha anat el rodatge?
—Avorridot. —No sóc truculent expressament; què més havia de dir?
La Suzi sembla una mica atabalada per la meva actitud.
—T’entenc —diu, i em dóna un regalet embolicat amb paper d’estil Jackson Pollock—. Bon Nadal.
I que malparit que em sento.
—No t’he comprat res, em sap greu. He estat molt… què t’he de dir.
—No pateixis per això —diu la Suzi—. Només és un llibre. —Es posa de puntetes i em fa un petó a la galta—. Bon Nadal, sí.
—Sí. Ens veiem l’any vinent. —Però ja se n’ha anat.
El taxi em costa quaranta-sis lliures, i quan arribo a casa és més de mitjanit i només falten tres dies per Nadal. Tot i així, no faig cap gest per sortir del taxi mentre el taxista fa la comèdia de buscar quatre monedes de lliura per tornar-me el canvi.
—Anima’t, noi —diu, passant-me el canvi a través de la mampara—. Potser no passarà mai.
—Ja ha passat —dic.
I quan se’n va m’adono que m’he deixat el regal de la Suzi al seient, sense obrir.
El pis està en silenci, net, em trec les sabates a dalt de l’escala i em despullo al lavabo per no despertar l’Ivy. Em rento les dents sense fer soroll i procuro pixar contra la porcellana i no sobre l’aigua. He begut, però no estic borratxo, o sigui que aconsegueixo evitar tots els taulons grinyolaires en route al dormitori. El rellotge de la tauleta de nit diu que són les 12:18 i veig el perfil de la cara de l’Ivy amb la claror verdosa dels dígits. No he vist la seva cara a la claror del dia des de dijous al matí, gairebé fa dos dies. Em fico al llit silenciosament, però quan em giro de costat, l’edredó movent-se sobre meu sona com una allau en la quietud de la matinada de dissabte.
L’Ivy es gira i em fa un petó.
—Ei.
—Ei —dic.
Es repenja sobre els colzes per incorporar-se una mica.
—Ajuda’m amb una empenteta —diu. Quan ho faig, ella s’asseu del tot i treu les cames del llit. Gairebé ha arribat a la porta quan alguna part d’ella topa amb els cabassos guardats—. Au! Hosti!
I baixo una osca més en el respecte per mi mateix.
—Com t’ha anat el dia? —pregunto quan l’Ivy torna a l’habitació. He ressituat els cabassos al meu cantó del llit, o sigui que no es torna a fer mal.
—Bé —diu amb un badall—. I a tu? Com ha anat el rodatge?
—Podria haver estat pitjor. I tant.
L’Ivy es tapa amb l’edredó i s’acomoda.
—Pensava que podríem llegir el llibre de l’infant —xiuxiuejo.
—L’he llegit abans amb en Frank.
—Què? I jo què? Divendres és dia de lectura.
—És que ja és dissabte.
—Deus fer broma, no?
—No. És més de mitjanit, estic cansada i vull tornar a dormir.
I aquí s’acaba la conversa.
Ara estic del tot despert i vibrant de fúria impotent. Si hi hagués una altra habitació, hi aniria a dormir ara mateix. Però l’altra habitació està plena amb en Frank, com ho està el pis, com ho està la meva vida. Dormiria al sofà, però allà no hi ha cortines i no sé on guarda les mantes l’Ivy. Tinc un pis a Brixton però hi tinc llogaters. I, estirat a les fosques en aquesta habitació, costa d’imaginar que et puguis sentir més atrapat en una cel·la.