CAPÍTOL 10

L’ecografista es presenta dient que es diu Valerie.

—Això pot fer una mica d’impressió —diu, agafant un tub de gel—. Està fred.

Som a l’hospital Saint George’s de Tooting, on l’Ivy pensa tenir el nostre fill. Està estirada panxa enlaire, amb els botons de dalt dels texans descordats, deixant a la vista la vora blanca de les calces. Té la brusa arromangada fins a la clavícula, i se li veu la cúpula llisa de la panxa, abans plana. L’ecografista aplica el gel transparent sobre la panxa de l’Ivy i ella m’agafa fort la mà. Porta uns botons de puny que semblen antics en forma de trèvol de quatre fulles. No sé si ha estat una tria conscient o no.

La sala és alegre i acollidora; pintures de colors vius a les parets compensen els freds grisos i blancs clínics de l’equipament tecnològic. El palmell de l’Ivy està calent i enganxós a la meva mà. Aquest matí ha vomitat més i més fort que fa setmanes. Li he preguntat si li feia il·lusió veure el seu fill per primera vegada i m’ha dit que estava morta de por. M’he esperat al passadís, davant del lavabo, i mentre es rentava les dents li he preguntat si sabia que ara el nen era gran com una llima. M’ha dit que sí. Ja sabia que el nen té dits, ronyons, músculs, ossos? L’Ivy ha tancat la porta del lavabo. Quan ha sortit s’ha estirat al llit i ha agafat un llibre, un missatge codificat que, suposo, vol dir que la deixi tranquil·la.

La Valerie passa la sonda blanca per sobre la panxa de l’Ivy.

—Aquí el tenim —diu—. Hi ha un cap.

A la pantalla es veu una forma rodona però borrosa.

L’Ivy es posa a plorar.

—El meu fill? —diu.

Ho pregunta més que ho afirma, com si encara fos reticent a donar-ho per fet.

—El teu fill —diu l’ecografista, somrient com si tingués la millor feina del món. Mou la sonda cap al cantó de la panxa de l’Ivy. I llavors arrufa les celles, una expressió que no vols veure en una sala com aquesta. L’Ivy no ho nota perquè no ha apartat els ulls de la pantalla. La Valerie es gira i em mira amb una expressió que és impossible de desxifrar.

—Mmm… —diu.

—Què passa? —pregunto.

La Valerie potser somriu, però costa de dir, perquè s’està mossegant el llavi de baix.

—Doncs…

L’Ivy gira el cap bruscament per mirar l’ecografista.

—Què? Què passa?

—Tot està bé —diu la Valerie, finalment—. Més que bé —afegeix—. Veieu això d’aquí…? —I un cursor a la pantalla dibuixa una zona circular sota el cap del meu fill.

L’Ivy assenteix, jo assenteixo.

—Això —diu l’ecografista— és l’altre cap.

—L’altre…? —em surt, després d’una eternitat.

—Nen —diu la Valeri—. L’altre nen.

Aixeco la tassa, m’adono que ja tinc la boca oberta, decideixo que no vull cafè i torno a deixar la tassa a la taula. Em sento com si m’hagués de tremolar la mà, però estic massa entumit, massa distanciat del meu jo físic per fer una cosa tan organitzada com tremolar.

L’Ivy mira una petita fotografia en blanc i negre, una impressió de la nostra ecografia, els nostres fills.

—Bessons —dic.

L’Ivy assenteix.

El meu cafè està intacte. L’agafo, aquesta vegada sí que el porto fins a la boca i faig un glop. Està fred, no tebi, no, fred com l’aigua de l’aixeta, i em deixa una pel·lícula de llet quallada a les dents. Potser tinc gana, però costa de saber. Sincerament no recordo si he esmorzat o no aquest matí. Miro el rellotge i veig que encara falten dues hores perquè es pugui considerar l’hora de dinar. Això no em soluciona si tinc gana o no, però haig d’agafar el metro d’aquí cinc minuts. L’agència m’ha demanat que rodi l’anunci del paper higiènic, i d’aquí una hora he de començar el càsting per trobar un home disfressat de conill gegant.

La meva germana Maria té bessons. Li encanta explicar a tothom que va ser la cosa més bèstia que ha fet a la seva vida. Això ho diu una dona que va tenir la primera criatura amb setze anys i la va pujar sense cap ajuda del pare, inútil i absent. Des d’aleshores, la Maria es va treure el graduat mentre criava la seva filla i un títol universitari quan en tenia tres. Ha corregut tres maratons, totes en menys de quatre hores. Es va trencar una cama esquiant i va haver d’arrossegar-se amb la tíbia partida per sortir d’una arbreda amb més d’un metre de neu. Bessons? «La cosa més bèstia que he fet», et diu.

—Bessons —diu l’Ivy, sense deixar de mirar la prova granulosa que té a les mans—. A la foto, els nens —en plural!— miren en la mateixa direcció, com si un estigués assegut a la falda de l’altre. Sembla que estiguin molt estrets.

Torno a fer un glop de cafè, perquè ja havia oblidat que està fred i no té gust de res. Faig un altre glop per fer alguna cosa, alguna cosa que sembli normal.

—Bessons —dic.

—Bessons —diu l’Ivy.

El càsting es fa en una sala sobre una sabateria de Carnaby Street. Hi som en Joe, la Suzi, el director d’art de l’agència, la Henry (que és una dona, productora de l’agència) i jo, si bé dir que hi sóc és anar massa lluny.

—Fisher? —diu en Joe.

—Perdona.

—Ens vols presentar el guió?

La sala és blanca i impersonal, potser fa cinc metres i mig d’ample i de llarg. També hi ha, dret en una marca amb una «X» a terra feta amb cinta aïllant negra, un actor de mitjana edat.

—El guió? —pregunto.

—Per això som aquí —diu en Joe, rient forçadament.

—Ho puc fer jo, si ho prefereixes —diu la directora d’art, una noia bonica que sembla que hagi sortit fa pocs anys de la universitat.

—Val més —diu en Joe, una altra vegada amb la rialla assajada—, que al novembre he quedat en un lloc.

—Ja sabeu com van els anuncis de paper de vàter, oi? —comença la Suzi—. Que sempre tenen gatets o gossets o ossos? Doncs nosaltres ens en fotem.

—Entesos —diu l’actor. Fa panxa, va sense afaitar i parla com si fumés cigarrets sense filtre, i des de petit.

—Vostè serà un conillet —diu la Suzi—. El senyor Hoppity.

—Com? Un conill?

—És com si rodéssim un d’aquests anuncis típics de paper de vàter —diu la Suzi—. Llavors el director, que a l’anunci és un altre actor, crida «talleu», i vostè treu el cap de la disfressa i es veu que és un actor, no un conill de debò. —La Suzi riu davant de la bestiesa que està dient—. Perdoneu, és que tot plegat és… Ai, no ho sé…

—Metapublicitat? —suggereix en Joe.

—Postirònic? —proposa la Henry.

—Penós! —diu la Suzi, rient.

—Penós —diu l’actor—. Entesos.

És agradable treballar amb publicitaris que no es prenen a si mateixos massa seriosament. Persones que no es fan il·lusions sobre el que fan, en aquest cas vendre paper de vàter. Dit això, la Suzi no pot tenir més de vint-i-quatre anys; d’aquí un parell d’anys segur que serà tan arrogant, fabuladora i precoç com exigeix la feina.

—La qüestió —diu la Henry— és que no fa de conill; fa d’un actor que fa de conill.

—Entesos —diu l’actor.

—I no ho suporta —diu ella—. Dins de la disfressa és un valent.

—Com un gàngster? —pregunta ell, il·lusionat.

—Amb una disfressa de conill —diu en Joe—. Això mateix.

—Claríssim.

—Com el rotllo de paper de vàter —diu la Suzi—. Suau, però dur.

—D’acord. Un conill valent.

A partir d’ara ho necessitaré tot de dos en dos: dos bressols, dues cadiretes al cotxe, dos grans conills flonjos.

—William? —pregunta en Joe, en un to de veu un pèl més alt que el volum normal de conversa.

En Joe només em diu William quan es posa paternalista, hostil o em castiga, o sigui que puc estar segur que m’he perdut alguna cosa.

—Perdona —dic.

—Alguna cosa per afegir? —diu en Joe.

—No —brando el cap—. No, gràcies.

I fem la prova a l’actor. Li donem un guió per interpretar, li demanem que parli amb una sèrie d’accents: de Londres, de Nova York, de l’Europa de l’Est. El fem saltar com un conill. I després fem el mateix amb un altre actor i un altre i un altre i no sé quants més. Durant la sessió, la gent em diu coses, em pregunta la meva opinió, em demana si vull coses. En general, no tinc ni idea del que em diuen, així que em limito a respondre amb grunys ambigus, monosíl·labs i variacions del clàssic ajornament «No n’estic segur, a tu què et sembla?». Tot i que he deixat de fer-ho després d’adonar-me que algú m’havia preguntat si volia te o cafè.

—Bona feina, gent —diu en Joe, i sembla que hem acabat—. Em sembla que tenim bons conills.

—No sabrem quin triar —diu en Henry.

—Tens tota la raó —diu la Suzi.

—William? —pregunta en Joe.

—Hi estic d’acord —dic—. Podem… no ho sé, rumiar-ho una mica? Prendre la decisió la setmana vinent?

—Em sembla molt bé —diu la Henry—. En aquestes coses més val no precipitar-se.

—D’acord —dic.

—Però dilluns a les nou ha d’estar decidit, entesos?

—Dilluns —repeteixo, perquè el meu cervell està massa ocupat (bessons bessons bessons!) per formular una resposta més sofisticada.

En Joe s’espera fins que som al carrer i lluny de la gent de l’agència abans d’agafar-me pel bíceps.

—Què collons et passa, a tu? —exigeix.

—A mi?

—Qui collons més es compor… Suzi —diu per sobre la meva espatlla, passant sense esforç de la incandescència a l’afabilitat professional.

—Perdoneu —diu la Suzi—. És que no sabia… no sabia si…

En Joe encara em té agafat el braç i em clava els dits dolorosament a la carn. La Suzi m’allarga alguna cosa. Sembla una peça rosa de Lego. L’única explicació remotament plausible que se m’acut és que la Suzi sigui vident, hagi percebut que seré pare i m’estigui fent un regal per al nen. Estic a punt de dir-li que en necessitaré dos, perquè tindré bessonada. Però només la miro com si estigués sonada.

—És un guió —diu la Suzi—. Vull dir que és un llapis de memòria, però a dins hi ha un guió.

Agafo la peça de Lego i l’obro, confirmant que sí, efectivament, és un llapis de memòria.

—Només si tens temps, és clar —diu.

—Temps?

—Per llegir-lo.

—Jo?

—Sé que entens de cinema —diu, posant-se vermella— i t’agrairia molt que… això, que em donessis la teva opinió.

M’agrada el cinema, però no gosaria dir que entenc de cinema. El que sé és ficar una referència cinematogràfica en un anunci perquè els publicistes puguin oblidar que treballen en un anunci de paper de vàter, per dir-ho d’alguna manera. Però no entenc de cinema.

—Ho faré amb molt de gust —dic.

La Suzi somriu.

—Gràcies. —M’ofereix la mà, però s’ho repensa i es posa de puntetes per fer-me un petó a la galta—. Gràcies —torna a dir, i se’n va ràpidament.

En Joe, que encara em té agafat pel braç, em gira de cara a ell.

—Ja parlarem d’això després —fa un gest amb el cap en direcció a la Suzi—, però anem a pams: què collons et passa? Si no sabés que ets tan carca, em pensaria que t’has pres alguna cosa.

—Em vols deixar anar el braç? Me l’has destrossat, cabronàs.

En Joe em deixa anar de dit en dit.

—I no sóc carca, bocamoll. Si algú és carca, ets tu… que ets un puto carca.

—Què passa?

—Podem prendre alguna cosa?

—No fotem —diu en Joe—. N’estàs segur? No hi ha cap possibilitat que sigui un error immens?

—Home, no és que ho féssim expressament.

—Bessons —diu, fregant-se la barba incipient, com si li acabés de dir que tenia càncer—. Fisher, tio, quin greu que em sap. Com estàs?

—Bé, crec —dic—. De fet, em sembla que estic content. Sí que n’estic. Estic content.

En Joe em posa la mà a l’espatlla i me l’estreny, assenteix, i somriu davant del meu coratge.

—Un accident, doncs?

—Si fa no fa… no del tot.

Torno a pensar en la primera vegada que vaig fer l’amor amb l’Ivy, quan li vaig preguntar (obliquament però inequívocament) si necessitàvem protecció. L’Ivy brandant el cap, somrient, «no passa res». Què volia dir exactament aquell «no passa res»? Perquè he vist proves en alta definició que en donen una versió subtilment diferent. No és que digui que no està bé, estic segur que és meravellós, però no em puc treure de sobre la sensació que m’he perdut un detall clau en algun moment. Les coses han passat tan de pressa i fora de seqüència que, de vegades —per exemple quan m’adormo, quan em distrec mentre miro una pel·lícula, anant d’un cantó a l’altre amb el metro—, em costa ajuntar, ordenar o… —com ha pogut passar?— fins i tot creure’m les coses. Un parell de vegades he estat a punt de preguntar a l’Ivy què va voler dir aquella nit, però sempre (nàusees, cansament, intimitat en silenci) és un mal moment, i la pregunta sense fer em sona crua i acusadora.

En Joe assenteix com si ho entengués. Potser ho entén. Potser m’ho pot explicar.

—Saps si són nens o nenes?

Faig que no amb el cap.

—Resa perquè no siguin nens. Creu-me, són un puto malson. T’ha donat mai una puntada als bemolls un nen de tres anys?

—Des que jo en tenia tres, no.

—Doncs a mi sí —diu—. Estic assegut a terra fent un trencaclosques de quatre peces i en Sammy que s’aixeca i ve com si em volgués fer una abraçada, i llavors patapam!, el petit malparit em fum la gran coça al mig de l’entrecuix. T’ho juro, si no disparo salves a hores d’ara serà un autèntic miracle. —S’acaba la cervesa de la gerra—. Una altra?

—Una altra i fins i tot una altra —dic.

Al final acaben sent cinc i ara tinc ressaca matinal. No és com havia pensat conèixer els pares de l’Ivy.

—Com tens el cap? —pregunta l’Ivy.

—Bé —dic.

No sé per què menteixo; sembla la resposta correcta. Com si honorés una tradició. Necessito dormir, però som al Renault Kangoo de l’Ivy, ella condueix en direcció oest per la M4 a cent trenta quilòmetres per hora. Intento repenjar el cap a la finestra, però fins i tot amb la jaqueta doblegada com a coixí les vibracions em sacsegen i em fan marejar.

—Ara saps com em sento cada matí —diu, una mica massa presumptuosament per al meu gust.

—La culpa no és meva, és… dels teus ovaris.

—Llavors, l’hi has dit, a en Joe?

La idea era esperar que l’Ivy m’hagués presentat innòcuament la seva família, i després —dues setmanes més tard, potser— donar la notícia als seus pares i als meus i en acabat a tota la resta.

Aquesta era la idea.

—Ho sento, no me n’he pogut estar.

—I? Què t’ha dit?

—Se n’ha alegrat molt per nosaltres. Ha dit que la paternitat és el millor del món.

L’Ivy riu.

—Sí. Que m’ho cregui.

Conduïm una estona en silenci; és fosc, i els fanals de l’autovia són hipnòticament calmants.

—Et trobes bé? —pregunta l’Ivy—. Estàs molt callat.

Això és perquè estic pensant en la primera vegada que vam fer l’amor. Pensant què vas voler dir amb «no passa res». Te’n recordes? No em malinterpretis, em fa molta il·lusió i tota la pesca, però… bé, ara que resulta que portes bessonada, què vas voler dir exactament amb «no passa res»? Però, com sempre, la pregunta (redundant en tot cas davant dels rutilants fets biològics) és delicada, i el moment, molt inoportú. L’Ivy irradia felicitat des de l’ecografia d’aquest matí, tots dos estem atordits amb la notícia que tindrem fills en plural, i d’aquí dues hores coneixeré els pares de l’Ivy, i haurem de fingir que fa vuit mesos que sortim i que no estem embarassats.

—Sí —dic—. Bé, vull dir. És que… tot plegat és una mica… inesperat.

—Digue-m’ho a mi —diu l’Ivy. I llavors—: Alguna vegada has pensat quants en voldries?

—De fills?

—No, de cerveses —diu—. Fills, és clar.

—Menys que les gerres que m’he pres —dic—. I tu?

L’Ivy no dubta.

—Tres. És el que sempre he volgut, d’ençà que era petita. Però, és clar, ja no sóc petita, oi? En faré quaranta-un.

—Ets tan jove com et sents per dins.

—Suposo que ja ho havia descartat —diu—. Però ara que en tindrem dos, tres entra dintre del possible.

De cua d’ull, veig que l’Ivy em mira, esperant una reacció.

—No sabem què són, oi? Els nens.

—No —diu l’Ivy—. És massa d’hora.

—Ja, és clar, estic una mica espès…

—No m’has contestat —diu l’Ivy.

—Contestat què?

—Si tres fills entraven dins del possible.

—No sabia que fos una pregunta.

—És una pregunta.

—Necessitaríem un pis més gran —dic.

—Ja —diu, i no sé si ho deixa córrer o ho dóna per fet.

Després de dues hores de conduir i d’embussos, parem a l’estació de servei Welcome Break per anar al lavabo, posar gasolina i comprar Skittles. També compro flors per a la mare de l’Ivy i una ampolla de vi negre per al pare. L’últim tram del viatge s’allarga més d’una hora, però quan l’Ivy entra el cotxe al jardí dels seus pares, les flors estan pansides i la meva caparra ha passat de ser només una idea a un fet acomplert.

En una escena que em recorda la nostra arribada a casa el meu pare fa dos mesos, els pares de l’Ivy són a la porta abans que cap dels dos s’hagi descordat el cinturó de seguretat. El pare de l’Ivy és un armari, ben bé tot un cap més alt que jo, que faig metre noranta, un cap gros, desigual i amb marques de verola com una carabassa de Halloween de fa més d’un mes. És la mena de cap que faria tenir malsons a les criatures, i a alguns adults. Diuen que les dones s’acaben assemblant a les seves mares, i això em preocuparia si la discrepància entre l’Ivy i la seva mare no fos tan profunda que era pràcticament inversemblant. La senyora Lee és una dona menuda i rodanxona, amb els ulls rodons i uns cabells rossos de fregall que li neixen massa amunt del front, gran i còncau. I se li ha de reconèixer a la mare natura que creés algú tan bonic com l’Ivy amb uns ingredients genètics tan poc interessants. Tot el que manca als Lee en fotogènia, tanmateix, ho compensen amb entusiasme. Malgrat tenir almenys vint anys més que el meu pare, són tots dos alarmantment enèrgics.

—Nena —diu la senyora Lee, fent un petó a la seva filla. Em mira de dalt a baix i assenteix com si valorés unes cortines—. I tu deus ser en William. Vinga —diu, donant-me un copet al cul—, fes una volta perquè et puguem veure com cal.

—Eva! Deixa el noi en pau —diu el pare de l’Ivy mentre jo giro sobre mi mateix amb pas vacil·lant, una ampolla de vi en una mà, un pom de flors pansides a l’altra—. Ets un corcó, dona. —Agafa el cap de la seva filla amb les mans gegants i li fa un petó al front, a la punta del nas i als llavis—. Hola, floreta —diu, i l’Ivy se li penja del coll, aixecant els peus de terra i gronxant-se com una nena.

I si jo tinc una filla, també li diré floreta.

—Són per a mi? —diu la senyora Lee, agafant les roses ensopides abans que jo pugui contestar—. Oh, deu ser que t’has portat malament. Ha, ha, era broma. Anem, posem-les en aigua, que fan més mala pinta que tu, noi. Et trobes bé, William? Sembles marejat.

De moment encara no he dit res, i em fa por intentar-ho perquè no se m’escapi que sóc el pare dels seus néts bessons de mida llima.

—Cap dins, dona —diu el pare de l’Ivy—. Que l’espantaràs. Sóc en Ken —i em clava un cop tan fort a l’esquena que gairebé em cau el vi a terra.

—Vi —dic, finalment, oferint-li l’ampolla.

—Sembla bo —diu—. Anem a obrir-la.

Entrem a la casa dels Lee, i començo a pensar que ja em puc relaxar quan un altre espècimen masculí inflat s’abraona a sobre nostre a l’ample rebedor. M’apuntalo per suportar un impacte invalidant —l’home deu pesar ben bé cent deu quilos—, però passa de llarg i aixeca l’Ivy enlaire.

—Nena —diu, i la fa girar tres-cents seixanta graus d’una manera que em fa patir per la seguretat dels nostres fills secrets nonats—. Apa —diu—, que t’has engreixat?

—Si no vols que et vomiti un paquet de Skittles a l’orella —diu l’Ivy—, ja em pots deixar a terra ara mateix.

El germà de l’Ivy riu i l’alça encara més amunt.

—Frank! —diu l’Ivy, pegant-li fort a l’espatlla—. No és broma, deixa’m, pesat.

—Entesos —diu ell, i la deixa a terra—. Ai, Williameta Williameta.

—Ja està bé. I encara us estranya que no l’hagi portat abans.

Els estranyava? De debò els estranyava?

—Ens pensàvem que era perquè era lleig o vés a saber què —diu en Frank.

Es podia pensar que els pares de l’Ivy estarien per sobre de l’humor discriminatori per l’aspecte físic (o per davant, però de cap manera per darrere), però tots dos riuen, es peten i es piquen les cuixes mentre l’Ivy es mor de vergonya.

—És broma —diu en Frank, i em pega exactament al mateix lloc que el seu pare—. Encantat de coneixe’t. —M’allarga la mà i estreny la meva amb un afecte sorprenent—. Frank —diu—. El germà petit.

—Petit? —dic—. Ostres, em fa por conèixer els grans.

—Els grans! —repeteix en Frank, rient com si jo fos el rei de l’enginy—. Doncs de moment no cal que pateixis. El germà gran número u és a Austràlia i el número dos és a Edimburg, que per al cas és el mateix. Vinga, obrim aquesta ampolla. —Agafa el vi al seu pare i se’n va a una altra habitació.

Si bé és cert que abans de l’Ivy jo no havia portat mai una nòvia a conèixer la meva família, no és la primera vegada que sóc la novetat romàntica. Abans de sortir amb l’Ivy vaig viure amb la Kate —l’única nòvia a part de l’Ivy amb qui he estat més d’una setmana— i després de sortir tres mesos va insistir (amb ultimàtums) perquè conegués els seus pares. Eren bona gent, però la Kate es va convertir en una caricatura afectada de «filla ben col·locada en una relació adulta». Va ser anguniós: s’asseia al braç de la butaca on jo m’havia assegut, em passava els dits pels cabells, em petonejava sempre que podia i em demostrava més afecte del que m’havia demostrat mai al nostre pis. Va enumerar tots els restaurants i les vinateries on havíem anat, va repetir fragments de converses divertides que havíem tingut i fins i tot semblava que articulés amb més precisió. Més que presumir de mi, era com si volgués demostrar alguna cosa d’ella mateixa. Els tres dies de representació em van recordar la manera com les meves nebodes petites explicaven incansablement una victòria en una cursa de sacs, o es plantaven al mig de la sala a cantar una cançó d’una funció de l’escola. L’Ivy no fa res d’això. És la mateixa aquí que quan estem sols, i veure-la parlar, fer bromes i relaxar-se amb la seva família de la mateixa manera que ho fa amb mi em fa sentir com si fos un més i reforça la sensació que l’Ivy i jo som una parella. M’he d’esforçar per no asseure’m al braç de la seva butaca i passar-li els dits pels cabells.

Tot i amb això, tardo ben bé mitja hora i una copa de vi a calmar-me una mica. Assegut a la sala d’estar dels Lee, deixo que la conversa flueixi i només intervinc quan se’m demana expressament. I mentre la família es posa al dia de xafarderies locals, bec i miro al voltant. La casa està plena de fotografies de l’Ivy, els seus germans, en Ken i l’Eva. Hi ha fotos penjades a les parets, sobre els prestatges i seguint l’escala que porta al lavabo del primer pis. N’hi ha una que em fascina especialment, en un marc petit a la lleixa de la llar de foc. Segons la mare de l’Ivy, la seva filla tenia sis anys quan l’hi van fer; té pigues i somriu amb forats i dents torçades. Sento un rampell d’amor —no hi ha cap dubte que això és el que és— per aquella nena que ara, trenta-cinc anys després, porta els meus fills a dins. És un afecte separat del que tinc per l’Ivy que seu davant meu, fent veure que beu vi; és per la nena de la fotografia tal com era el dia que es va posar davant de la càmera. En aquesta foto l’Ivy no té cicatrius i, quan me n’adono, veig que no hi ha fotos —que jo vegi— de l’Ivy dels anys immediatament posteriors a l’accident. Hi ha fotos de l’Ivy quan era un nadó, quan era petita, de l’Ivy amb sis i set anys… i després res fins que l’Ivy potser té dotze anys i més. En aquestes últimes fotos, l’Ivy està còmoda davant de la càmera, generalment girant la galta marcada fora de la lent. Va ser en aquesta habitació on va passar, on l’Ivy va caure quan feia claqué sobre una tauleta de vidre i es va tallar la cara. I mirant la nena de la fotografia m’agradaria poder-la avisar. Però llavors on seríem jo i els meus bessons? No tinc paciència amb el lloc comú que «tot passa per alguna raó», però el fet és que si l’Ivy no hagués caigut sobre la tauleta, hauria estat una dona diferent de la que és avui. I potser aquella dona ara ja estaria casada i seria mare dels fills d’un altre.

—William? —diu l’Eva.

—Perdona —dic, girant-me cap a la mare de l’Ivy—. Estava…

—T’avorrim, eh? —diu en Frank, rient.

—Perdoneu —dic—, estic una mica cansat.

—Et preguntava on vivies —diu la mare de l’Ivy.

Això sí que no m’ho esperava. I la idea de respondre amb una mentida a aquesta pregunta tan senzilla destarota la meva capacitat de parla.

—En… un pis —intento.

—Renoi —diu el pare de l’Ivy—. Sí que deus estar cansat.

—Kenneth! —renya l’Eva.

—Estem vivint junts —deixa anar l’Ivy, sortint-se del guió pactat.

Tothom calla.

Evito els ulls de tothom i miro a l’infinit amb un somriure ximplet enganxat a la cara.

—Que ràpid —diu en Ken.

Faig un bon glop de vi.

El rellotge-carruatge de la llar de foc fa tic-tac.

—Home —diu l’Ivy—, vam pensar que seria millor, tenint en compte…

Giro el cap amb brusquedat, mirant directament l’Ivy: no!

—… tenint en compte que estic embarassada!

I aquests últims sis mots els diu en més o menys zero coma sis segons, en una escala ascendent en què cada síl·laba és el doble de forta que l’anterior, de manera que quan arriba a «embarassada» està xisclant.

I ara també xiscla la seva mare.

—Embarassada? D’un nen?

—Bessons! —diu l’Ivy.

—Bessons? —criden en Ken, en Frank i l’Eva.

—Bessons —dic.

I faig aquella cara que faries per reconèixer un faux pas menor, com ara entrar fang al rebedor o trencar un gnom de jardí.

—Renoi —diu en Ken, i s’aixeca i surt de la sala.

L’Eva plora, fa petons a l’Ivy i li magreja la panxa.

—Vas per feina, eh? —diu en Frank, picant-me l’ullet d’una manera que espero que sigui una forma d’afecte fraternal.

Li aixeco un polze com un imbècil.

Quan torna, en Ken porta cinc copes de xampany en una mà enorme i una ampolla de cava a l’altra.

—Un glopet el pots fer, oi, floreta? —diu a l’Ivy.

—I és clar que no pot —diu l’Eva, passant el braç per l’espatlla de l’Ivy com si la volgués protegir—. Burro.

L’Ivy arruga la cara.

—Em sembla que passaré…

En Ken fa una ganyota de desesperació i ens serveix als altres.

—Pels bessons —diu.

—No calia que m’escarrassés preparant el llit dels convidats, oi? —diu l’Eva.

—No val la pena tancar la porta de l’estable quan el cavall ja ha trencat el pestell —diu en Ken; tant és que sigui un comentari poc afortunat com la pitjor broma del món, a mi em fa el mateix efecte.

—I què, William —diu en Frank—, quant de temps fa que esteu junts?

—Bufa, doncs, deuen ser… a veure…

—El que cal, tafaner —diu l’Ivy.

—És evident —diu en Frank.

—Què els ha semblat, als teus pares? —pregunta l’Eva.

—Ja només tinc pare, però…

—Oh, rei, quin greu que em sap… —L’Eva es tapa la boca amb la mà.

—Fa molt de temps —dic—. No pateixis, de debò.

—Oh, William. —Després d’una pausa en què sembla que es vulgui cruspir el llavi de baix, diu—: Doncs el teu pare. Què li va semblar… —gesticula imitant una panxa d’embarassada.

—Encara no ho sap —dic—. Vosaltres sou els primers, com si diguéssim.

—Molt bé —diu en Ken, i s’aixeca del sofà—. Això ho arreglem ara mateix. —Agafa un telèfon sense fil del carregador—. Quin és el telèfon del teu pare?

—Perdona?

En Frank somriu, encantat del meu desconcert.

—Oh, Kenneth, deixa estar el telèfon —diu l’Eva amb poc convenciment.

Miro l’Ivy buscant suport. Ella somriu i arronsa les espatlles.

—El telèfon —exigeix en Ken.

I així és com el pare s’assabenta que té dos néts en camí, per l’altaveu amb tres desconeguts que criden emocionats al fons. I se li ha de reconèixer que ho entoma com un campió. A diferència dels Lee, el pare sap perfectament el temps que fa que l’Ivy i jo sortim, però no fa cap comentari, ni em posa en evidència. Un cop l’eufòria i el foc creuat disminueixen, un cop s’han enviat dues dotzenes de petons per telèfon, en Ken i l’Eva es llancen a conèixer el pare, preguntant-li com era jo de petit, si tinc germans, quants néts té, on treballa, i totes aquestes coses que són tan importants per als pares de fills adults. Quan ens adonem que no fem cap falta, en Frank, l’Ivy i jo ens n’anem a la cuina.

En Frank obre una altra ampolla de vi, malgrat que ja li he dit que no vull beure més.

—No em faràs pas beure sol, oi? —diu—. Ara som família. —I omple dues copes.

—I què? —pregunta l’Ivy a en Frank—. Com va tot?

En Frank sospira sorollosament, és com si algú li hagués obert una vàlvula. Se li ensorren les espatlles, li cau el cap i sembla que s’encongeixi a la cadira.

En Frank, segons sembla, està casat, però no li va bé. No s’aprofundeix en els motius de la seva infelicitat; l’Ivy els sap i sembla que fa temps que dura. En Frank i la seva dona, la Lois, han enraonat, s’hi han esforçat, han anat a teràpia i actualment viuen a la mateixa casa però dormen separats. Sembla que tots dos saben que tenen diferències irreconciliables, però, sobretot perquè tenen un fill de tres anys, no s’han plantejat constructivament la fase següent. En Ken i l’Eva no en saben res. En Frank, que és dentista, ha dit als seus pares que és a Bristol per assistir a una conferència sobre una nova classe d’implant de ceràmica. I així, mentre en Frank i la Lois arrepleguen el valor per fer el que cal fer, passen els caps de setmana alterns visitant la família o els amics, dient mentides i deixant l’infeliç cònjuge a la casa matrimonial pensant noves maneres d’esdevenir el progenitor preferit del fill.

Ha estat un dia infernal: estic borratxo, tinc ressaca, estic cansat, tens, feliç, espantat i espremut, tot alhora.

—No et casis mai —diu en Frank, ja amb els ulls apagats per la beguda.

Miro l’Ivy; l’Ivy no em mira.

—Com està en Freddy? —pregunta.

En Frank assenteix: bé.

—Vosaltres dos teniu sort —diu.

—Gràcies —dic—. Ho sé.

—Bessons —diu, enfonsant el dit a la panxa de la seva germana—. Almenys si la cosa es torça us en podeu quedar un cada un. Ha, ha!