CAPÍTOL 25

No és que hagi anat a més de cinc o sis casaments, però sempre m’ho he passat bé, sense excepció. Tinc debilitat pel romanticisme, els vots, la cerimònia, el vestit, les llàgrimes, l’alcohol de franc que va a raig, les flors, el ball poca-solta, el pastís i les dames d’honor desaparellades. Però aquesta és la primera vegada que formo part del personal, i es veu tot molt diferent quan has de fer un discurs, coordinar taxis i dirigir un fotògraf dipsomaníac.

—Gran discurs —diu en Joe, picant-me l’esquena. Tot i que ha begut molt, i li surt alguna cosa més semblant a «gandixcuix».

No ho he fet malament. He recordat el que havia de dir, no m’he equivocat amb cap nom i els convidats han rigut si fa no fa sempre que calia (amb l’hèrnia d’en Bob esclatant en un club de striptease, per exemple). Però no serà mai viral a YouTube. Tot el dia que portava un petit feix de fitxes a la butxaca del darrere, un recordatori constant que en un moment que s’acostava ràpidament m’hauria de posar davant de dos-cents convidats —la meitat dels quals, publicistes idiotes engatats— i pronunciar cinc-centes paraules sobre l’amor, la vida, el sexe amb presses i els efectes de la crema depilatòria sobre el mugró masculí. La perspectiva ja era prou aterridora, però encara la feia més ominosa que, en aquest casament, jo hi tingués la xicota actual i dues ex (si bé dir-ne «xicota» és desafortunadament inadequat per a la mare dels meus fills i espectacularment pretensiós per als meus antics rotllos: la Pippa i jo vam estar junts mitja dotzena de vegades al llarg d’unes quantes setmanes; la Fiona i jo ens vam enrotllar una vegada, al llarg del seu sofà).

No he tingut ni temps ni valor per prendre res fins que no he acabat el discurs, però en Joe no ha parat de beure des de les onze del matí. Ara són més de les vuit, i se li enganxen els mots i té dificultat per caminar en línia recta. Tres vegades durant el primer ball («Top of the World», de The Carpenters), en Joe ha estat a punt de caure i endur-se la núvia arrossegant. I cada vegada que ho feia, els convidats han bramat, aplaudit i picat de peus. Es podria tenir la temptació de qualificar el dia de «bacanal», però no estic segur que els romans tinguessin accés a tanta cocaïna i èxtasi.

A ull, calculo que hi ha cent noranta-sis persones ballant «Agadoo» a la pista i pel voltant. L’àvia centenària de la Jen està prostrada —morta o adormida— en una taula d’un racó, en Bob (repenjat a la barra) està exempt de ballar per prescripció mèdica, i en Joe i jo estem descansant en una taula a la perifèria de l’acció. Periòdicament, algú (amic, col·lega, mare del nuvi) intenta arrossegar-nos cap a la gresca, i cada vegada en Joe l’engega amb un «fot el camp». La Jen o en Joe va pensar que seria maco regalar als convidats pots amb antics caramels de penic i —entre moltes altres tasques— n’he hagut de deixar dos-cents a les taules aquest matí. En Joe en té ara un a la mà i furga a dins amb els dits fins que troba una llimoneta. Me l’ofereix. La refuso i ell se la fica a la boca.

—T’havia dit que eres el meu puto millor amic? —diu.

—Unes deu vegades, i dues, amb aquestes mateixes paraules, mentre feia el discurs.

—Sí, senyor, perquè ho ets. El millor… puto… amic.

—Gràcies —dic, mentre en Joe em fa un petó humit a l’orella.

—Té —diu, avançant el puny tancat per sobre la taula.

—Què és?

—Agafa-ho.

—Què és?

—Hòstia puta, Fisher, que ho agafis.

En Joe em posa alguna cosa a la mà. Em penso que és un caramel, però quan em miro el palmell tinc una pastilla blava en forma de diamant.

—Viagra —diu en Joe, prou fort perquè ho senti l’àvia de la Jen des de la modalitat d’ensopiment que li està acostant inexorablement el cap a la taula.

—Per a què coi és això?

—Pregunta estúpida —diu en Joe.

—No la vull! —I faig lliscar la pastilla per sobre la taula cap a en Joe—. I què fots tu, amb Viagra?

En Joe arronsa les espatlles.

—És la nit de noces, no? No em volia arriscar. Agafa-la. —Torna a empènyer la pastilla cap a mi.

—No, gràcies.

—Ah, és clar, no la necessites. —De sobte en Joe sembla mortalment ofès.

—No. Mira… La veritat és que gairebé segur que no la necessito. Has vist l’Ivy, oi?

—És clar que l’he vista; està fantàstica.

—Ho sé. Gràcies.

—Ho faria sense pensar… —diu en Joe.

I abans que tingui temps d’ofendre’m, l’Ivy s’asseu al costat d’en Joe.

—Què faries? —diu.

—Com dius? —diu en Joe, molt atabalat.

La pastilla de Viagra és a sobre la taula, amagada de la vista de l’Ivy per la meva copa de vi. Molt a poc a poc, hi poso la mà al damunt.

—Has dit que «ho faries sense pensar» —insisteix l’Ivy.

—Ah, sí?

L’Ivy assenteix. Avui és la primera vegada que la veig amb vestit, i malgrat la pilota de platja que té incrustada al davant, en Joe té raó: està fantàstica. Porta els cabells recollits al capdamunt del cap i —una altra primera vegada per a mi— va maquillada. El curiós, però, és que no sembla l’Ivy. Prefereixo la versió sense maquillatge, sense laca i amb una camisa d’home. Però resulta de mala educació, fins i tot idiota, dir-ho.

—No me’n recordo —diu en Joe, amb una arronsada de músculs—. Vaig a buscar una copa, ja ens veurem. —S’aixeca i em deixa penjat.

L’Ivy passa a la cadira d’en Joe i posa la mà sobre la meva, que tapa la pastilleta blava.

—Acabo de tenir una conversa interessant amb una tal Fiona —diu.

—Que bé.

L’Ivy em mira als ulls.

—Estava molt interessada en tu i en mi: quan ens vam conèixer, quant temps fa que estem junts, de quant temps estic.

—Com és la gent —dic, brandant el cap.

—Una de les teves conquestes, suposo.

—Qu… jo? Jo…

L’Ivy alça una cella i prem els llavis. Arronso les espatlles.

—Ja planyo el pobre noi que va amb ella —diu l’Ivy, somrient.

—Estàs molt maca —dic.

—Tu tampoc estàs malament. Vols ballar?

—I tant.

—I més val que agafis la Viagra —diu l’Ivy—. Hi ha canalla sola voltant per aquí.

L’Ivy balla molt malament, però com tantes coses de la nostra vida en comú, no tinc ni idea si és per culpa de l’embaràs o bé és un fet. Movent-nos per la pista de ball, però, trepitjant-nos l’un a l’altre i empenyent els altres convidats, agafats pels braços amb els nostres dos fills entremig, no recordo haver estat mai tan feliç.

Per alguna raó —un oblit, segurament— el llançament del ram no es fa fins a la nit. Aleshores les competidores que s’esperen per rebre les flors llançades estan borratxes, excitades i han perdut tota la vergonya, mentre es claven cops de colze, s’empenyen i s’estiren les unes a les altres per situar-se en posició. Estan tan frenètiques, de fet, que em preocupo sincerament per la seguretat de l’Ivy i els bessons. Des del centre del poti-poti l’Ivy mira per sobre l’espatlla i em somriu amb una expressió que és difícil d’interpretar. Li mostro els dits encreuats i un somriure idiota que podria ser irònic o estimulant, depenent del que busquis.

—Fa por, oi? —diu un home al meu costat.

—La teva és allà? —pregunto.

L’home assenyala la Fiona, a la primera fila del ramat. Ella tira enrere les espatlles i belluga els dits, preparant-se. La Pippa, al costat de la Fiona, es gronxa nerviosament sobre els peus.

—Molt maca —dic.

L’home em mira de gairell i somriu.

—Sou vells coneguts, oi?

—Una cosa així.

A vuit gambades de talons alts de les empentes, la Jen es prepara per al llançament de les fatídiques flors. L’Ivy respira fondo, infla les galtes i exhala. La Fiona es treu les sabates de taló i les tira a un costat.

—Que tinguis sort —dic al company de la Fiona.

—Alguna cosa em diu que la necessitaré —diu, sense treure els ulls de la seva xicota—. Sóc en Hugh.

—Encantat de coneixe’t, Hugh.

En Hugh beu cervesa amb una ampolla petita marró. La té a la mà esquerra, penjant del braç entre nosaltres, i em passa pel cap que podria ficar la pastilla de la Viagra pel coll de l’ampolla sense que em veiés.

—Tot anirà bé —dic.

És una decisió llampec, assistida per l’alcohol, que no utilitza cap dels departaments més sofisticats del meu cervell. I quan la pastilla cau silenciosament dins de la cervesa d’en Hugh, d’entrada sento eufòria per la meva audàcia, seguida immediatament de culpa i pànic i d’un «es pot saber què t’ha agafat, Fisher!».

—T’aniré a buscar una cervesa —dic, agafant-li l’ampolla.

—No cal, gràcies.

—Dóna’m… —dic, agafant l’ampolla.

En Hugh m’aparta.

—No cal.

Encara tinc l’ampolla agafada, però llavors en Hugh me la pren d’una estrebada i em mira com si fos imbècil.

Ja s’ho farà.

La Jen balanceja les flors entre les seves cames i les llança amunt i per sobre el seu cap. Des d’on sóc, la trajectòria sembla anar directament cap a l’Ivy. La Pippa salta primer. La Fiona espera que la seva adversària estigui enlaire abans d’iniciar el seu propi salt i picar amb l’espatlla al diafragma de la Pippa. Mentre la Pippa es desvia violentament del seu rumb, la Fiona s’alça com una molla, agafa el ram amb les dues mans i, immediatament, l’estreny contra el pit abans de caure netament sobre els peus. La gent es torna boja.

—Salut —dic a en Hugh, alçant les celles i el gintònic.

En Hugh em somriu educadament.

—Salut —diu, picant el coll de l’ampolla contra la vora del meu got.

A fer punyetes.

Una mà es posa sobre la meva espatlla i quan em giro veig en Gaz, el xicot de la Pippa.

—Hola, Fish —diu—. Un bon discurs.

Faig una ganyota.

—No m’han llançat tomàquets.

En Gaz riu.

—T’ha anat d’un pèl —dic, assenyalant amb el cap el grupet de dones decebudes que fan veure que se n’alegren per la Fiona.

—Sí —diu en Gaz, però el seu somriure no és gaire convincent.

Passen un parell d’hores més abans que l’Ivy i jo finalment anem a la nostra habitació. En aquest temps he aturat una baralla i he vist tres dones i un home en diversos estats de plorera. Hi ha més drogues flotant per allà que fàrmacs a l’armari d’una velleta, i m’alegro de no prendre’n. O no tant. Dec haver consumit si fa no fa el meu volum sanguini en cervesa, i no està tan clar qui és més inestable: si jo mateix o la meva enormement embarassada xicota amb talons.

I ja hi tornem a ser, amb aquest qualificatiu —«xicota»— que es va fent més absurd a mesura que els bessons creixen dins de la panxa de l’Ivy. És la mare dels meus fills, vivim al mateix pis, estem connectats pels cromosomes, i «xicota» sembla una mica insípid per a la situació. «Companya» és el mot a què recorre la gent, però jo el detesto, massa pràctic i pragmàtic, massa com una mena d’acord.

Mentre l’Ivy va al lavabo a desmaquillar-se, m’assec al llit i em trec els pantalons. En una mà tinc la petaca que m’ha regalat en Joe per haver sigut el seu padrí, i a l’altra el pot de vidre ple de caramels de penic. Destapo el pot i remeno entre els plats voladors, els ratolins blancs i les dents de vampir fins que trobo una gominola de cola.

Després del llançament del ram, m’ha semblat reconèixer la decepció a la cara d’en Gaz, perquè jo també l’he sentida. Sí, estic borratxo, sí, estic col·locat amb els vapors de l’ocasió del dia, i sí, no hi ha res com veure una exsonada per enamorar-te de la xicota —una altra vegada aquest mot— actual. Però res d’això canvia el fet evident que l’Ivy és «la meva» xicota, i tinc la intenció d’estar amb ella fins que un de nosaltres (jo, espero) mori pacíficament tot dormint. Enmig de pinyes, boles dures i ninos tous hi ha un sol anell de goma. Se sent la cadena del vàter, i després els passos contundents de l’Ivy ressonen al passadís. Agafo l’anell de goma del pot i clavo un genoll a terra.

—Ai, mare meva —diu l’Ivy quan gira la cantonada del passadís. Es posa la mà a la cara i s’atura tan bruscament que està a punt de caure endavant.

—Ivy… —començo.

—Fisher, espera, no, et…

—… et vols casar amb mi?

M’ha dit que «no»?

L’Ivy està paralitzada.

Li ofereixo l’anell i vacil·lo una mica sobre el genoll.

L’Ivy s’esgarrifa.

—Sé que només és un caramel —dic—, però ho dic seriosament. Demà podem anar a comprar el de debò. A Selfridges, a Harrods, on vulguis.

L’Ivy encara no s’ha mogut.

—T’estimo, Ivy. Completament, del tot i… això, completament.

L’Ivy es treu la mà de davant de la cara. Somriu… sí, com disculpant-se.

—Rei —diu—, jo també t’estimo. Completament i del tot i completament. Però… —Branda el cap.

—Però em pensava… no… per què?

L’Ivy sospira, em mira amb una combinació de somriure i ganyota.

—Ho he fet, ho he provat… —diu—. Em sap greu.

M’adono que encara estic de genolls, que encara sostinc l’estúpid anell de goma dels nassos cap a l’Ivy. S’asseu al llit i pica al costat amb la mà.

L’Ivy tarda potser mitja hora a explicar-me des del dia que va conèixer un tal Sebastian fins al dia que se’n va divorciar. No s’haurien de tardar trenta minuts a explicar-ho, però interrompo la seva narració cada tres minuts amb comentaris indignats, insults elaborats i viatges al minibar. Els detalls més destacats són la incapacitat d’en Sebastian i l’Ivy per concebre i la presumpció de l’Ivy que el problema era ella. Per la seva banda, en Sebastian no semblava commogut per la decepció que va deixar l’Ivy insomne, plorosa, amb nàusees i amb el cor trencat. Pitjor que això, però: no sols ell —el seu puto marit— va ser incapaç de solidaritzar-se amb la tristesa de l’Ivy, sinó que se’n va desentendre. Quan ella li va demanar d’anar a un especialista en fertilitat, en Sebastian se’n va riure. El matrimoni va continuar amb relacions sexuals esporàdiques i moments bons ocasionals, però res no va canviar excepte una erosió gradual de l’afecte. Abans del seu primer aniversari de noces, l’Ivy havia enganyat dues vegades en Sebastian (rotllos d’una sola nit en dos dies diferents) i estava raonablement segura que ell se li havia anticipat o li havia correspost amb les mateixes vegades com a mínim. Van passar una setmana feliç, romàntica i perfectament civilitzada a Alacant per celebrar el seu primer aniversari de noces, i després, potser tres setmanes després, quan estaven asseguts al sofà amb un bol de pasta a la falda, en Sebastian va parlar.

—No anem bé.

L’Ivy no el va corregir: va rentar els plats, se’n va anar al llit i al matí va trucar a una amiga que era advocada. Al cap d’un any en Sebastian vivia amb una altra dona i el seu fill acabat de néixer, cosa que va confirmar la por que tenia l’Ivy de ser incapaç de tenir fills. L’Ivy es va quedar el pis.

I ara entenc què va voler dir l’Ivy amb allò de «no passa res», referint-se a l’anticoncepció, i em sento fatal per haver-la esbroncat per això la vigília de Nadal.

—I com és que no m’ho havies explicat abans? —pregunto.

L’Ivy em mira d’aquella manera que totes les noies aprenen quan tenen tres anys: la barbeta abaixada, els ulls esbatanats i un somriure que diu «sóc adorable perquè no hi puc fer més». És com et miren quan volen alguna cosa, trenquen alguna cosa o s’han oblidat d’alguna cosa.

—Esperava trobar el moment —diu l’Ivy, encara sotmetent-me a aquella mirada.

L’Ivy arronsa les espatlles, obre la mà dreta amb els dits estirats.

—No t’ho podia dir el dia que ens vam conèixer, òbviament. «Ah, per cert, t’havia dit que he estat casada?». —I doblega el polze com a raó número u per no reconèixer que està divorciada. Passa al dit índex—. Després vam passar més d’una setmana al llit, després ens en vam anar de vacances, després vam anar a casa el teu pare, després…

—Et vas quedar embarassada.

—Llavors vaig saber que m’havies deixat prenyada. O sigui que tampoc era un bon moment. —L’Ivy passa als dits de la mà esquerra—. Després vas venir a viure amb mi, després em van fer l’ecografia, després vam anar a casa els meus pares, després va venir en Frank a viure a casa, després et vas posar fet una fera la vigília de Nadal.

—Em sap greu.

—No passa res… ha! «La meva resposta per a tot»!

Brando el cap recordant-ho.

—No te’n culpo, rei, de debò que no. Però no era el moment per treure el tema d’un matrimoni fracassat. El cas és que… no hi havia mai un bon moment.

—Fins ara?

L’Ivy assenteix.

—Fins ara.

És un trasbals, sens dubte, però estic menys atabalat del que m’hauria imaginat. Potser els senyals hi eren des del començament. Potser la fatiga i l’alcohol m’han anestesiat. Potser m’he immunitzat davant de l’impacte després dels esdeveniments de les últimes vint-i-nou setmanes.

—Qui és més guapo? —pregunto—. Jo o en Sebastian?

L’Ivy em pega un cop de puny al braç, però no contesta.

—Perdona. Estic… estic una mica… —Gesticulo assenyalant els invisibles dimoniets, elefants i ocellets piuladors que donen voltes al meu cap.

—És per això que he estat… no ho sé… protectora, suposo, amb en Frank.

—Perquè tu «ho has fet, ho has provat»?

L’Ivy assenteix.

—Em sap greu. Estàs bé? Estem…?

Miro l’Ivy i fins ara no m’adono de l’ansietat que trasllueix la seva cara. He estat tan immers en les meves inseguretats que no se m’ha acudit mai que ella també estigués batallant amb les seves.

—És clar que sí. Sí, m’acabo de declarar, oi?

—Això ha estat abans que sabessis que… això. No creus que estigui tarada? —Se li escapa un somriure.

—Dona, això per descomptat, però… —poso la mà sobre la panxa de l’Ivy—, què hi farem, ja no em puc escapar.

L’Ivy ha abaixat el cap, els seus ulls sobre les meves mans sobre la seva panxa. Té una llàgrima a la galta. Mentre la miro, se li forma una llàgrima a la punta de l’ull, s’infla, copsa la llum i es vessa per la cara de l’Ivy seguint la seva antecessora.

Mantenint una mà sobre la seva panxa, li passo el braç lliure per damunt les espatlles.

—Què et passa, bonica?

L’Ivy es tapa la cara amb les mans, les espatlles se li sacsegen i la respiració li surt a batzegades escanyades, mentre les llàgrimes silencioses es converteixen en sanglots. No l’havia vist mai així, i és alarmant.

—Feia broma, bonica. Ho saps, oi?

L’Ivy assenteix.

—T’estimo tant —diu, sincopant la curta frase amb inspiracions tremoloses—. T’estimo.

—Doncs casa’t amb mi.

Fins que no em surten els mots de la boca no m’adono de fins a quin punt sonen bel·ligerants i grollers. Els retiraria si pogués, però en lloc d’això abraço fort l’Ivy mentre ella branda el cap. La fressa de crits i xiscles i música i rialles i dos-cents convidats borratxos arriba pel passadís com canalitzada per uns altaveus barats a poc volum.

—Em pensava que no podia tenir fills —diu l’Ivy. S’asseu i s’eixuga els ulls amb l’espatlla de la meva camisa—. Em pensava que no podia tenir fills i va resultar que sí, i llavors vaig pensar que et podia perdre i que tot just t’acabava de trobar.

—Encara hi sóc —dic.

—No et pots escapar —diu l’Ivy—. Oi que no?

—No m’escaparia encara que no tinguessis aquesta panxota —dic, i l’Ivy es torna a posar a plorar.

Estem asseguts al llit, discutint noms per als nens, quan entra la parella de l’habitació del costat. Per ser més precisos, l’Ivy parla de noms i jo poso tota la meva voluntat a mantenir-me despert. Estic borratxo, cansat i emocionalment perplex, però també estic calent com una mala cosa, i a sobre sóc un optimista. L’Ivy té un llibre, 5.001 noms de nens, i mentre es posa a llegir per la D —Declan, Dedalus, Deepak—, jo m’arrauleixo contra el seu coll, li petonejo les espatlles, li acaricio el genoll. No sé si no se n’adona o si ha decidit no fer-me cas.

I llavors la parella del costat irromp a la seva habitació i s’encasta contra la paret que comunica amb la nostra. Pels gemecs i grunys sufocats, de seguida resulta evident que les feromones que falten en aquesta habitació són a carretades a la del costat.

—S’ensuma l’amor —dic, deixant que les meves celles afegeixin una insinuació.

L’Ivy tanca el llibre, el deixa a la tauleta i es posa a buscar alguna cosa dins del necesser.

—Si no els pots guanyar… —dic a l’esquena de l’Ivy.

L’Ivy es gira amb alguna cosa al puny tancat.

—Taps —diu, i em deixa un parell de bales grogues d’escuma a la mà—. T’estimo —diu l’Ivy, i sento com n’és de sincera quan em fa un petó.

Tanca el llum.

Resulta que els taps són força efectius per apagar les manifestacions sexuals vocals, però no són capaços de bloquejar el soroll d’un capçal picant contra una paret. Quan el noi del costat comença a posar a prova la construcció del llit per cinquena vegada, són més de les quatre i jo he abandonat tota esperança de dormir. Potser l’Ivy s’ha quedat els millors per a ella, perquè dorm tan plàcidament com si estiguéssim en una cambra insonoritzada. I dono les gràcies per això, perquè qui sigui que hi hagi a l’habitació del costat, m’està fent sentir espantosament incompetent. Vés a saber, potser algú li ha dissolt una Viagra a la cervesa.