CAPÍTOL 36

Sóc en un terrat, mirant a baix, cap a un cor dibuixat amb guix quinze metres per sota, al ciment. Som aquí des de les cinc del matí, per filmar el sol quan surti sobre els terrats de la ciutat adormida.

L’Ivy és en algun lloc, com el meu fill, de trenta-un dies i encara sense nom. És l’últim dia d’abril i estem rodant la segona escena del terrat de Reinterpretant Jackson Pollock. I per molt que hi sigui en persona, els meus pensaments són en un altre lloc. Vaig estar a punt d’anul·lar el rodatge, però l’Ivy volia que el fes. Em va dir que m’aniria bé, però cada vegada se m’està ficant més al cap la idea que està més contenta quan jo no hi sóc.

Aquesta és l’escena en què el nostre heroi afligit —deprimit, sol— es planteja llançar-se daltabaix. Quan la vaig llegir, l’escena era commovedora. Ara, amb tot el que ha passat, mentre m’aboco sobre la paret i sento el maó fred clavant-se’m als malucs, tot plegat em sembla trivial i artificiós. Quan vaig explicar la trama a l’El, la va qualificar de «puta estupidesa». Em fa l’efecte que el nostre actor i l’equip de rodatge pensen el mateix. O potser senzillament sóc jo. Quan he arribat al plató he notat com la maquinària emocional de tothom intentava trobar l’equilibri entre la normalitat i la compassió, la simpatia i la contenció. He vist com les seves expressions tremolaven i es contorçaven intentant somriure prou, però no massa. Només la Suzi ha plorat.

—M’havia promès a mi mateixa no fer-ho —ha dit—, però… em sap tant de greu, tant de greu.

Em sento malament per ella, perquè aquest és el seu guió, és el seu fill, i hauria de ser extraordinari. En lloc d’això, passem d’un rodatge a l’altre d’una manera maquinal, enllestint-ne un i començant el següent, avergonyits davant del sentimentalisme forçat en contraposició amb la vida real. Com pot ser que un amant abandonat es plantegi el suïcidi en un món on els nens neixen morts?

Ara em bec una ampolla i mitja de vi a les nits, i experimento una onada de nàusea i vertigen quan miro l’alegre cor de guix de baix. Estic cansat.

En Joe és darrere meu. El sento respirar pel nas i, de tant en tant, m’arriba l’olor de cafè i cansalada del seu alè. Ahir i abans-d’ahir també vam rodar, per fer les escenes d’interior. En l’argument, és aquí on comencen a tornar-li a anar bé les coses al nostre heroi. Quan acabem, el rodatge estarà complet. Després ho editarem, hi afegirem el so i corregirem el color, i passarem al següent. No sé què és el següent per a mi. No crec que sigui res amb mi i l’Ivy junts. Ara som persones diferents.

L’Ivy encara dorm a l’habitació del petit T, mentre jo dormo sol al nostre llit. Gairebé cada dia surto a córrer i l’Ivy ha començat a fer ioga una altra vegada. Llegeix a l’habitació dels nens; jo miro la tele al sofà. No tenim el mateix horari i tendim a no fer els àpats junts. Ocupem el mateix espai, però interactuem cada vegada menys. De vegades anem a passejar, empenyent el cotxet del petit T pel parc, o anem a The Village a fer un cafè. Però fins i tot llavors em sento com si fóssim desconeguts que només comparteixen la proximitat.

Les nits que no m’adormo borratxo, prenc pastilles per dormir de les que venen sense recepta. A les instruccions diu que n’has de prendre una, però jo me les prenc de dues en dues. I tot i això, gairebé cada nit tinc malsons. Alguns matins em desperto i durant uns segons no recordo que en Daniel va morir a la matriu de la seva mare. I llavors me’n recordo.

La mà d’en Joe es posa a la meva espatlla. M’abraça fort contra el seu costat, no sé si per camaraderia, per simpatia o per por que em llanci daltabaix d’aquest puto terrat… Vés a saber.

—A punt? —pregunta.

—Sí —dic.

Rodem la presa final de l’escena final cap a dos quarts d’onze. Feia fred i era fosc quan ens hi hem posat, fa gairebé sis hores, però el sol ja escalfa i el cel és blau i ras. Miro l’última presa al monitor de reproducció i la trobo bona. Si és commovedora, melodramàtica, cinematogràfica o insípida, francament no ho sé; no tinc la perspectiva necessària per veure-ho objectivament.

—És bona —crido, i tothom aplaudeix i es donen copets a l’esquena.

Jo també aplaudeixo, crido i xiulo com un sonat, i l’equip no té més remei que afegir-s’hi. L’última vegada que vaig ser aquí, quan vaig tornar a casa, l’Ivy m’esperava per dir-me que el nostre fill havia deixat de moure’s. Ara fa exactament un mes, però, en canvi, sembla que només faci un dia i tota una vida alhora.

—Au —dic a en Joe i la Suzi—. Algú em convidarà a una copa o deixareu que begui sol?

—A dos quarts d’onze d’un dimecres? —diu en Joe—. Què vols que foti, si no?

La Suzi mira enrere, cap a on estan traient el maquillatge al nostre actor (el seu xicot?).

—Només nosaltres tres, eh? —dic.

La Suzi assenteix.

—I tant. Però convido jo.

Són gairebé dos quarts de dotze quan ens acomiadem de tothom i finalment arribem al pub. No hi ha ningú, tret de dos empleats i quatre alcohòlics anodins. Fidel a la seva paraula, la Suzi convida a la primera ronda. Ella i en Joe es veuen la seva gerra a poc a poc, jo m’he acabat la meva abans que vagin per la meitat.

—Hauríem de beure xampany —dic—. No es pot celebrar el final d’un rodatge sense xampany.

La Suzi mira el rellotge, l’expressió d’en Joe canvia.

—Què? —dic, una mica agressivament—. Què?

—Res —diu en Joe—. Tens tota la raó. Però mengem una mica també, eh?

—No tinc gana. Però gràc…

—Menjarem una mica —diu en Joe—. Tu queda’t aquí, que jo aniré a la barra. Oi que sí, Suzi?

—I tant —diu la Suzi—. Tu mateix.

—Tres hamburgueses, va bé?

—Hamburgueses i bombolles! —bramo, cridant l’atenció dels bevedors residents.

A mig menjar, i si fa no fa quan m’he pres la mateixa quantitat de xampany, se m’evapora tota l’energia. Tinc nusos a l’estómac i la beguda té un gust agre. L’última vegada que vaig veure l’El li vaig donar una beguda sense fer cas de les instruccions d’en Phil, les recomanacions del metge i el sentit comú perquè… bé, per què no? Però per trompa que estigui i per molt que m’autocompadeixi, estic prou sobri per saber que no se’m pot aplicar la mateixa resposta indiferent. Ara sóc pare. Passi el que passi entre l’Ivy i jo, sóc pare.

—Em sap greu ser un aixafaguitarres —dic, deixant el vas a la taula—, però me n’hauria d’anar.

—Tens el taxi esperant a fora —diu en Joe.

—Et penses que ets molt llest, oi?

—Té —diu, tot donant-me tres bitllets de vint—. I compra unes putes flors per a l’Ivy.

El rodatge s’ha fet a Islington, al nord de Londres, de manera que el trajecte en taxi fins a Wimbledon Village és llarg. Prou llarg perquè em passi una mica la trompa, per calmar-me, per pensar. És un dia assolellat de primavera i els carrers estan plens de gent que fa la seva vida: treballadors, estudiants, turistes, mares que empenyen cotxets. El taxista es deu pensar que em falta un bull, veient com observo passar Londres amb el front enganxat al vidre, plorant de tant en tant. Travessem el riu pel Waterloo Bridge i encara tinc a la mà els tres bitllets de vint que m’ha donat en Joe fa mitja hora. «Compra unes putes flors per a l’Ivy», ha dit, i potser en Joe estava sent més directe del que jo li atribueixo. M’ho he pres només com una típica sortida de mascle, una d’aquelles coses que es diuen per sortir del pas en una situació incòmoda. Però, com més hi penso, més crec que en Joe em deia —a la seva manera amable i subtil— que és hora d’afrontar la realitat i pensar en l’Ivy en comptes de sentir pena per mi mateix. I té tota la raó. L’Ivy i jo, tots dos, vam perdre un fill quan va néixer en Danny, però és ella qui va haver de dormir amb un nen mort a dins, qui va haver de parir per tenir un fill viu i un fill mort. I per molt angoixat, trist, sol i deprimit que em senti, per molt que ho vulgui fer desaparèixer tot amb alcohol i pastilles per dormir… per a l’Ivy és pitjor, infinitament pitjor. I si necessita tancar-se amb el cap i el cor endins per superar-ho, el mínim que puc fer és comportar-me com un home. O, com ha dit en Joe tan succintament: «Compra-li unes putes flors».

Demano al taxista que em deixi davant de la floristeria, i després de comprar vint-i-quatre roses grogues, passo pel xarcuter extorsionador i el carnisser criminal.