CAPÍTOL 8

D’ençà que l’El va tornar de San Francisco, fa sis setmanes, el bronzejat se li ha descolorit i sembla que se li hagi encongit el cap, tot i que això últim segurament és un efecte secundari de la barba que s’ha deixat créixer.

—Pica de collons la p… puta.

—Doncs deixa que t’afaiti aquest fregall, home —diu en Phil.

—En… en… encara em mataries —diu l’El, i després riu—. Pensant-ho b… bé. P… potser ho hauries de fer.

Els tremolors i els tics de l’El han augmentat fins al punt que no es pot afaitar sense tallar-se mitja dotzena de vegades o més. I és massa temperamental, massa tossut, per deixar que l’hi faci en Phil.

—A més, està de m… de moda.

—Sembles un pòtol —diu en Phil, que també va més aviat grenyut. Té bosses sota els ulls de color morat i sembla que hagi plorat, o no dormit, o totes dues coses.

L’El no contesta; està distret amb el seu iPad, que és com ha estat tota la nit. Hi ha dues pizzes a la tauleta, però en Phil no menja, i l’El hi ha perdut l’interès quan anava per la meitat del segon tall.

L’El m’ofereix el seu iPad.

—Mira això q… que b… bo.

—Què és?

—V… vídeo. Un dels m… meus.

En Phil sospira.

—No sé per què ho fas, El. És morbós.

Agafo l’iPad i pitjo «play». Hi ha una dona estirada en un sofà, amb el braç esquerre retorçat darrere el cap, la mà que s’obre i es tanca en un espasme. Fora de pantalla, una veu masculina ens diu que aquesta dona és l’esposa d’algú, que fa vuit anys que té Huntington i que fa aquesta pel·lícula per al seu fill de set anys mentre encara pot. La dona s’embarbussa, s’escanya, gemega per transmetre el seu missatge escruixidor: dir al seu fill que l’estima, disculpar-se per no ser-hi quan es faci gran. Mentre la mà esquerra es tensa i es relaxa, la dona es pica el front amb la dreta com si es castigués per morir d’aquesta malaltia. Al cap de cinquanta segons es posa a plorar.

—Em… d… descollono —diu l’El, rient artificialment.

En Phil s’aixeca bruscament i surt de la sala.

—Jo… l… l’entenc —diu l’El, fort.

—Deixa’l en pau, El.

Sempre que vaig a veure l’El, en Phil se’n va al pub aproximadament una hora, o sigui que no em preocupo gaire quan sento que la porta del pis es tanca de cop.

L’El somriu.

—Ara ja p… podem beure.

—Posaré l’aigua a bullir —dic.

—S… s…

—No ho diguis, El. Sigui el que sigui.

M’entretinc preparant el te, i quan torno amb la tetera a la sala d’estar, l’El ha apagat l’iPad.

—M’he… m’he p… portat com un c…? —Fa veure que es masturba.

—Sí —dic—, ja ho crec, però li passarà.

L’El sembla sincerament penedit.

—N… no vull ser d… d’aquesta manera —diu.

—Un cabró?

L’El arronsa les espatlles.

—Això tampoc. —Fa un cop de cap en direcció a l’iPad—. N… no vull a… acabar així.

L’El té engrunes i bocinets de menjar a la barba; fa vint minuts que m’obsessionen i m’inclino per eixugar-li la cara amb un tovalló.

—Deixa’m! —crida, i la ferotgia amb què ho diu em sobresalta.

—D’acord, perdona. —M’assec i intento no sospirar sorollosament. Sé que no és ell, que és la malaltia, però saber-ho no em consola; en tot cas, em posa més furiós.

L’El agafa fort el comandament a distància i després el deixa caure.

—Cabró!

Netejo de pizza la taula, ho utilitzo com una excusa per aixecar-me de la cadira i recollir el comandament. Sense dir res ni mirar l’El als ulls, li deixo el comandament al braç de la butaca. Quan torno de la cuina està mirant una sèrie de policies. M’assec en silenci.

Després d’una estona, l’El em mira.

—No t… tinc ni p… puta idea de què p… passa en aquesta sssèrie.

—L’escurçó negre? —pregunto.

Assenteix amb tant d’entusiasme que tinc unes ganes boges d’esvalotar-li els cabells, però em fa por que el malparit em mossegui.

L’El ja no té ni la concentració ni el discerniment per seguir una trama nova, però encara recorda la majoria d’escenes i diàlegs dels programes de televisió que vèiem junts fa quinze anys. En Phil li ha comprat temporades completes de sèries com El Nan Roig, Hotel Fawlty, Els joves i, per descomptat, L’escurçó negre.

—Quin? —pregunto.

—El que sigui amb la Qu… Qu… Queenie —diu—. Ei, i la t… teva noia?

—Me’n vaig a viure amb ella.

—Qu… que ràpid. Que li has… que li has fffet un bombo?

—Quina gràcia —dic.

—Ja… ja ho sé, qu… que sóc l’ho… hòstia.

En Phil torna del pub poc després de les deu, i aleshores l’El ja s’ha adormit a la butaca, a la meitat de l’episodi tres.

—Ostres, com m’agrada la Queenie —diu. I després, fent un cop de cap en direcció a l’El—. Com està en Baldrick?

—Està bé —dic, rient—. Dormint com un nadó.

—Com ha de ser —diu—. Escolta, allò d’abans…

—Tranquil —dic—. De debò.

—Com ha anat?

—Bé. M’ha engegat quan li he volgut netejar la barba, però fora d’això, bé.

—És… és de mala educació parlar d’algú quan el… el teniu al davant.

—Ah, s’ha despertat —diu en Phil—. Deixa’m que et netegi la barba, sembles un nen petit pelut.

L’El aixeca la barbeta perquè l’hi netegi.

—Un nen petit? —Riu—. Doncs espera que em c… comenci a cagar a sobre. No… no t… tardaré gaire.

—Ja està —diu en Phil—, net.

Té les dents tacades de vi i s’embarbussa una mica amb les paraules. Es deixa caure al sofà i es posa les mans fermament sobre els genolls, com si es volgués asserenar.

Un silenci incòmode omple l’habitació, més estrany encara perquè ha sorgit del no-res.

—D… digue-ho —diu l’El.

—Quina barra, per què no ho dius tu? —diu en Phil.

—Que digui què? —pregunto.

En Phil respira fondo i s’aixeca del sofà. Va cap a un escriptori antic i torna amb un document grapat en DIN A4.

—Això és un DVA.

—Sí, senyor —diu l’El, encantat de la vida.

—És un document de voluntats anticipades —continua en Phil—. Vol dir que si…

—Q… quan!

—… l’estat de l’El es deteriora, no rebrà tractament per mantenir-lo amb vida.

—Bé, oi? —diu l’El.

—És idea seva, suposo.

En Phil agafa la mà de l’El.

—De tots dos —diu.

—El v… vaig trobar jo, c… collons —diu l’El—. No em f… fotis el m… mèrit.

—I necessitem que facis de testimoni, si us plau.

En Phil posa el document a la tauleta i em passa un bolígraf. No toco res.

—Però què passa si… si es fa mal, si es trenca una cama? Si s’ofega amb la pizza? Et quedaràs mirant com es mor?

No estic segur que en Phil s’empassi la meva indignació, i ni jo mateix n’estic. Entenc què significa això, entenc que és necessari, però signar-ho sense protestar gens ni mica seria una traïció.

—No, és clar que no —diu en Phil, afectuosament.

—I… i… t… tant que ho faries.

—El, calla un moment. Significa que a l’El no el connectaran a cap màquina per fer-lo respirar. Si té un atac de cor, no el ressuscitaran.

—V… vol dir que em p… puc m… m…

—El, per favor —diu en Phil.

—… Xafa… xafa… guitarres.

A la porta, en Phil plora, com fa sovint. Però aquesta nit és diferent; sembla desesperat, com si no plorés només per l’El, sinó també per ell mateix.

—Necessites temps per descansar —dic—. T’has d’esbargir una mica.

—Estic bé —diu.

—És evident que no. Només he estat tres hores amb ell i estic fet una merda.

—La setmana que ve aniré al metge.

—Per…?

En Phil arronsa les espatlles i plora encara més.

—Vols que em quedi tot un dia amb ell? Un dia sencer?

En Phil inspira fort, es refà una mica.

—No et preocupis per mi —diu.

Tant de bo me’l pogués creure.