CAPÍTOL 21

Les carreteres van tan plenes com és d’esperar a les dues del migdia de la vigília de Nadal. Porto prop de dues-centes lliures en pernil confitat, salsitxes de gall dindi i xai orgànic de granja al maleter, i l’olor de tanta sang i carn en els confins d’aquest cotxe tan petit em fa venir basques. Malgrat el fred i el núvol dels tubs d’escapament, tinc la finestra abaixada del tot, però a una velocitat mitjana de cinc quilòmetres per hora això no ajuda gaire a netejar l’ambient.

Els tres carrils de la M25 es mouen a pas de vianant, i per les finestres de darrere es veuen els cotxes plens de ninos de pelfa, regals embolicats i nens crispats. Quilòmetres de famílies embotides als cotxes, algunes cantant, xerrant i jugant a jocs absurds; d’altres discutint, cridant-se o seient en silenci i desitjant amb tota l’ànima ser en un altre lloc amb una altra persona. A aquest ritme tardaré cinc dies a arribar a casa, però no tinc pressa; necessito temps per pensar i sembla que en tindré tant com vulgui. En Frank ha dit que ell no ha tingut mai amb la Lois el que jo tinc amb l’Ivy. És un sentiment bonic, però cap dels dos està en situació de verificar-lo. En Frank no sap el que tinc amb l’Ivy, tal com jo no sé què va anar malament entre ell i la seva aviat exesposa.

Raons per les quals estic enfadat amb l’Ivy:

1) Va convidar el seu germà a viure a casa nostra.

2) Que l’Ivy encara considera seva.

3) Cosa que em converteix en un hoste amb pretensions.

4) És més comprensiva amb la situació del seu germà que amb la meva. Cosa que, ara que hi penso, segurament és normal, tenint en compte que s’està divorciant i està semiseparat del seu fill.

5) Sexe insuficient. Circumstàncies atenuants, d’acord, però fa quatre putos mesos, per l’amor de Déu.

6) Prefereix passar el Nadal amb la seva família que amb la meva.

7) No compra llet sencera.

El trànsit permet una embranzida curta i avanço un quilòmetre, i fins i tot arribo a posar tercera abans que ens tornem a estabilitzar en els sis quilòmetres per hora. Comença a ploure, unes gotes gruixudes que reboten al parabrisa. L’Ivy i jo ens vam fer el nostre primer petó en aquest cotxe, aparcat davant del quart fanal a l’esquerra. També plovia.

Sembla just plantejar el cas per a la defensa: m’agrada que l’Ivy vagi a un club de lectura amb una colla de persones que li doblen l’edat. M’agrada que sigui maquilladora i no es maquilli. M’agrada que sigui sàvia i reflexiva i segura de si mateixa i maternal i enjogassada. M’agrada que cregui en la Fada dels Desitjos, no sàpiga xiular i tingui un peix que es diu Ernest. M’agrada que fos idea seva portar l’El al Museu d’Història Natural. M’agrada la manera com fa els ous remenats. M’agrada que m’estimi i m’agrada (passés com passés) que estigui embarassada dels meus bessons. I no em cal fer una llista; en el fons, a les entranyes, sé que ella és la dona que vull.

Resulta tot molt evident en un embús a la M25. Potser hauria d’haver vingut cap aquí fa una setmana, en lloc d’emmurriar-me i estar taciturn com un adolescent estúpid.

En la versió cinematogràfica de la meva vida, ara la pluja es convertiria en neu i el trànsit s’esclariria, i jo posaria la ràdio i sonaria «Driving Home for Christmas» i cantaria fins a arribar a casa el pare.

El trànsit no es mou i la pluja no para, però estic bé. Sóc feliç.

Agafo el mòbil del seient del costat i envio un missatge a l’Ivy. «Petons».

Torno a deixar el mòbil al seient i espero que soni amb l’amor que m’envia l’Ivy.

No sona.

Tardo set hores i quaranta-cinc minuts a recórrer els tres-cents quilòmetres des del pis de l’Ivy fins a casa el pare, i el meu mòbil no sona ni una sola vegada. Quan arribo són gairebé les deu de la nit. El pare deu haver sentit el cotxe, perquè obre la porta quan estic parant davant de la casa. Apago els llums i ell em saluda amb la mà des de la porta abans de sortir a la nit de desembre amb mitjons i samarreta de màniga curta. Poc abans de la nit de foc vaig dir al pare que l’Ivy i jo l’aniríem a veure per Nadal i, optimista, idiota i caparrut com sóc, no li he dit que no seria així.

El pare arrufa les celles i mira per sobre la meva espatlla quan camino cap a ell.

—Dorm? —diu, baixet.

Brando el cap i deixo que la meva expressió parli per mi.

—No ha vingut?

—És amb els seus pares.

El pare m’abraça.

—Fill —diu—. Què ha passat?

El pare apuja el gas de la llar de foc, em torna a omplir el vas de whisky i s’asseu al sofà. Seria una escena perfecta si la mare dels meus fills nonats estigués asseguda entre nosaltres. Per altra banda, és un gust tenir espai per escarxofar-se, per variar.

—Li has trucat? —diu.

Després d’arribar, li he fet al pare una versió resumida dels últims dos mesos, fins ahir mateix amb mi dormint al sofà. I mentre confessava, el pare ha fet petar la llengua, ha brandat el cap, ha fet te i m’ha dit que parlés amb l’Ivy. Ras i curt, s’ho ha agafat molt bé.

—Li he escrit un missatge —dic.

El pare fa cara d’exasperació, com si això d’enviar missatges fos alhora desconcertant i risible, com tenyir-se els cabells de color verd o escoltar música electrònica.

—T’ha contestat?

Torno a brandar el cap.

—Potser li hauries de trucar?

—Ja deu ser al llit. Li trucaré demà.

—Així, què tens pensat fer?

—Doncs com sempre: arrossegar-me i disculpar-me.

El pare riu.

—No siguis massa dur amb tu mateix. —Fa un glop de la seva copa.

—L’estimo —dic, i no sé per què ho dic. Potser per recordar-m’ho.

—Ho sé —diu el pare.

I gairebé m’ennuego amb el whisky de tant riure.

—Què?

—M’has recordat algú.

—Qui?

—Han Solo. —El pare arrufa les celles—. De La guerra de les galàxies. És… és dels bons —dic, i el pare sembla satisfet.

—Què és el que t’agrada més d’ella? —pregunta el pare.

Arronso les espatlles.

—No és una sola cosa, és… són moltes coses petites.

El pare somriu.

—Millor d’aquesta manera —diu.

—Ho retiro. Em recordes Yoda.

El pare em pega a la cama.

—Descarat.

Estem una estona en silenci, escoltant el xiulet i l’espetarrec del foc.

—La teva mare i jo… —comença el pare—, no van ser tot flors i violes.

—No?

—Una vegada va estar a punt de deixar-me. Ho sabies?

—No.

El pare assenteix.

—Després que nasquessis tu.

—Em sap greu —dic.

El pare em somriu amb afecte.

—No va ser culpa teva. És… és la vida, ves.

—Què va passar?

El pare branda el cap.

—Que vaig ser egoista. Aleshores era així. Vosaltres sou millors, em sembla.

—I…

El pare somriu amb el record.

—Li comprava flors, rentava els plats, vaig aprendre a canviar bolquers.

—Sembla un gran sacrifici.

El pare s’acaba la copa, agafa l’ampolla de la tauleta i l’apunta en la meva direcció.

Faig que no amb el cap.

—Estic baldat.

El pare sembla decebut; dubta, com si no sabés si servir-se’n una altra.

—Fes —dic—. Encara puc aguantar vint minuts més.

El pare no es fa pregar.

—La teva mare sempre deia que jo m’assemblava al Robert Redford —diu.

Alça les celles com si em desafiés a contradir-lo.

Li segueixo la veta amb una mirada.

—Una dona com ella —diu— es mereixia tots els sacrificis del món.

Abans d’anar a dormir, envio un últim missatge a l’Ivy.

«T’estimo».