CAPÍTOL 31

L’Ivy està desperta quan arribo al pis.

Està asseguda al sofà, amb un llibre obert de cap per avall a terra.

—Hola, bonica —dic, anant a fer-li un petó al front—. Què fas llevada?

—No podia dormir —diu, i quan em mira se li desmunta l’expressió com si hagués estat aguantant un pes emocional enorme i ja no pogués continuar fent-ho. Tanca fort els ulls i es posa a plorar amb uns sanglots que la sacsegen tota.

—Reina, què et passa? Que no et trobes bé?

—El nen no s’ha mogut en tot el dia —diu entre llàgrimes.

L’agafo i l’abraço.

—N’estàs segura?

—El Tirolí —diu, i es posa la mà a la part de dalt de la panxa.

—El Tirolí no es mou mai gaire.

—El que no es mou és l’altre, aquest no para de bellugar-se.

—Has vist sang?

L’Ivy branda el cap, i sembla recuperar una mica de serenitat.

—No.

—Potser està… està dormint?

—Tot el dia no pot ser.

—Estàs segura que no s’ha mogut?

—Crec que sí; de vegades… de vegades costa de saber, amb dos a dins. Però… —Torna a plorar.

—Què vols que fem?

Conduïm a poc a poc i en silenci, però l’ambient del cotxe és espès, amb una mena de no-pensament deliberat i decidit. L’Ivy, de costat al seu seient, mira endavant, i jo tinc l’atenció posada en el carrer i el volant i les llums i els pèls dels meus dits. Els metges parlaran de fets, però abans que ho facin nosaltres existim en un petit capoll de voluntat, negació, esperança i por. Mentre som dins d’aquesta bombolla silenciosa, el món està en pausa i hi ha la possibilitat que, quan es torni a engegar, tot sigui com hauria de ser. Fins aleshores, fa la sensació que parlant-ne, o fins i tot pensant-hi… ens arrisquem a trencar la fràgil barrera i deixar entrar una cosa terrible. Així que miro endavant i intento controlar el pols i la respiració.

Parem a l’aparcament de l’hospital quan passen set minuts de la una del dissabte. L’Ivy s’espera al cotxe mentre vaig darrere a recollir la seva bossa. L’Ivy està embarassada de trenta-cinc setmanes i un dia; no està de part i no surt de comptes fins d’aquí tretze dies, i dubto quan trec la bossa, perquè em fa l’efecte que és la mena de presumpció que pot portar malastrugança. Enmig del fred, els meus ulls s’adapten a la llum feble i dins el maleter veig unes taques que semblen un líquid fosc vessat, com sang. En toco una i m’adono que és un retall del globus petat del Dia de la Mare. Sense voler he aparcat a la mateixa plaça, sota el mateix fanal on —només fa sis dies— l’Ivy va deixar volar el globus supervivent cap al cel nocturn.

—Què fas? —diu l’Ivy des del seient.

—Res —dic, mentre recullo els bocins de globus petat i me’ls guardo a la butxaca.

L’hospital està tranquil i en silenci; els passadissos il·luminats per fluorescents estan gairebé buits. Ens creuem amb un home que poleix el terra amb una màquina que ronca. S’aparta i ens saluda amb el cap i un petit somriure, que no li corresponem. Hi ha més fressa a l’ala de parts. No els brams i els crits i els renecs que em temia, sinó la conversa tranquil·la i el brogit eficient del personal, que llegeix notes, fa trucades i va per feina. Hi ha una altra parella a la sala d’espera: la dona sembla que estigui de part, mesurant la respiració, fent ganyotes i esbufegant periòdicament. El seu company juga amb l’iPhone.

L’Ivy seu tapant-se els ulls amb una mà i amb l’altra sobre la panxa. Li passo un braç per les espatlles, però no sembla que se n’adoni. La intento abraçar i s’hi resisteix i s’aparta. Passa gairebé una hora abans que una llevadora ens porti a una petita sala.

Fa preguntes: ha caigut, l’Ivy, ha tingut dolor, ha tingut pèrdues? L’Ivy respon que no. Diu que no ha passat res, diu a la llevadora que espera bessons i que un dels seus fills ha deixat de bellugar-se. La dona pregunta quan surt de comptes l’Ivy, i si aquest és el seu primer embaràs. A l’abril, diu l’Ivy. Sí, diu. La llevadora pregunta si l’Ivy ha trencat aigües, si ha tingut contraccions, si el part ha començat. Ja l’hi he dit, diu l’Ivy, no ha passat res, el meu fill no es mou. La dona pregunta quan va ser l’última vegada que es va moure el seu fill i l’Ivy branda el cap i torna a plorar.

La llevadora fa estirar l’Ivy en una llitera d’exploració i li demana que s’aixequi la samarreta. Posa la mà sobre la panxa de l’Ivy, treballant metòdicament al voltant. A continuació utilitza un aparell manual per escoltar el cor dels nens. Emet un batec clar i fluid quan el sosté a la part baixa de la panxa de l’Ivy, però quan fa lliscar l’aparell a la part de dalt, només se sent fressa i estàtica.

—Sent res? —pregunto.

—Alguna cosa —diu la llevadora, però el seu to no em tranquil·litza gens—. Torno de seguida —diu—. Vaig a buscar el metge.

Agafo la mà de l’Ivy i ella me l’estreny. Obro la boca per preguntar-li com està, però la torno a tancar i formulo un desig en silenci.

La llevadora torna amb una noia que es presenta com a doctora Edwards. La doctora Edwards pregunta a l’Ivy totes les mateixes preguntes que ja ha contestat. Ausculta l’abdomen de l’Ivy. Empeny sobre la panxa, movent-la cap a un cantó i cap a l’altre. Alguna cosa —potser un genoll o un puny o un colze— es mou dins de la panxa de l’Ivy. La doctora torna a empènyer, aquesta vegada per dalt, pastant la carn amb la part baixa de la mà.

—El nen de dalt no sembla que es mogui —diu—. No sento el seu batec.

—Això és el que fa estona que dic —diu l’Ivy gairebé cridant—. Ho he dit. Per què no m’escolta ningú?

—Miri de mantenir la calma —diu la doctora—. L’altre reacciona bé.

—És mort, el meu fill? —diu l’Ivy—. Digui-m’ho, si us plau. Si us plau. És mort, el meu fill?

La llevadora posa la mà al front de l’Ivy.

—No ho sé —diu la doctora.

El seu to és neutral i això fa que jo l’odiï.

La doctora mira un monitor i agafa un tub de gel.

—Està una mica fred —diu a l’Ivy.

Això ja ho hem viscut: el monitor, el quart creixent de llum, la imatge dels dos nens arraulits junts dins de la matriu de la seva mare. L’Ivy no mira la pantalla i fita el sostre.

La doctora empeny sobre la panxa, hi ha un moviment a la pantalla i sembla que es moguin tots dos nens. Un petit puny es tanca, s’obre i es torna a tancar, i m’adono que estic fent el mateix amb la meva mà dins de la butxaca de la jaqueta. Una forma blanca petita batega ràpidament al centre de la pantalla. Miro la doctora, la seva expressió és impenetrable. Torna a moure la sonda, empeny la panxa de l’Ivy i veig que té taques vermelles a la pell. La doctora torna a mirar, aquesta vegada utilitzant una sonda vaginal. Ho intenta durant uns minuts fins que apaga el monitor.

—Em sap greu —diu.

L’Ivy retira la seva mà de la meva i es gira de costat. L’esquena se li sacseja convulsivament i, per la manera com plora, sembla que tingui un dolor físic. Entre llàgrimes repeteix el mateix una vegada rere l’altra.

—El meu nen, el meu nen, el meu nen.

La doctora i la llevadora ens deixen sols.

Observo impotent, buscant paraules de consol dins el meu cap, però… què puc dir que no sigui superficial o forçat o espantosament trivial? L’Ivy plora tan fort que estic a punt de dir-li que es domini perquè pateixo pel nostre altre fill. Em sento la cara deformada per la tristesa, i em fa l’efecte que també hauria de plorar. Podria forçar (o deixar sortir; no ho sé ben bé) les llàgrimes, però seria deliberat i superficial i ofensiu davant del plor cru i instintiu de l’Ivy. Així que no ploro i no parlo. Acaricio l’esquena de l’Ivy i li faig petons al cap, i, quan s’atipa de plorar, és un alleujament immens i vergonyós.

Cap a les tres la llevadora torna. Pren la pressió a l’Ivy i li explora la cèrvix; l’Ivy està tota l’estona muda i impassible com si estigués en trànsit. La llevadora ens explica que hauran d’induir el part per la seguretat del bessó supervivent. Pregunta a l’Ivy si ho entén i ella assenteix. La llevadora diu que ens podem quedar a l’hospital o anar a casa una última nit. Què prefereixen fer?, pregunta, i l’Ivy branda el cap i s’agafa fort la panxa amb els braços. La llevadora diu que podria ser bona idea anar a casa, dormir una mica i tenir aquest últim temps junts «els quatre».

—Què vols fer? —pregunto a l’Ivy.

Em mira inexpressivament, després s’asseu i baixa de la llitera. Va cap a la porta, jo recullo la seva bossa d’hospital i la segueixo fora de la sala.

Tornem a casa amb la ràdio posada. Però l’horrorosa i sufocant veritat ve amb nosaltres, ofegant la música i omplint tot l’espai dins del cotxe, dins dels nostres caps, dins dels nostres cors. Quan tornem al pis estic marejat de fam. Pregunto a l’Ivy si vol menjar alguna cosa, però branda el cap i em sento culpable pel fet de tenir gana. Preparo una torrada, l’unto amb mantega i cada mossegada em sembla seca i horrible a la boca.

L’Ivy diu que va al lavabo. El pis —el carrer, Londres sencer— està en silenci, i no sé què fa l’Ivy al lavabo, però no fa soroll. Al cap de cinc minuts m’aixeco del sofà i la trobo estirada al llit, vestida.

—Vols alguna cosa?

—Podries apagar el llum? —demana.

L’Ivy no protesta quan li trec les sabates i els texans. Es queda quieta, fitant el sostre mentre li trec els mitjons i el càrdigan i la fico sota l’edredó. Apago el llum, em despullo i em fico sota l’edredó. Agafo l’Ivy per la cintura i poso la mà sobre la part de dalt de la seva panxa.

Quan em desperto, poc abans de les sis del matí, trobo l’Ivy asseguda al sofà llit de l’habitació dels nens. Té els ulls vermells i inflats, i si ha dormit no deu haver estat més d’un parell de minuts.

—Com et trobes?

—És… era un nen o una nena? —pregunta l’Ivy—. Ho van dir? Si era un nen o una nena?

Brando el cap i l’Ivy mira a una altra banda, decebuda.

—Ho sento —dic—. Has menjat alguna cosa? —L’Ivy fa que no amb el cap, i tinc unes ganes boges de fer-li un crit. Serro les dents i respiro fondo pel nas—. Has de menjar —dic.

—D’acord.

—Per l’altre —dic.

—D’acord! —crida—. He dit que d’acord!

Mengem un bol de cereals i prenem cafè a la taula de la cuina.

—Has dormit? —pregunto.

L’Ivy fa que no amb el cap.

—Hauries de dormir.

L’Ivy deixa la cullera i va cap al dormitori. Entra i tanca la porta. Quan miro al cap de mitja hora, si més no sembla que dormi.

Telefono als seus pares. Telefono al meu pare i a la meva germana. Tinc tres converses horribles i escolto com ploren els altres per telèfon. Agafo el mòbil de l’Ivy i envio missatges i demano a la gent que ens deixi tranquils mentre intentem superar-ho. I mentre estic assegut a terra, escrivint missatges, comencen a entrar les respostes, i després de les primeres les esborro totes sense llegir-les, perquè totes diuen el mateix i cap no canvia res. Quan deixo el mòbil de l’Ivy necessito analgèsics pel retruny que sento a les temples.

L’Ivy es desperta passada la una. Es dutxa i es canvia de roba, després ve a seure al meu costat al sofà. Em fa un petó a la galta, m’acaricia els cabells i repenja el cap a la meva falda, on s’està estirada, quieta i en silenci, gairebé una hora. M’endormisco de tant en tant, entrant i sortint del son i d’escenes on estic perdut en algun lloc que és alhora conegut i estrany.

Són gairebé les tres de la tarda quan l’Ivy s’incorpora i s’aparta els cabells de la cara.

—Suposo que ens n’hauríem d’anar —diu.

—He parlat amb els teus pares —dic—. La teva mare ha dit que vindria.

L’Ivy branda el cap i li llisquen llàgrimes per les galtes.

—Ara no. Encara no.

I l’únic que puc pensar és: «No era així com havia de ser».