CAPÍTOL 20

En Nino ha fet pizza, tenim barrets de paper de festa i l’Esther ens ha donat tovallons amb el dibuix d’un pit-roig dalt d’un tronc cobert de neu. La major part de les coses de l’Esther i en Nino estan empaquetades i a punt per al trasllat a Itàlia, i han adornat les capses i caixetes amb oripell, purpurina i llums intermitents. Ho, ho, ho.

D’ençà que vaig tornar de la festa de Nadal de Sprocket Hole ahir a la nit, l’Ivy i jo ens hem escarrassat molt per evitar-nos. He dormit fins a les deu, m’he aixecat, m’he posat la roba de córrer, m’he adonat que el refredat s’havia solidificat i se m’havia escampat cap a les cames, m’he pres un antigripal i m’he ficat al llit una hora i mitja més. L’Ivy ha anat a comprar i després a dinar amb en Frank i el fill d’en Frank, en Freddy. M’hi ha convidat, però he refusat. I no per petulància. Enguany, anar al cinema, al McDonald’s i al centre comercial de Wimbledon és la suma total del Nadal en família d’en Frank, i no l’hi volia espatllar. L’únic que vull és que foti el camp del pis. L’Ivy i en Frank han tornat a casa pels volts de les sis i l’Ivy s’ha adormit al sofà llegint una novel·la mentre jo feia un pastís de poma i després jugava a Grand Theft Auto amb en Frank. L’Ivy s’ha dutxat, jo m’he dutxat i després ha vingut un taxi i ens ha portat a Brixton.

Pel camí, l’Ivy i jo hem parlat dels últims dos dies i la conversa ha pres un to de civisme cautelós. Hem parlat del temps, del fill d’en Frank, del meu rodatge i del llibre que l’Ivy estava llegint. No hem parlat del Nadal, de quan se n’aniria en Frank, de com organitzaríem les festes, de la discussió d’ahir a la nit. Però totes aquestes coses són en primer pla a la meva ment i em costa reprimir-les.

L’Esther m’omple la copa de vi. Tinc el cap espès pel refredat i no hauria de beure gaire, però alhora tinc unes ganes boges d’agafar una trompa descomunal.

—Més suc de poma? —diu a l’Ivy.

—Encara no, gràcies.

—Ara tenim pomeres —diu en Nino.

—A Itàlia? —pregunta l’Ivy.

En Nino assenteix.

—Pomes, llimones, taronges.

—Sona fabulós.

—És fabulós.

—Ens vindreu a veure? —pregunta l’Esther.

—No ens ho podries impedir —diu l’Ivy, i em mira ràpidament, com si aquest «ens» encara fos discutible. O potser m’ho imagino.

—Estàs molt callat, rei —diu l’Esther.

—Estic cansat —dic—. Ahir vaig tenir un rodatge i després una festa.

—Un rodatge de què, rei?

—Res d’interessant.

—Au va, rei —diu l’Esther—. És l’última nit que passem junts, fes un esforç.

—Perdona. Tampax.

—Gesù Cristo. —En Nino s’aixeca de taula per anar a mirar el forn.

—Ah, molt bé… —diu l’Esther, i vol tornar-me a omplir la copa, però veu que encara està plena.

—Que fort… —diu l’Ivy—. Itàlia.

—Itàlia —diu l’Esther.

—Estàs nerviosa?

L’Esther mira l’esquena d’en Nino, que està ajupit davant del forn. Assenteix conspiradorament a l’Ivy.

—Una mica —diu, baixet.

—Us anirà molt bé —dic.

—A més —diu l’Esther—, ell ha fet molt per mi. Ha viscut en un país estranger, m’ha donat tres fills i sempre ha posat menjar a taula. Ara li toca a ell, oi?

En Nino torna a seure a taula i l’Esther s’inclina cap a ell i li fa un petó a la mandíbula. En Nino somriu a la seva dona i l’amor llampega als seus ulls normalment impassibles.

—Al pastís li falten cinc minuts —diu.

Fem el trajecte de tornada a casa en silenci. Ja és més de mitjanit, cosa que vol dir —en un sentit literal— que és la vigília de Nadal. I encara que l’Ivy i jo no haguem fet oficials els nostres plans, sembla força clar que ella anirà pel seu cantó i jo pel meu. L’Ivy té el cap repenjat a la meva espatlla, pel carrer hi ha gent que canta i a les finestres del taxi s’hi reflecteixen llums festives. Hauria de ser una escena bonica, però el cap de l’Ivy pesa i m’està agafant mal de coll. M’estic mossegant el llavi de baix, i si no dic alguna cosa aviat corro el perill de fer-me sang. Trec l’espatlla de sota el seu cap.

L’Ivy fa un soroll com si s’hagués adormit.

—Es maco, oi? —dic.

—Què és maco?

—L’Esther i en Nino.

—Mmm…

—Que l’Esther ho deixi tot enrere per en Nino. Que vagi a viure a un país estranger on no coneix ningú i no sap parlar l’idioma. —La meva veu sona pastosa, i arrossego una mica les esses.

—S’ho passarà molt bé —diu l’Ivy, com si no hagués entès res—. M’encantaria viure a Itàlia.

—A mi no.

L’Ivy no contesta.

—Hi aniries sense mi?

—Què?

—A Itàlia?

—No —diu l’Ivy—. Aquesta nit no.

—És la vigília de Nadal —dic.

L’Ivy no diu res.

—És que no entenc com… com l’Esther està disposada a anar-se’n a viure a Itàlia amb en Nino. A viure. I tu no pots ni anar a Gal·les per Nadal.

—I tu no pots anar a Bristol.

—Ho hauria fet si m’ho haguessis demanat de debò.

—Molt bé, doncs vine.

—Molt convincent. A més, és el meu aniversari.

—I jo estic embarassada.

—Dels meus fills.

El trajecte amb taxi costa vint-i-tres lliures i dic al taxista que es quedi el canvi de trenta, però no sé a qui pretenc impressionar: l’Ivy ja és a mitja escala abans que jo surti del taxi. En Frank és a la seva habitació, i continuem discutint al lavabo, asseguts al vàter, rentant-nos la cara, amb les boques plenes de pasta de dents.

—Els teus pares es tenen l’un a l’altre —recordo a l’Ivy—. Hi podem anar el dia de Sant Esteve.

—El teu pare tindrà la casa plena. I no tinc ganes de conduir tres-cents quilòmetres el dia de Sant Esteve.

—Per l’amor de Déu. Per què ets tan refotudament… tossuda?

Els ulls de l’Ivy s’esbatanen, tira el cap enrere com si retrocedís davant d’una visió espantosa.

—Tossuda?

L’assenyalo amb un gest com si fos evident.

L’Ivy branda el cap i escup un bon grumoll de pasta de dents a la pica i se’n va, fent petar la porta.

Quan arribo a l’habitació, l’Ivy ja està tapada amb l’edredó.

Vaig al seu cantó del llit i m’assec.

—Em sento com si no t’hagués vist des que vaig venir a viure amb tu —dic, raonablement.

—No sóc jo la que treballa en un guió en el meu temps lliure.

—Es tracta d’això, doncs?

—No es tracta de res. No. Jo…

—Aquest guió —dic— és l’única cosa que faig per mi. Tu tens el club de lectura.

—Vull anar a veure la meva família per Nadal.

—Ivy, estem vivint amb la teva puta família. El…

—La meva «puta família»?

L’Ivy té llàgrimes als ulls, i em sento fatal, però m’ha pujat la sang al cap i aquesta vegada no sóc el dolent.

—El teu germà fa dues setmanes que viu a casa nostra.

L’Ivy s’acosta un dit als llavis, arrufa les celles, apunta cap a la paret entre la nostra habitació i la d’en Frank.

—Que te’n fots? Vols que sigui jo qui no faci soroll?

—Si et fa res…?

—No caldria si no tinguéssim un puto hoste.

—És casa meva.

—Què?

—Res, no… no volia…

—Casa teva?

L’Ivy tanca els ulls.

—Molt bé. —Em poso dret—. Tens alguna manta, a casa teva?

—Fisher… no. —Estira la mà cap a mi—. Vine.

Gairebé hi vaig, em visualitzo fent-ho, vull fer-ho… però tinc els peus clavats a terra.

—Si us plau —diu l’Ivy—, no ho fem, això.

—Estic emprenyat —dic—. Dormiràs més bé al llit sense mi.

—No passa res —diu l’Ivy.

I alguna cosa es dispara.

—Aquesta és la teva resposta per a tot, oi?

—Què? —diu l’Ivy, sincerament perplexa.

—No passa res. Recordes la primera vegada que ho vas dir?

—Fisher…

—La primera vegada que… que vam fer l’amor. La primera vegada que vam fer l’amor, et vaig preguntar si tenies condons.

—No me’n recor…

—I vas dir «No passa res». Hi he pensat… hi he pensat molt… i…

L’Ivy em mira com si fos un sonat desconegut. Aixeco les mans i brando el cap, intentant trobar els mots o arreplegar el coratge per treure’ls.

Em giro d’esquena a l’Ivy i obro la part de dalt de l’armari.

—Necessito una manta. Necessito dormir.

—Molt bé —diu—. Com vulguis. N’hi ha una a l’armari del passadís.

No tanco precisament la porta de cop, però m’asseguro que la cosa aquesta quedi tancada.

He de buidar l’armari del passadís de caixes diverses, moltes de les quals contenen coses per als nostres fills, abans de trobar una sola manta fina. Està fastigosa i té herba seca enganxada.

A la sala hi fa fred, així que no em despullo. Faig un niu amb coixins i m’arrauleixo sota la manta de pícnic, però no puc dormir. Hi ha un fanal a l’altre cantó de la finestra i la llum carabassa inunda l’habitació a través de les persianes venecianes. Des d’on estic estirat puc veure la caixa del cotxet sota la taula. S’obre una porta i, uns segons després, sento la veu greu apagada d’en Frank. No sento la resposta de l’Ivy, i un parell de segons després es tanca una porta. Tinc la boca seca, o sigui que m’abrigo amb la manta sobre les espatlles i vaig a buscar un vas d’aigua a la pica.

Sobre el taulell de la cuina hi ha el llibre de l’infant.

A les vint-i-una setmanes el sistema circulatori dels nens està complet, les orelles estan en posició als costats del cap, i els nens es poden calmar amb una música plàcida o posar-se nerviosos amb una discussió. Poden tenir trets de família reconeixibles; potser tenen els ulls de l’Ivy, o els meus cabells rogencs. Mouen els ulls, i tenen celles i pestanyes distingibles. Poden jugar amb el cordó umbilical, agafant-lo i estirant-lo. Si fa no fa com el del seu pare, el cervell dels meus fills encara s’està desenvolupant. Alguns experts creuen que és en aquest moment quan es comencen a formar els records, i en aquest cas espero que no recordin que vaig escridassar la seva mare. A les vint-i-una setmanes la mare se sent cada vegada més feixuga i matussera. Se li poden inflar els turmells i pot tenir hemorroides. No és estrany que tingui atacs de por en plena nit, anticipant el dolor i el trauma del part i els riscos associats per als nadons. Amb trenta-un anys, cinquanta-una setmanes i sis dies de vida, el pare encara està molt lluny d’haver-se desenvolupat del tot. Les seves prioritats encara no estan clares; el seu ego és fràgil; el seu do de l’oportunitat, el tacte, l’empatia i el domini de si mateix estan completament absents. Encara ha de créixer molt.

Segons el meu mòbil, són les 7:43 quan l’Ivy entra a la dutxa el matí de la vigília de Nadal. Creia que no havia begut gaire ahir a la nit, però tinc una ressaca que amara totes les cèl·lules del meu ésser quan em desperto vestit i tremolós sota una manta prima de pícnic. Tinc mal de cap i l’estómac regirat. Em fa mal tot de dormir en un sofà vell que és aproximadament un pam més curt que jo, i el meu orgull batega com un malparit.

Necessito pixar, però encara no em veig amb cor de veure l’Ivy, així que vaig a la cuina a buidar una pinta i mitja d’orina a l’aigüera. En vista del que hi ha a dins —plats, cassoles, escorredor, ratllador de formatge—, sembla que ahir en Frank i l’Ivy van menjar bolonyesa socarrimada, i la visió de les restes em fa venir ganes de vomitar.

Normalment, en Frank es belluga per la casa amb tota la subtilesa d’un babuí en un saltador de molla, o sigui que gairebé caic de cul quan sento la seva veu darrere meu.

—Bon dia, Fish.

Estic a mig pixar i ara no és possible parar, així que continuo pixant sobre els plats d’ahir a la nit.

—Up —diu en Frank—. No m’havia adonat que estaves ocupat. Ha, ha.

Acabo, m’apujo la cremallera i obro l’aixeta de l’aigua calenta sobre la pica.

—L’aigua! —crida l’Ivy amb veu aguda des del lavabo.

I vet aquí un dels dilemes ben moderns de la vida: ¿tancar l’aixeta perquè la teva dona embarassada es pugui continuar dutxant amb aigua calenta un matí d’hivern, o bé continuar omplint la pica per poder esbandir el pipí dels teus estris de cuina? Ignorant els crits cada vegada més forts de l’Ivy i la cobertura que fa en Frank dels fets, em fa l’efecte que l’aigua tarda dues setmanes a omplir mitja pica.

—Nadal, eh? —diu en Frank—. Eixugo?

—No cal.

En Frank agafa un drap i es posa a eixugar un plat mentre jo rasco amb les ungles la salsa de carn enganxada al fons d’una cassola.

—Va tot bé? —pregunta.

—No podria anar millor.

—Aleshores aniràs a casa el teu pare?

—Això sembla.

—L’Ivy i la mare estan molt unides —diu en Frank.

—Me n’alegro per ella.

Em concentro en la cassola.

—Te n’aniràs avui? —pregunta.

—Et fa res que faci servir la teva habitació?

—Què?

—Necessito dormir una mica.

—Ah, sí, i tant. Ostres, és casa teva.

—De la teva germana, de fet, però… tant se val.

En Frank agafa uns texans i una samarreta i jo em fico al llit i tanco la porta. Els llençols encara estan calents i el coixí fa l’olor del mesc de primat d’en Frank, però m’adormo abans de poder-me preocupar per això.

Si es pot dir que la meva ressaca ha canviat, ho ha fet per agafar forces i adoptar una actitud desafiant quan l’Ivy entra a l’habitació d’en Frank. Estic desorientat i confós, primer perquè no sóc a la nostra habitació, i després perquè no sóc al sofà, com si la meva consciència corregués darrere meu, com un nen petit que intenta seguir el ritme del seu pare.

L’Ivy està asseguda al llit i m’acarona els cabells.

—Bon dia.

—Hola. Quina hora és?

—Una mica més de les deu. Com tens el cap?

—Horrorós. I tu… com estàs?

Ahir a la nit, cada vegada que em despertava amb fred o deshidratat, o amb una molla del sofà clavada al fetge, també tenia una pregunta incrustada al cap. L’Ivy vol els nens més del que em vol a mi? És evident que sí, la resposta salta a la vista. També són els meus fills, i si deixo de banda el meu ego diminut, vull que els vulgui més del que em vol a mi. Així és com ha de ser, així és la vida. Suposo. Però la pregunta més difícil comença fa vint-i-una setmanes: l’Ivy volia els nens més del que em volia a mi? El meu tret més atractiu era el material biològic de dins els meus calçotets? La resposta no està tan clara, i si és afirmativa, costa més d’acceptar.

Estimo l’Ivy, crec que és llesta, divertida i maca… però per molt que no m’agradi reconèixer-ho, no em sento córrer tan de pressa com puc. Intento esquivar un pensament que em persegueix com un pessimista bel·ligerant: és aquesta la dona amb qui hauries de passar la resta de la teva vida? És… ella? O només et quedes pel teu sentit del deure i l’esperança que tot acabi bé?

I la veritat és que no ho sé. Per a en Frank no va acabar bé.

—Et lleves?

—No em trobo bé —dic.

—Si me’n vaig ara, m’estalviaré el trànsit —diu l’Ivy—. Potser.

—Entesos.

—Vols que m’esperi?

—No, vés, que és molt lluny.

—El teu regal és sota el llit —diu l’Ivy.

Malgrat tot, ric.

—El teu també.

—Les ments brillants… —diu l’Ivy—. Vols que els vagi a buscar?

—Tinc el cap com un timbal.

—Et porto alguna pastilla?

—N’he pres fa un parell d’hores.

—Ens fem els regals quan tornem? —proposa l’Ivy.

Assenteixo, tanco els ulls, tinc ganes de plorar. No és així com havia de ser. Hauríem de portar jerseis iguals amb rens alegres brodats al davant, hauríem de passejar pel parc, posar Bing Crosby a l’equip de música, rostir castanyes a dos-cents vint graus. No això, no l’Ivy intentant somriure per força mentre jo jec en un llit que fa pudor del seu germà, incapacitat per un refredat, el dubte i una ressaca contundent.

—Ei —diu l’Ivy; em frega el cap adolorit, em parla a cau d’orella—. Anima’t, amor, el Nadal està sobrevalorat.

Alça les celles, somriu amb més ganes, esperant una reacció. Però no sé com reaccionar. L’Ivy va per fer-me un petó als llavis, però giro el cap.

—Els nens… t’encomanaré el refredat.

L’Ivy em gira la cara per força i em fa un petó a la boca.

—Ens veurem dimecres —diu.

No sé ni quin dia és avui, no sé si l’Ivy se’n va per un, dos o tres dies.

—Ens veurem dimecres.

L’Ivy s’atura al llindar, es posa una mà a la panxa.

—No ho sabia —diu—. Si us plau, creu-me.

I ho faig. Sigui quina sigui l’explicació, sé que diu la veritat.

—Et crec.

L’Ivy assenteix i articula «gràcies» sense veu.

Quan marxa, mentre tanca la porta, alguna cosa li brilla al canell. I mentre els seus passos sonen al passadís, m’adono que porta els botons de puny de claqueta que em va regalar fa una setmana.

Quan em torno a despertar són més de les dotze i la casa està silenciosa com un monestir. No sento ni els veïns. Vaig a l’habitació, m’estiro al cantó del llit de l’Ivy i em torno a adormir. Passo una llarga estona a la dutxa i quan ja estic eixut i vestit tinc tanta gana que estic mig marejat.

En Frank està assegut al sofà llegint.

—T’he preparat un sandvitx de salsitxa —diu, assenyalant la barra d’esmorzar amb el Catch-22—. I hi ha cafè fet.

El cafè i el sandvitx estan calents.

—Gràcies —dic, i m’assec al seu costat al sofà—. Quina bona pinta.

—He comprat unes salsitxes d’aquelles tan bones de The Village.

—I com tens la cartera?

—Diguem que encara bo que aquest any no he de comprar cap regal de Nadal per a la Lois.

—No hi ha mal que per bé… oi?

—Saps que està boja per tu, oi? —Quan ho diu, en Frank assenyala la porta del pis amb el cap, la porta per on ha sortit l’Ivy fa dues hores.

I la veritat és que no sé si ho sé.

—Doncs sí —diu en Frank, com si em llegís el pensament—. Creu-me, ho està.

—I tu què? Et quedaràs aquí?

En Frank sospira.

—Això sembla. No puc anar-hi sol, a casa.

—Per què no?

—Els pares són especials amb el divorci.

Recordo que l’Ivy va dir el mateix.

—Especials com?

En Frank arronsa les espatlles.

—Especials i prou.

Poso la tele i em menjo el sandvitx de salsitxa veient un magazín amb celebritats de fama mitjana que duen barrets de festa. Els temes de debat són: la millor manera de cuinar un gall dindi, les millors pel·lícules nadalenques, les millors cançons de Nadal, què fan a la tele per Nadal i una secció sobre un pirat de Wigan que menja gall dindi amb tot el farciment 365 dies l’any, 366 si és bixest. Normalment vaig a casa el pare amb el cotxe carregat d’ingredients per fer el sopar de Nadal amb ell i la família de la Maria, però com que no sabia (o em negava a acceptar) el que faria aquest any, estic tristament mancat de provisions. Hauré d’anar a veure el carnisser car abans de marxar, i empassar-me la tarifa d’extorsió que tingui, festiva o no.

—A quina hora marxes? —pregunta en Frank, que està estranyament calmat aquest matí.

El rellotge de la llar de foc marca les dotze amb vint-i-tres minuts.

—Ara —dic.

—Abans d’anar-te’n… —En Frank salta del sofà i se’n va fent fressa pel passadís.

Torna, potser noranta segons després, amb un paquetet embolicat per a regal a la mà i una felicitació.

—Bon Nadal, per molts anys —diu, i em fa una forta abraçada.

—Gràcies, Frank. Temo que jo no… —Arronso les espatlles tot ensenyant les mans buides a en Frank.

Sota el llit, al costat del regal de l’Ivy (i del meu), hi ha un llibre de jocs de mans amb cartes i una baralla marcada, tot embolicat i a punt per donar-li a en Harold quan surti. I per un moment em plantejo redirigir el regal cap a en Frank —segurament el valoraria més que el meu malcarat veí adolescent—, però ho trobo una mica deshonest.

En Frank fa un gest desdenyós amb una de les seves manasses.

—No siguis burro. T’agraeixo molt que em deixis viure aquí.

—No té importància.

—Home… —En Frank torna a mirar cap a la porta, amb un moviment involuntari dels ulls—, sí que en té per a mi. I sé que les coses no són… sé que… en fi, que gràcies.

—Gràcies —dic, aixecant el regal mal embolicat. Si no hi ha un estoig de DVD sota el paper estampat de volves de neu, em sorprendria molt.

No tinc cap fal·lera pel Nadal, i tot i així, no m’agrada obrir regals abans d’hora. Potser és perquè el 25 de desembre també és el meu aniversari i intento extreure tanta felicitat com puc d’un sol dia. Així que no faig comèdia quan deixo el regal d’en Frank sobre la tauleta, sense obrir. És la força del costum.

—No l’obriràs?

—Pensava esperar al gran dia —dic.

—Obre’l, obre’l.

En el temps que fa que en Frank viu al pis, ell i jo hem vist una quantitat de tele encegadora, amb l’Ivy entre nosaltres al sofà. I invariablement, al cap de cinc minuts que l’Ivy s’adorm, en Frank fa zàping fins que troba alguna pel·lícula antiga d’acció dels vuitanta o els noranta —Highlander, First Blood, Delta Force, Cyborg—. Així que, encara que d’això només faci tres setmanes, té el gust d’una vella broma privada quan desembolico una capsa de pel·lícules d’Arnold Schwarzenegger amb Terminator, Predator, Commando i Conan el Bàrbar.

—No ho hauries d’haver fet.

—Home, si no ho hagués fet encara hauria acabat veient Sol a casa o jo què sé. Has vist les merdes que fan per Nadal?

Fingeixo una expressió que, espero, projecti ofensa i decepció a parts iguals.

—Vols dir que… —Assenyalo els DVD, després en Frank—. Que els has comprat… que te’ls has comprat per veure’ls tu?

—Què? No, home… no he dit això, pensava… pensava que les podíem veure ju… —En Frank copsa la hilaritat als meus ulls—. Oh, que cabró!

—T’he enxampat.

—Merda! L’Ivy fa el mateix.

—Sí —dic—, sí que ho fa.

—Escolta —diu en Frank, de sobte seriós, com si no s’hagués deixat enganyar per la meva actuació còmica i, de fet, m’hagués enredat ell a mi per al seu propi interès—. Sé que faig nosa, i sé que les coses han estat una mica… —gesticula amb els palmells cap avall—, una mica tenses entre l’Ivy i tu.

—T’ho ha…

—Però… la Lois i jo… nosaltres no vam tenir mai el que teniu l’Ivy i tu.

—L’Ivy em va dir que estàveu fets l’un per a l’altre.

En Frank sospira i branda el cap.

—Érem bons amics, ens fèiem riure, ens agradàvem. Ha, fins i tot ens assemblàvem!

—Sembla… maca.

En Frank somriu.

—Morena —diu—, i sí que era maca. És maca, suposo. Però tot plegat… —el somriure s’esfuma—, creu-me, no vam tenir mai el que teniu l’Ivy i tu. No ho teníem. O sigui que no ho esguerris, entesos?

Assenteixo.

—O et mataré per collons.

I encara que en Frank rigui quan m’abraça, no puc evitar imaginar-me el buldog musculós de Tom i Jerry i la manera com picava contra el terra l’indestructible gat.