CAPÍTOL 30

Estem rodant en un terrat amb vistes a una zona industrial del sud-est de Londres. Som a quilòmetres de distància de cap finca residencial, però quan crido «Bona», no crido gaire fort i els aplaudiments que segueixen són continguts. En aquesta situació, amb la Suzi, en Joe, dos actors i onze persones de l’equip, hauria d’estar eufòric. Però el sol encara tardarà hores a sortir i la meva sensació predominant és d’una fatiga profunda i cel·lular.

Hem modificat, remodificat, afinat i polit el guió, però encara no estic convençut que sigui tan bo com podria ser. En els rodatges d’anuncis hi ha una distància inherent: et donen un guió i ho fas tan bé com pots, sabent que pots culpar l’agència si el producte acabat fa pena. En aquest cas no, tot és responsabilitat nostra, i fa por i és emocionant alhora. L’horari és erràtic i extens per acomodar els calendaris i les feines de tothom, i encara tardarem quatre setmanes més a enllestir els dos dies de rodatge que falten.

Dos corredors fan el que la seva feina indica, corren cap als nostres actors despullats i els emboliquen amb mantes gruixudes. Segur que el mòbil em donaria un càlcul precís de la temperatura, però per l’esgarrifança que sento al coll i als genolls m’imagino que és d’un sol dígit. Com en tantes coses de la meva vida, la narrativa no és seqüencial i estem rodant —per motius logístics— l’escena de sexe del terrat abans que la parella, en Mike i la Jenny, s’hagin presentat en la història. En temps real, per descomptat, els actors s’han conegut i hem assajat aquesta escena unes quantes vegades. Treballen bé junts davant de la càmera, projectant una química sexual entre els personatges que no sembla existir entre els actors. D’altra banda, sembla que hi hagi alguna cosa entre en Chris, el nostre actor protagonista, i la Suzi, i no puc evitar preguntar-me si ara aniran a casa de l’un o de l’altra i faran l’amor de veritat, en un llit i sense una dotzena de persones mirant des de les bandes.

—Bona feina, noi. —En Joe em posa una mà a l’espatlla.

—Uau! —diu la Suzi, posant-se de puntetes per fer-me un petó—. Brutal.

M’obligo a somriure.

No sé per què no estic més emocionat. He volgut i he planificat això des de fa molt de temps i tot ha anat com una seda. Els actors ho han fet molt bé, com el càmera, i —la preocupació més gran— no ha plogut. I, tot i això, malgrat que hauria d’estar il·lusionat, només em sento desinflat. Potser és l’argument. Sobre el paper semblava bo, però ara, passat a pel·lícula, no n’estic tan segur.

No tenim programat tornar a rodar fins a finals d’abril. Un cop feta la pel·lícula, el públic veurà una continuïtat cronològica sense costures, però en l’espai entre aquesta escena i la següent jo seré pare. Potser és per això que em sento tan desorientat.

—La pròxima vegada que et vegi… —diu la Suzi, esbatanant els ulls—. Té —i em dóna una gran bossa groga de Selfridges.

Traient el cap per dalt hi ha dos ninos de pelfa, cada un segurament (espero, pel bé de l’Ivy) el doble de gran que els meus futurs fills.

—Que tinguis sort —diu la Suzi, i no sé per què, però se m’encongeix l’estómac.